Ideal i ésser

Vallotton 1897

"Podem dir de l'ideal que s'oposa a allò real, però no que s'oposa a l'ésser: és en l'ésser allò que mai podrem penetrar i posseir del tot, allò que, en l'ésser, se'ns descobreix a mesura que anem més enllà de l'aparença que el traeix; és la interioritat o, si es vol, l'"en si mateix" de l'ésser. És, per tant, natural que comencem per creure que l'ideal s'oposa al real tant de temps com el real es confongui per nosaltres amb el fenomen, i que acabem adonant-nos que és el ser mateix en aquest fons espiritual que se'ns revela per l'esforç mateix que fem per arribar-hi i no és res més que aquest mateix esforç despullat de tots els obstacles que el retenen i l'obliguen a tensar-se (...) Veiem llavors com s'expliquen aquestes dues característiques del valor que semblen contradictòries, és a dir, que té el seu origen en nosaltres, en l'acte mateix que emana de nosaltres, i també fora de nosaltres, en la mesura que aquest acte sempre roman incapaç d'autosuficiència i rep sempre des de dalt el mateix poder de què disposa. La paraula 'ideal' ens permet unir aquestes dues característiques, perquè ens mostra que el valor sempre ens supera, encara que només tingui sentit per a nosaltres quan actua en nosaltres".

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), pp. 366.

Text original:

"Nous pouvons dire de l’idéal qu’il s’oppose au réel, mais non point qu’il s’oppose à l’être : il est dans l’être ce que nous ne pouvons jamais achever de pénétrer et de posséder, ce qui, dans l’être, se découvre à nous à mesure que nous dépassons l’apparence qui le trahit ; il est l’intériorité ou, si l’on veut, l’ « en soi » de l’être. Il est donc naturel que l’on commence par croire que l’idéal s’oppose au réel aussi longtemps que le réel se confond pour nous avec le phénomène, et que l’on finisse par s’apercevoir qu’il est l’être lui-même dans ce fond spirituel qui se découvre à nous par l’effort même que nous faisons pour l’atteindre et n’est rien de plus que cet effort même dépouillé de tous les obstacles qui le retiennent et l’obligent à se tendre. (...) On voit alors comment s’expliquent ces deux caractères de la valeur qui semblent contradictoires, à savoir qu’elle a son origine en nous, dans l’acte même qui émane de nous, et aussi hors de nous, dans la mesure où cet acte demeure toujours incapable de se suffire et reçoit toujours de plus haut la puissance même dont il dispose. Le mot idéal nous permet de rejoindre ces deux caractères l’un à l’autre, car il nous montre que la valeur nous dépasse toujours, bien qu’elle n’ait de sens pour nous qu’au moment où elle agit en nous."

