La Caixa

Entre Beseit i Vall-de-roures, a la comarca del Matarranya.

Dos edificis

El nostre bon amic Lluís Trabal és l’autor del text adjunt, admirable des de diversos punts de vista, tant pel què diu com per com ho diu. Com que ell de moment no crea el seu blog, l’incorporem a l’Aglaia, amb el compromís d’eliminar-lo el dia que ell s’animi...

“De petit vaig viure al carrer Còrcega, a prop del Passeig de Gràcia. En sortir de l’escola, corríem una estona pels jardinets del capdamunt del passeig, mentre les mares seien al perfil de pedra que voreja el parterre de gespa i ens vigilaven tot xerrant.

Pujant a la dreta, al número 114, hi havia ─hi ha─ un edifici singular de línies ondulades. De petit no el veia; solament em fixava en el seu aparador a peu de carrer, ple de màquines d’escriure. Van passar molts anys fins que l’edifici no em va cridar l’atenció, i encara més anys fins que, quan ja tenia interès per l’arquitectura, em va fer pensar en els edificis de la Sezession vienesa. Més tard vaig buscar dades sobre l’edifici a l’Arxiu Administratiu Municipal de Barcelona. Es tractava de la casa Ferrer-Vidal, edificada l’any 1916 per l’arquitecte Eduard Ferrés i Puig.

Posteriorment vaig descobrir que l’edifici dels magatzems El Siglo del carrer Pelai, la casa Damians, era també obra del mateix autor. Havia fet fotografies dels dos edificis i les vaig comparar: Cridaven l’atenció les seves similituds estilístiques, el seu aire de família, alhora que les seves divergències en tècnica constructiva.

Busco informació sobre l'arquitecte: "Eduard Ferrés i Puig (Vilassar de Mar, 1880 –Barcelona, 1928) va acabar la carrera l’any 1897, en plena florida del modernisme català. Va començar treballant com a arquitecte municipal a diverses poblacions del Maresme (Vilassar de Mar, Canet, Mataró) on hi va construir alguns xalets. Durant els anys deu va construir els seus edificis més representatius a Barcelona; la majoria, habitatges a l’Eixample (entre ells, els dos que ens ocupen). Alhora col·laborà en la direcció d’una empresa constructora, per la qual cosa va fer freqüents estades a Brussel·les. Va treballar en projectes d’hotels i d’urbanitzacions a Portugal, a França i a Espanya (intervingué en la construcció de l’Hotel Ritz de Barcelona i del Palace a Madrid). Va col·laborar en la urbanització de Montjuïc per a l’Exposició Internacional del 29 i en les obres de la ciutat universitària de Madrid.”

Segueixo llegint: “Tot i fer els estudis d’arquitectura en ple auge del modernisme, va ser poc influït per aquest moviment. Tan sols algunes de les obres fetes al Maresme es poden considerar de factura modernista. Individualista i independent, va preferir cercar en els corrents arquitectònics europeus de l’època. Es considera que la seva obra va a cavall entre el sezessionisme austríac (la qual cosa afalaga el meu bon ull en avaluar la casa Ferrer-Vidal) i el llenguatge formal més contingut i funcional abanderat per la revista alemanya Moderne Bauformen. Se li han trobat influències de Víctor Horta i, també, d’un incipient expressionisme. Amb el temps, va derivar cap a un eclecticisme més aviat convencional d’influència francesa.”

