 |
| Goncharova 1911 |
Imaginem que acceptem la consideració de Kierkegaard sobre les tres esferes d'existència: estètica, ètica i religiosa. Imaginem que tenim clar què és l'experiència estètica i què és l'experiència ètica. Ens quedaria mirar de perfilar què deu ser l'experiència religiosa (o "experiència espiritual", si ho preferiu). És difícil deixar de banda la discussió de si aquestes dues expressions (experiència religiosa i experiència espiritual) són idèntiques o no. Per a nosaltres més aviat ho són, però molta gent en fa entitats diferenciades (gent que es considera espiritual però no religiosa, cosa freqüent actualment, com hem comentat altres vegades). Però abans d'entrar en el cor del tema de què seria l'experiència religiosa, donem un parell de tombs per mirar d'aclarir termes.
Pot ser útil un esquema elemental: quan emprem el terme "esperit" podem considerar-lo com a "esperit humà" (un conjunt de característiques de la condició humana) o com a "esperit diví" (el fruit de l'impacte en els humans d'una trama de formulacions i gestualitats vertebrada per la noció de divinitat). Aquest esperit diví es pot considerar o bé com una "creació humana" (una construcció cultural dels humans) o bé com una "creació divina" (quelcom d'extracòsmic comunicat als humans, irrupció des de l'exterior d'un element no generat per la dinàmica interna del cosmos). Inclinar-se per una o altra concepció de l'esperit diví pot ser considerat poc rellevant (l'important és el paquet de formulacions i gestualitats i el seu impacte, vinguin d'on vinguin) o bé molt rellevat (derivant sovint en una contraposició encesa i irreconciliable entre les dues postures).
L'esperit humà es pot veure, doncs, com a autònom (com a no relacionat amb el diví, considerat inexistent) o bé com a fruit de l'impacte de l'esperit diví en els humans. També es pot considerar que l'esperit humà és autònom però alhora és l'àmbit on s'entronca o es vincula l'esperit diví amb la condició humana.
Mirem de deixatar-ho una mica més. Identificar experiència religiosa i experiència espiritual és un posicionament molt radical, ja que sembla no considerar la possibilitat d'un esperit humà autònom. Què passa llavors amb aquells aspectes o dimensions de la condició humana que van més enllà del simple comportament ètic sense vincular-se necessàriament a una formulació religiosa, sense entroncar-se necessàriament amb la divinitat? Existeixen aquests aspectes o dimensions? Quins poden ser?
Si fem servir la trilogia "sensibilitat-qualitat humana-espiritualitat o religiositat" enlloc de la indicada per Kierkegaard (esferes estètica, ètica i religiosa), sembla més fàcil incorporar aquestes hipotètiques dimensions espirituals no religioses de la condició humana en el concepte de "qualitat humana" que en el més restringit d'ètica (a no ser que donem a aquest un abast més ampli de l'habitual fins a identificar-lo amb el de qualitat humana).
També caldria pensar, com ja apuntàvem abans, si aquestes dimensions de l'esperit humà autònom serien considerables com a experiències humanes entroncables amb o fonamentadores de la religiositat/espiritualitat en sentit estricte. Aquesta mena de zona que se situaria entre l'ètica i l'espiritualitat/religiositat, i que molts designen com a espiritualitat a seques (o espiritualitat en sentit ampli), es vincula amb l'experiència religiosa?
Queda també per precisar si el que s'anomena "qualitat humana profunda" s'identificaria amb l'espiritualitat en sentit ampli o bé amb l'espiritualitat en sentit estricte o religiositat.
Potser per mirar d'aclarir una mica aquest embolic seria més fàcil deixar els esquemes triangulars i passar a un de quadrat. Els triangulars ens agraden per la seva capacitat de representar molt gràficament la interinfluència de tres àmbits entre tots ells, però el quadrat potser evitaria algunes discussions i confusions. Els quatre vèrtexs del quadrat serien llavors A (estètica) - B (ètica) - C (espiritualitat en sentit ampli o esperit humà autònom) - D (religiositat o espiritualitat en sentit estricte, vinculada a la noció de divinitat, tant si aquesta és considerada una creació cultural humana com si és considerada com una entitat extracòsmica).