Reprotxes

Morandi 1952

"Quins reprotxes es poden adreçar a Agustí d'Hipona? Que a partir d'un record humiliant, féu del sentiment de culpabilitat un afer religiós; que a causa d'una mare abusiva i per ambició social abandonà la seva companya, la mare del seu fill; que s'hagués malfiat de tota dona; que hagués condemnat el plaer i que hagués cregut haver de justificar laboriosament el matrimoni, cosa sospitosa; que hagués imposat als seus preveres un celibat ambigu, a causa d'un paper nou, el d'un personatge sagrat, intermediari entre Déu i els homes; que hagués predicat, com Porfiri, una vida religiosa com a fugida del món, una vida ascètica com a fugida del que és sensible i, a la manera de Plotí, una vida espiritual com a fugida del transitori vers l'eternitat; que hagués imposat el tema del menyspreu, de l'odi a si mateix. Que hagués deixat al pensament occidental una concepció massa intel·lectual de la fe... Que hagués reprès i fortificat l'ideal africà d'una Església, arca fora de la qual no hi ha salvació; que hagués adoptat per a la seva funció de bisbe un model d'autoritat; que hagués ensenyat que els sagraments són sempre vàlids independentment de la fe del ministre; que hagués predicat l'ús de la força pública i de les lleis penals per  obligar els heretges a creure rectament; que hagués exaltat la simbiosi del cristianisme i de l'Estat. I això no és encara el pitjor. El pitjor, heus-lo aquí: l'omnipresència i l'obsessió del pecat; la màquina infernal del pecat original (un Adam esdevingut personatge històric, el pecat del qual és la causa de les nostres misèries, una taca que ens ha estat transmesa per generació, de manera que tots els nostres mals físics i morals apareixen com un càstig diví) i la redempció sagnant que la rescata; el terror davant del Déu jutge; la predestinació individual i la gràcia concebuda com una força necessària per a la bondat de tota acció humana; les falses virtuts dels pagans, vicis esplèndids; la massa innombrable dels condemnats; l'infern, necessari per a l'harmonia de tot i per al bé dels elegits... No és molt? Agustí introduí el dualisme maniqueu a la fe cristiana... Ja ho sabem, ell, que ja no fou més deixeble de Mani, dosificava amb molt de compte totes les coses, precisament per no confondre-s'hi. Però a despit de totes aquestes diferències majors, quan es trobava davant de Julià d'Eclana, per exemple, àmpliament conforme a la tradició cristiana antiga, es veu que ocupa de nou, malgrat ell, la posició de Mani. Julià recorda amb la Bíblia que Déu és equitatiu, refusa, com els Pares grecs, la degeneració radical, ensenya la bonesa possible del cos i de la sexualitat, refusa de fer del dimoni una ombra obscura de tota la nova vida cristiana. Sabem la resposta del vell Agustí: el pessimisme universal. El dossier és indefensable."

Evangelista Vilanova a Història de la teologia cristiana, vol. 1, Barcelona 1984, pp. 170-171.

Entreteniment

Klee 1932

"Entretenir" acostuma a voler dir “fer passar bé una estona”, i això és ben acceptable. Però hi ha diverses maneres de “fer passar bé una estona”, que es poden aplegar en dos grans blocs: les que ho fan tot “formant” a l’”entretingut” i les que ho fan "deformant-lo".

Per “formar” volem dir enriquir la cultura i la sensibilitat del receptor, de l’espectador; dotar-lo de major amplitud de mires, de més capacitat d'anàlisi, de major profunditat. Per “deformar” volem dir reforçar les seves pulsions espontànies de caire negatiu, o bé oferir-li un producte que l’empobreix o l'embruteix: li potencia el mal gust, li adorm la sensibilitat, li enforteix la superficialitat, li estimula l'afecció al que és trivial, irrellevant.

No sempre es fàcil establir nítidament la frontera entre ambdós blocs, i hi ha coses de les que seria discutible dir si “formen” o “deformen”. Però això no ens ha d'impedir mirar de valorar les coses des d'aquesta òptica, que ens permetrà diferenciar aquells productes d'entreteniment que cal potenciar, difondre i aplaudir, d'aquells que cal criticar severament i alertar i posar en guàrdia respecte als seus perills.

En les societats democràtiques es pot desenvolupar aquesta “dinàmica d'avaluació”: la que formen l'articulació de la lloança (dir bé de quelcom) i la crítica (assenyalar els perills, defectes i punts febles de quelcom). Un instrument anterior, la prohibició o censura, sembla no tenir ja espai en les nostres societats. És clar que la democràcia demana un públic madur i ben informat, o si més no “informable”, al qual puguin arribar i ser utilitzats elogis i advertiments emesos per diferents instàncies crítiques solvents (mitjans de comunicació, universitats, entitats culturals, intel·lectuals, etc.).

