Krishnamurti i la guerra

Hernández Pijuan 2005

"Els déus i els seus representants els ha inventat el pensament; no tenen una realitat factual a la nostra vida quotidiana. Gairebé totes les religions han dit que matar éssers humans és el més gran dels pecats. Molt abans del cristianisme, els hindús deien això, ho deien els buddhistes, i no obstant la gent mata malgrat la seva creença en un déu, o la seva creença en un salvador i coses així; i continua pel camí de la matança humana. ¿Ens canviarà la recompensa del cel o el càstig de l'infern? Això també s'ha ofert a l'home; i també això ha fracassat. Cap imposició externa, ni lleis, ni sistemes aturaran mai la matança de l'home. Cap convicció intel·lectual o romàntica tampoc posarà fi a les guerres. Aquestes acabaran només quan cadascun de nosaltres, com els altres éssers humans, vegem la veritat que mentre segueixi havent-hi divisió en qualsevol de les seves formes, hi ha d'haver conflicte, limitat o ampli, reduït o expansiu, hi ha d'haver lluita, dolor. De manera que hom és responsable, no només envers els seus fills, sinó envers la resta de la humanitat. Llevat que això es comprengui profundament, no de manera verbal o a base d'idees o del mer intel·lecte, sinó que ho sentim a la nostra sang, en la nostra manera de mirar la vida, en les nostres accions, estarem sostenint l'assassinat organitzat que anomenem 'guerra '. La percepció instantània d'això és molt més important que la resposta immediata a un problema que és la conseqüència de milers d'anys en què l'home mata l'home.

El món està malalt, i no hi ha ningú fora que pugui ajudar-nos, excepte un mateix. Hem tingut líders, especialistes, tota mena d'agents externs, incloent-hi Déu –i no han tingut efecte, no han exercit cap influència sobre el nostre estat psicològic. Ells no ens poden guiar. Cap estadista, cap mestre, cap guru, ningú no pot fer que en allò intern siguem forts i supremament sans. Mentre estiguem en desordre, mentre no mantinguem la nostra casa interna en una condició apropiada, en un estat correcte, crearem el profeta extern, i aquest sempre ens portarà per un camí enganyós. La nostra casa està en desordre, i ningú en aquesta terra o al cel pot produir ordre a casa nostra. A menys que hom comprengui per si mateix la naturalesa del desordre, la naturalesa del conflicte, la naturalesa de la divisió, la casa d'un -que és un mateix- sempre romandrà en desordre, estarà en guerra.

No és qüestió de qui té el poder militar més gran. Més aviat és el problema de l'home contra l'home; és l'home qui ha creat les ideologies, i aquestes ideologies que l'home ha creat són les unes contra les altres. Fins que aquestes idees, aquestes ideologies, arribin al final i cada home es torni responsable pels altres éssers humans, no hi podrà haver pau al món."

J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 31.03.1983

Crisis de conviccions

Klee 1937

Tothom té conviccions, que influeixen en la seva manera de viure. Però hi ha persones que expliciten i sistematitzen aquestes conviccions, fent-ne un vertebrador i un referent central de la seva identitat; són "éssers de conviccions", podríem dir. I aquests poden viure "crisis de conviccions", que són com a mínim de dues menes:

- crisis internes: allò que era un referent sòlid, un conjunt d'idees potents revestides de certesa, es desfà, s'enfonsa, implosiona, es desmunta, es desgavella, digueu-li com vulgueu. Desapareix el "gust de veritat" que tenien aquelles conviccions i la persona queda buida i desorientada; passa a vagarejar pel món com una ànima en pena, com un gos perdut.

- crisis externes: les conviccions continuen essent subjectivament consistents, però no ressonen amb l'entorn, no es troba prou gent amb conviccions similars, gent amb la que poder sintonitzar i crear una xarxa d'enfortiment mutu d'aquestes conviccions. La persona queda aïllada, desconnectada, desconcertada, amb sensació de soledat i incomprensió.

Les crisis externes poden acabar portant a crisis internes, però no és així necessàriament. Les crisis externes són menys dures que les internes, les quals esdevenen una pèrdua doble, d'estructura de la personalitat i d'orientació en l'entorn.

Les crisis internes no són el mateix que els "canvis de conviccions": una cosa és quedar-se sense conviccions, i una altra substituir unes conviccions per unes altres (procés que pot ser més o menys traumàtic, però que no genera el buit típic de les crisis).

Les crisis externes són freqüents en arribar a una certa edat, quan es constata que el món ja no va per on un pensava que aniria, que el propi món passa a ser residual en haver quedat desplaçat per un altre món nou al que ja no es pertany.

Ambdues menes de crisis són processos personals que comporten la necessitat d'una reconfiguració, per tal de no quedar perduts en els llimbs, per tal de no esdevenir vaixells a la deriva, sense rems ni veles i amb el timó trencat. Però aquesta reconfiguració no sempre es dóna, i això fa que pel món voltin una colla de naufragats, perduts en la immensa mar blava; són les víctimes de les crisis de conviccions...

De tota manera, les crisis de conviccions tampoc no són massa greus, no són tragèdies. La vida sempre continua, la natura segueix estant al seu lloc, així com les obres d'art, i la gent, i els moments que ens permeten entrellucar més enllà de l'habitual... De vegades, tot i no ser agradables poden fins i tot ser saludables, ajudant a desmuntar egos massa cristal·litzats, a volatilitzar seguretats excessives.

Corbí: Cultures teistes i cultures no teistes

"Partirem d'un fet indiscutible i reconegut per totes les cultures humanes, d'una manera o altra: l'accés humà a una doble dimensió del que és real. Un accés relatiu a les nostres necessitats de vivents, i un altre no relatiu a aquestes necessitats, que hi és perquè sí, gratuït, absolut ja que no fa referència a nosaltres. Intentarem estudiar en què difereixen aquestes cultures, perquè difereixen, en què coincideixen i en què s'unifiquen, mantenint les diferències.

Començarem per reconèixer les cultures teistes. Creuen que hi ha un sol déu o diversos déus, en una certa unitat, amb una certa jerarquia i fins i tot tenint tendències monoteistes en un clar politeisme. Aquestes cultures són molt nombroses, variades i prestigioses: monoteismes jueus, cristians, musulmans; politeismes sumeris, babilonis, assiris, iranians, Egipte, Grècia, Roma, escandinaus, russos primitius, asteques, inques, africans, etc. En aquestes cultures hi abunden els grans textos espirituals.

Les religions funcionen com a projectes axiològics col·lectius (PACs). Aquests PACs religiosos estan construïts amb el patró de construcció PAC-R, que és un PAC de repetició del passat i, per això, sagrat, intocable, rebut dels déus o dels avantpassats sacralitzats. Han durat milers d'anys i encara són vigents a molts països. Aquestes cultures estan sent invalidades i marginades en gran part per les societats industrials i completament excloses a les societats de coneixement.

Pel que fa a les cultures no teistes, el confucianisme no és pròpiament una cultura teista, encara que parli del déu del cel. Les cultures no teistes són menys nombroses que les teistes; en canvi, els moviments espirituals no teistes són molt forts i de gran extensió. M'estic referint al yoga en les diferents formes, als moviments vedanta-advaita, al buddhisme, al taoisme clàssic. I el més greu de la nova situació és que la societat de coneixement, per la seva estructura, no pot ser teista.

En aquestes societats de coneixement es dóna el reconeixement explícit de la dimensió absoluta del nostre accés a la realitat, però l'espiritualitat no comporta la funció de projecte axiològic col·lectiu (PAC); en no fer-ho, l'espiritualitat és laica, no sagrada, no rebuda, no revelada, construïda comptant amb la saviesa dels mestres del passat. Aquests corrents no obeeixen el Patró R, sinó que treballen amb el Patró C, patró de construcció en tots els seus assumptes.

En el cas de les societats de coneixement, l'espiritualitat haurà de ser inevitablement laica, i els PACs que s'hauran de construir per al bon funcionament d'aquest tipus de societats s'hauran de fer des del Patró C, construïts per nosaltres mateixos, no rebuts de res, ni de ningú.

Tant en els àmbits de les cultures teistes, com en les no teistes, abunden els grans textos que parlen de la dimensió absoluta i de com accedir-hi, individualment i col·lectivament. ¿Com comprendre i compaginar aquestes versions clarament contraposades de les maneres de representar i viure la dimensió absoluta?

A les tradicions teistes la dimensió absoluta i la dimensió relativa apareixen separades i interpretades des de l'epistemologia mítica com dues entitats diferents. Als corrents no teistes, la dimensió absoluta del nostre accés a la realitat no apareix separada de la nostra dimensió relativa a les nostres necessitats. El representen com una sola realitat amb dues dimensions. Per a la representació s'exclou l'epistemologia mítica. Tot i aquestes diferències, les dues tradicions coincideixen en el reconeixement de la dimensió absoluta del que és real.

La figura de Déu del teisme és molt detallada, perquè està inserida en la mitologia pròpia dels PACs agrari-autoritaris i agrari-autoritari-pastorils. Es figura aquesta entitat com un déu totpoderós, savi, bo, jutge de vius i morts, provident, legislador, creador, etc. Tot i totes aquestes qualificacions, s'afirma que és innombrable, inefable, més enllà de totes les nostres capacitats de conceptualització i representació. La dimensió absoluta de les tradicions no teistes no té aquestes concrecions i, és més, es representa com “la no imatge”.

