Transcendència

Murillo 1650

"A la meva manera d'entendre, no hi ha disjuntiva entre sentiments religiosos i humans: aquests són, des d'un punt de vista religiós, també sagrats. La pregunta, llavors, ha de formular-se així: ¿què aporta de singular, a aquests sentiments humans, el que els susciti un tema transcendent? Crec que, al menys, dues coses: la puresa del sentiment - no la seva simplicitat - alliberat com es presenta de contingències; i l'incomplet  -per al creient i per al que no ho és - d'una experiència definida justament per la voluntat de conèixer i abraçar el que amb seguretat està més enllà dels propis límits."

Ramon Pla i Arxé a La Vanguardia del 06.04.2001

El destí de la Terra

És molt bonica la descripció del final del Sol de Javier Labay a La Vanguardia del 14.12.2001 (que es produirà a no ser que el xoc previ de la Via Làctia amb Andròmeda ho desmanegui tot plegat abans que això no arribi...):

"El Sol lleva viviendo sin apenas modificar su estructura unos 5.000 millones de años. Y continuará sin experimentar mayores cambios otro tanto, dado el volumen de hidrógeno del que todavía dispone. Pero, transcurrido este tiempo, nuestra estrella habrá agotado sus reservas de combustible.

A lo largo de los siguientes centenares de millones de años el Sol experimentará una profunda metamorfosis que le convertirá en lo que se conoce como una gigante roja. Falto de suministro energético, el núcleo de helio inerte iniciará un progresivo proceso de contracción, aumentando su densidad y temperatura, con vistas a alcanzar las condiciones para iniciar un nuevo ciclo de combustión termonuclear, que esta vez usará el helio como combustible. Mientras el núcleo estelar se contrae, las tenues regiones externas iniciarán un continuo proceso de expansión que induce un descenso de la temperatura de la superficie, con lo que el familiar color amarillo del disco solar irá adoptando tonos cada vez más rojizos, a la vez que el aumento global de tamaño incrementará de forma increíble la luminosidad de la estrella.

Durante esta etapa de su evolución, la atmósfera solar desbordará primero la órbita de Mercurio y luego la de Venus. Como gigante roja en todo su esplendor, el Sol se extenderá hasta casi llenar la órbita de la Tierra, con una luminosidad que será unas 2.000 veces su valor actual.

Engullidos Mercurio y Venus, nuestro planeta verá desaparecer su atmósfera y océanos y, probablemente, la corteza y parte del manto. Ni siquiera los enormes planetas exteriores, como Júpiter o Saturno, podrán salir indemnes de las devastadoras consecuencias de la transformación experimentada por el Sol. Sus inmensas cubiertas de hidrógeno y helio hervirán y se evaporarán, dejando al descubierto sus pequeños núcleos rocosos.

De esta manera, en sus años postreros, el anciano Sol terminará asolando el cortejo planetario que le acompaña desde su misma cuna."

Jocs de llum

Jocs de llum a l'aigua de l'Algars, al gorguet de la Mercè.

Pinzellades de colors

Per a la Mercè, que va néixer el 5 d'abril de 1952

Pinzellada gris


Les històries imperfectes
tenen, com a mínim, dues virtuts:
són reals
i porten a la humilitat.

Les històries imperfectes
són com les coses són,
limitades, parcials,
grisos que potser es deleixen
pel blanc o el negre,
però que haurien de tenir en compte
la bellesa de la intensitat del seu gris,
com el de les nuvolades abans de la tempesta,
de vegades travessades per intensos raigs de sol
que omplen el món de llum daurada.

Les històries imperfectes
no deixen lloc per a l'orgull,
per al vantar-se d'un mateix
i de la seva trajectòria,
que porta a rigideses sense fonament
i complaences fora de seny.

Les històries imperfectes
permeten tocar de peus a terra,
i veure el món
amb certa lucidesa.




Pinzellada verda


Vaig escriure fa molts anys
que el verd del teu jersei i el meu
es van donar la mà
en un començament d'estiu
- el del mític 1968 -
enmig dels prats de Campelles.

Els jerseis encara són a l'armari,
i potser podríem demanar
que ens els posin el dia que ens cremin,
i es facin cendra amb nosaltres.




Pinzellada taronja


El taronja de la teva samarreta
és com el dels bojacs del teu ram de núvia,
collits el mateix dia 30 de març de 1974
pel meu pare al jardí dels meus avis,
a Vilafranca, abans de pujar cap a Olèrdola.

Des de llavors, el taronja
ens és un color proper, estimat;
l'hem fet nostre.




Pinzellada vermella i blanca


Ets rosa d'abril, sí,
i rosa ben vermella,
portadora d'alegria,
bell signe de passió.

Ara et volten roses blanques,
massa roses blanques,
com la que un dia
collirem també nosaltres,
quan arribi el nostre temps;
"la rara rosa blanca",
en diu un dels nostres poetes més estimats,
abans de ser cridats - pel gran mut -
i perdre'ns pel camí que no té mai tornada.

Ets rosa primerenca,
de vegades pasqual,
de Rams el primer dia,
abans de les explosions acolorides
d'un Sant Jordi encara esplendorós
i una Mare de Déu de Montserrat
que corre el risc de ser oblidada.