Quan el mercat no és transparent o el nivell democràtic insuficient, quan hi ha possibilitat de deformacions i manipulacions per part de certs grups d'interessos (productores cinematogràfiques, propietaris de parcs temàtics, fabricants de video-jocs, editors de best-sellers, cases discogràfiques o qualsevol altre tipus d'oferidor d'entreteniment) llavors cal considerar si el sector públic no ha d'exercir alguna mena d'intervenció per tal de garantir al màxim l'accés a avaluacions crítiques consistents.

Trets del mite

Denis 1909

"El mite, va escriure Ernst Cassirer, desafia les nostres categories fonamentals de pensament. D'aquí ve que no hi hagi acord sobre què és exactament el mite. Però la idea de mite gira entorn d'aquests trets:

a) El mite és una història de tradició oral que convenç de manera immediata, sense necessitat de cap demostració. Des del punt de vista lingüístic, el mite no és ni al·legoria, ni metàfora, ni faula. És una forma de discurs narratiu referit a aspectes fonamentals de l'existència humana, que pressuposa una implicació global de la persona. Parteix d'un coneixement anàleg a l'intuïtiu. Un coneixement que és fort, ja que no necessita arguments, però que alhora té la feblesa de poder-se confondre fàcilment amb una il·lusió. Des del punt de vista antropològic, el mite tampoc no és una superstició. La globalitat del mite no exclou de cap manera la racionalitat, no la nega, sinó que intenta transcendir-la, pretén d'arribar on la raó sola no pot accedir.

b) Mite i logos coexisteixen. No hi hagué un temps del mite, propi de l'època infantil de la humanitat, i després un temps del logos, propi de l'edat madura del gènere humà. Mite i discurs raonat són dues formes d'expressar àmbits diversos de la vida de l'home.

c) El mite no s'ocupa d'objectes separats del subjecte, com passa en les ciències de la natura, sinó que tracta els objectes en tant que estan relacionats amb el subjecte en un context vital. Hi ha una certa complementarietat entre la filosofia i el mite, no solament perquè aquest darrer de vegades ha intervingut com a suport de la primera, sinó també, i sobretot, perquè el mite fa sentir la seva veu quan la filosofia ha de guardar silenci.

d) El mite explica els orígens i, per tant, el futur. L'anàlisi científica, en canvi, descriu el present: analitza un fet que manipula, no s'aventura a cap explicació que vagi més enllà del fet. Per això, els mites traslladen els fets que narren a un temps absolut i suprahistòric.

e) No hi ha cap teoria que expliqui la funció i el sentit de tots els mites. De fet, no pot existir una teoria que expliqui el mite des de fora. El mite és irreductible a la ciència. Per entendre el mite cal viure'l, però des de la vivència és impossible ser objectiu. Això explica la irreductibilitat científica del mite: no té una explicació fora de si mateix.

f) Prescindir del mite suposa renunciar a expressar determinats aspectes de l'existència humana i el cosmos. Sense el llenguatge mític, hi ha àmbits del món i de la gent que, tot i sent, no es poden dir."

"Jacques Vidal atribueix al mite set estructures balsàmiques, evocadores de la condició humana i alhora tranquil·litzadores. Es podrien qualificar de terapèutiques. Heus ací resumides aquestes funcions del mite que donen sentit a l'existència de l'home i l'encoratgen a viure.

a) Especular. Tot mite és un mirall en el qual homes i dones cerquen i troben la seva pròpia imatge. Es poden reconèixer a si mateixos perquè es veuen reflectits en la imatge "veritable" del mite. Ells viuen la mateixa història que conta el mite, no són estranys: el que els passa i senten, ho passa i sent tota la humanitat.

b) Exemplar. El mite proposa exemples que cal seguir. Orienta. Sense valdre's de les formes imperatives o emotives del llenguatge, simplement per mitjà d'un relat, proposa una ètica: el conjunt de normes que han de regir la conducta humana.

c) Festiva. Els mites són cants del món. Expressen l'exultació secreta de la gent. Celebren la unitat que arreu és desfeta i contradita. Són un cant a la vida fins i tot davant la mort.

