Amor de trobador

 

"Ges non puesc en bon vers fallir
nulh'hora que de midons chan;
cossi oiri'ieu ren mal dir?
Qu'om non es tan mal essenhatz,
si parl'ab lieys un mot o dos,
que totz vilas non torn cortes;
per que sapchatz be que vers es,
que'l ben qu'ieu dic tot ai de liey.

De ten als no pes ni cossir
ni ai dezirier ni talan,
mas de lieys quo.l pogues servir
e far tot quant l'es bon ni.l platz,
qu'ieu non cre qu'ieu anc per al fos
mais per lieys far so que.l plagues,
que be say qu'onors m'es e bes
tot quan fas per amor de liey [...]"


"Quan canto a la meva senyora
no puc equivocar-me en un bon vers;
podria d'aquesta manera dir alguna cosa dolenta?
Qui parla amb ella una o dues paraules,
no és groller,
no hi ha vilà que no es torni cortès.
Heu de saber que això és tan cert,
que totes les coses bones que dic les he après d'ella.

En cap altra cosa penso ni medito
ni poso el meu desig i la meva voluntat
en cap altra cosa que poder-la servir
i fer tot el que li convé i li plau.
No crec que jo valgui per res més
que per complir els seus desitjos,
Que be sé que em porta honor i bé
tot el que faig per amor d’ella."

Peire Rogier (nascut cap al 1145, actiu entre 1160 i 1180, mort després de 1197)

Religiositat

Schmidt-Rottluff 1919

"La religiositat només és autèntica allà on és existencial, és a dir, allà on l'ésser humà no és d'alguna manera impulsat vers ella, sinó que ell mateix es decideix per ella. (...) La veritable religiositat, ja que és existencial, ha d'arribar també a un punt en que brolli espontàniament."

Viktor E. Frankl a La presència ignorada de Déu (1948)

Corbí: Versions del cristianisme avui

Rouault 1948

“Dues possibles versions del cristianisme en les noves circumstàncies culturals.

A la nostra societat podrien presentar-se dues possibles versions del cristianisme: una que necessita lligar-se a creences, encara que reduïdes al mínim, i una altra sense creences, d'una manera semblant a com hi ha un Vedanta teista i un Vedanta no teista.

El cristianisme amb creences creu que existeix un Déu, com a entitat, que és font de tot allò que hi ha i que existeix com a diferent del món i de l'home; creu que hi ha un principi no mortal en l'home i que el cos mortal ressuscitarà el darrer dia; creu que el món és diferent de Déu i de l'home i que és el lloc on cal desenvolupar el drama humà.

En aquesta versió, el camí espiritual és conèixer Déu i estimar-lo fins a aconseguir, per la seva gràcia, la iniciativa de Déu en Jesucrist, la unitat amb Déu per l'amor.

Quan es rep aquest coneixement i amor, ja no hi ha més mort, perquè fins i tot els qui moren “moren en el Senyor” i ressuscitaran en Ell.

Aquesta forma de cristianisme, que és la tradicional i habitual, no es pot donar sense la creença i una creença en versió teista.

Per a molts homes de la nostra societat, (els més característics i que aniran creixent en nombre irremeiablement, per la dinàmica col·lectiva de la nostra cultura científica, tecnològica i d'innovació contínua), aquesta versió no és viable perquè requereix creure i l'estructura cultural o dificulta la creença o la impedeix.

El cristianisme sense creences no necessita creure que hi hagi Déu com una entitat real i diferent; tampoc no ha de creure en l'ànima humana immortal; ni en la resurrecció; ni en un món com a diferent de l'home i de Déu.

No necessita cap d'aquestes creences si pot comprendre la unitat radical de tot allò que existeix, si pot comprendre que allò que hi ha no és inert com la matèria sinó que té trets que s'assemblen més a la ment que a la matèria, sense que es pugui parlar pròpiament de ment.

Amb la pràctica del silenci es pot emprendre el camí interior sense haver de suposar la creença en Déu, en l'ànima immortal, en la resurrecció i sense haver de creure que hem vingut a aquest món com a un camp de proves.

