Amós i la justícia

Chagall 1960

Aquest és el diàleg entre un sacerdot, Amassià o Amasies, i un profeta, Amós (Amós VII, 10-17, cap al 750 aC):

"Amassià, sacerdot de Betel, va enviar aquest missatge a Jeroboam, rei d’Israel: 

«Amós conspira contra tu dintre mateix d’Israel. El país no pot tolerar més el que ell diu. Això és el que Amós profetitza:

Jeroboam morirà víctima de l’espasa, 

i el poble d’Israel serà deportat,

serà deportat lluny de la seva pàtria. 

Després Amassià va dir a Amós:

- Vident, ves-te’n d’aquí, fuig al país de Judà i guanya-t’hi el pa fent de profeta, però aquí, a Betel, no tornis més a profetitzar-hi, que això és un santuari del rei, un temple de l’estat.

Amós li va respondre:

- Jo no era pas profeta ni formava part de cap comunitat de profetes.  Era ramader i em dedicava a recollir figues de sicòmor, però el Senyor em va prendre de darrere els ramats i em va dir: “Ves a profetitzar al meu poble d’Israel.” Ara, doncs, escolta la paraula del Senyor! Tu em dius que no profetitzi més contra la gent d’Israel, que no vaticini contra els descendents d’Isaac. Doncs això et fa saber el Senyor:

“La teva dona farà de prostituta per la ciutat,

els teus fills i les teves filles cauran víctimes de l’espasa,

les teves terres seran repartides;

tu moriràs en un país impur, 

i el poble d’Israel

serà deportat lluny de la seva pàtria.” 

El nostre estimat mestre Carles Comas, al seu llibre "Un Jesús exigent però engrescador" (Claret, octubre de 2023) recull la potent explicació que John Dominic Crossan i Jonathan L Reed fan del llibre d'Amós a la seva obra "Jesús desenterrado":

"Jeroboam II va regnar durant gairebé trenta anys. [...] Amós era un profeta-pastor del segle VIII originari de Tecoa, a Judà, un vident de rang inferior al d'agricultor, que es va presentar al regne del nord [Israel] enmig de la prosperitat de Jeroboam, carregat d'acusacions fatídiques, sinistres advertències i promeses d'inexorable ruïna. "I derrocaré les cases d'hivern sobre les cases d'estiu, i seran destruïts els palaus d'ivori, i desapareixeran moltes cases", diu l'oracle del Senyor (Amós III, 15). I "preteneu llunyà el dia de la calamitat, aferrant-vos al present d'un repòs perniciós. Vegeu com s'estiren en divans d'ivori i, indolents, es tomben en els seus llits" (Amós VI, 3-4). Què tenia de dolent per Amós la forma de fer prosperar el Regne d'Israel utilitzada per Jeroboam? Vegem quatre temes crucials.

1. Comerç i pobresa. El tema de l'opressió dels pobres es repeteix  com un redoblament de tambor en tots els oracles pronunciats per Amós, reunits en l'actualitat en el llibre que porta el seu nom. Però en VIII, 4-6 es barreja amb el tema de la comercialització: »Escolteu això, els qui engoliu els pobres fins al punt d’exterminar els desvalguts del país! Vosaltres dieu: “¿Quan haurà passat la festa de la lluna nova per a poder vendre queviures? ¿Quan haurà passat el repòs del dissabte per a poder obrir els graners? Vendrem amb mesures més petites i pesarem les peces de plata amb pesos més grossos, farem trampa amb les balances. Vendrem el rebuig i tot! Amb aquells diners comprarem esclaus, o bé adquirirem un pobre per un parell de sandàlies.” La importació de productes forans costosos significava un intens i peculiar comerç interior.

2. Pobresa i justícia. No es tracta només que tots siguin pobres i que la pobresa sigui dolenta. L'increment del luxe en un dels extrems de la societat es produeix gràcies a l'increment de la pobresa en l'altre. El ric s'enriqueix a mesura que els pobres s'empobreixen. "Per tres i fins quatre crims que els d’Israel han comès no em faré enrere! Venen els innocents a canvi de diners, i els pobres, per un parell de sandàlies. Trepitgen el cap dels desvalguts i destrossen la vida dels humils." (Amós II, 6-7). "Trepitgeu els febles i els preneu la seva part de gra. (...) Jo sé que amuntegueu les culpes, que són molts els vostres pecats: maltracteu l’innocent, accepteu suborns, no feu justícia als pobres. " (Amós V, 11-12) "Què en traieu de convertir el dret en metzina i la justícia en absenta?" (Amós VI, 12).

3. Justícia i culte. Els temes de la justícia i del culte arriben sorprenentment al seu punt culminant en aquests famosíssims versicles: "Diu el Senyor: «Detesto i refuso les vostres festes; els vostres aplecs sagrats, no els puc veure. Ni que m’oferiu holocaustos i ofrenes, no m’hi complac; els sacrificis de comunió, ni tan sols me’ls miro. No em molesteu més amb el xivarri dels vostres cants. No vull sentir el so de les vostres arpes. Deixeu que el dret brolli com l’aigua i la justícia ragi com un torrent inestroncable." (Amós V, 21-24). Però com estava Amós tan segur que Déu desitjava el judici i la justícia, i no l'ofrena de sacrificis i els cants festius?

