Escoles cristianes?

 

Hodgkin 1985

Els cristians anuncien i expliquen la gràcia de tenir a Jesús de Natzaret com a referent central de la pròpia vida. Que aquesta proclamació sigui escoltada i assumida ja no depèn del cristià, aquest no ho pot controlar; l'esperit bufa quan vol i on vol, es diu.

Com proclama el cristià la seva referència a Jesús? Personalment, certament. També a través de la comunitat cristiana, del conjunt organitzat dels que comparteixen la referència a Jesús (l'església).

Pot ser feta aquesta proclamació també des d'institucions i organitzacions amb una determinada funció social (ONGs, partits polítics, sindicats, escoles, esplais, etc.)? Aquí no hi ha un consens clar. Uns cristians creuen que és pertinent l'existència d'aquestes organitzacions confessionals (o sigui, amb una referència explícita a la seva vinculació amb el cristianisme i l'organització eclesial), les quals permeten aplegar la funció social amb la proclamació del cristianisme. D'altres cristians consideren que aquestes organitzacions amb una funció social han de ser compartides per cristians i no cristians, i que per tant no és procedent la seva confessionalitat; només han de servir per a la seva funció social, no per a la proclamació del cristianisme. Són dos punts de vista confrontats des de fa temps. Darrerament sembla que a la pràctica preval el primer punt de vista, institucionalment més fort, però el segon, menys pragmàtic, reivindica la coherència dels seus plantejaments.

Un dels casos en els que es planteja aquest debat és el de les escoles cristianes. Des del segon punt de vista esmentat es considera que el que hi ha d'haver són cristians a les escoles, els quals poden proclamar personalment el cristianisme, però que les escoles com a tals no han de ser "cristianes", no han d'assumir cap altra funció que la d'educar bé els seus alumnes. Des del primer punt de vista esmentat, es considera pertinent l'existència d'escoles cristianes, que deriven d'una llarga tradició i que majoritàriament tenen bona reputació com a escoles. Són fruit d'una societat on la confessionalitat de les institucions era considerada normal i desitjable, en tant que bon mitjà per a la proclamació del cristianisme, i això no té perquè canviar, consideren.

El debat, doncs, existeix tant entre cristians com a nivell social: cal mantenir aquestes escoles confessionals? Des del segon punt de vista cristià, no; es considera que aquestes escoles haurien de deixar la seva confessionalitat per tal d'evitar la identificació del cristianisme amb determinades maneres d'entendre la societat i el món escolar. No volen que s'identifiqui el cristianisme amb unes concepcions ideològiques i polítiques pròpies d'un temps determinat, per tal de deixar lliure el cristianisme en la seva proclamació oberta a tothom. Des del primer punt de vista cristià, sí que cal mantenir-les; no es veu cap problema en tenir escoles que alhora siguin proclamadores del cristianisme. A nivell social, els sectors més progressistes estan en contra de les escoles confessionals, i els sectors més moderats, conservadors o pragmàtics no veuen grans inconvenients en el manteniment d'aquesta mena d'escoles (no queda clar si dirien el mateix respecte a l'existència d'escoles d'altres confessions religioses). 

El debat s'acaba de complicar quan apareix en l'horitzó un altre tema: la concertació. Pel cas de les escoles cristianes privades, la discussió es limita al debat esmentat entre dues maneres d'entendre la proclamació del cristianisme, però socialment no hi ha gran cosa a dir mentre aquestes escoles privades respectin els barems que es demanen a totes les escoles. Quan la cosa es complica és quan les escoles volen mantenir la seva confessionalitat i rebre suport econòmic del sector públic. Això no sembla gaire coherent, i normalment només es justifica sobre arguments pragmàtics (dificultat del sistema educatiu per suplir a curt termini l'existència d'aquestes escoles, arrelament social de les mateixes, etc.). Però des del punt de vista de la coherència argumental sembla que les escoles cristianes concertades haurien de desaparèixer, convertint-se sigui en escoles confessionals privades sigui en escoles no confessionals concertades (renunciant així a la tasca de proclamació del cristianisme) o en escoles públiques.

Hi ha una discussió complementària sobre fins a quin punt aquestes escoles confessionals són útils per a la proclamació del cristianisme. Hi ha qui considera que històricament han generat més distanciament i fins i tot rebuig del cristianisme que no pas d'adhesió. Tampoc queda clar què vol dir que proclamen el cristianisme, més enllà d'aparèixer el terme cristià en la seva denominació (cosa que es considera ja un element de proclamació cristiana): ¿Forma part la catequesi cristiana del seu programa educatiu? ¿Es limiten a la clàssica afirmació de la transmissió de "valors cristians", sense que quedi gaire clar què és el que això vol dir (hi ha "valors cristians" diferenciats dels valors humans?)?

Hi haurà qui dirà que tota aquesta discussió es situa a nivell molt teòric, dels principis, i que la realitat presenta problemes urgents de difícil resolució. Moltes de les escoles confessionals actuals no podrien sobreviure econòmicament com a escoles privades, ja que se situen en barris populars. Però tampoc no volen renunciar a la seva confessionalitat, i demanen seguir essent concertades per tal d'evitar una crisi en el nostre sistema educatiu; és doncs una argumentació més pragmàtica que ideològica. Els cristians del segon punt de vista no hi estan d'acord; molts no cristians més aviat tampoc, tot i que veuen el problema operatiu.

Un element que complica encara més aquesta discussió és l'alt percentatge de fills d'immigrants que hi ha a l'escola pública. Això porta a determinades famílies sense accés a les escoles privades a preferir l'escola concertada, i sovint això es fa deixant de banda si aquesta escola concertada és confessional o no; es prioritza que no sigui pública per sobre de  la seva confessionalitat. Aquí ens trobem altra vegada amb el pragmatisme, el qual sembla donar preferència a trobar solucions "útils a curt termini" als problemes, cosa ben valorada. Però té un inconvenient sovint oblidat: deixa de banda o fins i tot menysprea l'idealisme, l'intent de conformar la realitat en base a uns ideals o valors. Socialment, això pot tenir conseqüències perjudicials per a una bona construcció de la societat. 

Els sectors menys pragmàtics, tant no cristians com cristians, que posen en relleu la importància de la coherència ideològica, serien partidaris d'iniciar ràpidament una transició de les escoles cristianes que els permeti passar a ser sigui escoles privades sigui escoles no confessionals. Aquí potser el Secretariat de l'Escola cristiana tindria una doble missió important a dur a terme: d'una banda, l'aprofundiment d'aquest debat ideològic; de l'altra, l'ajuda pràctica a les escoles confessionals per poder emprendre la transició assenyalada.