Fris de líquens

Percepcions sensibles

Picasso 1938

"El cert és que les nostres percepcions sensibles són modes d'experiència extraordinàriament vagues i confusos."

Alfred North Whitehead a Modes of Thought (1938)

Equivalències

Morris Louis 1960

A en Ken Wilber li agrada també mostrar sèries d'equivalències entre diferents termes utilitzats per diferents tradicions. Aquí en recollim dues:

Veritable Naturalesa = Fonament sense fonament de l'ésser = naturalesa de Buda = Brahman = Divinitat = Ein Sof = Al·lah = Tao = Ati = Gran Perfecció = U = Satxitananda = Vacuïtat = Realitat Última = Identitat Suprema = Talitat no dual pura = Esitat de tot el que és.


il·luminació = despertar = moksha = kensho = satori = metamorfosi = emancipació = salvació = llibertat última = plenitud total.

Autenticitat

Sam Francis 1955

"Autenticitat és fer realitat una metàfora: que som els autors de la nostra vida. La vida, des d'aquesta perspectiva, és una forma d'art. Hauríem de ser jutjats per la qualitat amb què escrivim el guió de la nostra vida. Ser un autèntic autor de la nostra vida és escriure-la lliurement, segons els nostres sentiments i les nostres necessitats interiors i no pas segons els dictats de la nostra societat."

Avishai Margalit a De la traïció (2017, Arcàdia, traducció al català de Josefina Caball)

Construcció de sentit

Memling 1480

Allò que caracteritza els humans és la capacitat de construcció de sentit. Saber fer coses que, no sabem perquè, donen sentit a les nostres vides.

Les construccions donadores de sentit poden ser individuals (cadascú ha d'anar trobant i creant coses que li donin sentit, o treballant la seva sensibilitat per tal d'anar-ne trobant més, o creant obres d'art que li donin sentit a ell i a d'altres) o poden ser col·lectives (com ara els valors i les religions; una religió és una estructura mental, moral i ritual donadora de sentit).

Una de les característiques de les construccions donadores de sentit és l'autenticitat. Des de l'engany, la manipulació o la superficialitat no es pot generar sentit.

Repressió o confrontació

Tàpies 1955

"La detenció preventiva d'independentistes acusats de terrorisme ha ressuscitat un historial objectiu de greuges i nyaps judicials que expliquen la reactivació d'una indignació amb denominació d'origen. D'aquest abisme en neixen estats d'ànim que instauren la desconfiança, el descrèdit de la veritat i anul·len la presumpció d'innocència, tant dels acusats com dels acusadors, que no aconsegueixen preservar el dret d'unes garanties democràtiques que no estiguin sota sospita. Fa anys que el clima polític està enverinat i, a mesura que s'acosta La Sentència, ens distanciem de qualsevol idea de ­racionalitat. Emparats per grans paraules, s'apel·la a consignes de prevenció en què s'exigeixen absolucions o culpabilitats per decret. El mal ve de tan lluny que forma part de la vida quotidiana, i l'amenaça del col·lapse civil es manté com una hipòtesi tristament factible, que s'agreujarà quan s'acumulin les males notícies econòmiques.

Escoltant les raons de l'independentisme amb voluntat d'entendre-les (no de compartir-les), fa l'efecte que la indignació és irreversible. Avui té consistència d'anatema contra l'Estat espanyol, a diferència de quan el procés tot just començava. Després de l'Altra Sentència (que va retallar un Estatut que ningú no ha volgut aplicar ni en la versió retallada), la indignació era més reactiva. Perquè es transformés en l'actual desafecció van ser necessàries una malaptesa crònica dels governs espanyols, incapaços de desmentir la debilitat de les consignes amb la força dels fets, i una apropiació de la indignació dels que, desvirtuant la transversalitat institucional establerta com a coartada de moltes incompetències, amplificaven el seu discurs per mitjà d'un relat carregat de mitges veritats, propaganda i victimisme sectari.

L'eixamplament de les bases va funcionar gràcies a un element tan imprevist com espectacular: la indignació es va transformar en il·lusió. Era una il·lusió analgèsica i pacífica, tenint en compte les tensions del context, basada en l'evidència d'una capacitat de mobilització històrica que, en comptes de ser assumida com a símptoma d'un malestar gens banal, va ser tractada amb ceguesa mitjançant l'abús de poder d'una presó preventiva que traeix la interpretació més progressista de la Constitució. Primer, indignació; després, il·lusió, i a partir de l'1-0, un altre canvi estructural en la dimensió del conflicte: vam passar dels arguments a les emocions. Tot plegat ha desembocat en la fase actual de frustració, tant dels que se senten estafats per l'incompliment de promeses arcàdiques com dels que aspiren a una espanyolitat diversa, transigent i més democràtica (i temo que igual d'arcàdica). No és l'última fase de la història però sí la més perillosa, perquè convida a cometre errors que encara no s'han comès i perquè sembla que, ni des de la repressió ni des de la confrontació, ningú vulgui renunciar a tornar a fer el que ja s'ha vist que no funciona."

