 |
| Agnes Martin 2001 |
En tota societat sembla haver-hi un procés permanent de destrucció, conservació i construcció de valors. Sembla ser un procés espontani, que ningú pot aspirar a conduir, a dirigir (bé evoca l'hinduisme a Xiva, Vixnu i Brahman per simbolitzar aquesta triple dimensió de la dinàmica de la realitat; són tres dimensions de la divinitat les encarregades d'aquestes tasques, que no estan, per tant, en mans dels homes).
Ara bé, les societats semblen tenir alhora una certa capacitat de reflexió, d'autoanàlisi, i un cert marge de maniobra -més o menys gran- en l'actuació, fet que els pot permetre un cert grau d'influència, d'incidència en aquesta dinàmica sense aturador. Per dir-ho gràficament: no es pot conduir el procés, però es pot aspirar a reconduir-lo: es pot aspirar a prendre determinades iniciatives que d'alguna manera hi influeixin, el marquin.
Caldria, doncs, dur a terme una tasca d'anàlisi i de proposta en una triple direcció: veure quins són els valors vigents en la nostra societat que més aviat hauríem de procurar anar eliminant, quins val la pena conservar, amb els retocs que calguin, i finalment fer propostes de creació, de construcció de nous valors que puguin contribuir a vertebrar i orientar positivament a la nostra societat en el futur.
El treball en l'àmbit dels valors és delicat, i requereix una notable dosi de lucidesa per part dels qui l'emprenen. Lucidesa en l'anàlisi, o sigui saber captar quins són els valors realment operatius i la seva dinàmica, reduint al mínim la incidència de la pròpia subjectivitat, dels propis desigs, en aquesta tasca de reflexió. I lucidesa en les propostes, que vol dir tenir idees clares sobre l'horitzó a assolir, sobre la proposta a fer, sobre la direcció en la qual avançar.
Aquesta tasca d'anàlisi i proposta s'hauria de fer des d'instàncies diverses per tal de recollir un conjunt de contribucions representatiu del pensament plural de la nostra societat. Perquè si aquestes contribucions són realment representatives, un cop aplegades i sintetitzades haurien de permetre emetre propostes amb una certa possibilitat d'incidència real. Però també és cert que no es tracta d'un simple treball de recollida i coordinació. Les propostes fetes des dels diferents sectors i instàncies que es vulguin embarcar en aquesta dinàmica no podran excloure les incompatibilitats, la confrontació de models diferents, de posicions diverses, més o menys contraposades, que donaran lloc a una dinàmica de debat, de polèmica que podria arribar a ser, donada la temàtica, ferotge (i no seria pas dolent que ho fos).
Una tasca d'aquesta mena l'hauria d'emprendre qualsevol societat que vulgui ser una mica responsable i protagonista de la seva pròpia evolució. Ara bé, la seva importància pel futur d'un col·lectiu rep un èmfasi especial quan aquest col·lectiu es troba en situació de risc d'extinció de la seva identitat. En aquests casos, el treball sobre els valors pot esdevenir un element decisiu per a aquesta supervivència.
Dit d'una altra manera: pels francesos, dur a terme aquesta tasca és important a l'hora de mirar d'orientar el model de societat cap al qual volen avançar, però dels seus resultats no en dependrà, si més no a curt termini, la supervivència de la identitat francesa. Pels catalans, en canvi, el desafiament és més gran, ja que del resultat d'aquesta tasca en pot dependre la mateixa continuïtat de la identitat catalana. De l'encert i la creativitat del treball indicat en depèn la capacitat de generar propostes engrescadores, mobilitzadores, que facin que la gent consideri espontàniament, inconscientment, que val la pena adherir-s'hi activament i contribuir a la seva implementació. I com que aquestes propostes innovadores i mobilitzadores aniran lligades a la identitat catalana en haver estat formulades des d'aquesta identitat, això comportarà una major possibilitat de pervivència d'una llengua, d'una cultura, d'una manera de fer, d'una manera de veure el món construïda en constant evolució durant segles i que voldríem que pogués continuar evolucionant en el futur.
Un punt clau, doncs, serà la capacitat d'agudesa de percepció i d'imaginació creativa a l'hora de treballar. En la capacitat de ser crítics implacables per assenyalar el que caldria eliminar, explicant-ho prou bé com per fer veure a un màxim nombre de gent possible la conveniència d'aquesta supressió. Cal deslligar les llengües, obrir les polèmiques fins al fons, anar fins als darrers nivells d'anàlisi de motivacions, de coherències, de pressupòsits, de prejudicis, d'herències mal païdes, de mandres, d'egoismes. Un altre punt clau serà la capacitat de ser lúcids per a detectar els valors a mantenir, cosa que sovint voldrà dir treure'ls-hi certs embolcalls per preservar-ne millor el nucli valuós. I el tercer punt clau, allà on ens la jugarem més, serà la capacitat de crear, d'imaginar, d'innovar. Aquest serà un àmbit decisiu, que marcarà la tònica del conjunt resultant. Perquè amb la neteja i l'actualització no n'hi ha prou, cal afegir-hi la capacitat dinamitzadora del conjunt que aportarà la potència de les noves propostes, que a més seran les encarregades d'atorgar al conjunt personalitat, originalitat, l'atractiu del que és nou i del que és únic. La novetat necessita de la neteja per fer lloc i de la conservació actualitzada per fer gruix i fonament, per donar pes i consistència i evitar enlairades espectaculars que puguin acabar en desastres (la història ja ens en ha donat prou exemples). Però la novetat és imprescindible per donar nova vida al conjunt.
De tota manera, el pas on ens la jugarem més, el que més conta, és el següent pas, el de mullar-se, el d'entrar en les propostes concretes i les seves argumentacions. Les contribucions individuals tindran pes en la mesura que ressonin en els altres, que recullin la seva adhesió o el seu rebuig. Aquí caldrà demanar un llenguatge clar (dir les coses pel seu nom, sense prudències malenteses, sense circumloquis protectors, fent servir frases percutents, exemples, etc.) i honestedat i coratge (dir realment el que hom pensa, no el que hom creu convenient de dir, i no tenir por de fer el ridícul, de ser criticat). Sense això el procés es perdrà en les alçades dels cercles acadèmics o en la manca de gruix de les propostes derivades del càlcul i no de la convicció.
Un treball d'aquesta mena no el pot fer un petit grup d'experts, per representatiu i ben triat que sigui, sinó que és la tasca de tota una societat, o si més no de tots aquells que vulguin participar-hi. Els experts són necessaris i poden fer una contribució inestimable, però serà imprescindible crear els mètodes, els canals per permetre que el major nombre de reflexions possibles es fusionin i s'articulin en un potent resultat final capaç de reconduir eficaçment la dinàmica col·lectiva.
Entrades