Jesús és el Mestre d'una altra dimensió de l'existir, una dimensió absoluta que s'hi revela.

El camí que cal recórrer és arribar a reconèixer la unitat absoluta de tot.

Per reconèixer aquesta unitat cal arribar a comprendre que tant el jo com el món o fins i tot la figura de Déu són construcció, una il·lusió, una ignorància del món de la dualitat.

El que realment hi ha és la unitat en la no-dualitat.

Tenim accés a aquesta unitat gràcies al Mestre Jesús que, en la seva persona, posa davant meu aquesta unitat i realitat absoluta perquè per Ell la reconegui en mi mateix.

Quan desperto aquest coneixement, aleshores, ja no hi ha més naixement ni mort.

El que abans veia néixer i morir ara ho veig només com els gestos d'una gran dansa sagrada. Els gestos semblen néixer i morir, però ni neixen ni moren perquè l'ésser d'aquests gestos és només l'ésser mateix de qui dansa. Per a qui comprèn i ha sortit de la il·lusió de la pluralitat, res no es perd i tot el que va morir ressuscita en el coneixement de l'U.

Res no es perd perquè res no ha nascut mai.

Aquesta unitat suprema, que no s'aconsegueix en la inèrcia de la matèria, pot adquirir, per a un humà, trets antropomòrfics, encara que en si no en tingui. Sabré llavors que aquests trets de l'únic són només en relació amb mi; però també sabré que, encara que no existeixin tal com els veig i sento, no són pura ficció i il·lusió meva; té un fonament real que fa que jo, sense creences, els pugui acollir sense reserves.

Així es pot tenir Déu sense creença;

es pot sentir i comprendre la “no mort” sense negar la radicalitat de la mort;

es pot tenir resurrecció sense miracles posteriors;

es pot estimar sense dualitat

i conèixer sense coneixedor ni conegut.

Quan es procedeix recolzant-se en la creença no es requereix un gran treball mental; quan un no es recolza en la creença, cal un intens treball mental.

Aquesta segona forma de cristianisme, encara que a primera vista més difícil, és més fàcil per als homes de les nostres noves societats."

Marià Corbí

Ramadà

El dejuni ritual del Ramadà (sawm) (Alcorà 2, 185) consisteix bàsicament en l'abstenció de menjar, beure, fumar, perfumar-se i mantenir relacions sexuals mentre hi ha llum del dia.

Es situa en el novè mes de l'any, però els mesos al calendari islàmic van corrent, i el Ramadà pot caure en qualsevol època de l'any, fent-se així més o menys dur. De vegades és motiu d'expressions exagerades, però l'abstenció de beure a l'estiu és pot fer molt severa.

N'estan exempts els vells, els malalts, les dones embarassades, les mares que donen el pit, etc.

És signe de domini de les passions, de purificació del cos i de submissió a la divinitat. És un gest d'autodisciplina corporal per facilitar la purificació interior; reforça també l'esperit comunitari i crida a l'examen de consciència i a la reconciliació entre germans (semblantment a la quaresma).

És el mes de la paciència.

És en ell mateix un ritual. Durant el Ramadà s'afegeix a les cinc pregàries rituals una sisena pregària nocturna, la “pregària de la nit”, dos o tres cops més llarga que les habituals.

Es segueix simultàniament a tot el món islàmic. El dia 27è es celebra la “nit del poder”, commemorant l'inici de la revelació de Déu a Muhammad. S'acaba amb una festa de tres dies (la “festa del trencament del dejuni”) en que s'intercanvien regals, es visita a la família, es fan banquets, etc.

Quatre consideracions:

1) És un mitjà, no una finalitat en sí mateix. Es fa per dedicar més atenció al llibre, a l'Alcorà, a la paraula revelada. Cal subratllar que es considera que la revelació de l'Alcorà va tenir lloc durant el mes del Ramadà; hi ha d'haver unes condicions especials, un esforç, una renúncia, una atenció especial, per tal que s'esdevingui una revelació. És un temps de concentració en la fe i de relativització de les preocupacions quotidianes; és un temps de pregària i contemplació; és un temps "sagrat".