4. Culte i aliança. Imaginem la confrontació descrita a Amós VI, 10-17 [transcrita al començament d'aquest escrit] entre Amós, profeta de Tecoa, i Amasies, sacerdot de Betel, "santuari del rei i temple de l'estat". Amasies adverteix Jeroboam II que Amós "conspira contra tu dintre mateix d’Israel". Imaginem la diferència de punts de vista que s'oculta darrere d'aquest xoc d'opinions. Amasies: "Déu exigeix que se li rendeixi culte i nosaltres l'obeïm". Amós: "Déu exigeix que es faci justícia i no li feu cas." Amasies: Del que tu en dius injustícia, nosaltres en diem prosperitat comercial; del que tu en dius injustícia, nosaltres en diem habilitat per als negocis". Amós: "No podeu honorar un Déu de justícia en un estat d'injustícia". Amasies: Abandona el temple, profeta, si vols seguir amb vida".

El que s'oculta darrera d'aquest diàleg són dues formes radicalment diferents d'imaginar el que és un regne. Resumint molt, anomenarem al model de Jeroboam, Regne Comercial, i al d'Amós, Regne de l'Aliança. [...] Que té a veure el teu regne amb un món que pertany a Déu? Com distribueixes els bens materials de la vida en un món que no és teu? De qui és i qui el governa? [...] El xoc, la tensió o la dialèctica de fons és present en tot moment en la història d'Israel i de Judà. En un Regne Comercial la terra que pertany a la humanitat ha de ser explotada al màxim. Al Regne de l'Aliança la terra que pertany a la divinitat ha de ser distribuïda de la forma més justa possible. Pot llavors seguir existint el comerç dins de l'Aliança? I tant que sí. Però aquesta no és la qüestió. I segueix existint l'Aliança dins el comerç? Aquests és la qüestió."

Fins aquí la contribució de Crossan i Reed, a la qual en Carles Comas hi afegeix el següent:

"La "dinàmica" del vell món (la del món que el Regne predicat per Jesús ve a substituir) és la que aquí Crossan anomena "Regne comercial": una economia de mercat regida només per l'afany de lucre (la cobdícia de riqueses). La dinàmica del nou món (la del Regne de Déu que Jesús anuncia), és la dinàmica que aquí Crossan anomena "Regne de l'Aliança"; Déu, creador i amo d'aquest món, és el gran pater familias, que vol que a la seva "finca" tot rutlli bé: que a ningú li falti res; vol una gran família humana on tothom sigui germà de tothom, on tothom tingui els mitjans per sobreviure, on a ningú no li falti el pa de cada dia.

Déu considera Israel com el "seu" poble: l'ha triat lliurement i hi ha fet una aliança exclusiva; ara bé, si ha de ser el "poble de Déu", llavors s'ha de comportar d'una manera digna de Déu, d'una manera que quan Déu el presenti al món com el seu poble, com a model, no el faci quedar malament, no el faci avergonyir. No poden estar explotant-se els uns als altres, sinó que han de mostrar-se com a germans, fills d'un mateix Pare."

Chagall 1960

Autenticitat i autoeferència

Malèvitx 1932

"Pocs analistes més sagaços de la societat contemporània que el filòsof i sociòleg francès Gilles Lipovetsky (Millau, 1944), que fa dècades que la retrata en assajos com La era del vacío. Des dels vuitanta Lipovetsky ha explorat el paradigma de la hipermodernitat, això és, quan el projecte modern que va començar fa dos segles, ara ja sense frens religiosos, ideològics i materials, ha donat pas a una societat individualista amb un capitalisme marcat per la lògica de la seducció i el plaer. Un capitalisme amb hiperconsumidors bulímics de novetats que han absorbit els valors dels artistes bohemis del XIX: hedonisme, creació i autorealització. Autenticitat. En un mateix, però també en els líders –populistes que es presenten “tal com són”–, el que consumim –sigui bio, retro o vintage– i les experiències que vivim. Un ideal, el de ser un mateix, al qual dedica La consagración de la autenticidad (Anagrama).

La condició d’autèntic defineix el món actual. Per què?

És essencial. Amb freqüència quan parlem d’autenticitat personal ens sembla una característica interessant, però sense una gran centralitat. És un error fonamental. En molts sentits, tot el nostre món social i personal és conseqüència de l’ideal d’autenticitat. És una invenció moderna, no existia abans del XVIII. Què significa? És el dret i fins i tot el deure de cada un de ser un mateix. Cap altra civilització no ho ha proposat. Durant mil·lennis, l’ideal de vida va ser obeir les tradicions dels nostres pares, els nostres avis i els manaments divins. Però els moderns proposaran aquest individualisme de la subjectivitat que consisteix que cada persona estigui en harmonia amb un mateix i això significa no viure segons regles rebudes de l’exterior per l’educació o la religió, sinó obeir, com diu Rousseau, el teu cor. Cada persona dins de si mateixa ha de trobar la seva manera de comportar-se en l’existència.