A les societats de coneixement no podem tenir epistemologia mítica, i les nostres construccions de PACs no podran ser construïts des del PAC-religió; no tenim creences i no podem tenir un Déu, hem de viure una espiritualitat laica. Però des d'aquesta espiritualitat no teista es generen trets que s´emparenten amb la concepció teista. Es diu que la dimensió absoluta és com consciència, com ment; que és Brahman, Tao; no sent entitats se'ls assigna un nom. Se'n diu avantpassats, ancestres.

¿Hi ha alguna manera de concebre i viure el no teisme i el teisme a les societats de coneixement que aproximi aquests dos corrents? ¿Hi ha a les societats de coneixement una manera de comprendre i viure el teisme i el no teisme com dues maneres de representar la dimensió absoluta que possibiliti heretar la riquesa de la tradició teista sense abandonar el no teisme?

Si ens atenim al que podem considerar dades i derivades d'aquestes dades:

- els dos corrents reconeixen explícitament la dimensió absoluta,

- tant Déu, com la dimensió absoluta o el misteri dels mons són incognoscibles, innombrables, inefables,

-la dimensió absoluta, el misteri dels mons, és la font de tot el que hi ha,

-tot és creació o forma de la dimensió absoluta, del misteri dels mons,

-l'únic que realment és, és l'Únic, la dimensió absoluta, el misteri dels mons.

D'aquestes que considerem dades o conseqüències de les dades en podem concloure que tots els éssers parlen de la dimensió absoluta, ens diuen eficaçment les maneres de ser del misteri dels mons, de la dimensió absoluta. Tot el que hi ha són formes pures de la dimensió absoluta, sense entitat pròpia, sense individualitat, sense epistemologia mítica. Res no és “altre” d'Això únic, ni Això és “altre” de tot el que hi ha.

La conseqüència és que a la dimensió absoluta, al misteri dels mons, a Això, se'l pot tractar i viure com si fos un Déu, encara que no ho sigui. No és un Déu, perquè no és una entitat, ni una persona, però les realitats i nosaltres mateixos parlen, diem, d'Això. Diuen:

- que és bell, perquè els cels i la terra i tots els que hi habiten són bells;

- que és savi, com la construcció del nostre cervell, els nostres ulls i tots els membres del nostre organisme que són obra de saviesa;

- que és poderós, com la immensitat de poder dels mons immensos, dels mars, de les muntanyes;

-que és un i divers, perquè tots els éssers del nostre món i del cel són una trama una i infinitament diversa;

- que és dolç, com les flors i els ocells;

- que és clement i amant, com la terra que ens envolta;

- que ens nodreix i protegeix de la immensitat de les forces dels mons;

- que és amant com l'amor;

- que és immens i lluminós, com el cel;

- que és diminut, com la vida microscòpica;

- que és ferotge i mans, com el mar;

- que és tendre, com un amant o un nen;

- que té iniciatives, com un humà;

- que és suau i tempestuós, com el vent;

- que, com les roques, és fort, sòlid;

-que és llum i sentir profund, com la ment i el sentir humà.

Tot allò que val la dolça vida i totes les criatures de la terra és Ell, perquè la dimensió absoluta és tot i és única.

Sabem i el vivim no com un Déu, sinó com una dimensió del nostre viure d'això mateix d'aquí, però sabem que res del que hi ha és “altre” de mi mateix, ni el misteri dels mons és “altre” de mi mateix .

Puc viure i tractar tot això com un Déu, però no és un Déu com el van concebre els nostres avantpassats.

Des d'una cultura manifestament no teista, no perdem res de Déu ni del teisme.

Podem viure entre les dues tradicions, sense conflicte, amb facilitat, com si les dues herències fossin les nostres pròpies. Ens podem moure entre l'una i l'altra sense fronteres, però sabent les diferències que van crear les diverses maneres de sobreviure.

Tots els grans textos d'aquestes grans tradicions són nostres, estan oberts i accessibles als que els vulguin estudiar amb interès i veneració.

Tota la saviesa que els humans van acumular a la seva llarga història és la nostra saviesa, si aprenem a llegir-la."

Marià Corbí

Butlletí CETR - abril 2023

Daodejing 58

"Quan el govern és discret,
la gent és honesta;
quan el govern és repressor,
la gent és deslleial.

La dissort és a l'aguait en la sort,
la sort es troba al costat de la dissort;
qui sap el que s'esdevindrà?

El correcte pot portar a l'engany,
i el bé convertir-se en calamitat;
res és sempre el mateix.
Però això sempre ha estat difícil d'entendre.

Per això la persona sàvia és tallant però no divideix,
és aguda però no feridora,
és ferma però no insolent,
és brillant però no encegadora."


Daodejing 58


Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

Temps i eternitat

El Greco 1614

""Per a qui el temps és com l'eternitat i l'eternitat és com el temps: aquest està alliberat de tota lluita."

Jacob Böhme (1575-1624)"

(tuit d'en Rai de 21.04.2023)

Anar al saber

Cézanne 1864

"Un hombre va al saber como a la guerra: bien despierto, con miedo, con respeto y con absoluta confianza. Ir en cualquier otra forma al saber o a la guerra es un error, y quien lo cometa vivirá para lamentar sus pasos.

(...) Cuando un hombre ha cumplido estos cuatro requisitos, no hay errores por los que deba rendir cuentas; en tales condiciones sus actos pierden la torpeza de las acciones de un tonto. Si tal hombre fracasa, o sufre una derrota, sólo habrá perdido una batalla, y eso no provocará deploraciones lastimosas."

Carlos Castaneda, Las enseñanzas de Don Juan, cap. II

Mestre Decker

"El mestre Decker tenia la capacitat de lligar la pràctica musical amb la intuïció. I la seva intuïció era més potent que la de la majoria de les persones; tenia una alta capacitat de percepció extrasensorial, que ell sabia posar al servei de la música. D'aquí la seva peculiaritat, la seva originalitat, la seva imprevisibilitat i la seva capacitat de connectar amb la inspiració. Ell no feia teoria de la música; ell la portava a terme des d'aquesta força intuïtiva que el caracteritzava. El mestre Decker, d'alguna manera, era una força de la natura."

(paraules que Raimon Ribera va dedicar al mestre Franz-Paul Decker arran de la seva mort, el maig de 2014)

Amb el mestre Decker podem dir que érem amics. Ens vàrem conèixer quan en Rai va entrar com a gerent de la Orquestra Ciutat de Barcelona, el 1988. Ens va rebre amb desconfiança, però després ens va anar acceptant fins al punt que tant la Mercè com en Rai vàrem acabar essent amics seus. La relació es va mantenir després de que el mestre deixés l'OCB, i vam estar en contacte molts anys; la darrera carta que li vàrem trametre ja va quedar sense resposta d'ell, amb la mort ja propera. El recordem amb molt d'afecte.

14.12.1990, després de dirigir la Simfonia n. 3 de Mahler

La Viquipèdia en diu el següent:

"Franz-Paul Decker (Colònia, 26 de juny de 1923 - Mont-real, 19 de maig de 2014) fou un director d'orquestra alemany de nacionalitat canadenca. Del 1986 al 1991 va ser director titular de l'Orquestra Ciutat de Barcelona i des del 1993 al 1997 principal director invitat de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

Estudià composició, direcció i pedagogia a l'Acadèmia de Música de Colònia (Hochschule für Musik) amb Philip Jarnach i Eugen Papst, i se'n graduà a la seva Universitat. Debutà a Giessen i amb 22 anys ja dirigí a l'Òpera de Colònia. Tot just acabada la guerra, fou nomenat director titular de l'Orquestra Simfònica de Wiesbaden i director general de música de la ciutat de Bochum. El 1948 conegué el compositor Richard Strauss, de qui fou circumstancial company de joc del whist.

Del 1962 al 1967 va ser director titular de l'Orquestra Filharmònica de Rotterdam. El 1965 l'invitaren a dirigir la Jove Orquestra Nacional del Canadà, i això li obrí les portes a aquell país. El 1967 ocupà el lloc que havia deixat Zubin Mehta al capdavant de l'Orquestra Simfònica de Mont-real i hi romangué fins al 1975. El 1976 fou nomenat principal director invitat de l'Orquestra Filharmònica de Calgary i el 1980 director artístic de la Simfònica de Winnipeg. Mentrestant s'anà bastint una gran anomenada internacional amb freqüents invitacions per a dirigir les principals orquestres i teatres d'òpera d'Europa i Amèrica. Era un gran especialista en l'obra de Richard Wagner i dels grans compositors postromàntics (Anton Bruckner, Gustav Mahler, Richard Strauss, Max Reger, Paul Hindemith, etc.).

Del 1986 al 1991 va ser director titular de l'Orquestra Ciutat de Barcelona. Del 1992 al 1996 dirigí la integral simfònica i vocal de Gustav Mahler amb l'Orquestra Filharmònica de Buenos Aires i del 1995 al 1998 la Tetralogia wagneriana al Teatro Colón d'aquella ciutat. Des del 1991 va ser principal director invitat de les orquestres Simfònica de Nova Zelanda, National Art Center Orchestra d'Ottawa i Simfònica d'Edmonton, i des del 1993 de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

El 1975 havia estat investit doctor honoris causa per la Universitat Concordia (Mont-real). El 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Va treballar amb solistes de gran renom com Arthur Rubinstein, Emil Gilels, Shura Cherkassky, Clara Haskil, Ida Haendel, Hélène Grimaud, Elisabeth Schwarzkopf, Jessye Norman, Siegfried Jerusalem, Dame Kiri Te Kanawa, Bernadette Greevy, Felicity Lott i Jon Vickers. La retransmissió del seu concert de Nadal amb Luciano Pavarotti i l'Orquestra de Mont-real a la Basílica de Nôtre-Dame d'aquella ciutat a finals dels anys 80, va fer la volta al món."