Ets rosa roja, tenaç i patidora,
en lluita amb el teu cablejat,
molt capaç de repartir felicitat,
bona companya de tothora,
a ajudar sempre disposada;
i encara que això no s'hagi de dir ni de sentir,
perdre't em lliuraria a la desolació,
a deixar de ser jo, Mercè estimada.

Engabiar en conceptes

En un cert moment del seu Vida y muerte de las ideas (1980, p.59), en José Maria Valverde fa referència a "la humanísima tendencia a aliviar la infinita extrañeza de Dios enjaulándole en conceptos."

Una indicació molt encertada i útil...

Amb quins ulls

Jawlensky 1912

Quan reflexionem sobre quelcom tan rellevant com "Com va el món?" hem de tenir sempre present des d'on ens mirem el món, amb quins ulls ens el mirem, o sigui amb quins valors avaluem el món.

Maduració religiosa

De Staël 1952

"Esbossem alguns punts del camí delicat que és la "maduració" religiosa, petites formulacions de detalls de l'itinerari de "maduració" religiosa. En primer lloc, cal que hi hagi la necessitat de no quedar-se en el sentit fugisser de les coses, a "la alegría que pasa" (per noble que sigui aquesta alegria): cal estar assedegat d'"eternitat", de la claror que transfigura les coses i les allibera del temps anorreador; cal cercar la profunditat. Hi ha perplexitats: el dolor del món i dels propis límits; si, amb realisme, no s'hi pot trobar sentit, tampoc podem quedar paralitzats ni suïcidar-nos en acte de noble rebel·lió: arreu hi ha dolor, però hem de salvar el bri de llum que queda. Hem de superar un altre obstacle: la fugida al futur que tot ho arregli (tan pròpia de les "escatologies" socials de fins fa poc); no hi ha més pregonesa que la ja present... i l'hem de saber trobar ara. Aquesta llum discreta i fosca, però que fonamenta totes les coses, hauria d'arribar a ser el tema del nostre tast interior, l'hauríem de poder assaborir fins a fer-ne la nostra joia (joia que fos més forta que la joia superficial del viure normal); però hem de malfiar-nos de voler-la com una droga que ens tregui dels dolors superficials (com si fos un substitutiu de la joia superficial) o com si la poguéssim gaudir de la manera com es gaudeixen les joies superficials: mai serà una joia que ens la puguem "menjar", sinó l'alegria quieta que acompanya totes les coses que fem, una alegria que no mirem cara a cara (ens fugiria) sinó que hi és quan mirem cara a cara les altres coses i les estimem; el que podrà ser tema del nostre tast interior, no és aquesta alegria, sinó el fet que el fer coses sigui un lloc on hi canti tanta alegria."

Carles Comas, gener de 1978

Fragmentació

Gris 1918

"Avui pluralisme vol dir que cadascú, simultàniament i al llarg d'una mateixa jornada, pot ser -posem per cas- autoritari en la professió, amable amb els amics, esquerp amb els veïns, controlat en la presa de decisions o descontrolat en les activitats del lleure; o manifestar-se progressista en idees polítiques, liberal amb referència a la conducta sexual, conservador davant d'iniciatives dels fills, crític davant de l'autoritat eclesiàstica, comprensiu davant l'autoritat política amb la qual s'identifica... i així podríem seguir. Hom ofereix habitualment diversos rostres de si mateix; hom no té una identitat ideològica, sinó que aplega -seguint criteris ben diversos, o sense cap criteri- fragments de diverses identitats que abans s'assumien de manera compacta. Aquesta fragmentació practicada i interioritzada ha esdevingut una manera estable de ser i de viure. Manifestem aspectes diversos de nosaltres mateixos en diverses situacions i relacions, i no hi ha cap situació o relació en la qual manifestem la totalitat dels nostres aspectes. No orientem la nostra vida amb la brúixola, en la recerca d'un Nord que és la nostra referència, sinó amb un radar: ens anem movent en funció de com es va movent el que ens envolta."

Josep M. Lozano a Recerca de la felicitat a la nostra cultura (març de 1992)

Les Mases dels Vels

Sobre el riu Tastavins, un testimoni d'un temps passat...

Tot mereix ser viscut

Chardin 1768

"Todo merece ser vivido en la vida: no hay nada que sea inexpresivo, que sea opaco, que sea vulgar a los ojos de un observador. (...) Hay ya una nueva belleza, un nuevo arte en lo pequeño, en los detalles insignificantes, en lo ordinario, en lo prosaico; los tópicos abstractos y épicos que hasta ahora los poetas han llevado y traído ya no nos dicen nada; ya no se puede hablar con enfáticas generalidades del campo, de la Naturaleza, del amor, de los hombres; necesitamos hechos microscópicos que sean reveladores de la vida, y que, ensamblados armónicamente, con simplicidad, con claridad, nos muestren la fuerza abrumadora del Universo, esta fuerza eterna, profunda, que se halla lo mismo en las populosas ciudades y en las Asambleas donde se deciden los destinos de los pueblos, que en las ciudades oscuras y en las tertulias de un Casino modesto, donde don Joaquín nos cuenta su prosaico paseo de esta tarde."

Azorín, a Los pueblos (1905)

(recollit per José María Valverde a Breve historia de la literatura española (1969))