 |
| Hodgkin 2001 |
L'any 2000 es va obrir a la premsa de Barcelona, arran d'un debat sobre civisme mig provocat per l’alcalde de Barcelona, una polèmica sobre si els valors s’interioritzen per la via dels hàbits i rutines o bé han de passar per un procés d’assumpció conscient. Aquesta va ser la nostra reflexió al respecte.
La interiorització dels valors
Al seu article “Rutinas cívicas” (La Vanguardia, 18.10.2000) en Salvador Cardús assenyalava el perill de començar la casa per la teulada i posar-se a parlar de valors abans d’haver creat un substrat d’hàbits i rutines de caire cívic sobre els que fonamentar-los. Alhora, la temàtica de l’educació en valors es va difonent amb força: com a mostra significativa, esmentem la trobada feta a Barcelona els dies 24 i 25.10.2000 sobre “L’educació en valors per al segle XXI: la responsabilitat, l’autonomia i el respecte” en el marc del Projecte Educatiu de Ciutat impulsat per l’Institut Municipal d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona. I molts són els esforços dedicats des de molts àmbits diferents a l’educació en valors. Qui pot negar-ne la importància?
L’objecció de Salvador Cardús convergeix amb la formulada per Jorge Riechmann al seu llibre “Un mundo vulnerable” (p. 76 i ss.) en el marc d’una reflexió sobre l’ecologia. Ell recorda la freqüent dissociació en la realitat entre valors i conductes (o entre valors formulats i valors practicats, podríem dir també) i això li fa pensar que pot tenir més interès intentar modificar directament les conductes de les persones (si més no pel que fa a les seves repercussions mediambientals) que intentar canviar els seus valors, ja que sovint, recorda, els canvis en els valors segueixen els canvis en la conducta, i no al revés, com es pensa sovint. Fa notar que no són les crides de les autoritats el que modifica la conducta dels ciutadans i opta per incentivar les bones pràctiques i castigar les pràctiques incorrectes com a camí més eficaç. Afirmant que la consciència ecològica no es transforma de manera immediata ni automàtica en acció favorable al medi ambient, posa l’èmfasi en les “infrastructures” socials i els sistemes d’incentius com a decisius per a orientar el nostre comportament.
Ens trobem, doncs, davant de posicions serioses, ben argumentades, consistents, que tendeixen a donar prioritat a les pràctiques per damunt de les reflexions i debats. Doncs bé, tot i això, voldríem mirar de fer algunes reflexions potser una mica contra corrent. Amb “temor y temblor”, i amb ganes no de contradir o criticar sinó de complementar o matisar. De vegades, la força d’una imatge, d’una metàfora - en aquest cas la de la casa i la teulada- se’ns pot emportar i pot amagar-nos certs aspectes que també cal tenir en compte.
Molt sintèticament, la nostra observació seria que la condició humana es caracteritza pel fet que l’assumpció, la interiorització dels valors passa per un doble estadi de presa de consciència i d’assumpció lliure. Consciència i llibertat són dues característiques bàsiques de l’ésser humà que incideixen directament en la temàtica dels valors. Un valor esdevé tal per a l’individu quan ha pres consciència de la seva existència i ha vist que podia optar entre assumir-lo o no assumir-lo, i en un gest lliure ha decidit de fer-ho. Aquest gest és font de dignitat per a les persones i situa els valors en la seva dinàmica apropiada.
Evidentment que cal educar a les persones per a poder dur a terme aquest exercici (potser aquest hauria de ser el sentit profund de la noció d’educació en valors, més que no pas la creació de rutines cíviques). Però no ens podem saltar aquest pas de conscienciació, o considerar-lo secundari (i per això sap greu el deix lleugerament despectiu que s’introdueix quan es considera que parlar de valors és fer grans discursos, especular, anar-se’n per les branques o viure entre núvols, no tocar de peus a terra). Cal conscienciar els valors i afrontar-los des de la llibertat: si no, no arriben a ser veritables valors, no poden ser viscuts com a valors i jugar el paper que els hi correspon en la vida de les persones, un paper d’enriquiment i orientació.
I per poder fer aquest procés de conscienciació/exercici de llibertat, cal parlar-ne, dels valors. Cal discutir-los, sospesar-los, pensar-hi atentament, meditar-los. Per això un diàleg sobre valors o un debat sobre valors, tant a nivell personal, de petit grup, de moviment social o del país en general, esdevé tan important.
Entrem en un cert atzucac? Cardús i Riechmann defensen una posició sòlida i raonable. Però l’evocació del lligam entre valors i consciència/llibertat sembla també significativa, tot i ser aparentment contradictòria amb l’anterior. Com sortir d’aquesta situació? Potser el que passa és que, una vegada més, quan utilitzem el terme “valors” estem recobrint realitats massa diverses com per ser tractades unitàriament. Potser introduint alguna distinció en la noció de valors la contradicció pugui quedar ressituada i relativitzada. Aplicar aquí la distinció entre valors primaris, valors intermedis o socio-històrics i valors ideals potser ens pot ajudar. Fem, doncs, aquesta petita excursió teòrica.