I la Vikipedia en diu:

"Decker nació en Colonia, Alemania, en donde estudió en la Escuela Superior de Música de Colonia -Hochschule für Musik Köln- entre 1941 y 1944 con Philip Jarnach y Eugen Papst. Su debut como director de orquesta tuvo lugar a la edad de 22 años en la Ópera de Colonia y cuatro años más tarde fue seleccionado para la Ópera Estatal de Wiesbaden y seguidamente para los puestos de director de la Orquesta Sinfónica de Wiesbaden y director musical de la Orquesta Municipal de Bochum. En 1948, Decker fue presentado al compositor Richard Strauss, que tenía entonces 84 años, durante una partida de cartas de whist. Strauss, casualmente mencionó durante la partida que acababa de terminar de orquestar cuatro canciones que había compuesto recientemente y que resultaron ser sus Cuatro últimas canciones.

Aunque se sentía cómodo dirigiendo prácticamente cualquier obra del repertorio orquestal, Decker fue famoso por su maestría en la dirección de la obra de Wagner, Richard Strauss, Bruckner, Reger y Mahler especialmente. Sus interpretaciones de la obra de Mozart, Haydn y Beethoven han sido alabadas por su equilibrada lectura y claridad. Su aproximación al repertorio musical español y latinoamericano es valiente y carismática. Dirigió los estrenos mundiales de decenas de trabajos orquestales de compositores canadienses así como más de ochenta y cinco óperas a lo largo de su destacada carrera.

Decker fue director musical de la Orquesta Municipal de Bochum (1956-1964), de la Orquesta Filarmónica de Róterdam (1962-1967), de la Orquesta Sinfónica de Montreal (1967-1975), de la Orquesta Sinfónica de Barcelona y Nacional de Cataluña (1985-1991) y la Orquesta Sinfónica de Nueva Zelanda (1992-1996, como director jefe). Trabajó con la Orquesta Filarmónica de Calgary como asesor artístico (1975-1977) y la Orquesta Sinfónica de Winnipeg (1980-1982). Fue director invitado principal de la Orquesta del Centro de Arte Nacional de Ottawa (1991-1999) y de la Orquesta Sinfónica de Edmonton (2003-2004).

Trabajó con solistas tan diversos e importantes como Arthur Rubinstein, Emil Gilels, Shura Cherkassky, Clara Haskil, Ida Haendel, Hélène Grimaud, Elisabeth Schwarzkopf, Jessye Norman, Kiri Te Kanawa y Jon Vickers. La grabación de la emisión televisada de su dirección del concierto de Navidad con Luciano Pavarotti y orquesta en la basílica Notre-Dame de Montreal en los años 80, se emite con frecuencia en muchas televisiones del mundo.

El maestro Decker tuvo una prolongada y fecunda actuación en Buenos Aires, Argentina, dirigiendo las más importantes orquestas del país como Sinfónica de Radio Nacional, Filarmónica de Buenos Aires y Estable del Teatro Colón. Con la Orquesta Filarmónica de Buenos Aires llevó a cabo el ciclo completo de la obra sinfónica de Gustav Mahler (sinfonías y ciclos de canciones) y con la Orquesta Estable del teatro Colón innúmeras representaciones de óperas de Richard Strauss, Richard Wagner (Tetralogía completa, Tristan e Isolda, El Buque Fantasma, Lohengrin, etc.) y otros compositores. Desde su debut en 1961 con la Orquesta de Radio Nacional ha visitado el país en forma constante hasta principios del corriente siglo.

En 1975 fue nombrado doctor honoris causa en Letras por la Universidad Concordia de Montreal."

Aquest va ser el text del seu obituari al Canadà:

"Died peacefully, in his ninetieth year, on Monday, May 19, 2014.

Cherished husband of Christa (Terka). Beloved father of Arabella and Ariadne. Treasured “Opa” of Petra, Isabella, Johanna, Mathilda and Klara. Dear father-in-law of Gil Michel-Garcia and John Elton. He will be deeply missed by all who knew and loved him and those he touched and inspired throughout his musical career. Private funeral service on Friday, May 23, 2014. 

Maestro Franz-Paul Decker was a conductor of international reputation who played an important role in musical life.

A native of the Rhineland, Maestro Decker studied composition and conducting at the Cologne Hochschule für Musik and was a graduate of the University of Cologne. He made his conducting début with the Cologne Opera at the young age of 22. Four years later, he was called to Wiesbaden where he undertook the musical direction of both the Wiesbaden Symphony and the Staatsoper. Subsequently, he became music director of the Bochum Symphony Orchestra and in 1962, accepted the position of music director of the Rotterdam Philharmonic where he gained international recognition.

As a result of several European tours with that orchestra he was asked to fulfill engagements with some of Europe's finest orchestras including all five major London orchestras, the Leningrad Philharmonic, the RIAS Symphony Orchestra Berlin and the Berlin Philharmonic Orchestra, the French National Radio Orchestra, the Orchestre de la Suisse Romande, the Vienna Symphony Orchestra, Moscow Philharmonic, and Santa Cecilia in Rome.

Maestro Decker's North American career began in 1965 with the National Youth Orchestra of Canada. In 1967, he was chosen to succeed Zubin Mehta as Music Director of the Montreal Symphony Orchestra, a position he held for nine years. He then became artistic advisor to the Calgary Philharmonic and the Winnipeg Symphony. He was a regular guest conductor of the National Arts Centre Orchestra where he was Principal Guest Conductor from 1991 to 1999. He regularly appeared as guest conductor with many other Canadian Symphony Orchestras.

Maestro Decker was the Principal Guest Conductor of the Orquestra Simfònica de Barcelona, where he had been Music Director from 1986 to 1992. In September 1995 he was named Conductor Laureate of the New Zealand Symphony Orchestra with whom he had enjoyed a highly acclaimed association of 30 years as well as holding the position of Principal Conductor from 1990 to 1994. In 1992 he led the Orchestra to the Expo at Seville, Spain, to perform with Kiri Te Kanawa.

Maestro Decker conducted 85 different operas during his distinguished career. In North America alone, he conducted performances at the National Arts Centre, the Opéra de Québec, the Opéra de Montréal, Houston Opera, Dallas Opera, Chicago Lyric Opera and Tulsa Opera. He conducted five different highly acclaimed productions of Wagner's Tristan und Isolde, with Jon Vickers in the title role, in Chicago, Dallas, Montreal, Río de Janeiro and Barcelona.

He was a frequent conductor of concerts and operatic productions at the Teatro Colón Buenos Aires receiving great public and critical acclaim for his performances of Parsifal, Ariadne auf Naxos, Aida, Der fliegende Holländer, Fidelio and Tristan und Isolde. Between 1992 and 1998, he presented the complete Mahler cycle at the Teatro Colón. He also presented the complete Wagner Ring of the Nibelung there beginning in 1995 with Das Rheingold, Die Walküre in 1996, Siegfried in 1997 and Götterdämmerung in 1998. In July 1998, also at the Teatro Colón, he conducted Richard Strauss’s Der Rosenkavalier.

In the summer of 1997, Maestro Decker and the New Zealand Symphony staged the New Zealand premiere of Wagner’s Ring of the Nibelung.

Maestro Decker worked with many of the world’s greatest soloists, including Artur Rubinstein, Emil Gilels, Shura Cherkassky, Clara Haskil, Ida Haendel, Martha Argerich, Hélène Grimaud, Elisabeth Schwarzkopf, Jessye Norman, Dame Kiri Te Kanawa, Jon Vickers, and Sir John van Kesteren, with whom he regularly performed “An Evening in Vienna,” the cherished tradition of presenting an evening of Johann Strauss' waltzes, polkas, marches and arias. His television broadcast of a Christmas concert with Luciano Pavarotti and the Montreal Symphony Orchestra, filmed at Notre-Dame Basilica in Montreal in 1978, is broadcast annually around the world.

Maestro Decker received awards and distinctions from the governments of Brazil, Holland, Germany and Canada.

He was awarded an honorary doctorate from Concordia University and an honorary doctorate of music from McGill University. In 2006, he had the honour of receiving the Creu de Sant Jordi, the prestigious Order of the Province of Catalunya, Spain.

Maestro Franz-Paul Decker will forever be remembered and honoured by music lovers all over the world, as a distinguished musician passionately committed to music and music as an educational force."

El Daodejing reordenat

Klee 1923

Com passa també amb el Llibre dels Salms de la Bíblia, aquests textos transmesos de generació en generació sovint tenen distribucions una mica arbitràries. Hem mirat aquí de reordenar el Daodejing de manera que resulti una mica més fàcil de llegir (entre parèntesi, la numeració original en el Daodejing).

I. El Dao

DR I.1 (D 1)

"El Dao que pot ser definit

no és el veritable Dao.

El nom que se li pugui donar

no és el seu veritable nom.

Sense nom, origina el cel i la terra.

Amb nom, és la mare de totes les coses.

L'absència de desig

porta a la seva comprensió.

El desig

porta a conèixer les seves manifestacions.

Però desig i absència de desig

són diferents noms d'una mateixa realitat.

Aquesta identificació es percep

en la profunditat més profunda,

on hi ha l'accés a la meravella."

DR I.2 (D 25)

"Hi ha quelcom que existeix abans que el cel i la terra.

Immòbil i impenetrable, buit i silenciós

pur i profund, únic i il·limitat,

sense so, sense forma, no depèn de res i mai no canvia,

omnipresent i inexhaurible.