d) Tràgica. Donen fe d'un drama original, les seqüeles del qual hom experimenta en la vida quotidiana i que tots compartim. Hi ha un principi del mal que conviu amb el bé. La festa i el drama són inseparables del grup humà.

e) Andrògina. Els mites casen el cel i la terra, el dia i la nit, l'aigua i el foc, la planta i l'animal amb l'home i amb els déus. Els mites tendeixen, sobretot, a esborrar la dualitat home-dona i proposen la idea de creatura completa.

f) Heroica. Els protagonistes d'un mite són sempre herois, fundadors d'una raça, d'una tradició, d'una cultura, forjadors de la nació. Conten l'epopeia del grup al centre del cosmos, en un temps primordial, perenne, representat per valents que mostren al món els valors del seu poble.

g) Divina. Els mites són perennes, descriuen uns actes primordials que perduren al llarg del temps. Penetren tot el que és efímer, però ho depassen perquè estan situats en una quarta dimensió transcendent. Per això són divins, perquè pertanyen al món de l'Altre, són una escletxa oberta al misteri, expliquen allò que és més gran que el que podem saber."

Miquel Tresserras a Crisi política, crisi de la creació mítica, dins de Emparaular el món, Fragmenta Editorial, Barcelona 2011, pp. 198-202 (seguint lliurement l'anàlisi del mite que fa Lluís Duch a Mite i cultura. Aproximació a la logomítica I, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona 1995, i l'anàlisi de Jacques Vidal al Dictionnaire des religions, PUF, Paris 1985, s.v. mythe).

Daodejing 70

"Les meves paraules són fàcils d'entendre
i fàcils de practicar,
però ningú al món les entén
ni les practica.
Les meves paraules tenen un origen ancestral,
les meves accions són apropiades.
Però com que la gent no entén el meu ensenyament,
no em coneixen.
Pocs són els que em segueixen,
els que em fan cas són valuosos.

La persona sàvia amaga sota els seus pobres vestits
pedres precioses en el seu cor."



Daodejing 70


Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

Veure

Cézanne 1878

A Una realidad aparte, Carlos Castaneda reflexiona sobre la noció de "veure", diferenciant-la del veure espontani i del mirar. A la introducció del llibre ell ho formula així: "Aparentemente, había en su sistema de conocimiento la posibilidad de mar car una diferencia semántica entre "ver" y "mirar" como dos modos distintos de percibir. "Mirar" se refería a la manera ordinaria en que estamos acostumbrados a percibir el mundo, mientras que "ver" involucraba un proceso muy complejo por virtud del cual un hombre de conocimiento percibe supuestamente la "esencia" de las cosas del mundo."

Es podria dir, doncs, que hi ha una mena de procés que porta de "veure simplement", veure-1, un veure passiu que practiquem tots constantment, a "mirar", que seria un veure actiu, determinat per la voluntat i enfocat en un aspecte concret de la realitat, i d'aquí a "veure realment", veure-2, que seria una mena captació de la profunditat de les coses, de veure les coses "a fons", de veure les coses com realment són, de copsar-ne la veritable identitat, o essència, o naturalesa, o de copsar la seva dimensió no òbvia, oculta, la qual no sempre és la mateixa (com diu don Juan al cap. II de Una realidad aparte, "cuando aprendes a ver, una cosa no es nunca la misma cada vez que la ves, y sin embargo es la misma." En aquest mateix capítol don Juan també diu: "Cuando quiero mirar el mundo lo veo como tú. Luego, cuando quiero verlo, lo miro como yo sé y lo percibo en forma distinta.")

És una distinció important, rellevant, que cal tenir ben present i procurar incorporar el més sovint possible a la nostra dinàmica vital.

