Arribar i anar-se'n

 

"L'univers no va treure cap profit de la meva arribada,
ni quan jo me'n vagi augmentarà la seva grandesa i esplendor;
de ningú han sentit dir mai les meves oïdes
perquè un dia vaig arribar i un altre me n'aniré."

Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 3 de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

Una variant d'aquesta Rubaiyat apareix també a la versió de Christovam de Camargo amb el número 109:

"Al món no li ha portat cap profit la meva arribada.

Cap profit... i cap prejudici.

Quan me n'hagi anat, ni la bellesa ni la glòria del món

augmentaran o disminuiran...

Opressions sistematitzades, intrigues, calumnies, insensateses,

llegendes i fantasies, promeses d'il·luminats

continuen desorientant els humans,

que esperen ansiosos la Veritat.

Fins ara, de ningú he sentit què s'esperava de la meva presència,

ni les raons del meu comiat final."

Norma i maduresa

 

Soutine 1921

La norma és el consens d'una determinada societat sobre el comportament adient per a que les persones visquin una vida digna i no es facin mal ni a elles mateixes, ni als altres ni al món. La maduració és el procés que permet a les persones anar més enllà de la literalitat de la norma per tal de mantenir un comportament digne en determinades circumstàncies. Pertany a la sinceritat amb un mateix, a l'honestedat íntima, decidir si s'és prou madur com per anar més enllà de la norma.

"Anar més enllà" no és equivalent de transgredir, és aplicar la norma amb seny i llibertat, sabent quan es pot actuar sense seguir al peu de la lletra el que estableix la norma.

La norma és diferent segons  les societats i en una mateixa societat va canviant, evolucionant, amb el temps i segons els contextos (noves dinàmiques socials, canvis ideològics, etc.).

Quan la persona no se sent prou madura per saber si cal o no aplicar la norma en una determinada circumstància, més val aplicar-la. Però això ha d'anar acompanyat per part del col·lectiu d'una dinàmica permanent de revisió de la norma; quan aquesta presenta aspectes absurds, cal abolir-los.

Tradicionalment en contextos religiosos de la norma se n'ha dit la Llei (per exemple, les taules de la Llei amb els deu manaments que Moisès baixà del Sinaí). El judaisme ha treballat a fons la qüestió de la Llei.

L'evangeli de Jesús de Natzaret anima a anar més enllà de la Llei sense prescindir-ne. És una crida a les persones per a madurar fins a tenir prou criteri per saber quan s'ha d'aplicar literalment el que diu la Llei i quan no. No es tracta d'anar contra la llei, d'abolir-la, sinó que aquesta estigui al servei de les persones, sigui una eina per a viure més adientment que cal depassar quan això no es compleix. Les persones han de ser prou lliures i prou responsables per saber quan no s'ha de seguir el que diu la Llei (o sigui, no s'ha d'aplicar en la seva literalitat; aquí ens trobaríem amb el conegut tema de l'esperit de la Llei).

Una de les més conegudes expressions evangèliques d'això és la que diu que les persones no han d'estar al servei de la festa del sàbat (durant la qual no es podia fer cap mena d'activitat) sinó que el sàbat ha d'estar al servei de les persones (per tant, si el bé d'algú requereix fer una activitat ni que sigui en sàbat, es fa). 

Així es presenta a Marc 2, 23-28 i 3, 1-6 (i el tema és prou greu com per portar a condemnar a mort Jesús):

"Un sàbat, Jesús passava per uns sembrats, i els seus deixebles, tot fent camí, es posaren a arrencar espigues. Els fariseus li van preguntar:

— Mira, per què fan en sàbat això que no és permès? 

    Jesús els respon:

— ¿No heu llegit mai què va fer David quan van tenir necessitat de menjar ell i els qui anaven amb ell? Tal com es diu en el passatge del gran sacerdot Abiatar,  David va entrar al temple de Déu, va menjar els pans d’ofrena, que solament tenen permès de menjar els sacerdots, i en va donar també als qui l’acompanyaven. 

