diumenge, 20 de novembre del 2016

Resultat de res



Jawlensky 1935


"El místic vomita abans el fruit "del bé i del mal" per poder tornar a entrar al Paradís. No jutgis res, ans comprèn el perquè i el lloc de les coses. La felicitat no és el resultat de res. Ella és, en sí mateixa, i la descobreixes quan t'alliberes de tot judici i afegit propi. Quan vols arreglar les coses, hi poses el teu "jo" endimoniat, el teu aferrament, i ho espatllaràs tot. Entra només en la realitat. No t'aferris, ni tan sols a l'alliberament, perquè aquest no és aprehensible, no es deixa capturar, i el que faràs és crear-te unes altres cadenes, un altre esclavatge. Només has de veure les coses com són.

Les coses només seran quan hagin de ser, per molta pressa que et donis. La realitat no és quelcom que es pugui forçar ni comprar. Es tracta de veure la realitat tal com és. El cert és que ja ets en ella, sempre hi has sigut, però la busques, com aquell peix que anava de bòlid cercant l'oceà. L'única cosa que no et deixa veure és la teva programació i les teves exigències."


Anthony de Mello (1931-1987) a La iluminación es la espiritualidad, text publicat el 1987 a la revista Vida Nueva.



dissabte, 19 de novembre del 2016

Corbí: Absoluta i incondicional



Van Gogh 1884


"Tota vivència religiosa o experiència religiosa es presenta sempre com a experiència i vivència absoluta i incondicional. Que es presenti com a experiència absoluta i incondicional vol dir que es presenta amb una força tal que no cedeix davant de res, que es presenta amb una força tal que res no és capaç de posar-la en dubte o relativitzar-la.

L'experiència religiosa, que és una experiència sobrehumana - en tant que en ella l'home se sent sobrepassat i portat més enllà dels seus propis límits -, és alhora també una experiència humana. Amb això vull dir que aquesta experiència que totes les religions entenen i afirmen com a transcendent - és a dir, més enllà de qualsevol motlle humà - i com a inefable - és a dir, no expressable amb paraules humanes - pren carn, s'expressa, es comprèn, es comunica, etc. amb les formes vigents de pensar, de sentir, imaginar i valorar de cada poble i de cada tipus de cultura."  


Marià Corbí en el marc d'unes xerrades a monges publicades el març de 1979.



divendres, 18 de novembre del 2016

Quan tu duies trenes...




Sunyer 1916



La cançó "Quan érem infants" de Delfí Abella. La Mercè l'ha cantat tantes vegades...


Quan tu duies trenes,
quan jo era un vailet,
no hi havia penes,
no feia mai fred.

Amb una joguina
buscàvem la pau.
Tu amb la teva nina,
jo amb el cavall brau.

Ning, nang, com ressona
la campana gran...!
Records de hora bona
se'n vénen, se'n van...!

D'un vaixell corsari
jo era el capità;
de paper de diari
el vaig fabricar.

Collars i corones
lluïes, gentil;
eres reina a estones,
o captiva humil.

Ning, nang, com ressona...

Per Nadal nevava,
cantàvem cançons;
la mare ens donava
neules i torrons.

Un bri d'esperança
i ens vèiem pastors,
un buf de gaubança:
àngels bufadors.

Ning, nang, com ressona...

Eren temps feliços.
No ens calla més
que caramels i anissos
i jocs falaguers.

Rèiem i fremíem,
sabíem somiar.
El niu el teníem
dalt del campanar.

Ning, nang, com ressona...




Aquesta és la versió de Joan Manuel Serrat:

http://merceirai.podOmatic.com/entry/2008-09-16T15_40_07-07_00


I aquí cantat en directe:






dijous, 17 de novembre del 2016

Aprendre història



Gerhard Richter 1988


"This is the best reason to learn history: not in order to predict the future, but to free yourself of the past and imagine alternative destinies. Of course this is not total freedom - we cannot avoid being shaped by the past. But some freedom is better than none."

Yuval Noah Harari a Homo Deus (2016)


Possible traducció:

"Aquesta és la millor raó per aprendre història: no per tal de predir el futur, sinó per alliberar-se del passat i imaginar destinacions alternatives. Per descomptat, això no és la llibertat total - no podem evitar ser modelats pel passat. Però una mica de llibertat és millor que gens."




dimecres, 16 de novembre del 2016

Xiprers de Sant Miquel







L'ermita de Sant Miquel de Fondespala (Matarranya) i els magnífics xiprers que l'envolten. Recentment s'han suprimit pins que treien visibilitat.



































dimarts, 15 de novembre del 2016

Valors i col·lectivitat



Agnes Martin 2001


En tota societat sembla haver-hi un procés permanent de destrucció, conservació i construcció de valors. Sembla ser un procés espontani, que ningú pot aspirar a conduir, a dirigir (bé evoca l'hinduisme a Xiva, Vixnu i Brahman per simbolitzar aquesta triple dimensió de la dinàmica de la realitat; són tres dimensions de la divinitat les encarregades d'aquestes tasques, que no estan, per tant, en mans dels homes).

