Comissió de Valors

Hodgkin 2002

L'any 2000 la Generalitat de Catalunya va crear una Comissió de Valors en el marc de les jornades “Catalunya demà”. Aquesta en fou la interessant presentació.

Els valors i Catalunya

I

En tota societat sembla haver-hi un procés permanent de destrucció, conservació i construcció de valors. Sembla ser un procés espontani, que ningú pot aspirar a conduir, a dirigir (bé evoca l’hinduisme els noms de Xiva, Vixnu i Brahma per simbolitzar aquesta triple dimensió de la dinàmica de la realitat; són doncs tres dimensions de la divinitat les encarregades d’aquestes tasques, que no estan, per tant, en mans dels homes).

Ara bé, les societats semblen tenir alhora una certa capacitat de reflexió, d’autoanàlisi, i un cert marge de maniobra –més o menys gran- en l’actuació que els poden permetre un cert grau d’influència, d’incidència en aquesta dinàmica sense aturador. Per dir-ho gràficament: no es pot conduir el procés, però es pot aspirar a reconduir-lo: es pot aspirar a prendre determinades iniciatives que d’alguna manera hi influeixin, el marquin. 

Caldria, doncs, dur a terme una tasca d’anàlisi i de proposta en la triple direcció esmentada: veure quins són els valors vigents en la nostra societat que més aviat hauríem de procurar anar eliminant, quins val la pena de conservar, amb els retocs que calguin, i finalment fer propostes de creació, de construcció de nous valors que puguin contribuir a vertebrar i orientar positivament a la nostra societat en el futur. Aquest és un esquema elemental, simplista, que en el seu desenvolupament mostrarà una molta més gran complexitat, però que potser pot ser útil com a imatge inicial per al desencadenament d’una dinàmica de treball en aquest àmbit dels valors, o si més no pot ser una proposta que doni peu a un debat del que sorgeixin esquemes més rics i operatius.

El treball en l’àmbit dels valors és delicat, i requereix una notable dosi de lucidesa per part dels qui l’emprenen. Lucidesa en l’anàlisi, o sigui saber captar quins són els valors realment operatius i la seva dinàmica, reduint al mínim la incidència de la pròpia subjectivitat, dels propis desigs, en aquesta tasca de reflexió. I lucidesa en les propostes, que vol dir tenir idees clares sobre l’horitzó a assolir, sobre la proposta a fer, sobre la direcció en la qual avançar.

Aquesta tasca d’anàlisi i proposta s’hauria de fer simultàniament des d’un màxim nombre d’instàncies possible per tal de recollir un conjunt de contribucions que sigui representatiu del pensament de la nostra societat. Perquè si són realment representatives, un cop aplegades i sintetitzades aquestes contribucions haurien de permetre emetre propostes amb una certa possibilitat d’incidència real. Però també és cert que no es tracta d’un simple treball de recollida i coordinació. Les propostes que es faran des dels diferents sectors i instàncies que es vulguin embarcar en aquesta dinàmica no podran excloure les incompatibilitats, la confrontació de models diferents, de posicions diverses, més o menys contraposades, que donaran lloc a una dinàmica de debat, de polèmica que podria arribar a ser, donada la temàtica, ferotge (i no seria pas dolent que ho fos).

Caldrà doncs trobar els mecanismes per fer que aquestes discussions siguin el més obertes, públiques i compartides possible, ja que només implicant en elles un màxim de ciutadans hi haurà possibilitats que les posicions que gaudeixin de més favor, de major suport social, configurin el resultat final i aquest pugui esdevenir un element eficaçment fecundador de la nostra dinàmica de transformació social.

En resum: 1) lucidesa de les anàlisis i les propostes: 2) reflexió en un màxim d’instàncies i aplegant-ne el fruit (cosa que pot comportar la necessitat d’unes certes pautes de treball comuns); 3) no defugir la confrontació ans fer el debat el més ampli, profund i viu possible; 4) treballar en la triple direcció eliminació-conservació-construcció.

II

Una tasca d’aquesta mena l’hauria d’emprendre qualsevol societat que vulgui ser una mica responsable i protagonista de la seva pròpia evolució. Ara bé, la seva importància pel futur d’un col·lectiu rep un èmfasi especial quan aquest col·lectiu es troba en situació de risc d’extinció de la seva identitat. En aquests casos, el treball sobre els valors pot esdevenir un element decisiu per a aquesta supervivència.

Dit d’una altra manera: pels francesos, dur a terme aquesta tasca és important a l’hora de mirar d’orientar el model de societat cap al qual volen avançar, però dels seus resultats no en dependrà, si més no a curt termini, la supervivència de la identitat francesa. Si bé és cert que la cultura francesa ha perdut en els darrers trenta anys projecció internacional, internament segueix gaudint de bona salut, com mostra, tot i els problemes que hi puguin haver, la seva capacitat d’integració dels immigrants.

Pels catalans, en canvi, el desafiament és més gran, ja que del resultat d’aquesta tasca en pot dependre la mateixa continuïtat de la identitat catalana. De l’encert i la creativitat del treball indicat en depèn la capacitat de generar propostes engrescadores, mobilitzadores, que facin que la gent consideri espontàniament, inconscientment, que val la pena adherir-s’hi activament i contribuir a la seva implementació. I com que aquestes propostes innovadores i mobilitzadores aniran lligades a la identitat catalana en haver estat formulades des d’aquesta identitat, això comportarà una major possibilitat de pervivència d’una llengua, d’una cultura, d’una manera de fer, d’una manera de veure el món construïda en constant evolució durant segles i que voldríem que pogués continuar evolucionant en el futur.