El problema és que C és un vèrtex inestable. Alguns el desvinculen totalment de D (sovint a partir de la negació de la consistència o validesa mateixa de D), altres diran que és la manifestació de la divinitat en la condició humana (o l'impacte resultant de la noció de divinitat en la condició humana, si es considera la divinitat com a creació cultural humana), altres diran que és un àmbit d'experiència humana on es pot entroncar, vinculat, arrelar o fonamentar la religiositat, altres diran que és un àmbit real i legítim diferenciable, no depenent de D però compatible amb D.
Als que consideren que D és creació cultural humana se'ls dirà fàcilment que haurien d'identificar C i D, però tampoc és el cas; és possible diferenciar C i D i considerar que C pot existir sense ser un derivat de D, tot i defensar D com a construcció cultural humana. Si es considera D com una revelació d'origen extracòsmic, llavors es tendirà més a considerar a C com un fruit o derivat de D, però potser no sempre. I cal no perdre de vista, per acabar de complicar les coses i com també hem assenyalat ja, que les dues concepcions de D no només es diferencien sinó que poden estar molt confrontades, que poden ser considerades incompatibles i que sovint els partidaris d'una opció menystenen els de l'altra, i fins i tot negant-los la legitimitat.
Tot això pot semblar una simple discussió terminològica, i ho és, però té més derivacions del que sembla.
Fet aquest llarg pròleg, passem a mirar de clarificar el tema de l'experiència religiosa. Una primera posició és considerar que l'experiència religiosa es relaciona, vincula, entronca amb determinades experiències humanes. Considerem-ne cinc de fonamentals.
1) Hi ha qui relaciona l'experiència religiosa amb l'emoció que provoca el fet que la realitat existeixi. Personalment ni soc gaire sensible a aquesta emoció ni hi veig la connexió amb l'experiència religiosa. Diguem que deu ser una reflexió filosòfica que no em motiva gaire (o una emoció extàtica que encara em motiva menys). Existim i punt: això no és ni sorprenent, ni miraculós, ni admirable, ni misteriós: és un fet (com deia constantment Pluto, aquell entranyable personatge d'Erskine Caldwell a God's little acre: "And that's a fact"...).
2) També es relaciona l'experiència religiosa amb el fet que som mortals (que es pot expressar en termes com ara finitud, impermanència, contingència, precarietat...). Hi ha qui considera que és la mort el que manté obert l'interrogant religiós. Però em sembla que també aquí estem essencialment davant d'un fet, de les coses tal com són. Som mortals i no cal lamentar-se'n ni voler-ne fugir, cosa impossible. Tampoc en la qüestió de la mortalitat hi veig l'entroncament amb l'experiència religiosa.
3) D'altres relacionen l'experiència religiosa amb el fet de ser conscients de la nostra imperfecció, de les nostres limitacions, sobretot en l'àmbit de la moralitat. És com si el nostre cantó fosc ens fes sentir la necessitat de ser "perdonats", "redimits", "salvats". La nostra consciència d'ambigüitat, de ser alhora bons i dolents, capaços del millor i del pitjor, i la mala consciència derivada dels nostres comportaments reprobables seria un fonament de l'experiència religiosa. Això tampoc em fa el pes. Sabem de la nostra ambivalència constitutiva, i hem de viure amb ella i saber-la gestionar, però no per això es converteix en generadora de la religiositat.
4) També es relaciona l'experiència religiosa amb una vivència més positiva, més bonica: la de l'agraïment per tot allò que rebem i que no es fruit del nostre esforç. Certament és una emoció preciosa, aquest sentir-se receptor de dons, de regals (com el de la mateixa existència, la mateixa vida). Sentir-se protegit, emparat, acollit pel món: "el Senyor és el meu pastor, no em manca res...". És fàcil fer aquest pas més i arribar a quelcom, a algú que ens vetllaria i ens oferiria aquests regals. Però passar d'aquesta emoció a la constatació d'aquest quelcom o algú és delicat, i probablement agosarat (a banda d'excloentment colpidor pels que no ho experimenten, pels que són i se senten maltractats per la vida: "Déu meu, Déu meu, perquè m'has abandonat...").