Se'l pot considerar la mare del món.

No conec el seu nom, però si li he de donar un nom li diré Dao.

Si l'hi he de donar un cognom, li diré "gran", perquè s'expandeix;

la seva expansió el porta lluny, i la llunyania el fa tornar.

El Dao és gran, el cel és gran, la terra és gran, l'ésser humà és gran.

L'ésser humà segueix la llei de la terra, la terra segueix la llei del cel,

el cel segueix la llei del Dao, el Dao segueix la seva pròpia llei."

DR I.3 (D 67a)

"La gent diu: "Tan gran com és, i el Dao no té definició."

Però el Dao no té definició precisament perquè és tan gran.

Si el Dao pogués ser definit, seria petit i no gran."

DR I.4 (D 32a)

"El Dao no ha tingut mai nom.

Tot i ser tan petit i simple,

ningú el pot arribar a imaginar."

DR I.5 (D 41c)

"Com un quadrat immens, que no té cantonades,

com els grans talents, que maduren tard,

com les notes més agudes, que costen de sentir,

com les imatges més boniques, que no tenen forma,

el Dao és ocult i no té nom,

però només ell ofereix ajuda i plenitud."

DR I.6 (D 42a)

"El Dao engendra l'un; l'un engendra el dos;

el dos engendra el tres i el tres engendra totes les coses.

Tot porta el yin al darrera i el yang al davant;

combinant aquestes forces s'assoleix l'harmonia."

DR I.7 (D 51a)

"El Dao engendra,

la virtut nodreix,

la matèria conforma,

l'energia perfecciona.

Per això, totes les coses

veneren el Dao

i exalcen la seva virtut.

Aquest venerar el Dao

i exalçar la seva virtut

no és imposat sinó espontani,

sorgit de la mateixa naturalesa.

Perquè el Dao engendra totes les coses

i la seva virtut les nodreix,

les fa créixer, les perfecciona,

les conserva, les madura

i les protegeix."

DR I.8 (D 40)

"El retorn a l'origen és la dinàmica del Dao.

La subtilitat és la manera d'actuar del Dao.

Tot existeix, però l'existència ha sorgit del no res."

DR I.9 (D 35b)

"La música i l'olor del bon menjar aturen el caminant,

però el que es diu del Dao no té gust de res.

Se'l mira i no pot ser vist,

se l'escolta i no pot ser sentit.

Però si se'l fa servir, és inexhaurible."

DR I.10 (D 5b)

"L'espai entre el cel i la terra

pot ser comparat a una manxa.

Buit però no esgotat,

com més el fas anar, més en brolla.

Com més en parles, menys l'entens.

Més val mantenir-se al seu centre."

DR I.11 (D 11)

"Trenta radis convergeixen al centre d'una roda

però és el buit que deixen al mig

el que permet funcionar al carro.

Es treballa el fang per fer una gerra,

però la seva utilitat depèn

de l'espai buit del seu interior.

S'obren portes i finestres a les parets d'una casa,

però és el buit que emmarquen

el que les fa útils per a l'habitatge.

Ens interessem pel que és,

però la seva utilitat depèn del que no és."

DR I.12 (D 4)

"El Dao és buit;

però si el fem servir,

sembla inesgotable.

És profund, insondable;

sembla l'origen de tot.

Llima allò que sobresurt,

afluixa allò tensat,

atenua allò que encega.

Unit a tot,

pur i tranquil,

sembla existir per sempre.

No se sap de qui és descendent,

sembla predecessor dels déus."

DR I.13 (D 14)

"Si mires de veure'l, no el veus. Per això se l'anomena l'invisible.

Si mires de sentir-lo, no el sents. Per això se l'anomena l'inaudible.

Si mires d'agafar-lo, no el toques. Per això se l'anomena l'intangible.

Amb aquestes tres característiques, no pot ser descrit;

per això s'apleguen en una de sola.

Per sobre no és brillant,

per sota no és fosc.

No para mai d'actuar però no té nom,

pertany al no-ser de les coses.

És forma sense forma,

i imatge sense imatge.

És fugaç i evasiu.

Per davant, no veus el seu rostre;

per darrere, no veus la seva esquena.

Sigues fidel al Dao immemorial

per orientar l'existència actual.

Qui coneix l'origen,

té el fil del Dao."

DR I.14 (D 6)

"L'esperit de la terra no mor,

se l'anomena la profunda matriu.

L'entrada de la profunda matriu

és l'origen de tot.

Sembla existir per sempre;

la seva fecunditat no s'estronca

si es fa servir amb gentilesa."

DR I.15 (D 52a)

"Tot té un mateix origen, que anomenem la mare del món.

Qui coneix la mare, coneix els fills.

Qui coneix els fills i es manté en contacte amb la mare,

és alliberat de la por de la mort."

DR I.16 (D 32d)

"Tot va a parar al Dao,

com els torrents de les valls

van a parar als rius i als mars."

DR I.17 (D 41a)

"Quan un deixeble d'alt nivell sent parlar del Dao,

el practica amb afany.

Quan un deixeble de nivell mig sent parlar del Dao,

oscil·la entre la comprensió i la incomprensió.

Quan un deixeble de baix nivell sent parlar del Dao,

se'n riu.

Si aquest no se'n rigués, el Dao no seria el que és."

DR I.18 (D 21)

"La persona sàvia adquireix virtut en seguir el Dao.

El Dao és quelcom indefinit i vague.

És vague i indefinit, però adquireix formes.

És indefinit i vague, però hi passen coses.

És profund i fosc, i en ell hi ha una força vital,

i aquesta força el fa eficaç.

Des dels temps més remots fins avui,

no s'ha prescindit del seu nom.

I com es pot conèixer la seva força?

Experimentant-la."

DR I.19 (D 34)

"El Dao pot ser trobat per tot arreu.

Tot li deu l'existència,

però no demana obediència.

Fa coses, però no se les atribueix.

Te cura de tot, però no se n'apropia.

No té pretensions,

i per això se'l pot anomenar petit.

Tot s'adreça a ell sense necessitat de crida,

i per això se'l pot anomenar gran.

De la mateixa manera, la persona sàvia mai es considera gran,

i així, assoleix la grandesa."

DR I.20 (D 23b)

"Qui segueix el Dao, s'uneix al Dao.

Qui practica la virtut, s'uneix a la virtut.

Si els abandones, ells t'abandonen.

Qui s'hi identifica,

és acollit per ells i pot avançar plenament.

Obre't al Dao i a la virtut, no els abandonis,

i confia en les teves respostes naturals.

Qui no confia prou, no pot rebre confiança."

DR I.21 (D 62)

"El Dao es troba en el més profund de totes les coses.

És el tresor de la persona sàvia i l'empara de la que no ho és.

Les paraules boniques comporten honors,

les accions boniques comporten respecte.

Tot i que algú no sigui virtuós, perquè foragitar-lo?

Quan es nomena un nou emperador

i els seus ministres,

en comptes de fer una ofrena de jade

que hagi de ser portada per una quadriga,

val més que siguin fidels al Dao.

Els antics estimaven el Dao

perquè, amb ell, quan cerques, trobes;

i quan fas una falta, igualment ets acollit.

El Dao és el màxim que es pot assolir."

DR I.22 (D 16)

"Buida la teva ment de desigs i ambicions

per tal de preservar la pau profunda.

De l'aparença bulliciosa de les coses

contempla'n el retorn a la quietud.

Tots els éssers creixen amb agitació,

però després tornen a la seva arrel.

Tornar a la seva arrel és trobar el repòs.

Reposar és tornar al seu ordre natural.

Tornar al seu ordre natural és conèixer l'eternitat.

Conèixer l'eternitat és ser il·luminat.

Qui no coneix l'eternitat

camina cegament cap a la desgràcia.

Qui coneix l'eternitat

acull tothom.

Qui acull tothom és imparcial.

Qui és imparcial és part de la natura.

Qui és part de la natura és com el Dao.

Qui és com el Dao arriba al que és ferm.

Quan el jo desapareix, no hi pot haver perill."

II. La persona sàvia

DR II.1 (D 71)

"Saber que no saps,

és un gran assoliment;

no saber i creure's que saps,

és un defecte.

Conèixer els propis defectes

és alliberar-se d'ells.

Per això, la persona sàvia no té defectes:

com que els reconeix, no els pateix."

DR II.2 (D 49)

"La persona sàvia no té interessos propis,

fa seus els interessos de la gent.

És bona amb els bons

i també amb els que no són bons,

i així aconsegueix que aquests esdevinguin bons.

Confia en els sincers

i també en els que no són sincers,

i així aconsegueix que aquests esdevinguin dignes de confiança.

La persona sàvia sembla indecisa

perquè manté una certa distància.

La gent no para de mirar i escoltar,

ella somriu com un infant."

DR II.3 (D 24)

"Qui està de puntetes no és estable.

Qui fa passes molt llargues no pot mantenir el ritme.

Qui s'exhibeix, no llueix.

Qui vol ser algú, no ho aconseguirà.

Qui s'enalteix, no mereix honors.

Qui es vanagloria, no fa res de bo.

Des del punt de vista del Dao,

aquests excessos són com excrescències

i restes d'escombraries que repugnen tothom.

Per això, qui s'uneix al Dao no actua així."

DR II.4 (D 33)

"El qui coneix els altres, és llest;

el qui es coneix a si mateix, és savi.

El qui venç un altre, té força;

el qui es venç a si mateix, té veritable poder.

El qui està content amb el que té, és ric;

el qui manté el seu propòsit, és ferm.

