Lo Coscoll

Lo Coscoll des de Lo Balconet, al que s'accedeix per Santa Linya (La Noguera).

Roca Regina

La Roca Regina, i la visió que es té des del seu cim de la part nord de la paret de la banda occidental de l'estret de Terradets (La Noguera)

Centenari de Miguel Hernández

El magnífic darrer poema del Cancionero y romancero de ausencias, el darrer llibre de Miguel Hernández escrit entre 1938 i 1941:

"Beso soy, sombra con sombra.

Beso, dolor con dolor,
por haberme enamorado,
corazón sin corazón,
de las cosas, del aliento
sin sombra de la creación.
Sed con agua en la distancia,
pero sed alrededor.

Corazón en una copa
donde me la bebo yo
y no se lo bebe nadie,
nadie sabe su sabor.
Odio, vida: ¡cuánto odio
sólo por amor!

No es posible acariciarte
con las manos que me dio
el fuego de más deseo,
el ansia de más ardor.
Varias alas, varios vuelos
abaten en ellas hoy
hierros que cercan las venas
y las muerden con rencor.
Por amor, vida, abatido,
pájaro sin remisión.
Sólo por amor odiado,
sólo por amor.

Amor, tu bóveda arriba
y yo abajo siempre, amor,
sin otra luz que estas ansias,
sin otra iluminación.
Mírame aquí encadenado,
escupido, sin calor
a los pies de la tiniebla
más súbita, más feroz,
comiendo pan y cuchillo
como buen trabajador
y a veces cuchillo sólo,
sólo por amor.

Todo lo que significa
golondrinas, ascensión,
claridad, anchura, aire,
decidido espacio, sol,
horizonte aleteante,
sepultado en un rincón.
Espesura, mar, desierto,
sangre, monte rodador,
libertades de mi alma
clamorosas de pasión,
desfilando por mi cuerpo,
donde no se quedan, no,
pero donde se despliegan,
sólo por amor.

Porque dentro de la triste
guirnalda del eslabón,
del sabor a carcelero
constante y a paredón,
y a precipicio en acecho,
alto, alegre, libre soy.
Alto, alegre, libre, libre,
sólo por amor.

No, no hay cárcel para el hombre.
No podrán atarme, no.
Este mundo de cadenas
me es pequeño y exterior.
¿Quién encierra una sonrisa?
¿Quién amuralla una voz?
A lo lejos tú, más sola
que la muerte, la una y yo.
A lo lejos tú, sintiendo
en tus brazos mi prisión,
en tus brazos donde late
la libertad de los dos.
Libre soy, siénteme libre.
Sólo por amor."

Mondrian i Schiele

Mondrian 1908

Schiele 1917

Ofèlia Drachs

Un dels problemes greus amb que es troba actualment Catalunya es diu Ofèlia Drachs. Això és friut de tres de les seves característiques:

1.- L'Ofèlia Drachs té una mentalitat antimoderna, anclada en una visió rància i retrògrada del món i de la cultura, visió que ha de dissimular per tal de no quedar malament. Literalista, deduccionista, creacionista, són molts els adjectius que se li podrien atribuir, però sempre en la mateixa línia, amb una coherència digna de millor causa.

2.- L'Ofèlia Drachs té un enorme poder i influència en l'entramat institucional català. Les seves nombroses i influents amistats en l'àmbit de l'empresa privada li donen ascendent en la dinàmica pública i influència en els mitjans. Bona part del sistema financer català està sota la seva influència i control. Sempre discretament, amb suavitat de formes, però de forma implacable.

3.- L'Ofèlia Drachs no estima Catalunya. Tot i el seu arrelament i influència en el país, els seus orígens familiars pesen més, i esdevé un poder fàctic que condiciona negativament la dinàmica de la societat catalana.

I no s'hi pot fer res. Ni tan sols parlar-ne, ni tan sols explicar-ho: tot queda en la subtil foscor dels implícits i dels sobreentesos. L'Ofèlia Drachs és enormement susceptible i imposa la llei del silenci des de la discreció de la seva influència.

Castells de foc

L'altre dia, escoltant la música dels janíssars turcs, que anaven a la batalla al so d'una mena de gralles i timbals (com els escocesos ho feien amb gaites i timbals), em va venir al cap una idea una mica estranya: la dels castells de foc (no "castells de focs" -artificials-, sinó de foc, en singular). Seria una festa resultant de combinar les colles de diables amb les de castells -i falcons-. Es podria fer per a celebrar els solsticis, per exemple un dels vespres dels dies 21, 23 o 28 de juny i/o dels dies 21, 23 o 28 de desembre.