La frase "cuando aprendes a ver, una cosa no es nunca la misma cada vez que la ves, y sin embargo es la misma" és molt rellevant en l'àmbit de la pintura. El gran pintor veu (amb veure-2) el que pinta, i la pintura mira de transmetre aquesta visió. per això es pot pintar el mateix desenes de vegades i ser sempre diferent: la cosa pintada mai és la mateixa, tot i ser la mateixa. Un exemple paradigmàtic són les pintures de Cézanne sobre la muntanya Sainte-Victoire (es pot considerar que canvia el lloc des d'on es pinta, la climatologia del dia o l'evolució de l'estil pictòric de l'autor, però potser no és només això). O les pintures sobre la seva esposa. La gran pintura està plena d'exemples que mostren que el pintor veu més enllà del que mira.

Cézanne 1890

Cézanne 1897

Cézanne 1900

Cézanne 1902

Cézanne 1905

Cézanne 1906

El baptisme de Jesús

Piero della Francesca 1445

El baptisme de Jesús per Joan.

"Llavors Jesús vingué de Galilea i es va presentar a Joan, vora el Jordà, a fer-se batejar per ell. Però Joan s'hi oposava, dient:
--Sóc jo el qui necessita ser batejat per tu, i tu véns a mi!
Jesús li respongué:
--Deixa'm fer, ara. Convé que complim d'aquesta manera tot el que Déu vol.
Aleshores Joan el deixà fer.
Un cop batejat, Jesús sortí de l'aigua. Davant d'ell el cel s'obrí, i Jesús veié l'Esperit de Déu que baixava com un colom i venia damunt d'ell. I una veu digué des del cel:
- Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut." (Mt 3, 13-17)

"Per aquells dies, Jesús vingué des de Natzaret de Galilea i fou batejat per Joan en el Jordà. I tot seguit, mentre sortia de l'aigua, veié que el cel s'esquinçava i que l'Esperit, com un colom, baixava cap a ell. I una veu digué des del cel:
- Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut." (Mc 1, 9-11)

"Tot el poble es feia batejar, i Jesús també fou batejat. Mentre pregava, el cel s'obrí, i l'Esperit Sant baixà cap a ell en forma visible, com un colom, i una veu digué des del cel:
- Tu ets el meu Fill; avui t'he engendrat." (Lc 3, 21-22)

Perugino 1500

Algunes frases de l'admirat pare Jordi Llimona sobre el baptisme de Jesús, tretes del seu llibre Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62). Estan descontextualitzades i poden no traslladar plenament la concepció del pare Llimona, però a nosaltres ens ressonen.

"En el baptisme, Jesús tingué una experiència religiosa que capgirà la seva vida. A partir de llavors se sentí cridat a una missió, a la qual fou fidel fins a la mort." (p. 83)

"No és d'estranyar que Jesús, en un ambient d'exaltació religiosa, i pietós com era i expectant del regne, sortís de Galilea atret per la fama de Joan i anés a la vora del Jordà. Allí fou captivat per Joan. Sembla, segons el quart evangeli, que hi restà força temps i que el Baptista influí profundament en Jesús, com ho prova la semblança d'actuacions. Jesús fou batejat per Joan: s'immergí a l'aigua amb i com l'altra gent, com un de tants en definitiva." (p. 85)

"Jesús fou batejat per Joan a les aigües del Jordà. Fou batejat juntament amb els altres homes, sense distinció (Lc. 3, 21; Jo. 1, 26-31), barrejat en la massa de la multitud." (p. 87)

Gerard David 1508

"L'element central i nuclear [del baptisme] fou la comunicació de l'Esperit. No podem mitologitzar aquesta comunicació de l'Esperit, i l'hem d'entendre com una profunda experiència religiosa de Jesús en ordre a una missió a complir. Experiència que brolla de l'home, però que en el seu fluir és plena de Déu. No és estrany que Jesús la tingués: el clima d'exaltació religiosa d'Israel coetani en general i el de la més alta tensió del baptisme en particular hi portaven. Jesús, que era un home pietós, un hasid, estava disposat a desencadenar el mecanisme interior que et posa en estat d'obertura i receptivitat a la roent presència de Déu i que, a la vegada, dóna una lluïssor i una seguretat per a copsar la naturalesa i l'extensió d'una missió a complir. És d'aquesta experiència ocorreguda al baptisme que neix el destí de Jesús." (p. 88)