El qui roman fidel a si mateix i accepta la mort,

troba la vida."

DR II.5 (D 56)

"El qui coneix, no parla; el qui parla, no coneix.

No parlis massa, vigila les teves emocions,

tempera la teva agudesa, simplifica els teus problemes,

atenua la teva brillantor, fes-te u amb la pols de la terra;

això s'anomena la meravella de la unitat.

Aquell que està unificat, és més enllà dels amics i els enemics,

més enllà del guany i la pèrdua, més enllà de l'honor i la desgràcia.

Un humà així és gran perquè és més enllà de la grandesa."

DR II.6 (D 81)

"Els mots veraços no són agradables;

els mots agradables no són veraços.

A la persona sàvia no li agrada discutir;

la persona a qui li agrada discutir, no és sàvia.

La persona sàvia no és la que acumula molts coneixements;

acumular molts coneixements no dóna saviesa.

La persona sàvia no acapara;

com més viu per als altres, més plena és la seva vida.

Tot i ser esmolat, el Dao no fereix.

La persona sàvia actua sense competir amb ningú."

DR II.7 (D 8)

"La màxima bondat és com l'aigua.

L'aigua beneficia totes les coses sense lluitar amb elles.

Arriba a llocs que no agraden a ningú.

Per això s'assembla al Dao.

Quan cerquis el teu habitatge, tria amb cura el lloc adient.

Quan conreïs la teva ment, arriba a les fondàries ocultes.

Quan tractis amb els altres, sigues amable i compassiu.

Quan parlis, mesura les teves paraules.

Quan governis, sigues equànime.

Quan administris, sigues eficient.

Quan actuïs, tria el moment oportú.

Si no et baralles amb ningú, no generaràs ressentiment."

DR II.8 (D 78)

"Al món no hi ha res de tan suau i adaptable com l'aigua,

però no hi ha res com ella per erosionar el que és dur i rígid.

Per això ningú pot dominar-la.

L’adaptabilitat pot vèncer la rigidesa,

la suavitat pot vèncer la duresa.

Això ho sap tothom, però ningú gosa posar-ho en pràctica.

Per això la persona sàvia diu:

"Qui assumeix la corrupció d'un país,

mereix ésser el seu dirigent.

Qui assumeix els mals d'un país,

en pot ser el governant."

Sembla paradoxal, però és veritat."

DR II.9 (D 28)

"Coneix la creativitat sense perdre la receptivitat;

així esdevens l'energia de l'univers.

Essent l'energia de l'univers,

la virtut no t'abandona i et torna innocent com un infant.

Acull la llum sense perdre la foscor;

així esdevens un exemple per al món.

Essent un exemple per al món,

la virtut no et trontolla i et torna a la unitat inicial.

Rep honors sense perdre la humilitat;

així esdevens una vall per al món.

Quan ets una vall per al món,

la virtut t'omple i tornes a la senzillesa d'un tronc en brut.

En mans de la persona sàvia el tronc en brut és convertit en eines;

aquestes eines estan al servei de la persona sàvia.

Per això la persona sàvia no destrueix el tronc,

sinó que el converteix en eines útils per al món."

DR II.10 (D 15)

"Els mestres antics eren tan subtils, penetrants i profunds

que no se'ls podia conèixer.

Com que no podien ser coneguts,

només podem mirar de descriure la seva aparença.

Eren vacil·lants, com qui creua un torrent a l'hivern;

cautelosos, com qui veu perills per totes bandes;

discrets, com un convidat;

evanescents, com el gel que es fon;

sense pretensions, com un tros de fusta que no ha estat treballat;

buits, com una vall;

opacs, com l'aigua tèrbola.

Qui pot aclarir l'aigua tèrbola?

Deixeu-la tranquil·la, i s'anirà aclarint.

Qui pot assolir el moviment?

Deixeu que la calma tingui lloc,

i l'acció apareixerà gradualment.

Qui segueix el Dao no anhela l'abundància.

En no estar curull, pot ser humil,

semblar desgastat i inacabat."

DR II.11 (D 46b)

"No hi ha desgràcia més gran que tenir massa desigs.

No hi ha mal més gran que estar insatisfet.

No hi ha vici més gran que ser cobdiciós.

Només qui sap quan ja n'hi ha prou

en tindrà sempre prou."

DR II.12 (D 44)

"Què ens estimem més, la fama o la salut?

La salut o la riquesa?

Què preferim, tenir salut o guanyar fama i riquesa?

Qui s'aferra a les coses, pateix per elles.

Qui acumula moltes coses, té més perill de pèrdua.

Qui sap quan en té prou, mai és avergonyit.

Qui sap mesurar-se, no corre perills

i viurà llargament."

DR II.13 (D 7)

"El cel i la terra tenen una llarga durada.

Poden durar tant

perquè no viuen per a ells mateixos.

Per això poden ser tan fecunds.

De la mateixa manera, la persona sàvia es situa en darrera posició

i així va al davant.

No es preocupa per ella mateixa,

i això la preserva.

La seva manca d'interessos personals

li permet assolir les seves finalitats."

DR II.14 (D 19)

"Deixa de banda la sagacitat, descarta la santedat,

i la gent se'n beneficiarà cent vegades.

Deixa estar el deure, descarta la moralitat,

i la gent serà abnegada i compassiva.

Abandona l'astúcia, descarta el lucre,

i així bandits i lladres desapareixeran.

Però amb aquestes tres normes no n'hi ha prou.

Per això, sigues senzill i íntegre,

redueix el teu egoisme i restringeix els teus desigs."

DR II.15 (D 2)

"Quan algú reconeix la bellesa del que és bell,

alhora defineix allò que és lleig.

Quan algú reconeix la bondat del que és bo,

alhora defineix el que és dolent.

Presència i absència es generen mútuament.

Difícil i fàcil es complementen.

Llarg i curt es delimiten.

Alt i baix es donen suport.

Veu i to harmonitzen.

Davant i darrere se segueixen.

Això porta la persona sàvia a l'acció despresa,

a predicar amb l'exemple.

Deixa que les coses segueixin el seu curs,

nodreix sense interferir.

Produeix sense quedar-se les coses per a ell,

actua sense esperar res a canvi,

obté resultats sense vantar-se'n.

És perquè no se'n vanta

que els resultats l'acompanyen."

DR II.16 (D 22)

"El que és incomplet és completat.

El que és inclinat és redreçat.

El que és buit és omplert.

El que és vell és renovat.

Qui té pocs desigs, els obté;

qui en te molts, es perd.

El senzill i pur és assolit,

el complicat i extens causa confusió.

Per això, la persona sàvia abraça la unitat

i és el model del món.

Sobresurt perquè no s'exhibeix.

És reconeguda perquè no es reafirma.

Mereix honors, perquè no s'exalça.

Mana, perquè no s'imposa.

Ningú la combat, perquè ella no oprimeix ningú.

Diu una antiga dita:

"El que és incomplet, és completat."

Qui pot considerar vanes aquestes paraules?

Tot veritable acompliment hi és referit."

DR II.17 (D 67b)

"Hi ha tres tresors que estimo per damunt de tot:

el primer és la compassió, el segon és la sobrietat, el tercer és la humilitat.

El qui té compassió té realment valentia;

el qui té sobrietat té realment abundància;

el qui té humilitat pot realment tenir poder.

Els humans actuals volen ser valents sense ser compassius,

tenir abundància sense ser sobris,

tenir poder sense ser humils.

Això és fatal.

La compassió porta a la victòria en l'atac i a la fortalesa en la defensa.

Al qui és compassiu, el cel el protegeix."

DR II.18 (D 27)

"Un bon caminant no deixa rastre.

Un bon orador no s'entrebanca ni ofèn.

Un bon comptable no necessita eines de càlcul.

Un bon serraller no fa servir reixes ni cadenats,

i ningú pot obrir el que ha tancat.

Qui lliga bé no fa servir cordes ni nusos,

i ningú pot deslligar el que ha lligat.

Així, la persona sàvia sempre ajuda tothom,

a ningú deixa desemparat.

La persona sàvia sempre salva les coses,

no en deixa cap de banda.

D'això se'n diu "comportar-se amb clarividència".

Per això, l'expert ensenya l'inexpert,

i l'inexpert és la matèria amb la qual treballa l'expert.

Qui no aprecia el seu mestre, qui no estima el seu material,

per coneixements que tingui, equivoca el seu camí.

D'això se'n diu "la subtilesa essencial.""

DR II.19 (D 10)

"Pots mantenir pacífica la teva ment inquieta, en concentració en l'un?

Pots respirar suaument com un infant?

Pots purificar els teus pensaments?

Pots estimar la gent i governar-la, des de la discreció?

Pots obrir i tancar les portes del cel des de la receptivitat?

Pots conèixer-ho tot i entendre-ho sense interferir-hi?

Pots produir coses i fer-les créixer sense apropiar-te d'elles?

Pots actuar sense confiar en la teva pròpia capacitat?

Pots guiar sense dominar?

D'això se'n diu la virtut suprema."

DR II.20 (D 55a)

"Qui assoleix la virtut suprema

és com un nadó.

Abelles, escorpins i escurçons no el piquen,

les feres salvatges no l'ataquen,

les aus rapaces no se l'emporten.

Té tous els ossos i tendres els tendons,

però s'agafa fort.

Ignora la unió dels sexes,

però és ple de vitalitat.

Crida tot el dia però no es queda afònic,

perquè posseeix la plena harmonia.

Conèixer l'harmonia és conèixer l'eternitat,

conèixer l'eternitat és estar il·luminat."