Sergi Pàmies a La Vanguardia del 27.09.2019

La lectura

Léger 1924

"Un soir consacré à la lecture des grands livres est pour l'esprit ce qu'un séjour en montagne est pour l'âme."

"Un vespre dedicat a la lectura dels grans llibres és per l'esperit el mateix que una estada a la muntanya és per l'ànima."

André Maurois (1885-1967)

Coneixement i voluntat II

[De la posició de Sant Agustí] De la voluntat, no del coneixement, depèn que l'home sigui o esdevingui bo, que s'allunyi del veritable ésser o s'adreci a ell. El desig sensible no és la causa originària de l'enfosquiment de la llum de la veritable finalitat, sinó que el fet d'estar posseït i de sentir la força de l'hàbit, de la libido, és una conseqüència de la voluntat pervertida, d'una lliure entrega a aquella. No són el coneixement torbat per la sensibilitat i el pur coneixement racional els que lluiten originàriament per predominar en l'ànima humana, sinó que és una lluita de dos voluntats la que es lliura en ella. No hi ha representacions que determinin decisivament la voluntat humana a adreçar-se al bé o al mal. La voluntat es caracteritza precisament per estar completament in nostra potestate, en que precedeix a tota subjecció per les representacions. La imatge platònico-aristotèlica de la balança resulta inexacta. Fins i tot en ple equilibri de les representacions de les diverses finalitats, pot la voluntat decidir-se. Suposada fins i tot la igualtat total de dos humans, pel que fa a disposicions i al contingut de consciència en el moment, pot l'un voler de diferent manera que l'altre. La voluntat està per damunt de tots els motius precedeix en principi a tot contingut de la vida psíquica. Tot el pes de la responsabilitat gravita per tant sobre ella. El premi i el càstig etern poden seguir als seus actes i obres, perquè és en essència lliure davant de tot el que existeix i sobrevé i es determina exclusivament a ella mateixa. El que determina la salvació i la condemna de l'home no és el fat del coneixement, sinó l'acte lliure de la voluntat.

La voluntat no és només anterior i superior a tota altra cosa que l'ànima inclou i realitza, sinó que està implicada en tot això, essent-ne el veritable actor psíquic actiu. Tota activitat del jo, tota espontaneïtat, tot el que podem atribuir-nos o imputar-nos en sentit propi a nosaltres mateixos, és en el fons, per a Sant Agustí, una acció de la voluntat. La voluntat obra en totes les facultats de l'ànima. (...) En els afectes hi viu la dinàmica de la voluntat i el mateix coneixement depen en tots els seus graus d'ella. S'inverteix, doncs, l'ordre. En l'acte voluntari hi ha sempre, és cert, una referència a quelcom conegut, donat, però és més important l'influx de la voluntat sobre la direcció i la facultat d'elecció del coneixement per al desenvolupament de la vida, fins i tot de la vida cognoscitiva. Tal com la gravetat determina el moviment i la direcció dels cossos, així determina a la seva manera la voluntat la direcció i les revolucions dels processos espirituals, no només respecte al bé i el mal, sinó ja en la formació i el desenvolupament del més simple coneixement. No s'estima el que es reconeix com a just, sinó que es busca conèixer allò a que es tendeix íntimament. Només a través dels actes de la voluntat es converteix el donat en possessió cognoscitiva, en propietat conscient de l'ànima. Ja en l'activitat dels sentits hi ha vivent l'espontaneitat de la voluntat. El contacte extern dels òrgans dels sentits pels objectes de la percepció precedeix, sens dubte, la voluntat; però per si sol no implica la aprehensió real pròpia de l'acte perceptiu. Per a això és menester encara una altra cosa, la atenció, que eleva les impressions a la dignitat de representacions conscients i fins i tot adquireix influència sobre la direcció i el moviment dels òrgans. I també la referència regressiva de la imatge conscient a l'objecte és un resultat de la espontaneïtat interna, o sigui, de la voluntat. La il·lusió, per exemple,  és una referència errònia de la impressió en l'objecte exterior, referència que pesa en darrer terme sobre la voluntat, que és qui la porta a terme.  La percepció mai seria conscient ni es referiria a coses objectives, si la funció intencional i sintètica de la voluntat no actués a tot arreu. La voluntat és qui fa que rebem realment les imatges de les coses en el nostre interior, que les aprehendim i interpretem psíquicament, superant la pura excitació física.

(...)