Ara bé, les societats semblen tenir alhora una certa capacitat de reflexió, d'autoanàlisi, i un cert marge de maniobra -més o menys gran- en l'actuació, fet que els pot permetre un cert grau d'influència, d'incidència en aquesta dinàmica sense aturador. Per dir-ho gràficament: no es pot conduir el procés, però es pot aspirar a reconduir-lo: es pot aspirar a prendre determinades iniciatives que d'alguna manera hi influeixin, el marquin.

Caldria, doncs, dur a terme una tasca d'anàlisi i de proposta en una triple direcció: veure quins són els valors vigents en la nostra societat que més aviat hauríem de procurar anar eliminant, quins val la pena conservar, amb els retocs que calguin, i finalment fer propostes de creació, de construcció de nous valors que puguin contribuir a vertebrar i orientar positivament a la nostra societat en el futur.

El treball en l'àmbit dels valors és delicat, i requereix una notable dosi de lucidesa per part dels qui l'emprenen. Lucidesa en l'anàlisi, o sigui saber captar quins són els valors realment operatius i la seva dinàmica, reduint al mínim la incidència de la pròpia subjectivitat, dels propis desigs, en aquesta tasca de reflexió. I lucidesa en les propostes, que vol dir tenir idees clares sobre l'horitzó a assolir, sobre la proposta a fer, sobre la direcció en la qual avançar.

Aquesta tasca d'anàlisi i proposta s'hauria de fer des d'instàncies diverses per tal de recollir un conjunt de contribucions representatiu del pensament plural de la nostra societat. Perquè si aquestes contribucions són realment representatives, un cop aplegades i sintetitzades haurien de permetre emetre propostes amb una certa possibilitat d'incidència real. Però també és cert que no es tracta d'un simple treball de recollida i coordinació. Les propostes fetes des dels diferents sectors i instàncies que es vulguin embarcar en aquesta dinàmica no podran excloure les incompatibilitats, la confrontació de models diferents, de posicions diverses, més o menys contraposades, que donaran lloc a una dinàmica de debat, de polèmica que podria arribar a ser, donada la temàtica, ferotge (i no seria pas dolent que ho fos).


Una tasca d'aquesta mena l'hauria d'emprendre qualsevol societat que vulgui ser una mica responsable i protagonista de la seva pròpia evolució. Ara bé, la seva importància pel futur d'un col·lectiu rep un èmfasi especial quan aquest col·lectiu es troba en situació de risc d'extinció de la seva identitat. En aquests casos, el treball sobre els valors pot esdevenir un element decisiu per a aquesta supervivència.

Dit d'una altra manera: pels francesos, dur a terme aquesta tasca és important a l'hora de mirar d'orientar el model de societat cap al qual volen avançar, però dels seus resultats no en dependrà, si més no a curt termini, la supervivència de la identitat francesa. Pels catalans, en canvi, el desafiament és més gran, ja que del resultat d'aquesta tasca en pot dependre la mateixa continuïtat de la identitat catalana. De l'encert i la creativitat del treball indicat en depèn la capacitat de generar propostes engrescadores, mobilitzadores, que facin que la gent consideri espontàniament, inconscientment, que val la pena adherir-s'hi activament i contribuir a la seva implementació. I com que aquestes propostes innovadores i mobilitzadores aniran lligades a la identitat catalana en haver estat formulades des d'aquesta identitat, això comportarà una major possibilitat de pervivència d'una llengua, d'una cultura, d'una manera de fer, d'una manera de veure el món construïda en constant evolució durant segles i que voldríem que pogués continuar evolucionant en el futur.