"En el baptisme Jesús pren consciència de ser elegit per l'Esperit i omplert d'ell." (p. 89)

"Jesús en el baptisme prengué consciència d'una relació especial amb Déu i d'una missió a complir. Fins i tot cregué que en ell l'eon nou, el regne de Déu, ja era present i operant." (p. 90)

Patinir 1515

Més pintures sobre aquest tema:

Verrochio 1475

Cima da Conegliano 1493

Bellini 1500

Juan de Segovia 1500

Perugino 1505

Mestre de Frankfurt 1520

Navarrete el Mudo 1567

El Greco 1600

El Greco 1608

Guido Reni 1623

Herp s. XVII

Murillo 1655

Murillo 1668

Goya 1780

Rouault 1940

Sufí de taberna

 

"Segueix només el camí del sufí de taberna,
tu busca només el vi, la cançó i l'amant;
a la palma, la copa, a l'espatlla, l'àmfora,
estimada, beu vi, no parlis més del compte."

Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 96 (d'atribució dubtosa) de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

Aquesta és la traducció al català que en fa Àlex Queraltó Bartrés (Adesiara, 2010):

"Segueix només el camí del dervix de taverna.
No cerquis més que el vi, la música dolça i l’amant;
amb la copa de vi a les mans, i a l’espatlla el càntir,
beu vi, estimada, i no pronunciïs paraules vanes."

Disseny natural

De vegades les plaques de fusta de pi que feien servir a les masies per fer portes i finestres t'ofereixen dissenys meravellosos com aquest...

Petrarca: Sonet 365

Fra Angelico 1432

"I’ vo piangendo i miei passati tempi
i quai posi in amar cosa mortale,
senza levarmi a volo, abbiend’io l’ale,
per dar forse di me non bassi exempi.

Tu che vedi i miei mali indegni et empi,
Re del cielo invisibile immortale,
soccorri a l’alma disvïata et frale,
e ’l suo defecto di tua gratia adempi:

sí che, s’io vissi in guerra et in tempesta,
mora in pace et in porto; et se la stanza
fu vana, almen sia la partita honesta.

A quel poco di viver che m’avanza
et al morir, degni esser Tua man presta:
Tu sai ben che ’n altrui non ò speranza."

Petrarca, Sonet CCCLXV

Versió catalana de Miquel Desclot (2003):

"Jo vaig planyent aquells meus temps passats
que esmerçava a estimar cosa mortal,
sense alçar-me, amb les ales, del fondal,
per dar potser de mi exemples triats.

Tu que em veus les mancances i els pecats,
oh Rei del cel invisible i immortal,
socorre la pobra ànima en el mal,
i per la gràcia Teva siguin grats:

tal que, si en guerra estava i en tempesta,
mori jo en pau; i si no hagué honorança
l’estada, sigui la partença honesta.

Al poc d’aquest meu viure en acabança,
com al morir, la mà divina presta:
Tu saps que en ningú més tinc esperança."



Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):

"Ploro els meus temps passats, que, sense esmena,

m'era donat a amar cosa mortal,

i, tenint ales, vaig volar poc alt

i dava exemples de ma baixa mena.

Tu, que m'has vist la indigna i cruel pena,

Rei del Cel, invisible i immortal,

acorre a la meva ànima banal,

i el seu defecte, de ta gràcia emplena.

Tant com vaig viure en guerra i en tempesta,

vull morir en pau i a port; i, si l'estança

fou vana, almenys que tingui la fi honesta.

I que en aquesta vida, ja escoltant-se,

com en la mort, em donis la mà presta:

Tu saps que en ningú més tinc esperança."