Marc Aureli IV, 48: Adversitat

"Fes per assemblar-te al penyal colpejat sense parar per les onades: roman immòbil i al seu voltant s'apaivaga l'efervescència de les aigües. «Infeliç de mi, diu un, perquè això em va succeir!». No, al contrari: «Feliç jo, perquè havent-me passat això, continuo sense cap pena, ni trencat pel present ni acovardit per l'avenir. Una desgràcia semblant li hauria pogut passar a qualsevol altre, i aquest no hauria sabut continuar, com jo, sense entristir-se». I per què l'adversitat serà un infortuni més aviat que una ventura? És que anomenes infortuni de l'home el que no es desvia de la intenció de la naturalesa humana? I et sembla per ventura desviament de la naturalesa humana el que no s'oposa als designis de la mateixa naturalesa? Per què? Coneixes ja aquests designis. Aleshores, el que t'ocorre, ¿t'impedeix ser just, magnànim, assenyat, prudent, lleial, circumspecte, lliure i que tinguis les altres virtuts que, reunides, constitueixen la característica de la naturalesa humana? Recorda, en resum, de fer servir aquest principi davant de qualsevol accident capaç de contristar-te: aquesta adversitat no és un infortuni, sinó que suportar-ho noblement és una sort."

Marc Aureli, Meditacions, IV, 48