Poders de comprensió

Picasso 1938

"L'univers s'estén més enllà dels nostres finits poders de comprensió."

Alfred North Whitehead a Modes of Thought (1938)

La dignitat de l'instant

Munch 1895

"Això que se'n diu esperança, és un dolç obsequi. I, tot i això, té alguna cosa d'element prohibit, perquè menysté la dignitat de l'instant sagrat i s'avança a les hores festives del cicle que encara no han arribat. Cada hora té el seu honor i no viu bé qui no sap desesperançar."

Thomas Mann, a Josep i els seus germans, vol. IV

Oracle d'olivera

Wilber

Morris Louis 1960

Aquest agost he llegit Les religions de demà, un text de maduresa de Ken Wilber escrit el 2015 i publicat el 2017. Es tracta d'una tesi doctoral amb ganes de ser un best seller, amb la qual cosa aconsegueix no ser ni una cosa ni l'altra. I de tant en tant hi ha algunes apassionades pàgines de brillant élan místic o profètic. El text no està prou editat, i les repeticions hi sovintegen; és un text llarg, i no és que sigui molt complicat, però la lectura es fa feixuga.

Això no vol dir que no sigui un text valuós, que sintetitza moltes de les línies treballades per Wilber en una mena de conjunt de gran abast que ell anomena "metateoria integral". És un bon text de referència i de confrontació, útil tant per allò que hi comparteixes com per les possibles desavinences.

Wilber és optimista i més aviat s'apunta als que veuen tot el desplegament de l'univers com una dinàmica amb un propòsit, moguda per una intel·ligència preexistent al big bang. Altres més aviat veiem el propòsit com una creació humana, i la dinàmica còsmica més aviat com una fascinant conseqüència de la combinació d'atzar i necessitat (com deia en Monod), o bé, amb altres paraules, com el resultat d'un conjunt de creacions de complexitat amb durada definida en un context de refredament global que acaba engolint-les també a elles (la impermanència de tota complexitat, per meravellosa que sigui; i val a dir que la vida a la Terra i els humans són magnífiques complexitats).

Potser comentarem a l'Aglaia alguns aspectes de les aportacions de Wilber en aquest llibre, però si més no volem deixar constància de la seva condició d'interlocutor ben vàlid. Wilber té ara setanta anys, ha escrit un munt de llibres (molts dels quals traduïts al castellà per Kairós, amb una fidelitat lloable) i probablement n'escriurà uns quants més...

Marc Aureli VIII, 5: No alterar-se

"En primer lloc, no t'alteris, ja que tot és conforme a la natura universal, i d'aquí a poc temps no seràs ningú enlloc, com tampoc no ho són Adrià i August. Després, obrint bé els ulls al tema i tenint en compte que el teu deure és ser una bona persona i el que exigeix la condició humana, compleix amb ell sense deixar-te doblegar i de la manera que et sembli més justa, i sempre amb benevolència, modèstia i sinceritat."

Marc Aureli, Meditacions, VIII, 5

Motivacions

Baldung Grien 1544

Hi ha dos models elementals pel que fa a les motivacions dels humans. El primer les redueix a dos: la por i l'interès (la famosa imatge del pal i la pastanaga). El segon hi afegeix una tercera motivació: les conviccions.

La por es treballa a través de la presó, les multes, l'acomiadament, la degradació i altres menes de càstigs. L'interès es treballa a través dels sous, les promocions i altres menes de premis. Les conviccions (o valors, o principis, o ideals, digueu-li com vulgueu) es treballen a través de canals com ara el coneixement d'un mateix, la cultura humanística, el desenvolupament de la sensibilitat, la maduració personal (creixement en qualitat humana) i l'espiritualitat (que situa el centre de gravetat en quelcom extern a nosaltres que no podem abastar ni percebre clarament però que ens fa anar més enllà de nosaltres mateixos, per dir-ho des d'una de les diverses maneres d'abordar-ho).