    I els deia:

— El sàbat ha estat fet per a l’home, i no l’home per al sàbat. Per això el Fill de l’home és senyor fins i tot del sàbat.

Jesús va entrar novament a la sinagoga.  Hi havia allí un home que tenia la mà paralitzada. Ells l’espiaven per veure si el curaria en sàbat i així poder-lo acusar.  Jesús diu a l’home que tenia la mà paralitzada:

— Aixeca’t i posa’t aquí al mig.

    Llavors els pregunta:

— Què és permès en sàbat: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?

Però ells callaven. Jesús se’ls anà mirant, indignat i entristit per l’enduriment del seu cor,  i digué a aquell home:

— Estén la mà.

Ell la va estendre, i la mà recobrà el moviment.

    Els fariseus sortiren i llavors mateix, juntament amb els partidaris d’Herodes,  començaren a fer plans contra Jesús per fer-lo morir."

Així es presenta a Mateu 12, 1-14:

"En aquell temps, Jesús anava per uns sembrats en sàbat.  Els seus deixebles tenien gana i es posaren a arrencar espigues i a menjar-se-les. Quan els fariseus ho veieren, van dir a Jesús:

— Mira, els teus deixebles fan allò que no és permès de fer en sàbat. 

   Jesús els respongué:

—¿No heu llegit què va fer David quan van tenir gana ell i els qui anaven amb ell: com va entrar al temple de Déu i va menjar els pans d’ofrena, que no tenien permès de menjar ni ell ni els qui l’acompanyaven, sinó únicament els sacerdots?  ¿I no heu llegit en la Llei que els sacerdots en el temple violen el repòs del dissabte i no en són culpables? Doncs jo us dic que aquí hi ha alguna cosa més gran que el temple. Si haguéssiu entès què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis,  no hauríeu condemnat uns homes que no tenen culpa. Perquè el Fill de l’home és senyor del sàbat.

Després se n’anà d’allí i va entrar a la sinagoga. Hi havia un home que tenia la mà paralitzada.  Ells preguntaren a Jesús, per poder-lo acusar: 

— ¿És permès de curar en sàbat?

    Ell els respongué:

— ¿Qui de vosaltres, si té una sola ovella i li cau en un clot en sàbat, no anirà a agafar-la i la’n traurà?  I un home val molt més que una ovella!  Per tant, és permès de fer el bé en sàbat.

    Llavors digué a aquell home:

— Estén la mà.

Ell la va estendre, i li quedà bona igual que l’altra. Els fariseus sortiren i prengueren l’acord de fer morir Jesús."

I així es presenta a Lluc 6, 1-11 (és bonic veure els petits matisos diferents que es presenten a cada evangeli sinòptic en explicar un mateix fet): 

"Un sàbat,  Jesús travessava uns sembrats, i els seus deixebles anaven arrencant espigues, en treien el gra amb les mans i se’l menjaven. Llavors, alguns dels fariseus van dir:

— Per què feu això que no és permès en sàbat? 

    Jesús els respongué:

—¿No heu llegit què va fer David quan van tenir gana ell i els qui anaven amb ell? Va entrar al temple de Déu, va menjar els pans d’ofrena, que únicament tenen permès de menjar els sacerdots, i en donà també als qui l’acompanyaven. 

    I els deia:

— El Fill de l’home és senyor del dissabte.

Un altre sàbat, Jesús va entrar a la sinagoga i ensenyava.  Hi havia allí un home que tenia la mà dreta paralitzada. Els mestres de la Llei i els fariseus l’espiaven per veure si faria una guarició en sàbat i així trobar de què acusar-lo. Però Jesús, que coneixia els seus pensaments,  digué a l’home que tenia paralitzada la mà:

—  Aixeca’t i posa’t aquí al mig.