L'enfosquiment de l'intel·lecte, que imedeix a l'ésser humà veure i comprendre clarament el que és bo i està ordenat per Déu, és, per tant, una conseqüència de la perversió de la voluntat, que el fa adreçar-se al coneixement va i per tant merament físic i sensible. I a la inversa, la falta d'una bona voluntat no és només la conseqüència d'un coneixement extraviat. El camí de la salvació ha de començar i fonamentar-se, per tant, en la conversió de la voluntat. La revelació s'obre només a la fe, que és un acte de bona voluntat,  un acte d'intima versió i assentiment que precedeix tot efectiu comprendre, una afirmació sense la compulsió intel·lectual exercida pel ja conegut. Hem de voler i estimar l'etern, abans que ho puguem posseir en el coneixement. El que ens fa assolir la salvació i ens condueix a la vida eterna i a la benaurança no és una contemplació metafísica, una nova manera de conèixer la veritat, sinó la voluntat convertida. I aquesta voluntat està "inspirada" per l'Esperit Sant, l'etern principi diví de la voluntat i de l'amor, que uneix a tots els éssers entre sí i amb Déu en la comunitat del regne de Déu. Déu mateix és, com a creador i també principalment en l'acte de la gràcia, amor omnipotent, voluntat summament bona. En l'amor rendit a Déu la voluntat humana es fa una sola cosa amb la provident voluntat divina. Només així es guanya la vida eterna, que cerquen totes les inquietuds del cor."

[De la posició de Sant Tomàs d'Aquino] Sant Tomàs opta clarament i decididament a favor de l'intel·lecte en la qüestió de quina de les dues facultats de l'ànima és superior, l'intel·lecte o la voluntat, qüestió que es converteix en problema capital i centre de l'interès de les discussions escolàstiques. L'intel·lecte és l'únic principi de la vida espiritual que s'eleva sobre el merament temporal. La voluntat és una espècie particular del desig natural, adreçada sempre a les realitats sensibles de la nostra existència amb la seva individuació tempo-espacial. L'intel·lecte és l'únic que pot imprimir també a la voluntat el caràcter espiritual d'una tendència i direcció lliure i superior.

(...)

L'intel·lecte determina la voluntat. Només es pot voler el que es presenta abans a la mirada com a assequible i desitjable, com un bé. La voluntat només en sentit limitat és una força que es mou a ella mateixa. En darrer terme la mou l'intel·lecte, el bonum intellectum. En primer terme i per si mateix mou l'intel·lecte a la voluntat. Pel mateix es tracta abans que res de despertar el veritable coneixement que pot proporcionar la veritable finalitat a la voluntat. La darrera finalitat és impresa a tota voluntat, divina i humana, per l'intel·lecte; i l'home tria també els membres intermedis de diferent manera, segons l'alçada del seu coneixement. Amb això queda decidida la primacia universal de l'intel·lecte. Intellectus altior et prior voluntate. L'intel·lecte mou la voluntat amb la causa final (respetu finis). L'objectum intellectum és la veritable causa movens volitionis. També es dóna, a la inversa, l'influx impulsiu de la voluntat sobre l'intel·lecte -haver-lo descobert és el mèrit que es dóna a la nova tradició-. Però aquest influx és merament un influx que determina com a causa eficient (per modum agentis) i té mer valor de mitjà; la finalitat sempre és més valuosa que l'agens. L'intel·lecte és, per tant, el motor de la voluntat en una mesura i un sentit més alt que aquells en que, a la inversa, la voluntat mou a l'intel·lecte. Superior motor és l'intel·lecte. En conseqüència, també la veritat és en sí superior al bé, que només és un bé per participació en la veritat. I mentre l'absolut pot ser per al coneixement objecte directe i present en sí mateix en l'intel·lecte, és tan sols objecte mediat en la voluntat. Aquesta necessita que l'intel·lecte li presenti. La finalitat de totes les aspiracions espirituals, com a espirituals, és a dir, "racionals" que són, és originàriament, per tant, la possessió mitjançant el coneixement. Només l'intel·lecte ofereix veritablement el suprem, com a pur bé sobretemporal."

Heinz Heimsoeth a Els sis grans temes de la metafísica occidental (1922)

(traducció al català a partir de la versió castellana de José Gaos, de 1959)

Raonaments harmònics

Agnes Martin 1977

"El que garanteix l'objectivitat del món en que vivim és que compartim aquest món amb altres éssers humans. A través de la comunicació que tenim amb altres homes rebem d'ells harmònics raonaments ja confeccionats. Sabem que aquests raonaments no procedeixen de nosaltres i alhora reconeixem en ells, a causa de la seva harmonia, l'obra d'éssers raonables com nosaltres. I com que aquests raonaments semblen ajustar-se al món de les nostres sensacions, pensem que podem inferir que aquests éssers raonables tenen el mateix que nosaltres; així és com sabem que no hem estat somniant. Aquesta harmonia, aquesta qualitat si volen, és l'única base de l'única realitat que podrem conèixer."

R.M. Pirsig a The Zen and the Art of Motorcycle Maintenance (1974)

(citat per John Ziman a Reliable knowledge - An exploration of the grounds for belief in science, de 1978)

Canya partida

Un altre petit homenatge a Andy Goldsworthy...