A l’inici, diu, era una qüestió de filòsofs, després de bohemis.

Encara en el segle XIX, i fins i tot en la major part de la primera meitat del segle XX, va afectar una minoria de persones. Intel·lectuals, filòsofs, escriptors. L’ideal d’autenticitat era abans que res a l’inici un ideal ètic. De veritat, de sinceritat. Autenticitat significava ser sincer envers un mateix, envers el que sents i estimes. Al llarg de dos segles va ser un ideal ètic de debò. El trobem encara en Heidegger, Sartre. És heroic, necessita valentia, enfrontar-te a l’opinió pública, trencar el conformisme. Però als seixanta hi ha una segona fase amb la contracultura, la revolta estudiantil. Allà es converteix abans que res en un ideal polític. L’autenticitat de cada persona exigeix una crítica del capitalisme, de l’economia, la moral familiar. Als vuitanta vam entrar en la fase de la cultura de l’autenticitat personal. Ja no és un ideal ètic ni polític, és psicològic i terapèutic. Ser un mateix és la condició per ser feliç, per alliberar-se de les ansietats, de la dificultat de viure. Tots estan d’acord excepte els fonamentalistes. Durant mil·lennis els matrimonis es concertaven, avui obligar una jove a casar-se és el súmmum de la inhumanitat. Abans a taula els nens menjaven el que els deien els seus pares o eren castigats. Avui els pares diuen, “ai, amor, t’agrada el gaspatxo? No? Bé, què vols menjar?”. Ha guanyat el dret a ser un mateix fins i tot en els nens. Un home anatòmicament de sexe masculí proclama que se sent dona i vol que la seva nova identitat sigui reconeguda socialment. La gent té dret a canviar de gènere i això mostra el gran poder d’aquest ideal d’autenticitat. No és una ideologia abstracta, opera una transformació antropològica. Ha donat forma a l’hiperindividualisme actual.

Un gran agent de canvi.

Sí, ha canviat la relació amb una feina que es considera alienadora i moltes persones decideixen canviar de carrera. Universitaris es volen convertir en forners. Estar d’acord amb si mateixos. Abans era una minoria mal vista, avui és legítim. Ha canviat la relació amb la religió. Gent que continua sent creient i es diu catòlica no accepta tot el que diu el Papa. Volen una religió d’acord amb el que pensen. Estan a la recerca d’una veritat religiosa que ja no reben de l’exterior.

Què suposa en la política?

El que els ciutadans exigeixen a un líder polític és, primer de tot, que sigui honest, que estigui d’acord amb si mateix. És una de les raons del lamentable èxit de Trump, líders populistes que diuen que parlen com pensen i no són hipòcrites. És perillós. Perquè els populistes enfronten els grups entre si. Als EUA, no han estat mai tan polaritzats. La retòrica de Trump va ser molt important per guanyar Clinton. Ella tenia una imatge d’hipocresia: no diu el que pensa. Trump, d’autenticitat, perquè és violent, vulgar, fa servir termes populars.

Avui hi ha malestar en la hipermodernitat?

Pensàvem que, seguint Fukuyama, era el final de la història, de la guerra. I la guerra ha tornat a Europa. També ens enfrontem a un terrorisme internacional i tenim un desafiament climàtic extremament perillós, ens arrisquem a catàstrofes a escala planetària. I a onades d’immigració considerables. La hipermodernitat no és la tranquil·litat. L’ansietat i la inseguretat s’estenen cada vegada en més sectors. I hi ha inseguretat respecte al futur. Avui el progrés ja no és una idea triomfant. La gent pensa que demà serà pitjor, que els seus fills viuran pitjor. Això és nou en la cultura moderna. Des del segle XVIII i especialment el XIX hi havia la idea que la història avançava en la direcció del progrés. Avui en tenim dubtes.

Quaranta anys després de La era del vacío, aquest és el gran canvi?