Ell s’hi va posar. Llavors Jesús els digué:

— Us vull fer una pregunta. Què és permès en sàbat: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?

    Jesús se’ls anà mirant tots i digué a l’home:

— Estén la mà.

L’home ho va fer, i la mà recobrà el moviment.

    Però ells, encegats de ràbia, discutien els uns amb els altres què podien fer amb Jesús."

Natura i raó

 

Vallotton 1908

"El propi del valor per a la civilització hel·lènica, és expressar un ideal humà definit per una certa relació entre la natura i la raó. Cal d'entrada que els humans visquin d'acord amb la natura, i el paper de la reflexió filosòfica és el de determinar el lloc que l'ésser humà ocupa dins de l'odre natural. Hi ha en efecte un ordre natural: i li toca a la raó reconèixer-lo i mantenir-lo, ja que sempre està en risc de ser alterat, i ho és cada vegada que una de les potències de la nostra ànima trenca els seus propis límits i tendeix sigui a impedir a les altres potències que s'exerceixin, sigui a imposar-los la seva dominació. Les qualitats fonamentals de l'ésser humà són la mesura i el domini de si mateix."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 86

Ens caldrà molt d'amor

Twombly 2007

És possible que ens trobem enmig d'una certa "crisi d'amor", per dir-ho d'alguna manera. Fa l'efecte que ens trobem amb nivells alarmantment baixos d’amor, tant envers les persones com envers la natura i la cultura.

De les persones, la natura i la cultura ens en preocupem i ens n'ocupem, en parlem molt sovint. Però no queda clar que les estimem, o que les estimem prou. Hi pensem més amb el cap que amb el cor. Perquè estimar-les va més enllà de l'anàlisi racional i l'operativitat pragmàtica: estimar-les vol dir portar-les al cor, viure-les amb passió, sentir-se atret, arrossegat, per elles; vol dir posar-se al seu servei, cultivar-les amb cura, protegir-les. I vol dir encomanar aquest amor, difondre'l, a través del testimoni personal i de les experiències de vivència col·lectiva d'aquest amor.

Copa de cep

 

Aquest és un poema de fusta fer per en Pere Ribera Regull a Vilafranca del Penedès.

Garaudy: Jesús

Rouault 1956

"Aproximadament sota el regnat de Tiberi, ningú sap exactament on ni quan, un personatge del qual s'ignora el nom va obrir una escletxa en l'horitzó dels homes.

No va ser certament un filòsof, ni tampoc un tribú, però va haver de viure de tal manera que tota la seva vida presenta aquest significat: cada un de nosaltres pot en qualsevol instant començar un nou avenir.

Desenes, centenars potser, de narradors populars van cantar aquesta bona notícia. Nosaltres en coneixem tres o quatre.

El xoc que havien experimentat el van expressar amb les mateixes imatges que fan servir els pobres, els ofesos, els humiliats, els oprimits, quan somien que tot s'ha tornat possible: el cec que comença a veure-hi, el paralític que comença a caminar, els famolencs al desert que reben el pa, la prostituta en la que desperta una dona, el fill mort que reneix a la vida.

Per fer arribar fins a la fi el clam, ell mateix, per mitjà de la seva resurrecció, anunciarà que tots els límits, fins i tot la mort, el límit suprem, havien estat vençuts.

Algun erudit pot posar en qüestió, un per un, els fets d'aquesta existència. Malgrat tot, però, roman immutable aquesta certesa que transforma la vida. Una foguera s'ha encès. Així que és evident que va existir l'espurna o la flama primera que va donar naixement a la foguera.

La foguera la va constituir primerament un grapat de gent miserable; de no haver estat així, l'«establishment», des de Neró a Dioclecià, no els hauria maltractat tan durament.

En aquest home, l'amor va haver de ser militant, subversiu. De no haver estat així no l'haurien crucificat.