2) És una pràctica col·lectiva. Es comparteix el dejuni, és motiu de trobada tant per fer-lo com per trencar-lo cada vespre amb una pregària i una menjada (iftar): porta a una dimensió festiva, celebrativa. El dejuni individual és més difícil, més dur, i exclou una experiència de vivència de grup que és difícil de descriure, que és subtil i intangible, però que és real. La nostra societat fragmentadora, individualista, dificulta l'accés a aquesta experiència, fa perdre alguna cosa, alguna dimensió de la qual el Ramadà és una gran expressió.

3) És una experiència espiritual. Trencar la rutina material quotidiana per a fer present amb molta força la referència a l'altra dimensió, la que és realment important però que sovint queda marginada, oblidada, soterrada per un munt d'urgències immediates, de cansament, de distraccions. El Ramadà, com tota pràctica ascètica (dejuni, senzillesa en el vestir, sobrietat en l'expressió, renúncia a determinades diversions, seure en silenci, donar almoina) ens vol "reorientar" cap a aquesta altra dimensió i ens la vol fer tastar com a resultat de la mateixa pràctica. L'ascesi no només és renúncia, és accés a una experiència positiva d'obertura, de disponibilitat, d'acceptació, de llibertat i de profunditat, una experiència "realitzadora, que omple de sentit la nostra existència, que hi porta plenitud.

4) És un repte per a la organització quotidiana de les societats no islàmiques. Com encaixar en els ritmes habituals (professionals, escolars, etc.) una pràctica d'aquesta mena? Es tracta simplement de que cada musulmà s'espavili com pugui per fer-ho? O hi pot haver iniciatives socials per facilitar-ho? El laïcisme consisteix simplement en convertir qüestions d'aquesta mena en un tema individual que només pot tenir respostes individuals?

Marc Aureli X, 11: Magnanimitat

"Adquireix un mètode per contemplar com totes les coses es transformen, unes en altres, i sense parar aplica't i exercita't en aquest punt particular, perquè res és tan apte per a infondre magnanimitat. [El magnànim] ha deixat de preocupar-se pel seu cos i després de concloure que aviat haurà d'abandonar totes aquestes coses que l'envolten i allunyar-se dels humans, es lliura plenament a la justícia en les activitats que d'ell depenen, i en els altres esdeveniments es lliura a la naturalesa del conjunt universal. Què es dirà d'ell, o què s'imaginarà d'ell, o què es farà contra ell, ni se li ocorre pensar-ho, conformant-se amb aquestes dues coses: fer amb rectitud el que actualment l'ocupa i abraçar afectuosament el que se li correspongui en sort, renunciant a tota activitat i afany. "

Marc Aureli, Meditacions X, 11

Desg i judici

 

Vallotton 1925

"El desig dóna al valor el seu contingut, que és el desitjable; però és el judici el que justifica i mira de reconèixer el desitjable. Així, el judici sense el desig no té objecte al que aplicar-se: establir un valor sense desitjar-lo, és establir un valor al que no ens adherim. Al contrari, el judici no és esclau del desig, però sigui acceptant-lo, sigui canviant-lo, no pot prescindir-ne. De vegades es veu el desig convertir-se naturalment en judici, de vegades es veu el judici donant naixement al desig. Però el més freqüent és que hi hagi entre ells una mena d'inadequació, i la vida de la consciència consisteix a superar-la. I de vegades passem així per graus de certs desigs que sol·liciten el voler a nous desigs engendrats per ell."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 201

Text original:

"Le désir donne à la valeur son contenu qui est le désiré, mais c’est le jugement qui le justifie et cherche à reconnaître le désirable. Ainsi le jugement sans le désir n’a point d’objet auquel il s’applique : poser une valeur sans la désirer, c’est poser une valeur à laquelle on n’adhère pas. Par contre le jugement n’est pas l’esclave du désir : mais soit qu’il l’accepte, soit qu’il le change, il ne peut s’en passer. Tantôt on voit le désir se convertir naturellement en jugement, tantôt le jugement donner naissance au désir. Mais le plus souvent il y a entre eux une sorte d’inadéquation et la vie de la conscience consiste à la surmonter. Et il arrive que nous passions ainsi par degrés de certains désirs qui sollicitent le vouloir à des désirs nouveaux qui sont engendrés par lui."