Molts aspectes continuen igual, en particular l’hiperindividualisme. Però l’esperit dels temps ha canviat. A començament dels vuitanta, encara hi havia ideologia de progrés i la idea que l’individualisme ens permet viure més lliures. Continuo pensant que és una forma de llibertat personal. Però l’era del buit s’ha convertit en l’era de la inseguretat. Generalitzada. El que va començar amb la sida ara és a tot arreu. Continuo sent optimista, però cal que les nostres societats es mobilitzin. I ho han de fer distanciant-se de l’ideal d’autenticitat. És molt bo i cal defensar-lo contra els fonamentalistes. Però hem de ser crítics envers una certa religió de l’autenticitat que pensa que gràcies a ella resoldrem tots els nostres problemes. Això és una il·lusió, ideologia, mistificació. No és amb autenticitat que resoldrem la crisi climàtica. No perquè vagis en bici podem alimentar la població de la Terra. Greta Thunberg, amb els seus cants a l’autenticitat, no és el camí correcte per trobar solucions. Cal mobilitzar la intel·ligència de les persones, les seves responsabilitats reals, i la seva autenticitat no influeix gaire a aquest nivell. Tampoc amb l’ideal d’autenticitat no millorarem els nostres sistemes educatius. Era bo als seixanta per rebutjar un cert autoritarisme. Però hem anat massa lluny. Avui l’autenticitat és dir als nens: fes el que vulguis, fes el que estimes. Educar és impossible sense un cert nombre de limitacions. Necessitem l’equilibri adequat, l’autenticitat és un cul-de-sac, no hi haurà solució a escala planetària sense la mobilització de la intel·ligència humana i els actors polítics i econòmics."

L'entrevista de Justo Barranco a Gilles Lipovetsky a La Vanguardia del 28.05.2024

Aquests comentaris de Lipovetsky són encertats, a partir de la seva noció d'autenticitat, que és una de les possibles; és legítima, però no la única. La seva noció és autoreferencial: l'autenticitat és ser com tu vols ser, amb cap altre referent que tu mateix, la teva manera de ser, els teus desigs i inclinacions. La noció que jo prefereixo és més aviat la que veu l'autenticitat com una vinculació a un referent extern: l'autenticitat seria procurar ser com hom creu que un veritable ésser humà hauria de ser, vincular-se a un referent extern que va més enllà de les pròpies característiques i que és compartible amb molts altres éssers humans.

La noció d'autenticitat que prefereixo s'aproxima a la de "qualitat personal" o "qualitat humana", i també a la de "veritat" o "veracitat". La de Lipovetsky posa l'accent en la pròpia i diferenciada realitat individual, que defuig les pressions externes per ser d'una manera o d'una altra. A partir d'aquesta definició, el que ell diu és encertat i interessant; alguns el titllaran de conservador, però no crec que ho sigui, crec que el que diu és oportú, necessari.

Salms (III): Compadeix-te de mi

No em reprenguis, Senyor, tan durament,
no em corregeixis amb tant de rigor.
Compadeix-te de mi: vaig perdent força.
Guareix-me: el meu cos es desfà. Tot jo vaig desfent-me.
I tu, Senyor, què esperes?
Vine a salvar-me la vida,
allibera'm per l'amor que em tens.
Entre els morts no hi ha qui et recordi:
qui pot lloar-te a la terra dels morts?
Estic desfet de tant sofrir,
tota la nit no paro de plorar,
deixo el llit amarat de llàgrimes.
Els ulls se'm consumeixen de tristesa,
tant de dolor els fa envellir.


(del Salm 6)


- - -


Déu meu, Déu meu,
per què m'has abandonat?
No t'arriba el meu crit d'auxili,
la pregària que t'adreça el meu clam.
Crido de dia i no em respons;
crido de nit, i no me'n fas cas.
En tu confiaven els nostres pares,
hi confiaven i els vas alliberar;
a tu clamaven i eren deslliurats,
en tu confiaven i no els vas defraudar.
Però jo sóc un cuc, no pas un home,
befa de la gent, menyspreat del poble.
Tots els qui em veuen es riuen de mi,
fan ganyotes, prenen aires de mofa:
«Que s'adreci al Senyor, que ell el salvi,
que l'alliberi, si tant se l'estima!»

Però tu em tragueres del si de la mare,
ets tu qui em confiares als seus pits;
acabat de néixer, em van dur a la teva falda,
des d'aleshores ets el meu Déu.
No t'allunyis, que el perill és a prop
i no tinc qui m'ajudi.
Tot jo m'escolo com l'aigua,
se'm deslloriguen tots els ossos;
el cor, com si fos cera,
se'm fon dins les entranyes.
La meva gola està resseca com terrissa,
la llengua se m'encasta al paladar.
M'ajeus a la pols de la mort.
M'envolta una munió de gossos,
m'encercla un estol de malfactors;
m'han lligat les mans i els peus,
puc comptar tots els meus ossos.
Em miren, em contemplen satisfets;
es reparteixen entre ells els meus vestits,
es juguen als daus la meva roba.


(del Salm 22)

- - -


No em reprenguis, Senyor, tan durament,
no em corregeixis amb tant de rigor.
Tinc clavades en mi les teves fletxes,
descarregues damunt meu la teva mà.
Has estat amb mi tan sever
que no em queda en tot el cos res de sa;
són tants els meus pecats
que els meus ossos no troben repòs.

Les culpes em cobreixen el cap,
em dobleguen com una càrrega feixuga.
Vaig a tot arreu prostrat i abatut,
estic entristit tot el dia;
em devora una febre ardent
i no em queda en tot el cos res de sa.
Estic esgotat i desfet,
crido i em planyo amb tota l'ànima.
Senyor meu, els meus anhels són davant teu,
no et passen per alt els meus sospirs.
El cor em palpita, les forces m'abandonen
i s'apaga la llum dels meus ulls.
Amics i veïns s'aparten dels meus mals,
els meus parents es mantenen a distància.

Senyor, jo espero en tu;
no em deixaràs sense resposta, Senyor, Déu meu.


(del Salm 38)

- - -


Escolta, Senyor, i respon-me,
que soc pobre i desvalgut.
Guarda la meva vida, que soc un fidel teu.
Salva, Déu meu, el teu servent
que en tu confia.
Senyor, compadeix-te de mi,
que tot el dia clamo a tu.
Dóna aquest goig al teu servent;
a tu, Senyor, elevo la meva ànima.
Tu, Senyor, ets indulgent i bo,
ric en l'amor per a tothom qui t'invoca.
Senyor, escolta la meva pregària,
escolta la meva súplica.

T'invoco en hores de perill
i sé que m'escoltes.
Ensenya'm la teva ruta, Senyor,
que m'encamini en la teva veritat;
que el meu cor tot sencer veneri el teu nom.
Et lloaré, Senyor, Déu meu, amb tot el cor,
glorificaré per sempre el teu nom:
«L'amor que em tens és molt gran,
m'has salvat de la terra dels morts.»

Tu, Senyor, Déu compassiu i benigne,
lent per al càstig, fidel en l'amor,
mira'm, apiada't de mi.


(del Salm 86)

- - -


Senyor, Déu, salvador meu,
clamo al teu davant nit i dia.
Que arribi fins a tu la meva súplica,
estigues atent al meu plany.
Són massa els mals que m'afeixuguen,
ja em sento a les portes de la mort;
tothom em veu amb el peu a la fossa,
com un home que ha perdut les forces.
Tinc un lloc entre els morts,
soc com algú llançat a la tomba
i deixat de la teva mà,
que tu ja no recordes.
M'has enfonsat al gorg pregon,
a la foscor dels abismes;
el teu rigor pesa damunt meu,
m'aclaparen les teves onades.
Has allunyat de mi els coneguts,
m'has fet repugnant per a tothom;
estic reclòs, no puc sortir,
els ulls se'm consumeixen de pena.

Senyor, jo t'invoco cada dia
i alço les mans a tu.
¿És per als morts que fas prodigis?
¿S'aixecaran les ombres a lloar-te?
Als sepulcres, ¿qui parla del teu amor?
¿Qui et té per lleial al país de la mort?
¿Qui coneix els teus prodigis al lloc tenebrós,
la teva clemència al país de l'oblit?
Jo et crido auxili, Senyor,
cada matí t'arriba la meva súplica.
Senyor, per què m'abandones
i m'amagues la teva mirada?
Des d'infant que sóc feble i dissortat,
el pes que suporto m'aclapara,
la teva fúria em passa pel damunt;
m'anorrea el teu esglai,
m'envolta com aigua tot el dia,
em cobreix pertot arreu.
Has allunyat de mi veïns i amics,
em fa companyia la foscor.


(del Salm 88)

Forma de viure

Twombly 1963

"Lo que importa es que, en cualquier caso, la espiritualidad se entienda como la forma de vida de aquellas personas que se dejan llevar por el Espíritu de Dios."

José M. Castillo (al num. 115 de la revista Éxodo, octubre 2012, p. 38)

Jo visc, jo moro

Bernardino Licino 1545

"Je vis, je meurs ; je me brûle et me noie ;

J’ai chaud extrême en endurant froidure :

La vie m’est et trop molle et trop dure.

J’ai grands ennuis entremêlés de joie.

Tout à un coup je ris et je larmoie,

Et en plaisir maint grief tourment j’endure ;

Mon bien s’en va, et à jamais il dure ;

Tout en un coup je sèche et je verdoie.

Ainsi Amour inconstamment me mène ;

Et, quand je pense avoir plus de douleur,

Sans y penser je me trouve hors de peine.

Puis, quand je crois ma joie être certaine,

Et être au haut de mon désiré heur,

Il me remet en mon premier malheur."

Louise Labé (1525-1566), Sonnets

Sobre música clàssica: directors

Twombly 1961

Un tema complicat, lligat a la qüestió de les versions, és el dels directors d'orquestra. Un llistat de directors de música clàssica de la segona meitat del segle XX que a nosaltres ens són rellevants podria ser més o menys aquest:


- Preferits

Abbado, Claudio (1933-2014); Bernstein, Leonard (1918-1990); Böhm, Karl (1894-1981); Celibidache, Sergiu (1912-1996); Fürtwangler, Karl (1886-1954); Giulini, Carlo Maria (1914-2005); Jochum, Eugen (1902-1987); Karajan, Herbert von (1908-1989); Kleiber, Carlos (1930-2004); Klemperer, Otto (1881-1960); Mravinski, Ievgueni (1903-1988); Szell, Georges (1897-1970); Walter, Bruno (1876-1962).