DR II.21 (D 20)

"Deixa't estar d'aprendre les normes de l'etiqueta

i no tindràs preocupacions.

Què t'importa si la gent està d'acord amb tu o no?

Què t'importa si els altres et troben bell o lleig?

Què t'importen les coses que preocupen els altres?

Quines bestieses!

Tothom es distreu i gaudeix

com quan es presencia un gran espectacle,

o com quan hom contempla des d'una terrassa

els jardins a la primavera.

Jo estic inert, sense expressió,

com un nadó que encara no sap somriure.

Com qui no sap a on adreçar-se,

com qui no té llar.

Tothom viu en l'abundància,

jo no tinc res.

Estic boig, oh sí!

Em moc en la confusió.

Tothom és clar i brillant,

jo goso transitar per les tenebres.

Tothom és agut i llest,

jo soc curt de gambals.

Soc com qui va a la deriva en alta mar,

vaig sense un rumb determinat.

Tothom sembla tenir un propòsit,

jo soc un ermità intractable i avorrit.

Jo soc diferent,

soc com un infant joiós de prendre el pit matern."

DR II.22 (D 38)

"La persona de gran virtut ignora la seva virtut,

per això posseeix la virtut.

La persona de poca virtut no oblida la seva virtut,

per això no posseeix la virtut.

La persona de gran virtut no actua per interessos personals,

la persona de poca virtut sí que ho fa.

La persona bona actua sense necessitar motivacions per fer-ho.

La persona justa actua deliberadament.

La persona convencional actua i, si no troba resposta de grat en la gent,

s'arremanga i s'imposa per la força.

Per això es diu: "Perdut el Dao, queda la virtut.

Perduda la virtut, queda la bondat.

Perduda la bondat, queda la justícia.

Perduda la justícia, queda la convenció."

La convenció només és aparença d'honestedat i lleialtat;

en realitat, és origen de desordre i confusió.

Les antigues convencions són només una clofolla del Dao,

i poden portar ara a la ignorància.

Així, la persona sàvia observa el que hi ha al fons

i no l'aparença.

Té en compte el fruit i no la clofolla.

Llença aquesta i es queda aquell."

DR II.23 (D 18)

"Quan es deixa de banda el Dao

apareixen la moralitat i la justícia.

Quan la intel·ligència i la perspicàcia són admirades,

floreix la hipocresia.

Quan no hi ha harmonia familiar,

es parla de "lleialtat a la família" i d'"honorar els pares".

Quan hi ha desordre al país,

s'invoca "la fidelitat del bon súbdit".

Quan el Dao es perd, apareix la falsedat."

DR II.24 (D 29)

"Qui vol dominar el món i fer-lo com ell voldria,

està abocat al fracàs.

El món és tan gran i respectable

que no pot ser dominat.

Qui el domina l'empitjora,

qui el té el perd.

Perquè al món unes coses són al davant, altres al darrere;

algunes escalfen, d'altres refreden;

certes coses són fortes, altres són febles;

de vegades s'estan dretes, de vegades cauen.

Per això la persona sàvia rebutja tot excés,

refusa els extrems i descarta tota extravagància."

DR II.25 (D 70)

"Les meves paraules són fàcils d'entendre

i fàcils de practicar,

però ningú al món les entén

ni les practica.

Les meves paraules tenen un origen ancestral,

les meves accions són apropiades.

Però com que la gent no entén el meu ensenyament,

no em coneixen.

Pocs són els que em segueixen,

els que em fan cas són valuosos.

La persona sàvia amaga sota els seus pobres vestits

pedres precioses en el seu cor."

DR II.26 (D 39)

"En temps antics, moltes coses van assolir la plenitud.

El cel va assolir la plenitud amb la seva claredat;

la terra va assolir la plenitud amb la seva fermesa;

l'esperit va assolir la plenitud amb la seva potència;

la vall va assolir la plenitud amb la seva fertilitat;

els éssers vivents van assolir la plenitud amb la seva reproducció;

els dirigents van assolir la plenitud esdevenint bons governants.

Tots són el que són en virtut de l'assoliment de la plenitud.

Si el cel no fos clar, s'entelaria;

si la terra no fos ferma, s'esfondraria;

si l'esperit no fos potent, s'esvaniria;

si la vall no tingués l'aigua que la fa fèrtil, s'assecaria;

si els éssers vivents no es poguessin reproduir, s'extingirien;

si els dirigents no governessin bé, s'ensorrarien.

Ja que el que és gran fa del que és humil la seva arrel;

el que és a dalt es sosté en el que és a baix.

Per això els dirigents s'anomenen a si mateixos

"el desvalgut", "l'ignorat" i "l'indigne";

saben que depenen del que és humil.

Sense les seves peces, no hi hauria carruatge.

La persona sàvia no vol ser com el jade,

sinó com una pedra qualsevol."

DR II.27 (D 42b)

"Els humans avorreixen la soledat, la pobresa, la indignitat,

però en canvi prínceps i senyors fan servir aquests termes

per referir-se a ells mateixos.

Realment, les coses sovint s'engrandeixen mirant de disminuir-les

i disminueixen mirant d'engrandir-les."

DR II.28 (D 73a)

"El coratge de l'agosarat el porta a la mort,

el coratge del prudent el manté en vida;

un és perjudicat i l'altre beneficiat.

Quan el cel colpeja algú, qui sap per què?

Fins i tot la persona sàvia es desconcerta davant d'això.

Per això el Dao

és saber vèncer sense lluitar,

saber respondre sense paraules,

saber presentar-se sense ser cridat,

saber planificar sense pressa."

DR II.29 (D 63b)

"Escomet les coses difícils mentre encara són fàcils,

enfronta't amb el que és gran mentre encara és petit;

totes les coses difícils comencen essent fàcils,

i totes les coses grans comencen essent petites.

Per això la persona sàvia mai emprèn coses grans

i així és com pot dur a terme grans coses.

El que promet a la lleugera

no acostuma a complir la seva paraula.

El que tot ho troba fàcil

trobarà moltes dificultats.

Per això, la persona sàvia tot ho considera difícil

i acaba no trobant dificultats."

DR II.30 (D 63a)

"Actua sense coaccionar,

implica't sense interferir,

tasta el que no té gust,

considera el petit com a gran,

i el poc com a molt,

respon a les injúries amb amabilitat."

DR II.31 (D 47)

"Sense sortir de casa, es pot conèixer el món.

Sense mirar per la finestra, es poden descobrir els camins del cel.

Com més lluny d'un mateix, menys se sap.

Per això la persona sàvia coneix sense fer cap pas,

entén sense mirar,

assoleix fites sense interferir."

DR II.32 (D 52c)

"Veure el subtil és ser lúcid,

tenir cura del que és feble és ser fort.

Qui fa servir la llum,

es veu a ell mateix

i no obre la seva vida a la calamitat.

D'això se'n diu seguir el Dao etern."

DR II.33 (D 5a)

"El cel i la terra són implacables,

s'ho miren tot com si fossin ninots pel sacrifici.

La persona sàvia és implacable,

tracta la gent com si fossin ninots pel sacrifici."

III. El bon govern

DR III.1 (D 43)

"El més tou del món pot vèncer el més dur.

El que no té forma pot penetrar on sembla no haver-hi lloc.

Per això conec la utilitat de no interferir.

Ensenyar sense paraules.

Eficàcia de no interferir.

Pocs arriben a entendre-ho."

DR III.2 (D 48)

"Quan s'aprèn estudiant,

cada dia s'adquireix alguna cosa.

Quan s'aprèn amb el Dao,

cada dia cal desprendre's d'alguna cosa.

Desprenent-se cada cop més

s'arriba a l'estadi de la no interferència.

En no interferir,

res queda sense fer.

El món s'ha de regir deixant que les coses flueixin.

Res pot ser regit interferint."

DR III.3 (D 64c)

"Qui actua, interfereix;

qui reté, perd.

La persona sàvia no actua i no interfereix;

no reté res i no perd res."

DR III.4 (D 64e)

"La persona sàvia desitja no desitjar,

i no dóna valor a coses difícils d'obtenir;

aprèn a no encallar-se en les idees,

s'interessa pel que l'altra gent ha ignorat.

Així, sense interferir,

ajuda al desenvolupament natural de les coses."

DR III.5 (D 37)

"El Dao no fa mai res,

però no hi ha res que quedi sense fer.

Si els dirigents actuessin així,

tot evolucionaria per si mateix.

Si en evolucionar sorgissin desigs,

caldria tornar a la simplicitat que no es pot definir.

En aquesta simplicitat sense nom no hi ha desigs.

Sense desigs és possible la pau

i el món s'arranjaria per ell mateix."

DR III.6 (D 66)

"El que fa que els rius i els mars siguin els reis dels torrents de les valls

és que romanen per sota d'ells.

Per això poden ser reis dels torrents de les valls.

Així, la persona sàvia,

si desitja orientar la gent,

fa baixar humilment la seva paraula cap a ella.

Per poder ser qui orienta la gent,

es queda a sota.

D'aquesta manera, la persona sàvia orienta la gent

sense que la gent noti el seu pes.

Conserva una posició preeminent

sense fer nosa.

Tothom li dóna suport

i no es cansa d'ella.

Com que ella no lluita amb ningú,

ningú lluita amb ella."

DR III.7 (D 3)

"No exaltar els virtuosos

propicia que la gent no disputi.

No valorar els béns difícils d'obtenir

propicia que la gent no robi.

No exhibir allò anhelat

propicia que els cors no es descontrolin.