Si estem convençuts del primer model (i per tant considerem que les conviccions són faramalla irrellevant amb una funció tranquil·litzadora o merament decorativa), orientarem en un determinat sentit tant el nostre model educatiu com els nostres tractes professionals i les nostres relacions personals. Si, en canvi, incorporem les conviccions (perquè considerem que això es correspon millor amb la realitat, perquè considerem que hi són i són rellevants, no perquè creiem simplement que hi haurien de ser), la nostra acció formativa, professional i relacional serà una altra. És important, doncs, que tinguem clar quin és el nostre model bàsic a nivell de les grans motivacions humanes.

El pensament feble

Klee 1938

"L'autèntica experiència de la realitat només comença allà on acaba la nostra capacitat de fer-nos les coses a la nostra mida.

(...)

Per deixar que les coses se'ns apropin sense anticipar-les ni neutralitzar-les amb un concepte, per deixar que se'ns apropin fins i tot aquelles que van contra les nostres conviccions i els compromisos bàsics, cal tenir una actitud més aviat feble que no pas forta, més vulnerable que no segura, més femella que no mascle, més receptiva que no activa.

(...)

Saber fer atenció a allò que "no importa" requereix tenir uns esquemes mentals prou flonjos i prou borrosos per tal que l'experiència de la realitat pugui estructurar-se d'una manera nova; no tenir d'antuvi una idea massa clara del que es vol i del que es busca; saber atendre sense entendre."

Xavier Rubert de Ventós a Per què filosofia? Edicions 62 (1983)

Una bonica i precisa formulació del moment Yin del pensament, que cal saber compaginar amb els moments Yang de pensament fort, també necessaris per moure'ns en la realitat.

Identificació

Rouault 1938

"La lectura d'un signe o d'un conjunt de signes serà més completa com més profunda sigui la nostra capacitat d'identificació amb el real mític."

Xavier Fàbregas a El fons ritual de la vida quotidiana (Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 159)

Unitat de les arts

"Diu Goethe que no es pot ensenyar una part de l'art: que l'artista ha de conèixer l'art per complet. Això és ben cert. Perquè pintura o música, arquitectura o poesia, són, en el fons, una mateixa cosa: sols difereixen en la forma de manifestar-se. Les mateixes regles regeixen en unes que altres arts, i tant és l'harmonia i el contrast en música que en pintura; i de la mateixa manera l'artista tradueix la seva emoció o pensament per mitjà de formes o colors, que per sons; manifesta igualment el seu criteri de la vida en un poema que en una simfonia o una catedral, i igualment ha d'haver-hi proporció en una escultura que en un temple i el mateix ritme en una pintura mural que en una composició musical. Però si l'artista no arriba a l'essència del que és art i no coneix tot això, i veu les diverses arts com coses diferents, i per tant no coneix l'art per complet, no està en condicions de produir, de crear, una obra veritable, i sols farà pintura o escultura, música o poesia, però no Art."

Joaquim Torres-Garcia, a Notes sobre art (1913)

Tot se'n va

Per arribar a la joia veritable, per a poder gaudir plenament de l'esplendor de la realitat, cal haver assumit també plenament la impermanència de tot, el caràcter efímer, fugisser, evanescent, volàtil de tota realitat, nosaltres inclosos. No es pot assolir a fons la joia si ignorem o defugim aquesta evanescència; cal enfrontar-la, anar-hi de cara i assumir-la.

I cal assumir aquesta impermanència no només intel·lectualment, sinó també emocionalment; no només amb la raó, sinó també amb el cor; no només "saber-ho", sinó també "sentir-ho", "viure-ho".

Una de les maneres tradicionals de fer això era tenint a prop una calavera, un crani humà que ens recordés la nostra mortalitat:

Zurbarán 1659

Avui en dia això no sembla gaire viable ni adient, i ens cal trobar altres mitjans per posar-nos al davant de manera eficaç el caire efímer de tot. Quan en trobem un que ens escau, val la pena utilitzar-lo de tant en tant, regularment, anar-hi tornant, tenir-lo present...

