Quatre propòsits

Quatre propòsits que poden orientar una trajectòria vital:

1. Viure dignament

2. Assaborir la vida

3. Encarnar grans valors

4. Obrir-se a la divinitat

Per a això, disposem de quatre facultats: la consciència, la sensibilitat, la voluntat i la fe.

Art i sentiment

Gauguin 1888

"Que l'art és un ofici que sols poden apreciar llurs artífexs és, tanmateix, una idea ben grotesca: l'art és la manifestació d'un sentiment, i aquest sentiment parla un llenguatge que tothom pot entendre."

William Somerset Maugham a La lluna i sis penics (1919)

(traducció d'Àlvar Valls)

Pascal i la raó

Quatre pensaments de Pascal sobre la raó:

253 Deux excès: exclure la raison, n’admettre que la raison

267 La dernière démarche de la raison est de reconnaître qu’il y a une infinité de choses qui la surpassent; elle n’est que faible, si elle ne va jusqu’à connaître cela.

277 Le cœur a ses raisons, que la raison ne connaît point. On le sent en mille choses.

278 C'est le cœur qui sent Dieu, et non la raison. Voilà ce que c'est que la foi parfaite, Dieu sensible au cœur.


Blaise Pascal, Les pensées, Section IV, Des moyens de croire



Possible traducció:


"Dos excessos: excloure la raó, admetre només la raó."

"L'últim pas de la raó és reconèixer que hi ha una infinitat de coses que la superen; ella només és feble, si no arriba tan lluny com per saber-ho."

"El cor té les seves raons, que la raó no coneix pas. Ho sentim en mil coses."

"És el cor que sent Déu, no la raó. Això és el que és la fe perfecta, Déu sensible al cor."

Sobre la Bellesa

Picasso 1931

"Beauty is the mutual adaptation of the several factors in an occasion of experience. Thus in its primary sense Beauty is a quality which finds its exemplification in actual occasions: or put conversely, it is a quality to which such occasions can severally participate. There are gradations in Beauty and in types of Beauty.

"Adaptation" implies an end. Thus Beauty is only defined when the aim of the "adaptation" has been analysed. This aim is twofold. It is in the first place, the absence of mutual inhibition among the various prehensions, so that the intensities of subjective form, which naturally and properly -or in one word, conformally- arise from the objective contents of the various prehensions, do not inhibit each other. When this aim is secured, there is the minor form of beauty, the absence of painful clash, the absence of vulgarity. In the second place, there is the major form of Beauty. This form presupposes the first form, and adds to it the condition that the conjunction in one synthesis of the various prehensions introduces new contrasts of objective content with objective content. These contrasts introduce new conformal intensities of feelings natural to each of them, and by so doing raise the intensities of conformal feeling in the primitive component feelings. Thus the parts contribute to the massive feeling of the whole, and the whole contributes to the intensity of feeling of the parts. Thus the subjective forms of these prehensions are severally and jointly interwoven in patterned contrasts. In other words, the perfection of Beauty is defined as being the perfection of Harmony; and that perfection of Harmony is defined in terms of the perfection of Subjective Form in detail and in final synthesis. Also the perfection of Subjective form is defined in terms of "Strength". In the sense here meant, Strength has two factors, namely, variety of detail with effective contrast, which is Massiveness, and Intensity Proper which is comparative magnitude without reference to qualitative variety. But the maxumim of intensity proper is finally dependent upon massiveness."

Alfred North Whitehead a Adventures of Ideas (1932), Cap. XVII, 1


Possible traducció:


"La Bellesa és l'adaptació mútua dels diversos factors en una ocasió d'experiència. Per tant, en el seu sentit primari, la Bellesa és una qualitat que es troba exemplificada en ocasions reals: o, dit al revés, és una qualitat a la qual aquestes ocasions poden participar de manera individual. Hi ha gradacions en la Bellesa i en els tipus de Bellesa.