Totes les savieses s'havien detingut, fins llavors, en el destí inexorable, en la fatalitat. Ell va posar de manifest l'absurd de tals savieses. Va demostrar precisament el contrari el destí inexorable: la llibertat, la creació, la vida. Va arrencar la història de les urpes de la fatalitat...

Era com un nou naixement de l'ésser humà.

Miro aquesta creu, que és el seu símbol, i somnio en tots els que han eixamplat l'escletxa... en tots aquells que ens han fet prendre consciència que l'ésser humà és massa gran per bastar-se a si mateix.

...gent de l'Església, torneu-nos-el! També la seva vida i la seva mort són nostres, de tots aquells per als quals té un sentit. De tots els que hem après d'ell que l'home ha estat creat creador..."

Roger Garaudy a Qui va ser Jesús de Natzaret? Una escletxa... El Ciervo, gener de 1970

Balada irlandesa

Gerhard Richter 1977

 Aquesta balada irlandesa apareix a Dubliners de James Joyce:

‘The Lass of Aughrim’

If you be the lass of Aughrim
As I am taking you mean to be
Tell me the first token
That passed between you and me.

The rain falls on my yellow locks
And the dew it wets my skin;
My babe lies cold within my arms:
Lord Gregory let me in.

Oh Gregory, don’t you remember
One night on the hill,
When we swapped rings off each other’s hands,
Sorely against my will?
Mine was of the beaten gold,
Yours was but black tin.

Oh if you be the lass of Aughrim,
As I suppose you not to be
Come tell me the last token
That passed between you and me.

Oh Gregory don’t you remember
One night on the hill
When we swapped smocks off each other’s backs,
Sorely against my will?
Mine was of the Holland fine,
Yours was but scotch cloth.

 

Possible traducció:

‘La noia d'Aughrim’

Si ets la noia d'Aughrim
com em sembla que dius ser,
diga'm quina fou la darrera penyora
que vam intercanviar.

La pluja cau sobre els meus rossos rínxols
i la rosada em mulla la pell;
la meva criatura jeu freda en els meus braços;
Lord Gregory, deixeu-me entrar.

Oh, Gregory, ¿no te'n recordes
una nit al pujol,
quan bescanviàrem els anells de les nostres mans,
certament contra la meva voluntat?
El meu era d'or batut,
el teu no era sinó de negre estany.

Oh, si ets la noia d'Aughrim,
com em sembla que no ets,
diga'm quina fou la darrera penyora
que vam intercanviar.

Oh, Gregory, ¿no te'n recordes
una nit al pujol,
quan bescanviàrem les bruses de les nostres espatlles,
certament contra la meva voluntat?
La meva era de pura holanda,
la teva no era sinó de drap escocès.

Sentit creador

Fautrier 1955

"D'aquí se'n desprèn la concepció d'un ésser humà que no és ni una naturalesa que és explícita en les seves potencialitats latents, ni una llibertat que no depèn de res més que de sí mateixa, sinó una tensió dinàmica a través de la qual, en tot moment, l'ésser humà reprèn el seu passat per abordar les tasques de l'avenir: l'individu no és només el que la seva història fa d'ell, sinó també el que ell fa de la seva història. És la noció de creativitat la que esdevé la més característica del que és normal: l'humà normal és aquell la vida individual i social del qual està normalment orientada en un sentit creador."

Jean Lacroix a Psicología del hombre de hoy, Ed. Fontanella, Barcelona 1966, p.30 (títol original: Les sentiments et la vie morale, PUF, Paris 1952).

Del naixement etern

Duccio 1285

"Celebrem aquí, en aquesta vida temporal, el naixement etern que Déu Pare ha realitzat i realitza ininterrompudament en la "eternitat" i que aquest mateix naixement es produeix també en el temps, en la natura humana. Ara bé, si aquest naixement no es produeix en mi, quina importància té per a mi? Ans al contrari, que es produeixi en mi, aquesta és la qüestió!

