Michel i els imams

El 9 de novembre de 2020 a Viena el President del Consell Europeu Charles Michel va proposar la creació d'un Institut europeu per a la formació d'imams com a manera de reduir el llenguatge d'odi i prevenir el terrorisme.

Sense saber ben bé què hi ha al darrera d'aquesta proposta, es poden fer algunes consideracions. Els polítics acostumen a fer dues menes de propostes: unes de sòlidament fonamentades, havent fet prèviament una anàlisi de la seva viabilitat, i unes altres de frívoles, destinades només a fer veure que diuen o fan alguna cosa davant de quelcom que no saben com abordar; són cortines de fum que acaben essent contraproduents. No sabem a quina de les dues categories correspon el comentari de Michel.

Si fos una proposta en ferm, treballada, caldria saber els detalls de com pensa abordar aquest Institut. Quin enfocament, quin professorat, quina magnitud. Perquè la proposta és d'una gran dificultat. D'on sortirien, no només els professors, sinó els alumnes? Perquè, és clar, tant alumnes com professors haurien d'acceptar d'entrada un enfocament no fonamentalista de l'Islam. Això vol dir optar per una lectura simbòlica de la tradició, en lloc d'una lectura literal (el tema és molt més complex, però valgui aquesta simplificació elemental per a situar les coses). Hi ha a Europa prou professors i prou alumnes que se situïn en aquesta línia i puguin realment substituir els imams formats als països islàmics? Tan de bo, seria molt desitjable, però no sembla haver-hi gaire indicadors d'aquesta disponibilitat. Encara que si en Michel ho proposa seriosament potser el seu equip ha analitzat la situació i ha vist que aquesta era una iniciativa viable, factible. Ens agradarien més explicacions al respecte.

Evidentment les institucions islàmiques s'hi tiraran a sobre (quina seria la reacció de l'Església catòlica si la UE proposés crear un Institut europeu per a la formació de sacerdots catòlics en una perspectiva diferent de la desitjada pel Vaticà?). Però això no hauria de ser un obstacle insalvable. Tampoc ho hauria de ser el tema pressupostari, tot i que si es pretén una veritable operativitat podria ser significatiu. El tema lingüístic pot ser molt complicat: ensenyament en àrab, en turc o en llengües europees? Hi hauria una seu de l'Institut per cada àrea lingüística? Però el que ens agradaria saber sobretot, com dèiem, és si l'enfocament dels continguts i l'existència de professors i alumnes potencials han estat ben considerats.

El ressentiment de l'islamisme radical és un problema social, polític i ètic de primera magnitud. Cal abordar-lo amb cura i rigor; fer veure que s'aborda sense prendre iniciatives amb incidència real encara l'agreuja.

Panikkar i el símbol diví

Bissier 1962

"Déu no pot ser objecte de coneixement ni de cap mena de creença. La paraula Déu és un símbol que es vela i es revela en el mateix símbol de què ens parla. El símbol funciona com a tal perquè simbolitza i no perquè sigui interpretat en un contingut eidètic objectiu. No hi ha una hermenéutica possible per abordar el símbol, perquè ell mateix conté la seva pròpia hermenéutica. El símbol és símbol quan simbolitza, és a dir, quan se'l reconeix com a tal. Un símbol que no parli immediatament a aquell que el percep, ja no és un símbol. Se'ns pot ensenyar a llegir símbols, però fins que no entenem directament allò que llegim, el símbol és lletra morta.

A diferència dels conceptes, que tenen almenys la intencionalitat de ser unívocs, els símbols són polisèmics. El símbol és eminentment relatiu; no pas en el sentit de relativisme, sinó de relativitat, de relacionalitat entre un subjecte i un objecte. El símbol és contemplat i no pretén ser universal ni objectiu. És concret i immediat, és a dir, sense intermediari entre el subjecte i l'objecte. El símbol és objectiu-subjectiu alhora; és, constitutivament, una relació. Per això el símbol simbolitza allò que hi és simbolitzat i no una altra "cosa"."

Raimon Panikkar a "Espiritualitat, el camí de la vida", Opera Omnia vol. I, tom 2, pp. 33-34, Fragmenta Editorial (2012)

Respecte i atenció

Sunyer 1919

"Tal vegada es considerarà una obvietat o quelcom de sentit comú: nogensmenys, en més d'una ocasió, la millor aportació de la reflexió filosòfica consisteix a descobrir allò que tot i essent senzill o ben patent, ha quedat com a tapat i ens passa per alt. Doncs bé, resulta que el contrari de ser indiferent és justament prestar atenció. I per això l'atenció es manifesta com una actitud no només de naturalesa cognitiva sinó també moral."