Quin interès té l’allunyament de Ferrés i Puig del modernisme imperant en aquell moment? Donem un breu cop d’ull al context històric. Durant el segle XIX coexisteixen dues grans corrents estètiques a l’arquitectura occidental. D’una banda, el neoclassicisme que ja venia de lluny i que mai no deixarà d’estar present. D’altra banda, fill del segle, apareix un historicisme arquitectònic com a reacció a la revolució industrial que idealitza el poble, la tradició i l’esperit nacional que, en el món nord-europeu on s’inicia, ve de la mà d’un record de la societat feudal. És l’anomenat Gothic Revival. Vist el seu contingut ideològic, és natural que la Catalunya de la Renaixença, rica i emmirallada en el passat, s’hi afegeixi, i des de 1880 apareix a casa nostra un revival medievalista del que és exemple l’obra inicial de Domènech i Montaner. Deixeu-me recordar encara una tercera línia de l’arquitectura que ocuparà tot el segle XIX i que continuarà, sense aturador, al llarg del segle XX: l’enginyeria del ferro forjat ─seguit de l’acer─ i del vidre, que donarà lloc a profunds canvis formals i conceptuals en l’arquitectura.

Per què a finals del XIX apareixen els diversos Art Nouveau? Tenen com a punt de partida l’alleugeriment i l’estilització del moviment goticista que ja començava a esgotar-se. De tota manera, William Morris, els Arts and Crafts i la integració de l’arquitectura i de les arts aplicades hi juguen un paper fonamental. Després s’hi afegiran elements estètics exòtics, apareixeran les línies fluides i l’excés de decoració. I com sovint passa, l’enriquiment de les classes socials dirigents, en aquest cas de la burgesia industrial, donarà lloc a un abarrocament estètic que quedarà palès en aquest moviment.

Catalunya reuneix les condicions per afegir-se al corrent. Gaudí acaba el Palau Güell, potser el primer edifici plenament modernista, l’any 1889. Durant vint anys el Modernisme serà la imatge de la Catalunya urbana. Unes darreres dates: El 1911 apareix l’Almanach dels Noucentistes: l’alternativa al Modernisme inicia el seu camí. L’any 1924 Jujol construeix la Casa Planells de Diagonal/Sicília, l’epígon del moviment modernista.

Dirigim ara els ulls cap a Viena. L’any 1897 una colla de joves artistes prenen distàncies de la línia acadèmica de l’art vienès i funden la Wiener Sezession. Sota la influència de l’escocès Mackintosh, incorporen de nou un component classicista al moviment Art Nouveau ─o sigui una mena de reculer pour mieux avancer─, l’alleugereixen i el duen cap a un decorativisme més elegant i auster, més lineal i geomètric. No gaire més tard, un fill radicalitzat de la Sezession, Adolf Loos, obrirà camí cap al moviment modern.

La Sezession vienesa va coincidir amb el final del Modernisme català i l’inici del Noucentisme. Barcelona havia de veure amb bons ulls aquest estil. La seva línia més clara era un model per a superar la càrrega ja pesant del vell modernisme i per a abocar-se cap a un classicisme mediterrani camí del Noucentisme. I l’arquitecte del que estem parlant, Ferrés i Puig, va tenir un cert paper en aquest procés de canvi.

Els dos edificis de Ferrés i Puig dels que parlem responen més aviat a un estil arquitectònic post-Sezession, quan ja s’ha perdut l’empenta avantguardista del moviment i la tipologia dels edificis retorna cap al neoclassicisme més convencional conservant-ne, però, trets estilístics, sobre tot decoratius; especialment a la casa Ferrer-Vidal, la posterior en realització però també la més tradicional.

Quines són les similituds entre els dos edificis que des del primer moment ens criden l’atenció? Tots dos estan composats per tres cossos, el central més ampli i els laterals més estrets; tots dos guarden, doncs, una simetria vertical d’eix central. Tant en un com en l’altre es pot distingir també una composició tripartita clàssica en base, fust i coronament, per bé que a la casa Ferrer-Vidal el fust central està més subdividit. Els dos edificis tenen una façana plana a la que se li dóna moviment amb els afegits corbats, sinuosos, dels balcons i balconades en un cas i dels grans finestrals a l’altre. Els seus ornaments són sobris, afegits més que no pas estructurals.

