Sobre l'angoixa

Fautrier 1958

"La vacil·lació entre el món d'ahir, que tranquil·litza però que ja no es desitja, i el nou món que es desitja amb temor, desenvolupa l'angoixa."

"Hem, doncs, de retrocedir fins a la mateixa font de l'ambivalència humana per a trobar l'origen de l'angoixa. Així com l'instint animal és gairebé l'únic regulador del comportament, l'instint humà està fet per a funcionar en un ésser dotat d'intel·ligència, i posseeix per tant caràcters d'imprecisió i d'insuficiència, que serien mortals per a l'animal però que, justament, permeten a la intel·ligència intervenir. La plasticitat dels instints en els humans resulta del fet que aquests han de cooperar amb la intel·ligència per a regular la conducta, i per tant només poden viure en estat de cultura. La marca de les dues naturaleses no és només l'instint i la raó sinó l'instint en l'animal i en l'home. La duplicitat humana és abans que tot una dualitat instintiva. Com diu Meter Wurst, l'ésser humà està situat entre Bios i Logos, entre la vida i la ment. No pot saciar-se amb Bios i no pot trobar el seu repòs definitiu a Logos. Realment, es pot dir que l'ésser humà no es troba a casa seva en cap dels dos mons als que pertany per la seva naturalesa, i que l'atrauen i el rebutgen alhora. Sense prou pes com per poder enfonsar-se en l'onada de la vida purament animal, i sense prou lleugeresa com per poder volar vers el món dels esperits purs, l'ésser humà està condemnat a la inseguretat i a l'angoixa. “Si l'ésser humà fos àngel o bèstia, escriu Kierkegaard, no coneixeria l'angoixa. Essent síntesi, és capaç d'aquest coneixement.”"

Jean Lacroix a Psicología del hombre de hoy, Ed. Fontanella, Barcelona 1966, p. 41 i 44-45 (títol original: Les sentiments et la vie morale, PUF, Paris 1952).