Fer-ho demanaria formar unes colles de diables ad hoc en les que s'aplegarien quatre menes de figures: diables de timbal, diables de gralles, diables de processó i diables castellers. Tots portarien el mateix uniforme de diable, preferiblement de color granat rovellat. Els dos primers grups haurien de crear músiques adients, serioses i solemnes, inspirant-se si cal en la tradició dels timbals de Setmana Santa del Baix Aragó.

La festa tindria dues parts: la processó i l'actuació. A la processó els diables de processó formarien dues files a banda i banda, amb els diables castellers al mig. Timbals i gralles ritmarien l'avenç de la processó. Els diables de processó portarien, en lloc de torxes o atxes, els seus coets de cascada, de la més llarga durada possible, i sense so (ni petard ni xiulet); serien de color espurna, no de llum blanca o d'altres colors.

Arribats a l'espai de l'actuació, els diables castellers formarien les seves construccions, envoltats per un cercle de diables de processó que amb els seus coets de cascada formarien un cercle de llum mirant cap a l'interior. Al mig del cercle s'hi farien els castells (castells fàcils: pilars de tres, torres de cinc, castells de cinc i sis) o figures adients creades pels falcons. Un cop feta cada construcció, l'anxaneta -que hauria de ser més gran que els habituals- faria rodar, amb una forca que hauria pujat a l'esquena, un coet que escamparia les espurnes al voltant de la construcció, aquest sí acabant en un petard, i llavors es descarregaria el castell. Timbals i gralles acompanyarien la construcció amb una música adient.

A banda de l'elaboració d'aquestes músiques i coets adients, l'altra dificultat seria trobar un vestit de diable que protegís plenament de les espurnes -els guants amb manyopla, les caputxes i les ulleres de plàstic serien imprescindibles; caldria aprendre lliçons dels plens de foc de la Patum- i alhora permetés fer el castell. No sé si seria possible resoldre aquesta qüestió amb totes les garanties (no es tracta de fer una activitat de risc ni de competència; es tractaria de fer una cerimònia del foc que impacti per la seva bellesa, emoció i solemnitat).

Crec que seria una manera d'aplegar i aprofitar algunes de les més vives de les nostres tradicions de festa popular, creant alhora noves formes.


(He de reconèixer que a l'hora d'imaginar aquesta festa se m'ha fet molt present la nova i molt ampla Rambla de Vilafranca del Penedès, un espai que seria ben adient per a aquesta mena de celebració, la qual li permetria esdevenir més fàcilment un espai emblemàtic. Però certament es podria adaptar a molts espais dels pobles i ciutats de Catalunya).

Tinc dues cares

A sang freda

In Cold Blood de Truman Capote (1924-1984) és un clàssic del segle XX que mereix tota l'atenció. Descriure uns fets reals (l'assassinat de la família Clutter per Dick Hickock i Perry Smith) com si fos una novel·la sense apartar-se de la realitat és una fita magistral assolida per Capote.

Però més enllà del seu valor literari, l'obra fascina com a radiografia del mal en la condició humana, com a indagació psicològica de la dinàmica de la maldat en la ment.
 

Si es té la possibilitat, val la pena llegir el llibre i veure (abans? després? durant?) dues pel·lícules magistrals que mostren el paper de l'obra en la vida de l'autor, mostrant com de vegades literatura i vida veuen difuminar-se les seves fronteres.

Una de les pel·lícules és Capote, protagonitzada per Philip Seymour Hoffman (que va guanyar l'Oscar per aquesta interpretació) i dirigida per Bennett Miller. Es filmà el 2004 i s'estrenà el 2005. El guió es basa en la biografia de Capote escrita per Gerald Clarke.
 

L'altra és Infamous, protagonitzada també magistralment per Toby Jones i dirigida per Douglas McGrath el 2006. Sandra Bullock com a l'amiga de Capote Harper Lee hi té un paper secundari de gran nivell. El guió es basa en el llibre sobre Capote escrit el 1997 per George Plimpton.

Teoria U

Proposada per C. Otto Scharmer, la Teoria U és un esquema sobre els processos de creació innovadora de pensament i acció.

Una primera aproximació a la teoria U, més centrada en processos col·lectius, constata que habitualment el que fem és reaccionar davant dels reptes, mirant de trobar-hi una solució. Ell ens proposa substituir aquest mecanisme de resposta immediata als reptes per un procés d'aprofundiment que vagi a parar a la solució després d'haver fet una immersió i un retorn a la superfície (d'aquí la imatge de la U).