Un punt clau, doncs, serà la capacitat d'agudesa de percepció i d'imaginació creativa a l'hora de treballar. En la capacitat de ser crítics implacables per assenyalar el que caldria eliminar, explicant-ho prou bé com per fer veure a un màxim nombre de gent possible la conveniència d'aquesta supressió. Cal deslligar les llengües, obrir les polèmiques fins al fons, anar fins als darrers nivells d'anàlisi de motivacions, de coherències, de pressupòsits, de prejudicis, d'herències mal païdes, de mandres, d'egoismes. Un altre punt clau serà la capacitat de ser lúcids per a detectar els valors a mantenir, cosa que sovint voldrà dir treure'ls-hi certs embolcalls per preservar-ne millor el nucli valuós. I el tercer punt clau, allà on ens la jugarem més, serà la capacitat de crear, d'imaginar, d'innovar. Aquest serà un àmbit decisiu, que marcarà la tònica del conjunt resultant. Perquè amb la neteja i l'actualització no n'hi ha prou, cal afegir-hi la capacitat dinamitzadora del conjunt que aportarà la potència de les noves propostes, que a més seran les encarregades d'atorgar al conjunt personalitat, originalitat, l'atractiu del que és nou i del que és únic. La novetat necessita de la neteja per fer lloc i de la conservació actualitzada per fer gruix i fonament, per donar pes i consistència i evitar enlairades espectaculars que puguin acabar en desastres (la història ja ens en ha donat prou exemples). Però la novetat és imprescindible per donar nova vida al conjunt.

De tota manera, el pas on ens la jugarem més, el que més conta, és el següent pas, el de mullar-se, el d'entrar en les propostes concretes i les seves argumentacions. Les contribucions individuals tindran pes en la mesura que ressonin en els altres, que recullin la seva adhesió o el seu rebuig. Aquí caldrà demanar un llenguatge clar (dir les coses pel seu nom, sense prudències malenteses, sense circumloquis protectors, fent servir frases percutents, exemples, etc.) i honestedat i coratge (dir realment el que hom pensa, no el que hom creu convenient de dir, i no tenir por de fer el ridícul, de ser criticat). Sense això el procés es perdrà en les alçades dels cercles acadèmics o en la manca de gruix de les propostes derivades del càlcul i no de la convicció.

Un treball d'aquesta mena no el pot fer un petit grup d'experts, per representatiu i ben triat que sigui, sinó que és la tasca de tota una societat, o si més no de tots aquells que vulguin participar-hi. Els experts són necessaris i poden fer una contribució inestimable, però serà imprescindible crear els mètodes, els canals per permetre que el major nombre de reflexions possibles es fusionin i s'articulin en un potent resultat final capaç de reconduir eficaçment la dinàmica col·lectiva.


dilluns, 14 de novembre del 2016

Lentitud




Pollock 1948


"Quand les choses se passent trop vite, personne ne peut être sûr de rien, de rien du tout, même pas de soi-même."


Milan Kundera a La lenteur (1993)


Possible traducció:

"Quan les coses passen massa de pressa, ningú no pot estar segur de res, de res de res, ni tan sols d'ell mateix."




diumenge, 13 de novembre del 2016

La batalla de la vida



Jawlensky 1935


"Ficar-se en la batalla de la vida, però amb el cor en pau, és l'única manera de viure la realitat de la vida. És complir la voluntat de Déu. Per a això, el primer pas és reconèixer el que tu hi afegeixes, adonar-te dels teus bloqueigs i obstacles amb sinceritat."


Anthony de Mello (1931-1987) a La iluminación es la espiritualidad, text publicat el 1987 a la revista Vida Nueva.



dissabte, 12 de novembre del 2016

Corbí: Arrencat



Van Gogh 1885


"Quan Déu apareix arrenca a l'animal humà de les seves bases i el llença a un àmbit, el diví, on ja no fa peu. La seva orientació clara i determinada a la vida, el seu sentit de la vida, es veu amenaçat."


Marià Corbí en el marc d'unes xerrades a monges publicades el març de 1979.


divendres, 11 de novembre del 2016

Pinzellades



De Staël 1947


Apareixes, t'hi estàs una mica,
fas algun petit gest, i deixes de ser.
Estranya paraula, impermanència.


Si fuig de qualsevol semblança,
si cap imatge no li escau,
si és diferent de tot,
si sempre se'ns escapa,
si és un constant contrapunt,
si no s'assembla a res del que veig i del que visc,
com establir-hi una relació?


És estrany:
tan pots estar en silenci en un espai obert com en un espai tancat.
Tan pots experimentar-lo sol com en grup.


La terra, plena de coses, és casa nostra, i seva.
El cel, ple de res, és casa seva, i nostra.


Trobar a faltar.
Una mena de forat sense res a dins ni a fora.
Enyor, punyent o tranquil.


Mar i cel.
Terra i cel.
Sempre dos enormes camps definint una línia d'horitzó.
En la qual no hi ha res.