La casa Ferrer-Vidal (1914-1916) ha perdut el seu coronament original (el podeu veure a la fotografia anterior). La cúpula i l’ornament superior eren els elements que més sobrecarregaven l’edifici i que més contribuïen a donar-li un caire modernista que avui (puc dir que per sort?) ha perdut. És un encert la seva composició fraccionada de balcons, galeries i baranes de diferents mides i materials És vienesa la seva ornamentació geometritzant i els detalls alats, tots ells sobreposats a la façana, sense formar-ne part constitutiva; afegitons gràcils, lleugers. Oscil·la entre la senzillesa general de la composició i l’espectacularitat de la porta i del pinacle perdut: això també és molt habitual en els edificis de la Viena i la Praga de l’època.

 

La casa Damians (1913-1915), la va construir juntament amb els arquitectes Ignasi Mas i Morell i Lluís Homs i Moncusí, el seu cunyat. És un edifici comercial ideat per a albergar uns grans magatzems en la línia de la segona renovació de La Samaritaine (1905) de Paris i del Whiteleys Department Store (1908-1912) de Londres; grans espais units per un buit central que envolta una escala que uneix totes les plantes. Els magatzems El Siglo de la casa Damians ja no existeixen i l’interior de l’edifici ha quedat totalment desvirtuat amb la desaparició de la seva escala central. He trobat una fotografia del seu interior original, però dóna una idea exagerada del buit central.

La casa Damians és la més moderna de les dues, la més atrevida: per la seva façana de ferro colat i vidre, el seu basament sense tancaments i la seva estructura, l’esquelet de pilars, deixat a la vista. És un dels primers edificis de Barcelona amb estructura de formigó armat. Un cop arriba al coronament, però, no se’n pot estar de sobrecarregar-lo amb pedra, corbes innecessàries i ornaments. El pinacle amb cúpula de vidre, però, és molt més agosarat ─i ben resolt─ que el de la seva germana del Passeig de Gràcia. La seva major simplicitat formal, l’esfera extremament depurada de vidre i metall i, fins i tot, els baixos relleus hel·lenitzants del basament ja apunten cap a una estètica Art Déco.

Arribat a aquest punt em pregunto si valia la pena dedicar tant de temps a Ferrés i Puig i els seus dos edificis. Per descomptat que cap dels dos (sí una mica més la casa Damians) son obres meravelloses, ni tampoc essencials en l’evolució de l’arquitectura catalana. Com quasi bé mai ho són els edificis i rarament els arquitectes. Aquests no, certament. Però dos motius m’han dut a escriure aquest text: L’un és la meva satisfacció personal: volia dur endavant fins a on em fos possible el fet atzarós de descobrir dos edificis poc o molt emparellats; l’altre és el d’aprofitar aquesta circumstància per a desplegar un període de la història de l’arquitectura. A fi de comptes, si descobrir quelcom d’interès té una certa gràcia, encara en té més comunicar el descobriment i les impressions que se’n deriven.

Per acabar, una llista d’obres de Ferrés i Puig que podreu veure en cinc minuts tot passejant per la Gran Via (quina és la que té una tirada cap a l’obra de Víctor Horta?):

(1912)  casa Joan Miró, Gran Via de les Corts Catalanes núm. 495

(1912)  casa Ignasi Coll, Gran Via de les Corts Catalanes núm. 461

(1914)  casa Francesc Coll, Gran Via de les Corts Catalanes núm. 464

(1914)  casa Joana Coll, Gran Via de les Corts Catalanes núm. 481.

La plana plena d'ossos

Uccello 1443

"La mà del Senyor es va apoderar de mi. Amb la força del seu Esperit em féu sortir fora i em va deixar al mig de la plana, que era plena d'ossos. Em va fer recórrer tot al voltant aquella estesa d'ossos: n'hi havia moltíssims per tota la plana i eren del tot secs. Llavors em preguntà: 

— Fill d'home, què hi dius: ¿podran reviure, aquests ossos? 

Jo li vaig respondre: 

— Senyor Déu, només tu ho saps. 