A aquell que em preguntés: ¿per què preguem, per què fem dejuni, per què realitzem les nostres obres, per què som batejats, per què Déu s'ha fet home?, jo li diria: per a que Déu neixi en l'ànima i l'ànima neixi en Déu. Per a això varen ser escrites les escriptures, per a això Déu va crear el món.

Per a que el naixement pugui produir-se, és necessari que l'ànima es mantingui perfectament pura i viva, completament unificada i interior, que no vagui per aquí i per allà, en la diversitat, sinó unificada en l'interior. Si Déu ha de dir la seva paraula en l'ànima, aquesta ha de romandre en la pau i la tranquil·litat; aleshores, Ell podrà dir la seva paraula, dir-se a si mateix en l'ànima, no una imatge d'Ell sinó Ell mateix!

Diu Sant Agustí: "Molts han cercat la llum i la veritat, però l'han buscada fora, allà on no era. I aleshores, al final, arriben tan lluny de casa que ja no troben el camí de tornada cap al seu interior, la seva casa." I no per això han trobat la veritat, ja que aquesta es troba en l'interior i no fora! Aquell que de debò vulgui trobar la veritat, que esperi i estigui atent a aquest naixement en ell; que reuneixi tot el seu pensament, la seva raó i les seves potències i es dirigeixi cap a aquest fons on hi ha el tresor amagat. Per a aquest naixement Déu vol tenir al davant una ànima lliure, sense problemes, en la que només hi sigui Ell i que no espera a ningú més que a Ell. I és en aquest sentit que Crist va dir, qui estimi alguna altra cosa fora de mi, qui estigui lligat a pare o mare i a moltes altres coses, aquest no és digne de mi."


"L'ésser humà no pot conèixer el que Déu és. Però hi ha una cosa que sí sap molt bé: allò que Déu no és.  I quan t'hagis despullat de totes les atencions del teu jo, de tot allò que et pertany, i t'hagis deixat anar en l'Altre amb tota confiança i amor, aleshores allò que neixi o aparegui en tu, ja sigui interior o exterior, ja no és quelcom que et pertanyi a tu sinó al Déu al que t'has abandonat.

I ara em diràs: ¿hi ha algun signe pel que pugui reconèixer que ha esdevingut aquest naixement? Certament, sí! Quan aquest naixement té lloc, ja res no és obstacle per a l'ésser humà: tota la realitat li mostra a Déu. Mentre el teu rostre estigui dirigit cap a aquest naixement, tota cosa es convertirà per a tu en rostre de Déu. De la mateixa manera que quan algú mira fixament el sol durant un llarg temps: tot allò que miri després està impregnat d'Ell i ho il·lumina tot amb els seus raigs.

I si vols dirigir-te tot tu cap a Ell, posa a la teva ànima la brida de l'amor. No hi ha res que et pugui ajudar més, res per el que Déu es pugui convertir en més teu, que aquest dolç lligam. Qui hagi trobat aquest camí, que no en busqui cap altre! El que està atrapat en la xarxa de l'amor no importa què faci ni a què es dediqui. L'amor separa els lligams de les coses amb la seva ànima, i la més petita cosa que faci és més beneficiosa per als humans i per a ell mateix que l'activitat de tots els humans que no tinguin aquest amor.

Que Déu que neix novament com a home ens ajudi en aquest naixement, per a que nosaltres, fills de la terra, nasquem en Ell en tant que Déu. Que eternament ens hi ajudi! Amén."


Mestre Eckhart (1260-1328)

Alfabets

El bonic alfabet àrab del sud, del període pre-islàmic i del qual no deriva l'alfabet àrab actual (aquest ho fa de l'alfabet nabateu). En canvi, probablement l'alfabet etíop sí que deriva d'aquest alfabet àrab del sud. Són interessants les coincidències d'algun dels signes amb l'alfabet rúnic.

I aquest és l'alfabet fenici, del que deriva el nostre:

És bonica aquesta taula de derivacions de les lletres: