Preludis de Chopin

Delacroix 1838

Chopin va composar els 24 Preludis que formen el seu Op. 28 entre 1836 i 1839. Alguns d'ells van ser composats a Mallorca l'hivern de 1838-1839. Són una de les grans fites de la música romàntica. El 4 i el 6 varen ser interpretats en el funeral de Chopin. És molt recomanable familiaritzar-s'hi. N'hi ha moltes versions interessants: Pollini 1980, Pollini 2011, Argerich, Arrau, Kissin, Pogorelich, Belchatz, Barenboim, Achúcarro, Perlemuter, Pires, Richter, Rubinstein, Cortot...

Un exercici interessant és mirar de designar el to emocional de cada un d'aquests breus Preludis. En mirar de fer-ho, m'han fet falta dues paraules per indicar més o menys per on va per a mi la cosa... Aquest és, de moment, el meu resultat:

1.- Vibrant solemnitat

2.- Dolça serenitat

3.- Joiosa vibració

4.- Dolça tendresa

5.- Joiosa vibració

6.- Dolça serenitat

7.- Dolça solemnitat

8.- Joiosa vibració

9.- Dolça solemnitat

10.- Joiosa vibració

11.- Dolça evocació

12.- Joiosa vibració

13.- Dolça evocació

14.- Vibrant evocació

15.- Dolça evocació

16.- Joiosa vibració

17.- Dolça evocació

18.- Desconcertada vibració

19.- Vibrant evocació

20.- Serena solemnitat

21.- Serena solemnitat

22.- Desconcertada vibració

23.- Joiosa serenitat

24.- Vibrant solemnitat

La llibertat de l'àliga

Jawlensky 1936

""Què significa estar Il·luminat?"

"Veure."

"El què?"

"La fatuïtat de l'èxit, la buidor dels guanys, la vanitat dels esforços humans", digué el Mestre.

El deixeble es quedà consternat. "Però això no és pessimisme i desesperació?"

"No. És l'agitació i la llibertat de l'àliga quan plana per sobre d'un barranc sense fons."

Anthony de Mello a Uns moments per a l'absurd

Confiança

Daddi 1333

"Es coneix l'amor veritable i perfecte per la gran esperança i la confiança que s'hi té, perquè res no pot donar més prova d'un amor perfecte que la confiança. L'amor profund i perfecte que una persona experimenta per una altra dóna origen a la confiança. Així mateix, sigui quina sigui la confiança que s'atreveixi a tenir un mateix en Déu, la troba veritablement en Ell, i mil vegades més gran. I de la mateixa manera que un home no pot mai estimar massa Déu, mai no podrà un home tenir massa confiança en Déu. Cap altra cosa que es pugui fer serà més fructífera que això. Amb tots aquells que han tingut una gran confiança en Ell, mai no ha deixat de dur a terme grans coses. Amb tots ells ha mostrat clarament que aquesta confiança té per origen l'amor, perquè l'amor no només té confiança, té també un veritable coneixement i una seguretat exempta de qualsevol dubte."

Mestre Eckhart

Shakespeare: El sonet 98

   

Twombly 1995

"From you have I been absent in the spring,

When proud-pied April, dressed in all his trim,

Hath put a spirit of youth in everything,

That heavy Saturn laughed and leaped with him.

Yet nor the lays of birds, nor the sweet smell

Of different flowers in odour and in hue,

Could make me any summer’s story tell,

Or from their proud lap pluck them where they grew:

Nor did I wonder at the lily’s white,

Nor praise the deep vermilion in the rose;

They were but sweet, but figures of delight

Drawn after you, – you pattern of all those.

    Yet seem’d it winter still, and, you away,

    As with your shadow I with these did play."

Shakespeare, Sonet XCVIII

Aquesta és la versió catalana de Marià Manent (a "Poesia anglesa i nord-americana" Editorial Alpha, 1955):

"Lluny de tu jo m'estava en temps de primavera

quan l'orgullós abril, guarnit amb vestes fines,

posava un jovenívol esperit en les coses,

tant, que el feixuc Saturn reia amb ell i saltava.

Però ni un cant d'ocell ni l'olor dolça

de les flors, diferents pels colors i la flaire,

no em van fer dir contalles de l'estiu, ni podien

ajupir-me a collir-les de la falda orgullosa.

Ni la blancor del lliri no m'era meravella,

ni l'ombrívol vermell de la rosa lloava;

eren, només, figures dolces de la delícia,

com tu pintades, que ets model de totes.

Em semblava l'hivern encara, quan no hi eres,

i amb elles jo jugava, talment amb la teva ombra."

Sense condicions

Uglow 1951

“Islam significa entrega sense condicions (no submissió) a Al·là.”

Fèlix Martí a Notes d'una tardor 2021-2022, p. 49.

Estils

El 1944 F. Pérez Dolz treballava la noció d'"estil" (manera de fer, manera espontània d'exterioritzar el que som en el mateix moment que vivim, el moment vital), una mena de combinació d'art (escultura, pintura, arquitectura, música, literatura...) i artesania (ceràmica, metalls, tapissos, elements decoratius, vestits, joies, uniformes, armament, monedes, estris quotidians, mobiliari, instruments musicals, màscares, caixes...) que formaven un tot coherent i definit, una "unitat de caràcter", i que marcaven o caracteritzaven una cultura o una època. No sé si això és ben bé així, però la idea té la seva gràcia.

Ell diferenciava els següents estils:

- Prehistòria

- Egipte

- Mesopotàmia

- Creta, Micenes i Tirint

- Grècia

- Etruscs i Roma

- Iberia

- Xina 

- Japó

- Pèrsia

- Índia

- Oceania

- Amèrica precolombina

- Primers segles cristians/Bizanci

- Aràbic/Islam

- Romànic

- Gòtic

- Renaixement

- Barroc

- Rococó

- Neoclàssic

- Romàntic

- Estils moderns

- Estils contemporanis

Un món simbòlic

Friedrich 1806

"La creació artística requereix la presència d'un món simbòlic, un món d'"existència poètica", que es troba entre l'universal i el particular. El símbol no representa l'universal i el particular com a tals; és la representació d'ambdós, unificats. Per això, precisament, hem de fer una distinció entre el símbol i la imatge. La imatge sempre és concreta i particular."

Frederick Copleston en parlar de Schelling (Història de la Filosofia, vol. 7, cap. VI).

Foix: És quan dormo que hi veig clar

Max Ernst 1939

"És quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata,

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata,

Un ocell fa un giravolt

I treu branques una mata,

El casalot del pirata

És un ample gira-sol.

Es quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era,

Em vesteixo d'home antic

I empaito la masovera,

I entre pineda i garric

Planto la meva bandera;

Amb una agulla saquera

Mato el monstre que no dic.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d'una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina,

-O la lluna que s'afina

En morir carena enllà.

Es quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina."

J.V. Foix (abril de 1939)

Krishnamurti i l'amor

Hernández Pijuan 2000

"L'amor probablement ha desaparegut completament d'aquest món. L'amor implica generositat, afecte, no fer mal a un altre, no fer que un altre se senti culpable; implica ser cortesos i comportar-nos de tal manera que les nostres paraules i pensaments neixin de la compassió. Per descomptat que un no pot ser compassiu si pertany a institucions religioses organitzades –grans, poderoses, tradicionals i dogmàtiques institucions que insisteixen en la fe. Per estimar, hi ha d'haver llibertat. Aquest amor no és plaer ni desig ni un record de coses que han passat. L'amor no és l'oposat de l'odi, de la ira i la gelosia.

Tot això pot sonar més aviat utòpic, idealista, cosa a què l'home només pot aspirar. Però si ho creiem així, llavors continuarem matant. L'amor és tan real, tan poderós com la mort. No té res a veure amb la imaginació o el sentiment o el romanticisme; i, naturalment, no té res a veure amb el poder, la posició, el prestigi. És tan plàcid com les aigües del mar, i tan poderós com el mar; és com les aigües corrents d'un riu cabalós que flueix perpètuament, sense principi ni fi. Però l'home que mata els cadells de foques o les grans balenes només s'interessa en la seva subsistència. Ell dirà: «Jo visc d'això, aquest és el meu negoci». No li interessa en absolut aquesta cosa que anomenem amor. Probablement estima la seva família –o creu que estima la seva família– i no el preocupa majoritàriament la manera com es guanya la seva subsistència. Potser aquesta és una de les raons per les quals l'home viu una vida fragmentària; sembla que mai no pot estimar el que fa –encara que potser unes poques persones ho facin. Si hom visqués de la feina que estima, seria molt diferent –hom comprendria la totalitat de la vida. Hem dividit la vida en fragments: el món dels negocis, el món artístic, el món científic, el món polític i el món religiós. Pel que sembla, pensem que estan tots separats i que s'han de mantenir separats. I així ens tornem hipòcrites, fent alguna cosa lletja, corrupte al món dels negocis i després arribant a la casa per viure plàcidament amb la nostra família; això engendra hipocresia, un doble patró de vida."