Ell em digué: 

— Profetitza sobre aquests ossos. Digues-los: “Ossos secs, escolteu la paraula del Senyor. Això anuncia el Senyor Déu a aquests ossos: Jo us infondré esperit i recobrareu la vida. Us donaré tendons, faré créixer la carn damunt vostre, us revestiré de pell, us infondré esperit i reviureu. Llavors sabreu que jo sóc el Senyor.” 

Jo vaig profetitzar, tal com ell m'havia ordenat, i mentre parlava se sentí una remor: amb molt d'enrenou, els ossos es van ajuntar l'un amb l'altre. Llavors vaig veure que es cobrien amb tendons, els creixia la carn i es revestien de pell pel damunt, però no tenien esperit de vida. El Senyor em digué: 

— Fill d'home, profetitza, profetitza a l'esperit. Digues-li: “Això et mana el Senyor Déu: Vine, esperit, vine dels quatre vents i alena sobre aquests morts perquè recobrin la vida.” 

Jo vaig profetitzar tal com ell m'havia ordenat, i l'esperit va entrar dins d'ells, recobraren la vida i es posaren drets. Formaven una multitud molt i molt gran. 

Llavors ell em digué:

— Aquests ossos, fill d'home, són tot el poble d'Israel. Ells van dient: “Els nostres ossos ja són secs, hem perdut l'esperança; per a nosaltres, tot s'ha acabat.” Doncs bé, profetitza i digues-los de part meva: “Això us anuncia el Senyor Déu: Mireu, jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir i us faré tornar a la terra d'Israel. Llavors, poble meu, quan obriré els vostres sepulcres i us en faré sortir, sabreu que jo sóc el Senyor. Posaré el meu esperit dins vostre, recobrareu la vida, i us establiré a la vostra terra. Llavors sabreu que jo, el Senyor, ho he anunciat i ho he complert. Ho dic jo, el Senyor.”

Ezequiel 37, 1-14

Possible i impossible

Mondrian 1912

"Perquè pugui sorgir el possible, cal intentar una i altra vegada l'impossible."


Hermann Hesse

Misteri i enigma

Rothko 1957

"Dir de Déu que és un misteri és dir el contrari d'afirmar que Déu és un enigma. Perquè un enigma deixa de ser-ho quan es coneix la clau, la resposta. Déu és misteri, però no enigma. El misteri, com més es penetra en ell, més segueix essent misteriós."

Eberhard Jüngel a La Vanguardia del 18.11.1990

La paix si douce

Pour ceux qui en ont marre


Mon grand Seigneur c'est pour mon cœur,
Gagner mon pain c'est pour mes mains,
Mon gosse heureux c'est pour mes yeux,
Ma femme lasse est pour mes bras,
Un verre de vin pour mes chagrins.
Mais pour moi qui voudrais la paix
La paix si douce à embrasser :
Je devrais donc m'en passer ?


Déjà s'annonce la saison
Où je pourrai, sans trahison,
Dire à ceux-là que tant j'aimais :
« Laissez-moi donc un peu la paix. »


Jésus ne nous quittera plus,
La terre nouvelle sera plus belle,
Tout achevé, je peux rêver,
Mais des gens gais comme aux banquets
Boiront du vin, mêm’ sans chagrin.
Et pour moi qui voulais la paix,
La paix si douce à embrasser :
« Requiescat in pace ! »


Aimé Duval, La paix si douce, 1960


https://www.youtube.com/watch?v=EgLIAcJ359g

Rilke: La pròpia mort

Nolde 1901

"O Herr, gib jedem seinen eignen Tod,
Das Sterben, das aus jenem Leben geht,
Darin er Liebe hatte, Sinn und Not."

Rainer Maria Rilke


Possible traducció:

"Oh Senyor, concedeix a cadascú la seva pròpia mort,
el morir que brolla de la pròpia vida,
en la qual tingué sentit, carències i amor."

L'alegria

Chagall 1913

"Recorda-ho sempre: l’alegria no és quelcom merament incidental en la teva recerca espiritual. És vital."

"Trobar la veritable alegria és la més difícil de les tasques espirituals."

"Si, malgrat el teu desig de sentir-te alegre, et trobes deprimit, recobra la força pensant en l’alegria de moments passats. Finalment, l’alegria tornarà."

Rabí Nachman de Breslau (1772-1810) (a La cadira buida, J.J. de Olañeta, Els petits llibres de la saviesa, 12)

Gràcies a la Maria i en Salvador per recordar-nos aquestes paraules!

Cent novel·les en anglès

Pollock 1950

Es pot tenir en compte aquest llistat de cent novel·les del segle XX en anglès (es troba a http://cms.leoncountyfl.gov/portals/0/docs/library/Modernlibrary-100-best.pdf):

1. Ulysses, James Joyce
2. The Great Gatsby, F. Scott Fitzgerald
3. A Portrait of the Artist as a Young Man, J. Joyce
4. Lolita, Vladimir Nabokov
5. Brave New World, Aldous Huxley
6. The Sound and the Fury, William Faulkner
7. Catch-22, Joseph Heller
8. Darkness at Noon, Arthur Koestler
9. Sons and Lovers, D.H. Lawrence
10. The Grapes of Wrath, John Steinbeck
11. Under the Volcano, Malcolm Lowry
12. The Way of All Flesh, Samuel Butler
13. 1984, George Orwell
14. I, Claudius, Robert Graves
15. To the Lighthouse, Virginia Woolf
16. An American Tragedy, Theodore Dreiser
17. The Heart is a Lonely Hunter, Carson McCullers
18. Slaughterhouse-Five, Kurt Vonnegut
19. Invisible Man, Ralph Ellison
20. Native Son, Richard Wright
21. Henderson the Rain King, Saul Bellow
22. Appointment in Samarra, John O’Hara
23. U.S.A. (trilogy), John Dos Passos
24. Winesburg, Ohio, Sherwood Anderson
25. A Passage to India, E.M. Forster
26. The Wings of the Dove, Henry James
27. The Ambassadors, Henry James
28. Tender is the Night, F.Scott Fitzgerald
29. The Studs Lonigan Trilogy, James T. Farrell
30. The Good Soldier, Ford Madox Ford
31. Animal Farm, George Orwell
32. The Golden Bowl, Henry James
33. Sister Carrie, Theodore Dreiser
34. A Handful of Dust, Evelyn Waugh
35. As I Lay Dying, William Faulkner
36. All the King’s Men, Robert Penn Warren
37. The Bridge of San Luis Rey, Thornton Wilder
38. Howards End, E.M. Forster
39. Go Tell It on the Mountain, James Baldwin
40. The Heart of the Matter, Graham Greene
41. Lord of the Flies, William Golding
42. Deliverance, James Dickey
43. Dance to the Music of Time, Anthony Powell
44. Point Counter Point, Aldous Huxley
45. The Sun also Rises, Ernest Hemingway
46. The Secret Agent, Joseph Conrad
47. Nostromo, Joseph Conrad
48. The Rainbow, D.H. Lawrence
49. Women in Love, D.H. Lawrence
50. Tropic of Cancer, Henry Miller
51. The Naked and the Dead, Norman Mailer
52. Portnoy’s Complaint, Philip Roth
53. Pale Fire, Vladimir Nabokov
54. Light in August, William Faulkner
55. On the Road, Jack Kerouac
56. The Maltese Falcon, Dashiell Hammett
57. Parade’s End, Ford Madox Ford
58. The Age of Innocence, Edith Wharton
59. Zuleika Dobson, Max Beerbohm
60. The Moviegoer, Walker Percy
61. Death Comes for the Archbishop, W. Cather
62. From Here to Eternity, James Jones
63. The Wapshot Chronicles, John Cheever
64. The Catcher in the Rye, J.D. Salinger
65. A Clockwork Orange, Anthony Burgess
66. Of Human Bondage, W. Somerset Maugham
67. Heart of Darkness, Joseph Conrad
68. Main Street, Sinclair Lewis
69. The House of Mirth, Edith Wharton
70. The Alexandria Quartet, Lawrence Durell
71. A High Wind in Jamaica, Richard Hughes
72. A House for Mr. Biswas, V.S. Naipaul
73. The Day of the Locust, Nathanael West
74. A Farewell to Arms, Ernest Hemingway
75. Scoop, Evelyn Waugh
76. The Prime of Miss Jean Brodie, Muriel Spark
77. Finnegans Wake, James Joyce
78. Kim, Rudyard Kipling
79. Room with a View, E.M. Forster
80. Brideshead Revisited, Evelyn Waugh
81. The Adventures of Augie March, Saul Bellow
82. Angle of Repose, Wallace Stegner
83. A Bend in the River, V.S. Naipaul
84. The Death of the Heart, Elizabeth Bowen
85. Lord Jim, Joseph Conrad
86. Ragtime, E.L. Doctorow
87. The Old Wives’ Tale, Arnold Bennett
88. The Call of the Wild, Jack London
89. Loving, Henry Green
90. Midnight’s Children, Salman Rushdie
91. Tobacco Road, Erskine Caldwell
92. Ironweed, William Kennedy
93. The Magus, John Fowles
94. Wide Sargasso Sea, Jean Rhys
95. Under the Net, Iris Murdoch
96. Sophie’s Choice, William Styron
97. The Sheltering Sky, Paul Bowles
98. The Postman Always Rings Twice, J. Cain
99. The Ginger Man, J.P. Donleavy
100. The Magnificent Ambersons, B.Tarkington

L'ànsia pel fi

"En la cultura del món grecoromà els sistemes de fins de la vida havien esdevingut tan complicats, tan variades les sèries del fer i del pensar, i els interessos i moviments de la vida tan amplis i dependents de tantes condicions, que tant en els impulsos segurs de la massa com en la reflexió de la consciència filosòfica, es va despertar una recerca inquieta de l'objectiu i sentit general de la vida. Que el carpe diem impedia a l'hedonista fer-se la pregunta, era precisament la prova de la seva existència. Les alegries sensuals del moment tenien sens dubte el seu fi en elles mateixes, i en escindir la vida en una sèrie de moments singulars accentuats, l'alliberaven violentament de la necessitat d'una unitat absoluta. El misticisme dels cultes orientals importats, la inclinació cada vegada més gran per tota mena de supersticions, i per altra banda, a la vegada, la lluita contra la idolatria, proven que el món havia deixat de trobar sentit en l'amplitud de la vida confusa.

En aquesta situació -potser la més desesperada interiorment en què s'hagi trobat la Humanitat-, va ser el cristianisme el que va portar la salvació. El cristianisme va donar a la vida el fi absolut que anhelava, després que s'havia perdut en un laberint de mers mitjans i relativitats. La salvació de l'ànima i el Regne de Déu s'oferien als humans com el fi absolut més enllà de tot el singular, el fragmentari i absurd de la vida. I d'aquest fi ha viscut fins que en els últims segles ha perdut el seu poder per a incomptables ànimes. Però en perdre's la fe no es va perdre amb ella l'ànsia d'un fi últim de la vida, sinó al contrari. Com que les necessitats es fan més fermes i arrelen més quan han estat satisfetes per molt de temps, la vida havia conservat una ànsia profunda d'un fi absolut, fins i tot després d'haver desaparegut el contingut que abans havia tingut aquest fi últim. Aquesta ànsia és l'herència del cristianisme, que ha deixat darrera seu la necessitat de quelcom definitiu en els moviments de la vida, necessitat que segueix subsistint com un impuls buit cap a un fi que ha esdevingut inabastable."

Georg Simmel a Schopenhauer i Nietzsche (1907)