5) Finalment, es pot relacionar l'experiència religiosa amb la qüestió del sentit de la vida. En té, de sentit, la vida, o és una simple realitat sense propòsit? En sentit estricte, la vida no sembla tenir-ne, de sentit; existim sense un propòsit. Això sí, els humans tenim la capacitat de dotar de sentit aquesta vida que tenim. Ara, no hi ha raons de força per vincular aquesta dotació de sentit amb l'àmbit religiós, com si només aquest pogués generar sentit.
Aquestes cinc experiències humanes (admiració per l'existència, constatació de la mortalitat, consciència de la imperfecció, agraïment pel que ens és donat, sentit de la vida) són freqüents, o haurien de ser-ho, ja que són molt importants. Potser fins i tot són universals. Prendre'n consciència és un pas endavant en el procés de maduració humana. Ara bé, això no fa considerar-les necessàriament fonaments de l'experiència religiosa o terrenys on aquesta s'entroncaria (pels que consideren que sí que ho són, és fàcil sostenir en conseqüència que tothom té, al menys potencialment, alguna "experiència religiosa").
Què passa amb els que no considerem aquestes cinc experiències humanes com a vinculades a la religiositat? Poden passar dues coses: 1) que considerem que aquestes cinc no tenen aquesta capacitat de vinculació, però que hi ha altres experiències humanes que sí que la tenen, o 2) que considerem que no hi ha cap experiència humana "espontània" que sigui vinculable amb la religiositat (posició que porta a una pregunta: pot existir l'experiència religiosa per ella mateixa, sense vinculació a determinades experiències humanes, com a experiència totalment gratuïta i desinteressada?).
Si ens situem a la primera posició, heus aquí un ventall d'experiències humanes que, sense ser les cinc ja esmentades, podrien aspirar a la categoria de vinculables a la religiositat:
- la capacitat que tenen els éssers humans d'experimentar el món no només com un espai de satisfacció de les seves necessitats, sinó com un espai generador d'admiració. Dit d'una altra manera: la mena de força subtil, de vegades tènue i delicada, altres vegades impetuosa, que porta a experimentar el món com una valuosa meravella. Dit encara d'una altra manera: la capacitat d'experimentar el món i la vida com a plens de significat: res és "insignificant", tot ens parla de la meravella de l'existència. Això suposa la capacitat de l'ésser humà de relacionar-se amb ell mateix, amb els altres, amb la societat, amb la cultura i amb la natura utilitzant eines de percepció i mecanismes de vinculació que no es limiten als destinats a garantir la pròpia supervivència material i la procreació, a enfortir la pròpia influència en l'entorn o a alimentar la satisfacció i l'adulació rebudes d'aquest entorn.
- la capacitat d'observar el món i d'observar-se a si mateix amb la màxima atenció i simpatia, amb el màxim interès, però des del silenci i la distància, des de l'assossec dels propis impulsos, des d'una perspectiva global i comprensiva, procurant no conformar la realitat mitjançant la projecció dels propis prejudicis, de les pròpies visions preexistents i egocentrades. O sigui la capacitat d'arribar a veure el món sense la deformació que introdueixen els propis interessos, desitjos i necessitats; deixar-lo parlar sense dir-li de què es vol que parli.
- l'experiència de certa profunditat existencial i vital, de que la vida "té gruix". Experiència afavorida pel viure des de la pròpia intimitat central i no des de la superficialitat i la dispersió de la perifèria. Que lliga amb la capacitat de veure el món com a ple i coherent, tot i saber del seu caràcter fugisser, impermanent.