Així procedeix la persona sàvia en el govern:

buida els cors de desigs,

omple les panxes de menjar,

afebleix les ambicions,

enforteix els cossos.

Així propicia una gent sense cobdícies ni aspiracions,

de manera que fins i tot els més persuasius no gosen actuar.

No interferir en el curs de les coses

resulta en que res roman sense govern."

DR III.8 (D 72)

"Quan la gent no tem el governant,

és que els gran governant ha arribat.

No fica el nas a les seves llars,

no l'aclapara a les seves feines,

no l'oprimeix, i així no se sent ofesa.

Per això, la persona sàvia es coneix

però no s'exhibeix.

Es respecta a sí mateixa,

però no és arrogant.

Deixa estar el que no necessita."

DR III.9 (D 17)

"Dels bons dirigents, la gent gairebé no en nota l'existència.

Als no tan bons, la gent els honora i lloa.

Als mediocres, la gent els té por.

Als dolents, la gent els menysprea.

Si el que dirigeix no té prou confiança en la gent,

no obtindrà la confiança de ningú.

Prudent, va molt amb compte amb el que diu.

Fa la seva feina i assoleix els seus objectius

de tal manera que la gent diu: "Ho hem fet nosaltres.""

DR III.10 (D 59)

"Per tal de governar la gent en harmonia amb l'univers,

el millor és la moderació.

La moderació comporta renunciar als interessos personals.

Això depèn de la virtut acumulada en el passat;

si s'ha acumulat molta virtut, llavors tot es pot superar.

Si tot es pot superar, no es coneixen els límits.

Qui no té límits coneguts, pot ser un gran guia.

Però només el guia que s'adreça a la font primordial

perdura en el temps.

D'això se'n diu tenir arrels fondes i bases fermes.

Porta a una llarga vida amb visió del canvi permanent."

DR III.11 (D 58)

"Quan el govern és discret,

la gent és honesta;

quan el govern és repressor,

la gent és deslleial.

La dissort és a l'aguait en la sort,

la sort es troba al costat de la dissort;

qui sap el que s'esdevindrà?

El correcte pot portar a l'engany,

i el bé convertir-se en calamitat;

res és sempre el mateix.

Però això sempre ha estat difícil d'entendre.

Per això la persona sàvia és tallant però no divideix,

és aguda però no feridora,

és ferma però no insolent,

és brillant però no encegadora."

DR III.12 (D 65)

"Els avantpassats que seguien el Dao

no semblaven coneixedors sinó ignorants.

La gent és difícil de governar

quan es pensa que sap molt.

Qui governa amb astúcia,

arruïna el país;

qui governa amb simplicitat,

és una benedicció pel país.

Saber aquestes dues coses

és conèixer la veritable norma.

Conèixer aquesta norma

és posseir la virtut.

La virtut és profunda i extensa,

fa que tot torni a l'harmonia"

DR III.13 (D 60)

"Cal governar un país com es fregeixen els peixets,

amb cura perquè no es desfacin.

Si es governés el món seguint el Dao,

el mal no hi tindria poder.

No perquè el mal no sigui poderós,

sinó perquè no seria utilitzat per malmetre la gent.

El mal no la malmetria,

i la persona sàvia tampoc.

Si ni l'un ni l'altre la malmeten,

augmenta la virtut."

DR III.14 (D 13)

"Els honors i el menyspreu neguitegen semblantment,

la fortuna, com el nostre cos, és una càrrega dolorosa.

Què vol dir que els honors i el menyspreu neguitegen semblantment?

Els honors afebleixen.

Aconseguir-los ens neguiteja, i perdre'ls també.

Aquest és el sentit de "els honors i el menyspreu neguitegen semblantment".

Què vol dir que la fortuna, com el nostre cos, és una càrrega dolorosa?

La causa per la que patim dolor és el nostre propi cos;

si no el tinguéssim, quin dolor podríem sentir?

Per tant, qui valora el món tant com seu cos,

pot tenir cura del món;

qui estima els ciutadans tant com a si mateix,

pot governar."

DR III.15 (D 32b)

"Si els dirigents seguissin el Dao,

tothom els seguiria.

El cel i la terra es posarien d'acord

per fer caure una dolça rosada.

El poble, fins i tot sense rebre ordres,

s'organitzaria equitativament per si mateix."

DR III.16 (D 77)

"El Dao celestial s'assembla

a tensar un arc.

Es fa baixar el punt elevat

i es fa pujar el punt baix.

Es disminueix el que hi ha en excés,

s'afegeix al que és insuficient.

El Dao celestial

és treure dels que tenen massa

i donar als que no tenen prou.

La llei humana, en canvi,

és molt diferent:

es mira de prendre al que no en té prou

per quedar-s'ho el que ja en té massa.

Quin ésser humà agafaria el que li sobra

i ho donaria a la gent?

Només qui segueix el Dao.

Per això, la persona sàvia

fa la seva feina sense demanar res a canvi,

fa la seva obra sense esperar reconeixement

i no exhibeix la seva vàlua."

DR III.17 (D 79)

"Quan es fa la pau entre grans enemics,

sempre queda una mica de rancúnia.

Com pot ser bo, això?

Per això, la persona sàvia

compleix la seva part del tracte,

i no demana comptes als altres.

La persona virtuosa tendeix a donar,

la persona poc virtuosa tendeix a demanar.

El Dao celestial no té favoritismes familiars,

sempre fa costat a la bona gent."

DR III.18 (D 53b)

"Quan la cort s'omple d'esplendor,

els camps s'omplen de males herbes

i els graners queden buits.

Els dirigents vesteixen roba de luxe,

porten espases esmolades,

s'afarten de beguda i de menjar,

acumulen tresors i riquesa en excés.

D'això se'n diu la vanitat dels lladres;

certament, no és el Dao."

DR III.19 (D 68)

"Un bon militar no és bel·licós.

Un bon guerrer no és irascible.

Un bon vencedor no és venjatiu.

Un bon empresari és humil.

Aquesta és la virtut de la no confrontació,

la bona manera de tractar la gent.

Des de sempre aquesta és la millor forma

d'entrar en harmonia amb el cel."

DR III.20 (D 36)

"El que es contrau,

va començar expandint-se.

El que s'afebleix,

va començar enfortint-se.

El que s'ensorra,

va començar construint-se.

Per rebre,

primer cal donar.

D'això se'n diu "comprensió de l'ocult".

El que és tendre i feble

pot vèncer el que és dur i fort.

Els peixos no han de sortir de la fondària de les aigües,

el poder no ha de ser exhibit."

DR III.21 (D 26)

"El que pesa és l'arrel del que és lleuger.

La calma és qui governa l'activitat.

Així, la persona sàvia, quan viatja,

no s'allunya del seu carruatge.

Tot i poder recórrer els paisatges més excelsos,

es controla i es queda en pau al seu lloc.

Com pot un gran personatge

governar sense prudència?

Si es comporta frívolament,

perd l'arrel de la seva influència.

Si es mou amb impaciència,

perd el poder."

DR III.22 (D 69a)

"Els estrategs militars tenen una dita:

"En comptes de fer el primer moviment, com l'amfitrió,

més val esperar i veure a venir, com el convidat.

És millor retrocedir un peu

que avançar una polzada."

D'això se'n diu avançar sense que ho sembli,

arremangar-se sense mostrar els braços,

capturar l'enemic sense lluitar-hi,

defensar-se sense fer servir armes."

DR III.23 (D 69b)

"No hi ha perill més gran

que subestimar l'enemic,

ja que el que ho fa perd el que té.

Quan s'emprèn la lluita,

el menystingut guanyarà."

DR III.24 (D 76)

"Els humans, quan són vius, són tous i flexibles,

i quan moren són durs i rígids.

Les plantes, quan són vives, són tendres i fràgils,

i quan moren queden marcides i seques.

La duresa i la rigidesa

són propietats de la mort;

la blanor i la fragilitat

són propietats de la vida.

Per això, un exèrcit rígid és derrotat,

i l'arbre gruixut és abatut per la destral.

El que és gran i poderós caurà;

el que és humil i feble s'alçarà."

DR III.25 (D 30)

"Qui governa d'acord amb el Dao

no mira de dominar el món amb la força de les armes,

ja que aquestes acostumen a girar-se

en contra dels que les van crear.

On acampen els exèrcits,

no hi creix després més que esbarzers i garrigues.

Tota gran guerra va seguida per anys de fam.

Un bon guerrer dóna un cop decisiu i llavors s'atura;

no ho aprofita per estendre el seu domini.

Assoleix el seu objectiu, però no se'n vanta amb arrogància;

no està orgullós del seu triomf,

més aviat li sap greu no haver pogut evitar la guerra.

Dóna el cop perquè no té cap altra opció, no pel gust de la violència.

Perquè expandir-se excessivament és precipitar la decadència,

i això és contrari al Dao,

i el que és contrari al Dao genera la seva pròpia destrucció."

DR III.26 (D 31)

"Les armes són instruments nefastos, tothom les detesta.

La gent del Dao no se'n serveix.

En els afers privats es considera l'esquerra com a lloc d'honor.

En els afers militars és la dreta el lloc d'honor.

Ja que les armes són instruments nefastos,

no són instruments adients per a la persona sàvia.

Aquesta només les fa servir quan no hi ha cap més remei,i ho fa amb mesura,

sense trobar glòria en la victòria.

El que troba gloriosa la victòria

és el que frueix amb la mort d'éssers humans.

I qui es complau en matar éssers humans,

no pot guanyar-se la confiança de la gent.