J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 26.04.1983

Jäger i l'encarnació

 

Moltes han estat i seran les interpretacions de la imatge de l'encarnació. Algunes es mantenen en un difícil equilibri entre la lectura literal-ortodoxa i la lectura simbòlica. Agafem un petit exemple significatiu, el de Willigis Jäger (1925-2020) a "L'oració contemplativa", una conferència adreçada a directors espirituals, dictada cap a 1989. Jäger era un monjo benedictí alemany, conegut per la seva obertura al buddhisme zen.

Jäger diu: "Si la creació sencera, que inclou l'espècie humana, és expressió de la divinitat, l'encarnació no és un esdeveniment únic. L'encarnació ha estat i serà sempre. En Crist, l'encarnació de Déu va assolir el seu punt culminant. En Crist, Déu mateix es va manifestar. Crist és la manifestació absoluta de Déu en el món. Però la manifestació de sí mateix, que assoleix la seva perfecció en la persona humana de Crist, ja s'ha dut a terme en la creació. També la creació és Paraula de Déu. La creació en sí ja és encarnació. La creació i l'encarnació no són doncs dos actes de Déu que estiguin esqueixats d'ell, ni que coexisteixin separadament, sinó que són "dos moments i fases d'un sol procés, tot i que interiorment diferenciat, de manifestació de sí mateix i de despullament de Déu en lo altre des de sí mateix." (Karl Rahner, "Escrits referents a la Teologia V", 1964). La creació està disposada vers l'encarnació. L'encarnació és la perfecció de la creació." Ens fa l'efecte que Jäger mira de fer una interpretació simbòlica de l'encarnació però es protegeix de dues maneres: fent rotundes afirmacions sobre el caràcter absolut de l'encarnació en Crist, que ara ens poden semblar poc oportunes en un intent de lectura simbòlica, i recorrent a l'autoritat del teòleg, en aquest cas Rahner.

Jäger continua: "La no-dualitat de la realitat sencera, del diví i del creat, es fa patent en Jesucrist. En ell resulta impossible dividir aquesta realitat que és una; en ell, Déu es revela com a home; en ell, Déu es personalitza. En Jesucrist, Déu es va fer carn, creació: "La Paraula es va fer carn i va habitar entre nosaltres." (Joan 1, 14). Però el que va passar en ell, succeeix permanentment de forma similar en tota la creació. La creació és encarnació, és la manifestació de Déu mateix, ja que "sense la Paraula no es va fer res del que s'ha fet." (Joan 1, 3). (...) Si diem que no som nosaltres els que vivim, sinó que Crist viu en nosaltres, volem expressar que el diví de Jesús és també el nostre veritable centre, la nostra naturalesa essencial." (...) "Crist és el Símbol, el senyal que indica que la realitat sencera té dos aspectes, que la persona autèntica és Déu i home. Un símbol sempre és emissari, portador d'un missatge."

Un mateix símbol pot ser objecte d'interpretacions diverses, tot i que no contradictòries. Mantenint un equilibri entre la ortodòxia i l'anar més enllà d'ella, apropant-se a formulacions que podrien ser considerades més "orientals", tot i pertànyer també a la tradició mística europea, Jäger diu: "En la contemplació, es tracta d'un procés de transformació i no tant d'un procés d'imitació. En l'humà ha de tenir lloc el que es va esdevenir en Jesucrist. Jesucrist que és totalment Déu i totalment home, és el model exemplar per a cada humà. Cada persona s'enfronta amb la mateixa tasca que ell. Cadascú ha de permetre que el diví es manifesti lliurement en ell." (...) "El procés de la salvació en nosaltres està enfocat vers un procés d'arribar a ser Crist, que a fi de comptes resulta ser un procés d'individuació, d'arribar a ser persones autèntiques, d'arribar a la integració, sí, un procés d'arribar a ser Déu." (...) "El camí de la contemplació és el camí vers l'experiència de la unitat amb Déu." (...) "Però això només és possible quan l'humà sigui capaç de retirar l'activitat del seu jo fins al punt que la seva naturalesa essencial, la vida de Déu, es manifesti."

A "A la recerca del sentit de la vida" (1995) Jäger afegeix: "L'ésser humà és capaç de transcendir la seva consciència personal i fer la vivència d'una unitat còsmica que en la terminologia religiosa s'anomena Déu, l'Absolut o el Numinós i que és el fons de l'ésser de la persona. Mentre segueix separada d'aquest fons, no pot trobar el sentit de la seva vida. La salvació o redempció consisteix en la superació d'aquesta separació en la que constantment sucumbeix la nostra consciència del jo." I també: "Si veiem Déu com una Totalitat, el sentit de la religió consistirà en ajudar-nos a experimentar aquesta Totalitat. Salvació i redempció es trobaran llavors en l'experiència de la Realitat total."