Pau i joia

És la vida bàsicament una experiència de sofriment?

Es pot anar més enllà del sofriment (no negar-lo, però no quedar encallat en ell)? 

Es pot assolir un estadi de pau i joia, d'harmonia?

Arribar-hi és un "veure la llum"? 

Per assolir aquest estadi s'ha de practicar el control de l'ego o més aviat és un "deixar-se anar"?

Es pot lluitar contra la tendència espontània de la ment a no aturar-se mai?