- la capacitat de viure la vida no com una pesada experiència a suportar, sinó com una joiosa experiència a assaborir. Que es tradueix en la capacitat de viure amb alegria enmig de la dificultat i el sofriment, en la capacitat de crear moments plens de gràcia en una realitat plena de limitacions.
- la facultat que tenim els humans de superar les nostres pròpies limitacions i d'obrir camins de novetat positiva en les nostres vides, que va a parar a la capacitat d'apassionar-se, d'entusiasmar-se amb la tasca de convertir-se en emissors d'actituds, d'accions, d'energies que ajuden els altres a viure positivament.
- la capacitat de romandre en silenci, de posar en suspens el propi diàleg interior. Molt lligada a la capacitat de contemplació, de recolliment, d'entrar en un mateix i veure el món des d'una distància que permet viure'l de forma diferent. Que de vegades es concreta en viure'l com una totalitat a la que l'ésser humà pertany, establint-se una mena de connexió íntima amb el cosmos. I que pot arribar a portar a pregar, d'adreçar-se a l'entorn com un interlocutor càlid que acull.
- una obertura, un camí, un procés de transformació personal cap a un àmbit d'experiència on el "jo" no té el paper central, protagonista, a la vida humana. Que porta a una experiència de netedat i transparència que fa viure amb simplicitat i innocència. I que pot arribar a portar a viure des de l'amor, a experimentar l'amor amb què podem arribar a viure.
- la sensació que la capacitat de viure el món com a positiu o magnífic és un regal rebut i no el fruit del propi esforç o de la pròpia voluntat, i que el que cal és saber trobar i acceptar aquest regal.
- l'experiència de captar, d'intuir dimensions que van més enllà d'un mateix, que no es poden descriure amb la precisió del llenguatge lògic -d'aquí el recurs al llenguatge analògic, al·legòric, simbòlic, mític-, però que trastornen, que alteren profundament, radicalment, la pròpia manera de veure i viure la realitat.
Val la pena considerar amb calma aquestes experiències. Són "humanament espontànies" o bé deriven de l'impacte de les religions?
Imaginem ara que ens inclinem per la segona posició: que no hi ha cap experiència humana "espontània" vinculable a l'experiència religiosa. Llavors, hi pot haver experiència religiosa? Abans d'endinsar-nos en això, diguem que defensar la inexistència d'una experiència humana que fonamenti l'experiència religiosa no és tan estrany, especialment si considerem idèntiques les expressions experiència religiosa i experiència de Déu, com és el nostre cas. En efecte, que no hi pot haver una "experiència de Déu" és força acceptat en l'àmbit religiós. El que podem experimentar ja no pot ser Déu, ja que aquest no és identificable amb res, està més enllà del que nosaltres puguem pensar o formular o experimentar. Evocant el decàleg: no tinguis altres déus fora de mi, de qui no saps res ni pots associar amb res; no et fabriquis ídols, o sigui no m'identifiquis amb res, no vulguis concretar-me; no prenguis el meu nom en va, no em manipulis, no em facis servir pels teus interessos. Déu com a obert, com a incognoscible; tot allò que puguem conèixer o experimentar, no és Déu; si no fos així, seria un Déu limitat, acotat, al nostre servei, sense capacitat d'enfrontar-nos al que no controlem, d'obrir-nos al que no coneixem. Com diu Pere Lluís Font a Filosofia de la religió, "hem de pensar que Déu, per hipòtesi, està sempre més enllà de qualsevol cosa que l'home pugui experimentar" (les consideracions fetes en tota aquesta nota volen ser un cert diàleg amb les pàgines 84 a 87 d'aquest llibre, editat per Fragmenta Editorial el juny de 2017).
És cert que els místics parlen de la vivència d'una unió immediata amb Déu, d'una mena d'experiència religiosa directa, però és difícil saber què és el que això vol dir, quina mena d'experiència és, quina vivència subjectiva vol posar en paraules; i es tracta d'una vivència que sempre manté el seu caire d'obertura, d'inidentificació. És difícil posar aquesta vivència o experiència mística al mateix nivell que les experiències humanes que abans esmentàvem, les quals sí que són designables com a experiències. Si de cas, la mística és una altra mena d'experiència. Si volem dir-ne d'això "experiència religiosa" podem fer-ho, però tenint en compte tota la resta de consideracions fetes, sobretot que no s'entronca, arrela o es vincula amb les experiències humanes que hem esmentat.