Max Ernst

Max Ernst 1922

La sala Max Ernst (1891-1976) del nostre Museu virtual.

https://photos.app.goo.gl/8Dz4ohTUYPK1bVKA8

Maragall: Haidé

Sunyer 1909

"Ella digué son nom: llavors la vella
que li era a la vora va dir: - Per quin sant és?-
I respongué l'amiga amb els ulls riallers:
- Això rai, tant se val, la santa és ella. -

Ella és la santa d'ella perquè és bella
i Déu li ha fet la gràcia de llançar llum entorn;
ella és el sol del seu propi jorn
i de sa nit l'estrella.
I té la gràcia al cos tan abundanta,
que en ella naix i mor tot lo que fa:
ella és el cant, si canta,
ella és la dansa, si li plau dansar.
I com que del dansar n'és tan amiga,
el meu seny la veu sempre que graciosament
ondula el seu bell cos sense fatiga
com creat en l'encís del moviment.
Els meus ulls van seguint-la mentres dansa
obedients al pas del seu cos bell,
i si reposa, tot me meravell
com si es trenqués la llei de sa criança.
Mes llavors, en la llum del seu mirar
i de ses galtes fortament rosades,
i en l'onada del pit a l'alenar
i el repòs de ses formes tan amades,
retrob el ritme que creguí perdut
i mon esprit per sempre s'hi reposa
com en una absoluta beatitud.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Ella de sa hermosura és generosa
i me'n féu tot el do que jo en volia.
M'ha donat sa paraula graciosa
alenanta de prop, que m'invadia.
I les mirades dintre les mirades,
el pit tot somogut, la galta ardenta,
parlàvem amb les boques inflamades
de qualsevulga cosa indiferenta.
La paraula sols era la musica
del gran voler que el pit ens agitava:
jo resseguint sa cara, tan bonica!
ella en mos ulls veient com m'inundava.
I talment la inundà l'ànima meva
de sa bellesa la potenta onada,
que a l'alçar-me ubriac de vora seva
i trobar-me privat de sa presència,
ja no trobí en son lloc ma consciència
enduta per la forta rierada."

Joan Maragall (1904)

(Represa d'Haidé)


"L'amic me deia: - En aquesta hora dolça
(era un diumenge al caure de la tarda)
és quan se'm torna més potent i viva
la memòria que servo d'aquella altra.
Torna a invadir-me aquell amor d'un dia,
com si tingués davant la que el causava;
la torno a veure amb aquell gest tan propi,
la boca, els ulls movent-se-li en la cara,
i aquell mateix vestit que duia a sobre,
i el lligat dels cabells, i tot lo altre.

Torno a sentir sa veu i el que em deia,
tornen a mi els seus mots i l'alenada,
i torno a defallir com defallia
sota l'encís de sa presencia ràpida.
Per què, per què me fou tantost represa
un cop m'havia ja sigut donada
i jo poguí conèixer-la per meva
com cap me fou ni m'ho serà cap altra?
« - Quantes, - diràs - al món, que mai has vist,
perdudes per ton cor sense recança!»
Però aquesta l'he tinguda dintre els ulls
i una eterna enyorança m'hi ha deixada.
Quan veig una aigua que reflecta el cel
tant clarament, i la verdor dels marges,
penso en son rostre, on tot el món hi és
tan transparent que se'n pot veure l'ànima.
Tiro una pedra a l'aigua davant meu,
que tota es torba i tremolant s'eixampla:
així son rostre, al caure-hi mon esguard,
en un pasme de goig, se dilatava.
Si miro un arbre, commogut pel vent,
parpellejant en la blavor dels aires,
penso en sos ulls, parpellejant així
quan volia i dolia ans de parlar-me.