La immersió començarà per enfocar bé el repte, analitzant atentament la realitat que tenim al davant. A continuació passarem a un segon moment d'immersió en el que eixamplarem la nostra percepció a base de tenir en compte també altres percepcions possibles de la mateixa realitat. Continuarem immergint-nos a base d'establir un diàleg amb nosaltres mateixos que permeti fer aflorar els pressupòsits que hi ha dins nostre, allò que tenim assumit sense ni donar-nos-en compte. Finalment arribarem al punt més fons de la immersió en el que mirarem de detectar el punt neuràlgic que fa que ens sentim compromesos amb el repte inicial, l'origen del nostre compromís per voler afrontar aquest repte, el propòsit que ens mou a assumir-lo. Fet això podem iniciar el retorn a la superfície. En un primer moment mirarem de desenvolupar una nova manera de pensar i uns nous principis que ens permetin abordar en millors condicions el repte. Després mirarem de dissenyar noves accions i processos que puguin fer-nos avançar a l'hora de treballar el repte, i finalment arribarem a noves estructures i pràctiques que realment portin a la solució del repte.

Scharmer veu aquest procés no només a nivell individual sinó col·lectiu, en el que la fase d'immersió ens ajuda a fer-nos conscients de la nostra percepció compartida, d'aquella voluntat comú que no quedava prou en evidència, i en el que la fase de retorn a la superfície és un procés d'acció col·lectiva que permet convertir els propòsits compartits en pràctiques, en accions.

Ell també etiqueta horitzontalment els processos que es donen a cada nivell, en la següent seqüència des de la superfície cap al fons: reacció, reestructuració, redisseny, reemmarcament i regeneració.


Una segona aproximació a la teoria U, més centrada en processos personals, proposa quatre nivells d'immersió en lloc dels cinc precedents (incloent en ambdós casos el nivell de la superfície) i adopta una altra nomenclatura.

Aquí comença per considerar que el primer que fem quan tenim un repte al davant és fer aparèixer (ell en diu downloading) els esquemes, les pautes del passat. La immersió començaria llavors per mirar de deixar en suspens aquests esquemes previs i procurar veure-hi amb un nous ulls, amb uns ulls frescos. La immersió continua a base de redireccionar el procés fent-lo passar de la ment al cor, complementant la mirada amb les sensacions, amb les emocions. La darrera fase de la immersió, conduïda per la voluntat, comportaria un cert “deixar-nos anar”, distanciant-nos fins i tot de la mirada de la ment i les emocions del cor, per poder accedir a un estadi d'obertura que faci possible la connexió amb allò que de més profund hi ha en nosaltres (en podem dir la nostra identitat profunda, o la font) fins a fer-ho present i sentir-ho present. A partir d'aquí podem iniciar el retorn a la superfície. En un primer moment la voluntat tornarà a entrar en acció però en lloc de “deixar anar” ens farà “deixar venir”, ens portarà a invocar la nostra creativitat a partir del procés d'immersió i connexió fet. Això ens permetrà passar a un procés de cristal·lització d'una nova visió i un nou propòsit, sentits com a propis i que ens faran emergir el desig de fer-los reals, de posar-los en pràctica, de convertir-los en acció. Reapareixerà llavors la ment per encarnar aquest desig del cor en un projecte operatiu, en un model o prototipus que permeti tornar a la superfície en termes de pràctica d'acció orientada a obtenir un resultat (ell en diu performing).

A l'hora d'etiquetar horitzontalment aquests estadis (deixant de banda el de la superfície), Scharmer fa referència com hem vist a tres facultats humanes, la ment, el cor i la voluntat, especificant que en aquest procés tots tres han d'estar en un estat d'obertura: una ment oberta, un cor obert, una voluntat oberta.

Ens recorda també tres veus que es faran presents en els tres mateixos estadis i que miraran d'obstaculitzar el procés: al nivell de la ment, la “veu del jutjar” o “veu del judici”; a nivell del cor, la “veu del cinisme”; i a nivell de la voluntat, la “veu de la por”; caldrà saber deixar-les enrere.

I subratlla la importància de poder disposar, per tal de poder dur millor a terme l'estadi més profund de la immersió, de llocs i exercicis pràctics que ens afavoreixin la capacitat de veure i connectar (ell en diu co-sensing), d’estar en calma i poder sentir la presència del nostre estrat més profund, de la font (ell en diu co-presencing) i de generar creativament noves visions i projectes (ell en diu co-creating).

Scharmer insisteix en que el seu esquema no és un procés lineal mecànic sinó més aviat una matriu que opera com a una totalitat integral, amb una certa simultaneïtat dels processos assenyalats. A l'hora de treballar-lo, més que de separar nivells, es tracta de posar èmfasi en un o l'altre, en focalitzar l'un o l'altre sabent que els altres continuen operant al seu costat.

Nau de glaç

"Com una nau de glaç

que solqués els espais interplanetaris,

com una nau de gel

que no es fongués perquè el seu entorn és fred,

com una nau de neu

feta cristall per poder durar."