"Tractar algú o alguna cosa amb respecte, significa d'antuvi tractar-lo amb atenció. En qualsevol diccionari trobarem que el significat del mot respecte s'aproxima o ve a ser equivalent als significats de consideració, deferència, atenció, mirament... Per exemple, aquesta paraula catalana mirament pot funcionar perfectament com a sinònim de respecte: tractar algú amb mirament és tenir una atenció per ell, un respecte. En alemany, el mot Achtung significa tant respecte com atenció. Doncs bé, ací està, al meu parer, el quid de la qüestió: l'essència del respecte és la mirada atenta. La qual cosa encara es pot reforçar més si hom recorre a la significació etimològica. Respectus, en llatí, deriva del verb respicere, que significa "mirar enrere", "mirar atentament", "remirar". La idea intuïtiva és aquesta: si mires atentament allò que t'envolta, és molt probable que acabis percebent allò que és digne de ser respectat."

Josep Maria Esquirol a Sobre la idea de respecte, dins de VIA, Revista del Centre d'Estudis Jordi Pujol, número 05, desembre de 2007, p. 49 i 51.

Il·luminació

 

La il·luminació es pot evocar com la recepció d'una llum exterior, però és més aviat un fenomen intern de claredat de visió, de visió penetrant que copsa la veritable naturalesa de les coses, que permet veure-les amb equanimitat, sense prejudicis; és més aviat com una gran capacitat de discerniment.

Daodejing 6

Tatlin 1913

 

"L'esperit de la terra no mor,
se l'anomena la profunda matriu.
L'entrada de la profunda matriu
és l'origen de tot.
Sembla existir per sempre;
la seva fecunditat no s'estronca
si es fa servir amb gentilesa."


Daodejing 6


Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

 

Pare nostre

 

Soutine 1921

Pare nostre que no sou d'aquest món,

que el vostre nom no sigui identificat amb res.

Feu que organitzem les coses segons el que ens sembla ser el vostre criteri,

i així el món es pugui assemblar més a com Vos el voldríeu.

 

Que cada dia puguem tenir el que necessitem per a viure

i que sapiguem perdonar, per tal de ser perdonats;

que no siguem infidels als nostres mateixos criteris de bondat,

i que les desgràcies no caiguin damunt nostre.

Així sigui.

Bellesa en el no vivent

"De tots els grans valors mitjançant els quals el nostre esperit atorga significació a l'existència, només la bellesa es realitza en el no vivent."

Georg Simmel a Rembrandt (1916)

Sentir la música pregona

Leonardo 1510

"El corrent que se m'enduia lliscava, ràpid i fort, quan jo era jove. L'oreig de la primavera era pròdig d'ell mateix, els arbres flamejaven de flors i els ocells no dormien mai, de tant cantar. Jo navegava amb vertiginosa velocitat, endut pel corrent de la passió; no tenia mai temps per a veure, ni sentir, ni prendre el món dins el meu ésser.

Ara que la jovenesa ha decaigut, i estic encallat a la riba, puc sentir la música pregona de totes les coses, i el cel obre per mi el seu cor d'estrelles."

R. Tagore, Present d'enamorat 38 (traducció de Maria de Quadras)

Crist jacent de Mantegna

Mantegna 1490

L'impressionant (per contingut i per forma) Crist jacent de Mantegna (1490).

El Crist mort és vetllat per Maria i Joan.

Pertany a la Pinacoteca de Brera (Milà).

Diu la Viquipèdia: "Es tracta d'un tema comú en el Renaixement (la lamentació sobre Crist mort, amb precedents des de Giotto) però mai fins llavors s'havia reflectit d'una manera tan rotunda el caràcter definitiu de la mort. En un fort contrast de llums i ombres, l'escena transmet un profund sofriment i desolació. La tragèdia es potencia dramatitzant la figura de Crist per la seva violenta perspectiva i la distorsió dels seus detalls anatòmics, especialment el tòrax. Els estigmes de les mans i els peus estan representats sense idealisme ni retòrica. El llençol que cobreix parcialment el cadàver, pintat en els mateixos tons que el cos, contribueix a l'efecte colpidor del conjunt que conclou en els trets del cap, inclinat i immòbil. Un detall molt particular és la composició que situa els genitals de Crist al centre del quadre."

Respecte

"Cal respectar a tots els humans, no només als savis i nobles, sinó a tots en general."

Ciceró, Els deures