- També ens agraden molt

Ancerl, Karel (1908-1973); Ansermet, Ernest (1883-1969); Boulez, Pierre (1925-2016); Davis, Colin (1927-2013);  Fricsay, Ferenc (1914-1963); Gardiner, John Elliot (1943-); Haitink, Bernard (1929-2021); Harnoncourt, Nikolaus (1929-2016); Kondraxin, Kirill (1914-1981); Kubelik, Rafael (1914-1996); Leonhardt, Gustav (1928-2012); Leppard, Raymond (1927-2019); Masur, Kurt (1927-2015); Münchinger, Karl (1915-1990); Neumann, Vaclav (1920-1995); Richter, Karl (1926-1981); Rojdestvenski, Genaddi (1931-2018); Sawallisch, Wolfgang (1923-2013).

- Bons que no coneixem tant

Barbirolli, John (1889-1970); Barenboim, Daniel (1942-); Beecham, Thomas (1879-1961); Blomstedt, Herbert (1927-); Boult, Adrian (1889-1983); Brüggen, Frans (1934-2014); Busch, Fritz (1890-1951); Christie, William (1944-); Cluytens, André (1905-1967); Decker, Franz-Paul (1923-2014; el vàrem conèixer personalment); Dohnányi, Christoph von (1929-); Dorati, Antal (1906-1988); Dutoit, Charles (1936-); Ferencsik, János (1907-1984); Fournet, Jean (1913-2008); Frühbeck de Burgos, Rafael (1933-2014); García Navarro, Luís (1941-2001; el vàrem conèixer personalment); Gergiev, Valery (1953-); Guest, George (1924-2002); Hager, Leopold (1935-); Herreweghe, Philippe (1947-); Hogwood, Christopher (1941-2014); Horenstein, Jascha (1898-1973); Inbal, Eliahu (1936-); Janssons, Mariss (1943-); Järvi, Neeme (1937-); Järvi, Paavo (1962-); Kempe, Rudolf (1910-1976); Kertész, István (1929-1973); Kleiber, Erich (1890-1956); Knappertsbusch, Hans (1888-1965); Koussewitzki, Serge (1874-1951); Levine, James (1943-); Maazel, Lorin (1930-2014); Mackerras, Charles (1925-2010); Markevitch, Igor (1912-1983); Marriner, Neville (1924-2016); Martinon, Jean (1910-1976); Mehta, Zubin (1936-); Monteux, Pierre (1875-1964); Munch, Charles (1891-1968); Muti, Riccardo (1941-); Norrington, Roger (1934-); Ormandy, Eugène (1899-1985); Ozawa, Seiji (1935-); Pinnock, Trevor (1946-); Previn, André (1929-2019); Rattle, Simon (1955-); Reiner, Fritz (1888-1963); Rilling, Hellmut (1933-); Salonen, Esa-Pekka (1958-); Sanderling, Kurt (1912-2011); Sinopoli, Giuseppe (1946-2001); Stokovski, Leopold (1882-1977); Svetlanov, Yevgeny (1928-2002); Talich, Vaclav (1883-1961); Temirkanov, Yuri (1938-2023); Tennstedt, Klaus (1926-1998); Tilson-Thomas, Michael (1944-); Toscanini, Arturo (1867-1957); Wand, Gunter (1912-2002).

Un altre enfocament possible per mirar de parlar de directors és situar-los més en el temps. Per exemple, i sempre dins del segle XX, diferenciant entre (versió molt provisional):

Antics (o sigui bons però amb enregistraments sovint vells, dels anys cinquanta o anteriors): Wilhelm Fürtwangler (1886-1954) i Otto Klemperer (1881-1960) (els dos grans directors alemanys d'avantguerra). Bruno Walter (1876-1962) (deixeble i amic de Mahler, considerat com a gran intèrpret d'aquest compositor). Tenim poc situats famosos directors antics com Arturo Toscanini (1867-1957) (director de la Filharmònica de Nova York; el poc que hem sentit ho trobem mecànic, però té molta fama), Ernest Ansermet (1883-1969), Fritz Reiner (1888-1963), Adrian Boult (1889-1983) o John Barbirolli (1889-1970).

Intermedis (anys seixanta/setanta): Karl Böhm (1894-1981) (alemany), Rafael Kubelik (1914-1996) (txec, expert en Dvorak i també un gran mahlerià, amb una interpretació famosa de la 5a simfonia, utilitzada a la pel·lícula Mort a Venècia), Klaus Münchinger (1915-1990) (també alemany, gran intèrpret de passions de Bach), Eugen Jochum (1902-1987), George Szell (1897-1970).

Moderns (anys setanta/vuitanta): Sergiu Celibidache (1912-1996) (fins fa poc no ha sortit discografia, un cop mort; excel·lent, sobretot en Bruckner); Herbert von Karajan (1908-1989) (té molts fans i detractors alhora; considerat proper al nazisme, aconseguí ser ell i no Celibidache el titular de la Filharmònica de Berlin); Leonard Bernstein (1918-1990) (nord-americà, molt vital, també gran mahlerià); Karl Richter (1926-1981); Nikolaus Harnoncourt (1929-2016) (discutit; propulsor de la recuperació d'instruments antics, considerat antiromàntic, les seves versions són molt personals, amb aspectes molt interessants i de vegades massa eixutes d'emoció; seria oposat a Münchinger, per exemple); Wolfgang Sawallisch (1923-2013); Georg Solti (1912-1997) (període de maduresa amb la Simfònica de Chicago); els grans italians Carlo Maria Giulini (1914-2005) i Claudio Abbado (1933-2014) (titular de la Filharmònica de Berlín i de la de Viena; un personatge serè, equilibrat, aparentment sense els "divismes" de tants directors); Bernard Haitink (1929-2021); els russos Ievgueni Mravinski (1903-1988), Kirill Kondraixin (1914-1981), Yevgeny Svetlanov (1928-2002), Guennadi Rojdestventski (1931-2018), Yuri Temirkanov (1938-2023). En una línia semblant a Harnoncourt hi hauria segurament Roger Norrington (1934-); en una posició menys radical hi ha altres grans experts en música antiga com Trevor Pinnock (1946-) o John Elliot Gardiner (1943-). Finalment, hi ha un grup de directors potser no genials però sí molt fiables, centrats en el barroc (molt de Bach i Haendel) però amb ampliacions a Haydn, Mozart i Purcell: George Guest (1924-2002), Gustav Leonhardt (1928-2012), Neville Marriner (1924-2016), Raymond Leppard (1927-2019), Helmuth Rilling (1933-).

Mes moderns (anys noranta), destaquen Valery Gergiev (1953-), Simon Rattle (1955-), Essa Peka Salonen (1958-), Paavo Järvi (1962-).

Krishnamurti i les societats

Hernández Pijuan 2000

"No és possible canviar la societat tret que l'home canviï. L'home, un mateix i els altres, ha creat aquestes societats durant generacions i generacions; tots hem creat aquestes societats a causa de la nostra mesquinesa, de la nostra estretor de mires, de la nostra limitació, de la nostra cobdícia, enveja, brutalitat, violència, competència, etcètera. Som els responsables de la mediocritat, de l'estupidesa, de la vulgaritat, de tota la insensatesa tribal i del sectarisme religiós. A menys que cadascú de nosaltres canviï radicalment, la societat no canviarà mai. És aquí, nosaltres l'hem fet així i després ella ens fa a nosaltres. Ens modela tal com nosaltres l'hem modelat. Ens encaixa en un patró i el patró la introdueix en una estructura que és aquesta societat que ens hem construït."

J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 06.05.1983

Divinitat de Jesús

Rouault 1930

"Realment el Nou Testament divinitza Jesús? Opino que no. A tot estirar allò que fan els més evolucionats autors neotestamentaris com Pau, Joan o Hebreus, és atribuir-li funcions divines, en altres paraules veure'l com a Senyor exaltat, com a revelació encarnada o com a comunicador de gràcia.

Aquest fet d'atribuir a Jesús funcions divines ja és anar molt enllà. Els sinòptics només el fan mediador d'aquestes funcions, les quals són atribuïdes sols a Déu. No dic que Pau i Joan s'hagin equivocat radicalment en llur interpretació de Jesús. Segueixen situant-se en la línia existencial i funcional.  Però sí que crec que obren la porta a unes interpretacions incorrectes, les de passar de l'atribució funcional a l'atribució essencial i hipostàtica, com es feu en el període posterior, ja plenament hel·lènic. Joan en el pròleg va molt enllà o sembla anar molt enllà. Si realment el que vol dir és que Jesús és ònticament la Paraula, i aquesta és al seu torn ònticament Déu, i no que Jesús en sigui sols l'expressió, i més concretament l'expressió d'una expressió, crec que Joan -hel·lenitzat- ha anat massa enllà. I crec també que la interpretació de Pau, de Joan i de les deuteropaulines no és l'única interpretació possible del Jesús sinòptic.

L'atribució d'una funció divina a un subjecte humà sols és correcta si no s'atribueix com a pròpia de l'esmentat subjecte, sinó que se'l fa mer mediador funcional d'una activitat o d'un atribut que només és propi de Déu. Aquesta distinció en l'atribució funcional no és explícita ni clara en Pau i Joan, malgrat que subordinen Jesús al Pare. Aquesta manca de claredat ha donat peu  a la interpretació hel·lenística de Jesús, una interpretació essencialista i d'unió de subjecte, hipostàtica, feta amb les categories de la filosofia òntica grega. Crec que la teologia hel·lènica malinterpreta Jesús -mitologitzant-lo en tant que ontologitza els seus títols i la seva relació amb Déu-, i fins malinterpreta la interpretació fornida per Pau i Joan. Aquests només parlen de funcions -encara que no del tot rectament-; els grecs parlen d'estat i de natures. Resumint: Pau i Joan i les deuteropaulines feren una interpretació dubtosament correcta, que sols es pot admetre críticament; la teologia posterior -grega i llatina- ha fet una interpretació incorrecta, que s'ha de rebutjar críticament. Almenys, si volem ser fidels al Jesús dels sinòptics i dels Fets.