Reprenem el fil. Considerem que no hi ha experiències humanes fonamentadores d'una experiència religiosa. Considerem que l'experiència mística es reclama com a experiència però acaba tenint la mateixa manca d'identificacions, el mateix caràcter obert que ens porten a considerar que no hi ha experiència humana que fonamenti l'experiència religiosa. Llavors, hi pot haver quelcom que sigui designable com a "experiència religiosa"? La resposta seria afirmativa, però es tractaria de quelcom amb un caràcter de retorn, de derivació, de fruit, més que no pas de fonament. El que hi hauria és que els humans anem construint una noció, un concepte, una imatge, un símbol que designem com a Déu o la Divinitat (deixem ara de banda l'opció de la revelació extracòsmica). Aquesta noció té un impacte profund en la nostra vida, tant personal com col·lectiva. Esdevé un referent clau, tot i la seva indefinició, la seva manca de concreció, el seu caràcter enigmàtic o desconcertant per a la raó. Aquest impacte porta a veure les coses d'una determinada manera i a fer determinades coses. I és aquesta visió i aquesta actuació el que podríem anomenar "experiència religiosa".
No es tracta per tant d'una experiència "que porta a Déu" sinó de l'experiència "generada" per l'impacte de la noció o imatge de Déu, una noció elaborada i reelaborada generació rere generació i que s'ha anat enriquint i depurant contínuament, i que encara ara anem enriquint i depurant. L'experiència religiosa seria així la conseqüència del que podríem considerar com la més potent de les formulacions o visions creades pels humans, que és precisament la imatge, símbol o com li vulguem dir que anomenem Déu o la Divinitat. Tan potent, tan fascinant, que ens sembla impossible que sigui fruit d'una construcció cultural històrica acumulada, de manera que acabem considerant-la com una "revelació", com si no pogués ser d'origen humà, com si ens hagués de venir des de fora (transmesa per l'arcàngel Gabriel, per exemple).
I es bo veure-la així, immanipulable i generadora d'admiració, de submissió, de pau, d'esperança, de tot el que vulgueu. És bo considerar-la així, mentre no perdem de vista, mentre no oblidem, mentre tinguem sempre en compte i ben present que és una construcció cultural humana, que és una "paraula" (al principi hi havia la paraula) que res ni ningú "des de fora" de la capsa que és el Cosmos ens ha vingut a portar, sinó que, com tota paraula, l'hem generat nosaltres. Li treu això importància, potència, contundència, autoritat? Potser alguns preferirien que fos fruit d'una irrupció externa en la dinàmica còsmica, obrint així la porta a possibilitats fantàstiques; però, per ganes que en tinguem, no n'hi ha indicis. A d'altres, tot i ser incapaços de veure aquesta irrupció externa, ens sembla una meravella que els humans haguem estat capaços d'una creació com aquesta i siguem encara capaços de desplegar-la.
Considerem, doncs, com a experiència religiosa la generada per les religions, una experiència "posterior" i no "prèvia" a la noció de Déu. Una experiència feta de reflexió intel·lectual, de vivències emocionals derivades de pràctiques personals i comunitàries com la pregària o els rituals litúrgics, que inclouen la lectura dels grans textos dedicats a tractar la qüestió de la divinitat (anomenats normalment textos sagrats, paraula de Déu, etc.) i de l'impacte vital de les actuacions, dels comportaments recomanats per aquests textos (com ara estimar, perdonar, ajudar als altres o ser justos). Textos oberts, tan rics que són constantment interpretables i interpel·lables, alhora que ells ens interpel·len; textos capaços de ser-nos significatius en diferents moments vitals i en diferents contextos culturals. De tot això (reflexions, rituals, accions) en podem dir "experiència religiosa".
Entrades