Partint d’una definició bàsica, elemental, de valors com allò que es pot interioritzar i que té la capacitat de vertebrar i orientar el pensament i el comportament, i per tant es viu i apareix com a desitjable, diferenciarem entre 1) “allò que és sempre espontàniament desitjat” 2) “allò que en aquests moments i en aquest lloc es considera desitjable” i 3) “allò que sempre i en tot lloc és desitjable que sigui desitjable”, el que ens porta a tres grans grups de valors:
A. “Valors primaris”: pulsions espontànies lligades a la supervivència i a l’herència instintiva: l’ambició, l’audàcia, el benestar, el confort, el descans, el desig, la distinció, l’eficàcia, l’elegància, l’èxit, la fama, la força, la gosadia, el luxe, el plaer, el poder, la respectabilitat, la riquesa, el risc, la satisfacció, la seguretat…
B. “Valors intermedis” o “socio-històrics”: els que operen en una determinada societat i en un determinat moment històric. Per exemple, la competitivitat, el creixement sostenible, l’eficiència i transparència de la gestió pública, la globalització respectuosa de les particularitats, la igualtat d'oportunitats, la ingerència humanitària, la laïcitat, i tot el que són valors propis de cada cultura i de cada època.
C. “Valors ideals”: aquells que 1) semblen fora del temps, immutables, no lligats a un context socio-històric determinat (o si més no tenen una vigència històrica tan llarga i una validesa tan universal que els associem a la naturalesa humana, a la condició humana) i 2) suporten un moment de reflexió, d’anàlisi crítica, de sedàs racional i intuïtiu (no només són immediats, espontanis com els primaris).
Els exemples són ben coneguts, fins al punt que força gent quan diu “valors” pensa en aquests “valors ideals”, però potser val la pena recordar-ne alguns, sense jerarquia (o sigui, per ordre alfabètic): abnegació, amabilitat, amistat, amor, austeritat, bellesa, bondat, compassió, comprensió, confiança, constància, cordialitat, dedicació, delicadesa, dignitat, disponibilitat, esperança, fidelitat, fraternitat, generositat, gratitud, honestedat, humilitat, igualtat, justícia, lleialtat, llibertat, modèstia, paciència, puresa, respecte, responsabilitat, sensibilitat, senzillesa, serenitat, simplicitat, sinceritat, solidaritat, tendresa, veritat...
Sobretot pel que fa als valors intermedis o socio-històrics, que són els més directament operatius en la vida quotidiana, serà bo de recordar la necessitat abans assenyalada de distingir entre valors practicats i valors formulats, entre allò que de fet mou a les persones i allò que considerem que seria bo que les mogués. Sovint utilitzem el terme valors tan en un sentit com en l’altre, o bé hi ha gent que l’utilitza en un sentit i altres que l’utilitzen en l’altre, i això complica la discussió sobre els valors. Quan els sociòlegs parlen dels “valors actuals dels joves”, o del canvi de valors socials que reflecteix l’”Hola!” en els darrers 15 anys, ho fan sovint des de la constatació de fet; en altres moments o àmbits, en canvi, quan es parla de valors només es pensa en elements dotats d’una càrrega de positivitat, de “valuositat”… Probablement això no passi perquè sí, per pur descuit o manca de rigor semàntic, sinó perquè en la pràctica sovint no és tan senzill delimitar la frontera entre allò que és i allò que hauria de ser, i aquí hi pot haver l’arrel del doble ús del terme. Però val la pena fer l’esforç de mirar de diferenciar, si més no per saber millor en cada moment de què estem parlant.
Feta aquesta distinció, podem mirar d’aplicar-la, ni que sigui molt breument i brusca, a la nostra discussió. Això ens portaria a tres consideracions bàsiques: 1) que els valors primaris són espontanis i no cal suscitar-los sinó canalitzar-los el millor possible, 2) que els valors intermedis són els que podrien ser objecte d’educació via hàbits i rutines, d’infrastructures socials i de sistemes d’incentius, i 3) que els valors ideals no poden ser “educats” si no és en el marc del debat i de la reflexió, personal i col·lectiva, que possibilita la presa de consciència i l’opció lliure. Aquestes tres breus consideracions ens permetrien, potser, conciliar les posicions abans esmentades i evitar polèmiques estèrils. Aplicant a cada categoria de valors el tractament que li pertoca, potser trobarem camins fecunds i complementaris de treball sobre els valors.
Una darrera consideració, a risc de recomençar la polèmica que hem pretès conciliar: aquests tres blocs de valors no estan aïllats. Dit barroerament, els valors intermedis reben la seva força dels primaris i la seva qualitat dels ideals. Per tant, l’educació d’hàbits i rutines serà condició necessària però no suficient per a tenir valors intermedis de qualitat; caldrà la influència dels valors ideals, feta possible pel treball sobre aquests, per a generar valors socials realment capaços de portar a les persones al desplegament de tot el seu potencial, de les seves més altes capacitats.
Entrades