"Adaptació" implica una finalitat. Per tant, la bellesa només es defineix quan s'ha analitzat l'objectiu de l'"adaptació". Aquest objectiu és doble. Es tracta, en primer lloc, de l'absència d'una inhibició mútua entre les diverses aprehensions, de manera que les intensitats de la forma subjectiva, que de manera natural i adequada -o en una sola paraula, conformada- es deriven dels continguts objectius de les diverses aprehensions, no s'inhibeixen entre si. Quan s'assegura aquest objectiu, hi ha la forma menor de bellesa, l'absència d'un xoc dolorós, l'absència de vulgaritat. En segon lloc, hi ha la forma major de Bellesa. Aquesta forma pressuposa la primera forma i li afegeix la condició que la conjunció en una síntesi de les diverses aprehensions introdueix nous contrasts de contingut objectiu amb contingut objectiu. Aquests contrasts introdueixen noves intensitats conformadores de sentiments naturals per a cadascuna d'elles, i fent això fan créixer les intensitats del sentiment conformador en els sentiments componedors primitius. D'aquesta manera, les parts contribueixen a l'emoció massiva del conjunt, i el conjunt contribueix a la intensitat emotiva de les parts. Així, les formes subjectives d'aquestes aprehensions estan entrellaçades de manera individual i conjunta en contrasts modelats. En altres paraules, la perfecció de la Bellesa es defineix com la perfecció de l'Harmonia; i aquesta perfecció d'Harmonia es defineix en termes de la perfecció de Forma Subjectiva en detall i en síntesi final. També es defineix la perfecció de la Forma Subjectiva en termes de "Força". En el sentit que aquí es vol utilitzar, la Força té dos factors, és a dir, varietat de detalls amb contrast efectiu, que és la Massivitat, i Intensitat Adient, que és una magnitud comparativa sense referència a la varietat qualitativa. Però el màxim d'intensitat adient depèn finalment de la massivitat ".

Arrels i branques

"Les arrels de l'ordre són la humanitat i la justícia; les branques de l'ordre són la llei i les regulacions. La vida humana està basada en les arrels, no en les branques. 

(..)

Els que donen prioritat a les arrels abans de donar-la a les branques són anomenades persones superiors; els qui donen prioritat a les branques abans que a les arrels són anomenades persones de mires estretes."

Del Wenzi 156

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Un amor suprem

Rothko 1968

Els dotze passos proposats per Bill Wilson i Bob Smith el 1935 per a deixar enrere les addiccions (van ser els fundadors d'Alcohòlics Anònims).

Sembla un bon ús de la referència a la divinitat en tasques pràctiques.

És bonic saber, tal com explica el suplement Culltura/s de La Vanguardia del 15.12.2018, que John Coltrane va fer servir aquests passos per a sortir del pou de la droga i que les seves darreres creacions discogràfiques (A love supreme, First Metitations, Om i Meditations) miren de reflectir aquest procés (a l'Spotify de merceirai hi trobareu una playlist amb el nom de John Coltrane que els aplega; no són peces fàcils, però hi ha en elles força creativa).

- We admitted we were powerless over alcohol – that our lives had become unmanageable.

- Came to believe that a Power greater than ourselves could restore us to sanity.

- Made a decision to turn our will and our lives over to the care of God as we understood Him.

- Made a searching and fearless moral inventory of ourselves.

- Admitted to God, to ourselves and to another human being the exact nature of our wrongs.

- Were entirely ready to have God remove all these defects of character.

- Humbly asked Him to remove our shortcomings.

- Made a list of persons we had harmed, and became willing to make amends to them all.

- Made direct amends to such people wherever possible, except when to do so would injure them or others.

- Continued to take personal inventory and when we were wrong promptly admitted it.

- Sought through prayer and meditation to improve our conscious contact with God as we understood Him, praying only for knowledge of His will for us and the power to carry that out.