- - - - - - - -

Ara soc com la dida d'un infant
que tot just li han tret, i en té enyorança,
i diu si no li deixarien veure
ben d'amagat, que no dirà paraula.
Juga l'infant amb la finestra oberta,
corre d'ací i d'allà dintre la cambra,
fent a tots la mateixa rialleta
que tant solia fer a la qui el criava;
i allà a la reixa hi ha una cara trèmula
que contra els ferros plora i riu i calla
tot menjant-se amb la vista la criatura,
d'aquell antic amor tant descuidada!
Aixís mon esperit està a tota hora
contemplant en l'absència la manyaga
que em té tan lluny del pensament i es gira
a tothom amb aquella bona cara.
Jo la veig que s'aixeca i que s'inclina,
i que va i ve de l'un indret a l'altre,
i es posa al llit, i dorm, i es desensonya,
i està sempre de mi tant oblidada!
Mes mon sentit està en continua vetlla
d'aquell record que dintre meu restava,
i aquelles gràcies, en son rostre juntes,
cerco disperses per tants rostres d'altres.

- - - - - - -


- Ja no em plau ni el dansar ni l'alegria
perquè qui m'ha de veure ja no em veu.
¿On són aquells ullets que em perseguien
i no em deixaven tot el dia arreu,
que jo em sentia tan acompanyada
com si ja no visqués sola per mi,
com si la meva vida fos doblada
i tot lo meu tingués un segon fi?
I per això jo em polia i m'esmerçava
i sabia del cert que no era en va,
que tot mon resplendor s'aprofitava
perquè hi havia algú que em contemplava
tenint-me com un sant en un altar.
¿Més ara, què en trauré d'ésser bonica
si he perdut mon mirall de bonicor?
Més d'un esguard en mon esguard se fica,
però amb altra ardència, que amb aquella no.
Aquella era una ardència de puresa
que feia una gran llum sense cremor.
Ara conec com he sigut aimada
per lo que enyoro els ulls de l'aimador. -"




"Com una flor, sempre més
el teu amor en ma vida
hi ha deixat una fragància
que ja no em serà esvanida.
Com una flor, sempre més
el teu amor en ma vida.

Ves qui t'ho havia de dir,
cara fresca i colorada,
per un breu instant d'amor
tota ma vida enflairada.
Ves qui t'ho havia de dir,
cara fresca i colorada.

Jo porto el teu pensament
com al front una corona
que m'ombreja bellament:
ningú sap l'encantament
pro tot lo món se n'adona.
Jo porto el teu pensament
com al front una corona.

Hauré de fer un gran sospir
per emportar-me les aures
d'aquest cel a dintre el pit.
Ai, sol! que els cabells li daures.
Hauré de fer un gran sospir.

I ara adéu... El somni meu
mai més tornarà a florir.
Ara adéu... però no adéu,
lo mellor teu resta en mi.
Ara adéu... però no adéu..."





"Quan me desvetllo a la nit
a tu va el meu pensament,
oh! criatura innocent
que em tens en tan gran oblit.

L'estelada de la nit
va rodant pel firmament:
a tu va el meu pensament
en el silenci infinit.

Sia el teu son beneït
i el teu oblit igualment,
i sia el meu pensament
llàntia ardent sola en la nit."

Joan Maragall (1911)

Paradoxa

Max Ernst 1927

Una de les paradoxes de la condició humana és la confrontació que sovint existeix entre l'experiència viscuda i la realitat del present. Una paradoxa que es dóna a nivell personal, a nivell de parella i a nivell del grup d'amics. És important veure que és present en tots aquests tres nivells.

