 |
| Sant Fèlix |
2. - L'estampa de Sant Fèlix és una imatge per honorar Sant Fèlix, per lloar-lo i retre-li homenatge. S'ha de correspondre amb aquest propòsit. No és una obra d'art. Per això no es pot invocar la llibertat de l'artista; qui encarrega i qui dissenya l'estampa ha de respectar el seu sentit i propòsit.
3.- Cal prendre consciència del significat profund del sant, cal saber a què respon, què simbolitza. La interpretació més aparent i superficial, la més visible, és la del sant com a protector de la vila davant les desgràcies (pesta, sequera o el que sigui). Aquesta interpretació va portar a coses curioses com un canvi del sant de referència (o patró) quan aquest fracassava en algun moment de necessitat de protecció. La demanda al Vaticà dels ossos d'un màrtir desconegut (Sant Fèlix) es situa en aquesta línia. Actualment aquesta interpretació, de caire més aviat supersticiós i que havia gaudit de molta popularitat, ja no és vigent; se sap que no opera aquesta mena de protecció, que això no forma part dels poders de cap sant.
4.- Això no vol dir que el sant o patró ja no tingui sentit actualment. Hi ha una segona interpretació, més profunda i més oculta, més discreta i de més difícil accés (cal un cert esforç de reflexió per arribar-hi), un segon significat que manté la seva vigència, i que era vigent també en temps antics encara que la gent no se'n donés gaire compte; era una cosa més aviat inconscient, poc verbalitzada, però que hi era. Aquest significat és el de Sant Fèlix com a símbol de la continuïtat en el temps de la identitat de Vilafranca. Van passant les generacions, la vila va canviant físicament i antropològicament, però hi ha una permanència d'identitat que es manté. Tot i els canvis, hi ha un mateix "ser Vilafranca" i "ser de Vilafranca". Som tan vilafranquins com els de fa tres-cents anys, gent que ja ningú recorda. I transmetem aquesta identitat. I la referència a Sant Fèlix, personalització icònica i simbòlica d'aquest fet, ajuda a aquesta transmissió. Aquest és el sentit vigent de la referència al sant, i quan li retem homenatge estem retent homenatge a la identitat de la vila, i a tots els que la van viure i a tots els que la viuran. Per això és important honorar i celebrar Sant Fèlix; honorem i celebrem la vila, els nostres avantpassats, els nostres descendents i nosaltres mateixos. Per això aquest homenatge ha de ser subratllat amb solemnitat: com tractem el sant és com tractem la vila, com ens tractem a nosaltres mateixos. Si menystenim el sant, menystenim la vila. Si l'honorem, el lloem i el celebrem, honorem, lloem i celebrem la vila.
5.- Els balls de la Festa Major no són els seus protagonistes, sinó mostres d'homenatge al sant, originàriament per part de gremis i altres grups socials. Els balls "acompanyen" al sant per retre-li homenatge i solemnitzar la seva festa. No és Sant Fèlix que "acompanya" els balls; és al revés. Els balls no són un joc divertit, tenen també un significat important. Potser des d'aquest punt de vista seria adient fer una distinció entre "cercaviles" i "processons". Els cercaviles, amb major llibertat dels balls per anar ballant, haurien de ser el dia 29 al migdia i el dia 31 al vespre. Les processons, en canvi, serien el dia 29 al vespre i el dia 30 al vespre. En les processons, el protagonisme hauria de ser del sant; els balls només l'haurien de precedir, d'acompanyar, ballant en molt poques ocasions. S'hauria de subratllar la solemnitat d'aquest acompanyament del sant, on la Moixiganga hi pot tenir un paper adient. La banda s'hauria de limitar a tocar música solemne (i sense moviments corporals) en honor del sant. El sant hauria de ser el gran referent de les processons (i de passada les entrades a Santa Maria serien a una hora adient). La gent hauria de contribuir a aquesta solemnitat, tant anant a la processó com contemplant adientment -amb seriositat i respecte- el pas del sant. Potser es poden trobar noves maneres de manifestar aquesta solemnitat.
6.- Aquesta interpretació del significat del sant es correspon amb una del les més antigues tradicions de la civilització. Asur, Umma, Girsu, Uruk, Ur, Lagash, Eridu, Larsa, Nippur, Kish són noms d'algunes de les primeres ciutats de Mesopotàmia, bressol de la civilització. I en elles ja van constatar el fenomen descrit: la identitat de la ciutat es mantenia tot i el pas de les generacions, anava més enllà del temps, era intemporal, pertanyia a un altre ordre. Això es va expressar considerant com un déu aquesta identitat intemporal de la ciutat, perquè el déu no moria i en canvi els habitants de la ciutat sí. Retre culte al déu de la ciutat era retre culte a aquesta identitat fora del temps de la ciutat, a aquesta dimensió profunda que travessava el temps. Més endavant, els monoteismes no van esborrar aquests deus de les ciutats, sinó que els va substituir per sants patrons compatibles amb el seu propi déu únic, però que jugaven el mateix paper de plasmacions de la identitat intemporal. A Vilafranca del Penedès, actualment aquesta plasmació és Sant Fèlix màrtir.
7.- Que per molts anys, doncs, honorem Vilafranca a través del seu patró Sant Fèlix.
Entrades