Per als esdeveniments joiosos

el lloc d'honor és l'esquerre,

i per als fets luctuosos

el lloc d'honor és el dret.

A l'exèrcit, el comandant adjunt es situa a l'esquerra,

el comandant en cap, a la dreta.

Això vol dir que la guerra es compara a un funeral.

Quan molta gent ha estat morta,

només és just que els supervivents plorin pels morts.

Per això, una victòria ha de ser celebrada amb ritus de dol."

DR III.27 (D 57)

"A l'hora de governar, els objectius s'expliciten.

A l'hora de fer la guerra, els objectius s'amaguen.

A l'hora d'endreçar el món, els objectius es deixen enrere.

Ho sé perquè he vist que, com més restriccions i prohibicions s'imposen,

més s'empobreix i aliena la gent;

com més armes té la gent,

més desordre i conflicte hi ha;

com més enginyoses són les persones,

més coses nefastes passen;

com més prominència es dóna a les lleis i regulacions,

més lladres i bandits sorgeixen.

Per això la persona sàvia diu:

no interfereixo,

i així la gent per ella mateixa progressa;

fomento la quietud,

i així la gent per ella mateixa millora;

no emprenc cap negoci,

i així la gent per ella mateixa s'enriqueix;

no desitjo res,

i així la gent per ella mateixa retorna a la senzillesa."

DR III.28 (D 80)

"Un regne hauria de ser petit, amb poca població.

Tindria eines per expandir-se, però no les utilitzaria.

La seva gent no gosaria emprendre una expedició llunyana

per por de perdre la vida.

Tot i tenir vaixells i carruatges,

no els farien servir.

Tot i tenir armament,

no l'exhibirien.

La gent es tornaria a ocupar

fent nusos a cordes per escriure.Trobaria el seu menjar senzill, però bo;

els seus vestits simples, però bonics;

les seves llars, segures;

els seus costums, alegres.

Entre dos reialmes veïns,

tan propers que se sentirien els gossos i els galls de l'un a l'altre,

la gent moriria molt vella

sense haver-se ficat mai els uns amb els altres."

DR III.29 (D 61)

"Un país gran ha de ser com un solc profund

envers el qual tot flueix.

S'ha d'assemblar al paper de la dona al món;

ella es fa seu l'home mostrant-se receptiva amb ell.

Un gran país, mostrant-se receptiu,

incorpora un país petit;

un país petit, mostrant-se receptiu,

és incorporat per un país gran;

tots dos fan servir la receptivitat

per incorporar o ser incorporats.

Un país gran mira de tenir més població;

un país petit mira de donar feina a la seva gent.

Així, tots dos reben el que desitgen.

La grandesa passa per mostrar-se receptiu."

DR III.30 (D 75a)

"La gent passa gana

perquè els dirigents li fan pagar massa impostos.

Per això la gent passa gana.

La gent es rebel·la

perquè els dirigents només pensen en els seus propis interessos.

Per això la gent es rebel·la."

DR III.31 (D 46a)

"Quan el Dao regna al món

els bons cavalls serveixen per transportar fems.

Quan no hi ha Dao al món

cavalls de guerra són criats per tot arreu."

IV. Altres

DR IV.1 (D 35a)

"Qui copsi la imatge primordial

atraurà el món.

El món no patirà cap mal,

i estarà en pau, prosperitat i equilibri."

DR IV.2 (D 51b)

"Engendrar sense apropiar-se,

obrar sense demanar res a canvi,

guiar sense dominar,

aquesta és la gran manera."

DR IV.3 (D 73b)

"La xarxa del cel és molt gran;

les seves malles són amples, però res se li escapa."

DR IV.4 (D 32c)

"Quan al principi el Dao es va dividir,

va originar totes les coses,

les quals reberen un nom.

Però ara hi ha massa noms en circulació,

i cal aturar-se per evitar el perill de confusió."

DR IV.5 (D 41b)

"Diuen antics proverbis:

El camí lluminós sovint sembla fosc.

Qui progressa sovint sembla retrocedir.

La manera fàcil sovint sembla àrdua.

La virtut més gran sovint sembla buida.

La puresa més gran sovint sembra tacada.

Ser virtuós sovint sembla poc escaient.

La força de la virtut sovint sembla poca cosa.

La virtut real sovint sembla irreal."

DR IV.6 (D 52b)

"Qui manté la boca tancada i té cura dels sentits,

viu sense neguit.

Qui xerra massa i sempre va atrafegat,

viu assetjat."

DR IV.7 (D 64b)

"L'arbre que no pots envoltar amb els braços ve d'un tendre brot;

la torre més alta comença amb un petit munt de terra;

el viatge més llarg comença amb un petit pas."

DR IV.8 (D 9)

"Més val no omplir del tot la tassa

que no pas mirar de portar-la sense que vessi quan està plena.

Si esmoles la navalla massa sovint,

acabarà sense tall.

Una sala plena d'or i jade,

ningú no podrà guardar-la.

El que, essent ric i distingit, és arrogant,

és culpable de la seva perdició.

Quan la feina és complerta, hom es retira.

Aquesta és la manera de fer del Dao."

DR IV.9 (D 12)

"Tots els colors alhora enceguen.

Tots els sons alhora ensordeixen.

Tots els sabors alhora enfarfeguen.

Córrer massa pels camps caçant excita la ment.

Cercar béns difícils d'obtenir no porta enlloc.

Per això la persona sàvia té més cura del que sent a dins que del que veu.

Es fixa més en el que té a l'abast que en el que és fora del seu abast."

DR IV.10 (D 42c)

"Jo ensenyo el que altres han ensenyat:

«qui viu violentament, morirà violentament».

Aquesta és la guia del meu ensenyament."

DR IV.11 (D 64a)

"El que està quiet és fàcil de retenir;

el que no ha esdevingut és fàcil de prevenir;

el que és fràgil és fàcil de trencar;

el que és petit és fàcil de dispersar.

Val més preveure les coses abans que esdevinguin,

val més posar ordre abans que esclati la confusió."

DR IV.12 (D 45)

"La més gran realització sembla insuficient,

però té un efecte que no decau.

La més gran plenitud sembla buida,

però la seva acció és inexhaurible.

La més gran rectitud sembla torçada.

La més gran habilitat sembla maldestre.

La més gran eloqüència sembla incongruent.

El moviment venç el fred.

La quietud venç la calor.

La transparència i la calma endrecen el món."

DR IV.13 (D 50b)

"Es diu que qui sap viure

viatja sense por dels búfals i els tigres,

i va desarmat al combat.

El búfal no troba on enfonsar-li la banya,

el tigre no troba on clavar-li l'urpa,

l'enemic no troba on perpetrar el seu tall.

Per què?

Perquè aquesta persona ha suprimit els seus punts febles."

DR IV.14 (D 53a)

"Voldria tenir prou saviesa

com per poder seguir el gran camí,

i tenir només por de perdre'l.

El gran camí és pla i recte,

però la gent agafa senders tortuosos."

DR IV.15 (D 54a)

"El que està ben arrelat no serà arrancat.

El que està ben agafat no serà deixat anar.

Per això, els rituals ancestrals seran continuats

de generació en generació."

DR IV.16 (D 54b)

"Si conrees la virtut en tu mateix,

la teva virtut serà genuïna.

Si la conrees a la teva família,

la virtut de la família serà forta.

Si la conrees al teu poble,

la virtut del poble serà duradora.

Si la conrees al teu país,

la virtut del país serà abundant.

Si la conrees al món,

la virtut del món serà per tot arreu."

DR IV.17 (D 54c)

"Mira cada persona com a persona;

mira a la família com a família,

mira al poble com a poble,

mira al país com a país,

mira al món com a món.

Com puc saber com és el món?

D'aquesta manera."

DR IV.18 (D 55b)

"Mirar de perllongar la durada de la pròpia vida

és perillós i antinatural.

Controlar la respiració és un sobreesforç.

Créixer massa és començar a decaure.

Forçar les coses és contrari al Dao,

i el que és contrari al Dao desapareix aviat."

DR IV.19 (D 64d)

"La gent acostuma a espatllar el que fa just abans d'acabar-ho;

si es posa tanta cura al final com al principi, res s'espatlla."

DR IV.20 (D 74)

"Si la gent no tem la mort,

com atemorir-la amb la mort?

Però si tem la mort,

com sempre és el cas,

i el que transgredeix la llei pot ser empresonat i executat,

qui gosarà llavors transgredir la llei?

Matar és feina del botxí.

Ocupar el seu lloc

seria com tallar fusta enlloc del fuster;

pocs ho faran sense fer-se un tall a la pròpia mà."

DR IV.21 (D 75b)

"La gent pensa poc en la mort

perquè està centrada en les expectatives.

Per això, la gent pensa poc en la mort.

Qui deixa el tema de viure en segon pla

és més savi que aquell que valora massa la vida."

DR IV.22 (D 50a)

"Viure és arribar i morir és tornar.

Tres persones de cada deu avancen cap a la vida.

Tres persones de cada deu avancen cap a la mort.

Tres persones de cada deu moren per l'ànsia de viure;

això és culpa dels seus esforços excessius per perpetuar la vida.

Només els que no tenen l'afany de viure

se'n surten millor que els que atresoren les seves vides."

DR IV.23 (D 23a)

"Parlar poc és natural.

Una ventada no dura tot un matí.

Una tempesta no dura tot un dia.

Qui fa aquestes coses? La naturalesa.

Si les coses de la naturalesa

no poden perdurar,

com poden pretendre els humans

que les seves coses sí que ho facin?"

(versió catalana de Li Migara, 2020)