Febles i inquiets

Chagall 1956

Per què amb les nostres pregàries mirem d'atreure l'atenció de Déu? Perquè només amb la seva ajuda (o sigui, posant-nos en referència a ell, obrint-nos a ell) podrem realment sentir la pena en la profunditat del nostre cor, que és el primer pas per a l'alliberament, per a la salvació. Ens sentim febles i inquiets, tenim l'ansietat com a una de les nostres experiències bàsiques, i demanem l'ajut de Déu per sortir-ne.

Quan diem que Déu és misericordiós, volem dir que ens acull tot i que no ens ho mereixem (som inevitablement "pecadors", practicants del mal, febles davant de la temptació, incoherents). I li recordem la seva misericòrdia perquè alhora el temem, ell ens sembla gentil però alhora terrible, jutge implacable dels nostres actes, coneixedor de totes les nostres faltes i febleses, de tot el que fem -també dels nostres bons actes-, algú que castiga totes les nostres transgressions de la seva llei. Per això li diem "tingues pietat de nosaltres!"

Per què aquest Déu demana obediència, submissió als seus dictats, a la seva llei? Per què demana ser l'únic objecte de veneració (cap més Déu, cap ídol)? Per què demana tanta atenció, ser el referent central de la vida humana?