Un d'aquests mitjans és observar algun dels darrers autoretrats de Rembrandt, com ara aquests:

Rembrandt 1669

Rembrandt 1669

Un altre d'aquests mitjans pot ser la tremenda cançó de 1970 Avec le temps... de Léo Ferré (1916-1993). Si s'escolta atentament i se'n llegeix el text (el trobareu més avall), pot esdevenir una bona eina per fer emocionalment present la impermanència. 

Heus aquí la versió del mateix autor:

http://merceirai.podomatic.com/entry/2012-06-02T13_55_06-07_00

I aquí una bonica versió en directe de Jane Birkin:

http://merceirai.podomatic.com/entry/2012-06-27T16_04_06-07_00

Aquí teniu el text en francès, i a sota un intent de traducció al català (s'agrairan propostes de millorament):

"Avec le temps...

Avec le temps, va, tout s'en va.

On oublie le visage et l'on oublie la voix,

le cœur quand ça bat plus

c'est pas la peine d'aller chercher plus loin,

faut laisser faire et c'est très bien.

Avec le temps...

avec le temps, va, tout s'en va.

L'autre qu'on adorait, qu'on cherchait sous la pluie,

l'autre qu'on devinait au détour d'un regard

entre les mots, entre les lignes et sous le fard

d'un serment maquillé qui s'en va faire sa nuit.

Avec le temps tout s'évanouit.

Avec le temps...

Avec le temps, va, tout s'en va.

Même les plus chouettes souvenirs ça t'as une de ces gueules

À la Galerie j'farfouille dans les rayons d'la mort

Le samedi soir quand la tendresse s'en va toute seule.

Avec le temps...

Avec le temps, va, tout s'en va.

L'autre à qui l'on croyait. pour un rhume, pour un rien

l'autre à qui l'on donnait du vent et des bijoux

pour qui l'on eût vendu son âme pour quelques sous

devant quoi l'on s'traînait comme traînent les chiens.

Avec le temps, va, tout va bien.

Avec le temps...

Avec le temps, va, tout s'en va.

On oublie les passions et l'on oublie les voix

qui vous disaient tout bas les mots des pauvres gens

ne rentre pas trop tard, surtout ne prends pas froid.

Avec le temps...

Avec le temps, va, tout s'en va.

Et l'on se sent blanchi comme un cheval fourbu

et l'on se sent glacé dans un lit de hasard

et l'on se sent tout seul peut-être mais peinard

et l'on se sent floué par les années perdues.

Alors vraiment

avec le temps on n'aime plus."

Possible versió catalana

"I amb el temps...
I amb el temps, va, tot se'n va.
S'oblida el rostre i s'oblida la veu,
el cor, quan ja no batega,
no val la pena d'anar a buscar més lluny,
cal deixar-ho estar i està molt bé.


I amb el temps...
I amb el temps, va, tot se'n va.
L'altre a qui adoràvem, que cercàvem sota la pluja,
l'altre que endevinàvem en el gir d'una mirada,
entre els mots, entre les línies i sota el coloret
d'un jurament maquillat que se'n va a fer sa nit.

I amb el temps tot desapareix.


I amb el temps...
I amb el temps, va, tot se'n va.
Fins i tot els records més bonics, mira, fas un d'aquests posats,
a la Galeria remeno en els prestatges de la mort,
el dissabte al vespre quan la tendresa se'n va tota sola.


I amb el temps...
I amb el temps, va, tot se'n va,
l'altre en qui creiem, per un refredat, per un no res,
l'altre a qui li donàvem vent i joies,
per qui ens hauríem venut l'ànima per quatre quartos,
davant qui saltàvem com ho fan els gossos.

I amb el temps, va, tot va bé.


I amb el temps...
I amb el temps, va, tot se'n va.
S'obliden les passions i s'obliden les veus
que us deien baixet els mots dels pobrets,
no tornis massa tard, sobretot no agafis fred.


I amb el temps...
I amb el temps, va, tot se'n va.
I ens sentim empal·lidits com un cavall rebentat,
i ens sentim glaçats en un llit qualsevol,
i ens sentim tots sols potser però panxacontents,
i ens sentim confusos pels anys perduts.


Llavors, veritablement,
amb el temps deixem d'estimar."