- Having had a spiritual awakening as the result of these steps, we tried to carry this message to alcoholics and to practice these principles in all our affairs.

La festa

Filippo Lippi 1465

"La festa és índex i senyal de la relació entre temps i eternitat, la superació del temps lineal en un model d'experiència on, ja en aquesta terra, temps i eternitat troben un punt paradoxal de juntura i síntesi."

Eugenio Trías a El pensament de Joan Maragall (1982), p.129.

Nadal i infantesa

Memling 1472

"Per Nadal se celebra "el poder néixer eternament, de renéixer sempre de nosaltres mateixos; de fer de la nostra vida un etern començament, de ser sempre nens d'alguna manera" (Joan Maragall)."

(...)

"Enmig de l'obscuritat de la raó, la vida acompleix aquest miracle del renaixement, il·luminant, com el sol enmig de l'hivern, el fred inhòspit del passat amb l'escalf d'un nou dia.

De fet és "el nen que duem dintre" el qui reneix en nosaltres en aquesta primavera anticipada, mite del naixement, festa fundacional, que és Nadal."

Eugenio Trías a El pensament de Joan Maragall (1982), p.131, 135.

Bufar les brases

Konrad von Soest 1403

Cada Nadal hem de continuar bufant les brases com aquest Sant Josep per tal de mantenir viva la flama de l'esperança...

Panikkar sobre l'Esperit

Bissier 1959

"No es pot pregar a l'Esperit com si fos un objecte que es troba dellà de la nostra pregària. Amb l'Esperit no hi ha sinó lloc per a una unió no-relacional. Només es pot pregar en l'Esperit, tot dirigint-nos al Pare per mitjà del Fill. És més aviat l'Esperit que prega en nosaltres. Quan s'emprèn el camí de l'Esperit només es pot assolir el fonament extraòntic de tot.

(…)

Per aquesta raó, l'Ésser —i els éssers— només existeixen en tant que procedeixen de la seva Font i continuen fluint en l'Esperit: el nosaltres, en tant que ens reuneix a tots en la comunió integrada d'aquesta realitat perfecta."


Raimon Panikkar a La Trinitat (1963)

Interessos, valors i actituds

Hodgkin 2010

Els interessos són conscients i racionals. Els valors són conscients i irracionals. Les actituds són inconscients i irracionals.

I ens hem de moure enmig de tots ells, que ens condicionen i alhora ens ajuden a trobar sentit a la vida.

Les persones realitzades

"Quan Wen-tzu va preguntar: Per què es consideren la humanitat, la justícia i la cortesia menors que la virtut de la divinitat?

Lao Tse va dir: Els que practiquen voluntàriament la humanitat sempre la calculen en termes d'aflicció i felicitat, els que practiquen voluntàriament la justícia sempre l'entenen en termes de prendre i donar. La mateixa aflicció i felicitat no es poden estendre a tots dins dels quatre mars; els béns i els diners d'una tresoreria exhausta no són suficients per proveir a tot el poble.

Per això, sabem que és millor encarnar la divinitat i posar en pràctica la seva virtut. Basats en la naturalesa essencial del cel i de la terra, tots els éssers es corregeixen a si mateixos i tothom es realitza. La humanitat i la justícia són dependents i subsidiàries. Per això, les grans persones viuen mitjançant el profund i no mitjançant la superficialitat.

Pel que fa a la cortesia, es tracta d'un embelliment de la substància. La humanitat és un efecte de la benevolència. Per tant, la cortesia ha de ser regulada d'acord amb els sentiments humans, de manera que no excedeixin el que és substancial. Humanitat no vol dir malbaratar caritat; acomiadar-se dels morts amb sentiments d'aflicció pot ser anomenat humanitat.

Nodrir la vida no força a la gent a fer el que no vol fer, ni els impedeix fer el que no poden deixar de fer. Quan les avaluacions de mesura no deixen de tenir en compte el que és apropiat, la censura i la lloança no tenen cap manera de sorgir.