Llavors, Jesús no és Déu? Aquesta pregunta demana una resposta matisada. D'entrada hem de dir que Jesús no és Déu com Déu és Déu. Així ho ha pensat sempre la teologia tradicional. Aquesta ha distingit clarament, des de Calcedònia, les dues naturaleses. Per a la teologia tradicional, Jesús sols pot ser considerat Déu per la unitat de subjecte, realitzada en el Verb que assumeix, en la unió anomenada hipostàtica, la humanitat de Jesús. Però una anàlisi crítica de les fonts neotestamentàries no admet la validesa de les conclusions de la teologia hel·lènica. Si això és cert, com s'ha mostrat, hem d'admetre que no es pot atribuir a Jesús el títol de Déu en el sentit de la teologia tradicional. Tanmateix molts teòlegs moderns tendeixen  a considerar que es pot anomenar Déu a Jesús en el sentit que Jesús és l'expressió de la historització de Déu, dit altrament que Jesús és l'automanifestació de Déu, és l'home en qui Déu s'autorevela i s'autocomunica a la humanitat. També jo crec que Déu s'automanifesta en Jesús, però anomenar Déu a Jesús, àdhuc en aquest sentit i per això, penso que porta a confusió. Jesús és un home en qui Déu s'ha autorevelat i autocomunicat, però sempre apareix, tant en els sinòptics com en Pau i Joan, distint de Déu, el Pare. El seu pregon sentit de filiació l'obre a Déu, però no l'iguala al Pare. (...) Penso que seria millor no parlar de Jesús com a Déu, puix que es presta a malentesos, encara més en uns contextos on existeix tant de monofisisme larvat. És millor parlar de Jesús com a fill de Déu; però així i tot cal explicar aquest títol en el sentit de no creure'l engendrat per Déu fisiològicament en el temps ni ònticament en l'eternitat."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 323-325).

Saber desinteressat

Matisse 1914

"'Saber desinteresado' que viene a resultar el más profundamente interesado de todos, pues que, en realidad, no es un añadir nada, sino simplemente convertir el alma, hacerla ser, ya que el que contempla se hace semejante al objeto de su contemplación."

María Zambrano a Filosofía y poesía (FCE, 1993, p. 53; citat per Teresa Guardans a Experiencia estética y experiencia religiosa).

Salms (II): Et cerco

Tu ets el meu Déu, Senyor; jo et cerco.
Tot jo tinc set de tu,
per tu es desviu el meu cor
com terra eixuta, assedegada,
sense una gota d'aigua.


(del Salm 63)


- - -


Et cerco, Senyor, en dies de perill,
i a les nits no em canso d'alçar les mans a tu,
però la meva ànima no troba consol.
Quan recordo el que Déu havia fet, sospiro,
em sento defallir sempre que hi penso;
no arribo a aclucar els ulls,
i em torbo tant, que ni goso parlar.
Penso en les èpoques llunyanes,
recordo els temps antics;
de nit rumio dintre meu
i em pregunto a mi mateix:
«¿És que el Senyor ens ha abandonat per sempre,
ja no ens serà propici mai més?
¿Ha deixat per sempre d'estimar-nos,
s'ha desdit de les seves promeses?
¿És que Déu s'ha oblidat de compadir,
i la indignació li endureix el cor?»


(del Salm 77)


- - -


Com la cérvola es deleix per les fonts d'aigua,
també em deleixo jo per tu, Déu meu.
Tot jo tinc set de Déu,
del Déu que m'és vida;
quan podré anar a veure Déu cara a cara?
Les llàgrimes són el meu pa
de nit i de dia,
i a tota hora em diuen:
«On és el teu Déu?»
Jo esplaio el meu cor apenat
recordant com en altres temps venia amb colles d'amics
cap a la casa de Déu,
enmig d'un aplec festiu,
amb crits d'alegria i de lloança.
Per què aquesta tristor, ànima meva?
Per què aquest torbament?
Espera en Déu!
Jo et tornaré a lloar,
salvador meu i Déu meu.
Tot jo em sento aclaparat,
quan em recordo de tu.

I diré a Déu, la meva roca:
«Per què t'oblides de mi?
Per què he d'anar de dol pertot arreu,
seguit de prop per l'enemic?»
Veient ferit el meu cos,
els adversaris m'escarneixen,
i a tota hora em diuen:
«On és el teu Déu?»
Per què aquesta tristor, ànima meva?
Per què aquest torbament?
Espera en Déu!
Jo et tornaré a lloar,
salvador meu i Déu meu.


(del Salm 42)