432

Jasper Johns 1961

El simpàtic número 432 és divisible per 2, 3, 4, 6, 8, 9, 12, 16, 18, 24, 27, 36, 48, 54, 72, 108, 144 i 216.

Déu n'hi do!

Martí i Pol: Si parlo del teus ulls

Hernández Pijuan 1959

"Si parlo dels teus ulls em fan ressò

cadiretes de boga i un ponent de coloms.

Els teus ulls, tan intensos com un crit en la fosca.

Si parlo dels teus llavis em fan ressò

profundíssimes coves i ritmes de peresa.

Els teus llavis, tan pròxims com la nit.

Si parlo dels teus cabells em fan ressò

platges desconegudes i quietuds d'església.

Els teus cabells, com l'escuma del vent.

Si parlo de les teves mans em fan ressò

melicotons suavíssims i olor de roba antiga.

Les teves mans, tan lleus com un sospir.

Si parlo del teu cos,

del teu cos que he estimat,

només em fa ressò la meva veu,

i llavors tanco avarament els ulls

i em dic, per a mi sol, el secret dels camins

que he seguit lentament a través del teu cos

tan càlid com la llum,

tan dens com el silenci."

Miquel Martí i Pol a Si esbrineu d'un sol gest el secret dels meus versos, els heu arrabassat la meitat de la vida (1957).

Daodejing 71

"Saber que no saps,
és un gran assoliment;
no saber i creure's que saps,
és un defecte.

Conèixer els propis defectes
és alliberar-se d'ells.
Per això, la persona sàvia no té defectes:
com que els reconeix, no els pateix."


Daodejing 71

 
Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

Raó

Sam Francis 1954

"Anar més enllà de la raó no vol dir anar contra la raó."

(tuit d'en Rai de 19.12.2021)

L'obra d'art

Vermeer 1665

Una obra d’art ens impacta, encara que no sapiguem perquè; ens arriba a fons, ens commou, ens parla encara que no sapiguem què ens diu... Això és el que se suposa que fa una obra d’art.

Si mirem d'esbrinar de què ens parla i perquè ens parla, veurem que això depèn:

• De l'obra 

• De nosaltres (a cadascú li parla diferent, el que vol dir que l'obra “ens fa parlar a nosaltres” i “parla de nosaltres”)

• Del nostre moment (una mateixa obra ens diu coses diferents segons el moment de la nostra vida en que la veiem, segons el nostre estat d'ànim...).

 Així doncs, cada vegada que algú contempla una obra d'art i la fa parlar, entra en diàleg amb ella, pensa sobre ella, aquesta verbalització serà diferent. No hi ha una "única interpretació d'una obra d'art". Per això l'art és tan ric, tan obert, tan potent. No només cada quartet de Beethoven ens parla d'una determinada manera, sinó que cada interpretació d'un determinat quartet parla d'una determinada manera, que a més és diferent per a cada un que l'escolta, en funció del seu moment personal i de la seva cultura. Cada vegada que algú s'atura davant d'un quadre d'un museu, aquest parla diferentment, en funció del contemplador. Podem sentir una simfonia o contemplar una escultura cent vegades, i sempre ens parlarà diferent, ens dirà una cosa nova, ens obrirà un nou horitzó. És lògica, doncs, la veneració que sentim per les obres d'art, per aquesta seva inesgotable capacitat de parlar-nos diferent, d'enriquir-nos.

L’obra, el subjecte que la contempla i el moment de la contemplació formen un triangle viu, dinàmic, únic.

Terrissers

 

"Abans d'ahir vaig passar per un taller de terrissers
que transformaven sense parar la terra en art;
no ho veuran els cecs, però jo vaig veure molt clara
l'argila del meu pare modelada als seus palmells."

Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 69 (d'atribució dubtosa) de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

Judith degollant Holofernes

 

Artemisia Gentileschi 1612

Judith degollant Holofernes, al nostre Museu Virtual.

https://photos.app.goo.gl/qXfqBCiDJDPothZs9

Trobada fructífera

Bissier 1950

"Hi ha una diferència fonamental entre l'impensable i el que simplement no és pensat, entre l'improferible i el que no és proferit. La realitat no és tan sols el que és dit o pensat o que ho pot ser. Té una part no transparent al pensar. Certament el concepte no és la cosa, i tampoc no arriba a tenir l'amplitud de la realitat. Això seria una base per a una trobada fructífera entre cultures. De mica en mica també hem d'advertir que avui dia cap cultura tota sola, cap religió tota sola, cap ideologia tota sola, no pot dur a terme la salvació del món. Ens necessitem mútuament en una polaritat en què cada veu és necessària. Cap cultura tota sola no ha dit o pensat tot el que pot ser dit o pensat."

Raimon Panikkar a Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009), p. 118

Música crepuscular

Nolde 1910

Un dels músics que més aconsegueix fer-nos tangible la noció de crepuscularitat és Gustav Mahler (1860-1911). Capvespre d'una vida, capvespre d'un món cultural, capvespre d'unes convencions musicals, són emocions que ell fa convergents en algunes de les seves obres.

Una d'elles és la Simfonia n. 6 (escrita el 1903-1904 i estrenada el 1906) i més concretament el seu Andante moderato. En aquest moviment (que alguns directors situen com a segon moviment de la simfonia, i altres com a tercer),  quan t'hi vas immergint, i especialment si la teva trajectòria vital ha iniciat ja el seu recorregut crepuscular, t'hi trobes molt reflectit, hi ressones, sents com s'hi reflecteixen sensacions que comparteixes.

La crepuscularitat no té perquè anar associada a negativitat. Certament, és un moment de replegament, de recapitulació, de pèrdua de facultats, d'anar deixant lligams, d'anar-se apropant a la desaparició, però com passa en el transcurs del dia, algunes de les llums més belles i acolorides es donen al capvespre. El sol ja no enlluerna ni escalfa, però el seu reflex en els núvols pot omplir el cel de colors extraordinaris.

Grandesa

Hopper 1947

"No one knows how greatness comes to a man. It may lie in his blackness, sleeping, or it may lance into him like those driven fiery particles from outer space. These things, however are known about greatness: need gives it life and puts it into action; it never comes without pain; it leaves a man changed, chastened and exalted at the same time - he can never return to simplicity."

John Steinbeck a Sweet Thursday (1954), cap. 36


Possible traducció:

"Ningú sap com la grandesa li arriba a un ésser humà. Pot fer-se present en la seva foscor, quan dorm, o pot penetrar en ell com ho fan les partícules ardents de l'espai exterior Aquestes coses, però, són sabudes sobre la grandesa: la necessitat li dóna vida i la posa en acció; mai ve sense dolor; deixa un ésser canviat, alhora humil i exaltat - que mai no pot tornar a la simplicitat."