L'experiència viscuda sempre és ambivalent, imperfecte, barreja de coses bones i coses dolentes. Mai som com ens hauria agradat ser, sempre hem fet coses de les que no estem contents. Aquesta càrrega negativa dificulta les nostres relacions en el present. Som com som per la nostra història, però ens agradaria que aquesta part problemàtica no en formés part, perquè fa més difícils les nostres vinculacions emocionals actuals, tant amb nosaltres mateixos, com amb la parella, com amb els grups d'amics. Voldríem ser com som sense dur a sobre la càrrega de la nostra trajectòria.

Si això fos possible, la relació amb nosaltres mateixos seria confortable, sense penediments ni males consciències; estaríem còmodes amb nosaltres mateixos. A nivell de parella, no portaríem a sobre totes les vivències negatives compartides en el passat; ens agradaria poder relacionar-nos amb l'altre com si ens acabéssim de conèixer, però alhora sent com som, amb tota la maduració de personalitat que portem a sobre. I amb els amics passa el mateix: la història compartida ens aplega i agermana, ens vincula, però alhora, degut a la presència del record de les experiències negatives, és una barrera que impossibilita unes relacions més espontànies, més franques, més netes, més obertes; la càrrega dolorosa del passat pesa i erigeix aquestes barreres. Com diu la saviesa popular, "en sabem massa" de nosaltres mateixos, de l'altre, dels altres.

O sigui: el trajecte compartit fa que ens estimem i alhora dificulta aquest amor. A tots tres nivells. El passat ens aplega i alhora ens limita. Voldríem poder tornar a començar, relacionar-nos des de la frescor de la novetat, però alhora gaudir de la personalitat que la trajectòria ens ha anat cisellant. Voldríem un impossible: ser com som i alhora relacionar-nos sense el pes d'aquest passat que ens ha fet com som, relacionar-nos com si ens acabéssim de conèixer, amb l'engrescament emocional, la llibertat, l'espontaneïtat, la il·lusió que la novetat comporta.

Aquesta insuperable contradicció, aquesta paradoxa, és, encara que no ens agradi, una de les limitacions de la condició humana. I assumir que la condició humana té limitacions és un dels assoliments de la maduresa, una de les tasques que ens toca dur a terme.

Joves i lideratge

Malevich 1932

Cinc recomanacions per a joves que desitgin mirar de ser líders, preparar-se per ser líders (o més aviat hauríem de dir "bons líders", per ser precisos); joves que vulguin preparar-se per tenir el coneixement (de l'entorn i d'un mateix), la integritat, la capacitat de generar visió i el carisma per vehicular-la que són ingredients necessaris per a poder exercir un bon lideratge.

1.- Formar-se bé. Llegir molt. Estudiar amb rigor i constància. Ser sistemàtics i tenaços. Esdevenir cultes. Esdevenir persones amb la ment ben endreçada, amb capacitat d’anàlisi i comprensió.

2.- Desenvolupar la sensibilitat, especialment a través 1) de la natura 2) de l’art (la música, la literatura, les arts plàstiques, el cinema, el teatre...) i 3) de la relació amb els altres. Aprendre a ser amic i a estimar. Aprendre a posar-se en lloc de l'altre. Ser sincerament cordials.

3.- Esdevenir persones amb gruix i aplom. Persones que transmeten consistència, autenticitat, coherència, sinceritat. Persones obertes als grans valors (justícia, llibertat, bondat...). Persones allunyades de la superficialitat i la banalitat: persones que miren de viure a fons, que exploren la realitat fins al final, que busquen el sentit últim o profund del que veuen i el que viuen. Persones amb fermesa en les seves conviccions. Persones transparents, sinceres, coherents.

4.- Mirar de ser persones imaginatives, creatives, innovadores, capaces de pensar el futur, de concebre nous horitzons, d’aportar novetat.

5.- Esdevenir persones responsables, amb capacitat de compromís, amb voluntat de servei als altres, amb ganes d’ajudar els altres a viure millor, a ser millors persones, a afrontar els reptes que tenen al davant.

Això es pot fer si es vol accedir al lideratge. La resta no està a les pròpies mans. Depèn del context i del moment. Pot tocar o no. No cal desitjar-ho ardentment: simplement, cal estar disposat i preparat a assumir el lideratge si arriba.