Caldrà tenir, doncs, present que el risc d’extinció de la identitat catalana condicionarà profundament el procés de reflexió i treball de la nostra societat sobre la qüestió dels valors.

III

És probable que en aquest procés calgui una experiència pilot que exemplifiqui aquesta dinàmica, que permeti visualitzar-la. Una experiència pilot que pugui també generar les pautes per a fer operatiu el treball més ampli que es pugui fer després. La Comissió de Valors que la Generalitat de Catalunya ha posat en marxa en el marc de les jornades “Catalunya demà” podria jugar aquest paper, ser un cert laboratori d’assaig on es pogués fer un intent de la quàdruple tasca abans apuntada i, en funció de l’experiència adquirida, proposar les pautes per obrir el debat al conjunt de la societat catalana.

Proposar les pautes pot voler dir explicar els resultats del propi treball, oferir uns materials de reflexió ben triats que s’hagin mostrat útils en el procés viscut per la Comissió, elaborar un guió de treball o un qüestionari per a permetre fer convergir i poder recollir el treball fet a les altres instàncies i fer una proposta dels àmbits on es podria dur a terme aquest treball. Proposta que pot passar, per exemple, per suggerir la creació de comissions de valors obertes a tothom interessat a nivell dels municipis, barris o comarques de Catalunya que s’hi vulguin apuntar, en les que cada una podria triar els seus president, ponent i secretari per a vertebrar la tasca. També es podria donar aquest caràcter a associacions ja existents que volguessin participar-hi.

IV

Evidentment, tot això no és més que una reflexió sobre procediments, sobre marcs formals. On ens la jugarem és en els continguts, en la capacitat d’agudesa de percepció i d’imaginació creativa a l’hora de treballar. En la capacitat de ser crítics implacables per assenyalar el que caldria eliminar, explicant-ho prou bé com per fer veure a un màxim nombre de gent possible la conveniència d’aquesta supressió. Cal deslligar les llengües, obrir les polèmiques fins al fons, anar fins als darrers nivells d’anàlisi de motivacions, de coherències, de pressupòsits, de prejudicis, d’herències mal païdes, de mandres, d’egoismes.

I ens la jugarem en la capacitat de ser lúcids per a detectar els valors a mantenir, cosa que sovint voldrà dir treure’ls-hi certs embolcalls per preservar-ne millor el nucli valuós. I ens la jugarem en la capacitat de crear, d’imaginar, d’innovar. Aquest serà un àmbit decisiu, que marcarà la tònica del conjunt resultant. Perquè amb la neteja i l’actualització no n’hi ha prou. Tindríem sensació d’insuficiència, de mancances greus. Cal afegir-hi la capacitat dinamitzadora del conjunt que aportarà la potència de les noves propostes, que a més seran les encarregades d’atorgar al conjunt personalitat, originalitat, l’atractiu del que és nou i del que és únic. La novetat necessita de la neteja per fer lloc i de la conservació actualitzada per fer gruix i fonament, per donar pes i consistència i evitar enlairades espectaculars que puguin acabar en desastres (la història ja ens en ha donat prou exemples). Però la novetat és imprescindible per donar nova vida al conjunt.

Tot i haver potser afegit en aquests darrers paràgrafs una mica de color, continuem movent-nos en el nivell de les consideracions formals, descarnades. I el pas on ens la jugarem, el que conta, és el següent pas, el de mullar-se, el d’entrar en les propostes concretes i les seves argumentacions. Aquest pas l’haurem de fer molts, per separat i conjuntament. Les contribucions individuals tindran pes en la mesura que ressonin en els altres, que recullin la seva adhesió –o el seu rebuig-. Aquí caldrà demanar un llenguatge clar (dir les coses pel seu nom, sense prudències malenteses, sense circumloquis protectors, fent servir frases percutents, exemples, etc.) i honestedat i coratge (dir realment el que hom pensa, no el que hom creu convenient de dir, i no tenir por de fer el ridícul, de ser criticat). Sense això el procés es perdrà en les alçades dels cercles acadèmics o en la manca de gruix de les propostes derivades del càlcul i no de la convicció.

Hi haurà qüestions metodològiques i semàntiques prèvies a aclarir, evidentment, i aquí també pot ser molt útil la tasca de l’experiència pilot que suposarà la Comissió de Valors de les jornades “Catalunya demà”. Una experiència que servirà per desbrossar el terreny, per poder anar després més directament al gra. Però que no pot acabar en ella mateixa, perquè un treball d’aquesta mena no el pot fer un petit grup d’experts, per representatiu i ben triat que sigui, sinó que és la tasca de tota una societat, o si més no de tots aquells que vulguin participar-hi. Els experts són necessaris i poden fer una contribució inestimable, però serà imprescindible crear els mètodes, els canals per permetre que el major nombre de reflexions possibles es fusionin i s’articulin en un potent resultat final capaç de reconduir eficaçment, “a poc a poc i amb molta confiança”, com diu el nostre poeta, la dinàmica col·lectiva.