Així doncs, de la composició de la música és suficient unir sentiments de gaudi, no sentir més enllà de l'harmonia, comprendre les proporcions del decrescendo i del crescendo, dominar les mesures apropiades de magnificència i austeritat.

Les coses no són així en les societats actuals. Les paraules i les accions s'oposen entre si, els sentiments i les aparences es contradiuen recíprocament. Les maneres corteses s'embelleixen fins al punt de l'avorriment, la música és agitada fins al punt de ser llicenciosa, els costums estan enfonsats en la mundanitat, i la censura i la lloança s'acumulen a les corts. Aquesta és la raó per la qual les persones realitzades abandonen aquestes coses i no les utilitzen.

Un home no pot córrer més que un cavall veloç, però si el cavall és enganxat a un carro no pot córrer més que un home. Per això, els que se serveixen de la divinitat amb habilitat fan servir els recursos d'altra gent per complir les seves tasques, usant el que poden fer pel que no poden fer.

Quan els governants li deixen temps, el poble li paga de tornada amb béns; quan els governants el tracten de manera cortès, anirà fins a la mort per correspondre. Per aquesta raó, quan hi ha nacions en perill, no hi ha governants que estiguin segurs; quan hi ha governants preocupats, no hi ha ministres feliços.

S'honora a aquells la virtut dels quals excedeix el seu rang; es maleeix a aquells el salari dels quals excedeix la seva virtut. La noblesa de la virtut no implica engrandiment; un salari just no és excessiu. Aquells que són ennoblits sense virtut estan robant el rang, aquells que prenen injustament estan robant la riquesa.

Els savis estan còmodes en la pobresa, gaudint de la divinitat. No perjudiquen la vida cobejant, i no es carreguen a si mateixos amb coses materials. Per això, no es desvien de la justícia prenent el que no mereixen.

Antigament no s'honorava als que no tenien virtut, no es confiaven càrrecs oficials als que no tenien capacitat, no es recompensava als que no tenien mèrit i no es castigava als que no havien fet res dolent. Quan es promovia la gent, es feia amb cortesia; quan es l'acomiadava, es feia amb justícia. En l'era de les persones curtes de mira, quan es promovia la gent era com si se la elevés a cel, i quan s'acomiadava a la gent era com si se la submergís en l'abisme. Quan parlem d'abans, ho fem per criticar el present.

Els que pesen cavalls deixen de banda els flacs, els que escullen homes deixen de costat als pobres. Quan el rebost està plena de carns riques, ningú es preocupa dels ossos i del cartílag.

Les persones superiors miren a l'interior de cada realitat i no creuen les paraules calumnioses. Quan els governants han errat, els ministres que no els amonesten no són lleials, mentre que els governants que no escolten quan són amonestats no estan il·luminats. Els dirigents que no es preocupen quan el poble està abatut no són intel·ligents. Així, mantenir l'autocontrol fins a la mort, fins i tot en les dificultats, és tasca dels servidors de la societat; vestir els que tenen fred i alimentar els que tenen fam constitueix la benevolència dels bons pares.

Quan els grans serveixen als petits se'ls anomena persones canviants; i al fet que els petits oprimeixin als grans se'n diu rebel·lar-se contra la naturalesa. Encara que al principi puguin escalar el cel, més endavant cauran inevitablement en l'abisme. Aquesta és la raó per la qual les aldees no abandonen a les persones d'edat encara que siguin inútils, mentre que les corts tenen diferències en la condició social dels rangs.

Els que reverencien als nobles ho fan perquè els consideren propers al governant. Els que honoren les persones d'edat ho fan perquè les consideren pròximes als seus pares. Els que respecten als qui són més grans en edat que ells ho fan perquè els consideren pròxims als seus germans grans.

Els que han nascut dins de la noblesa es tornen arrogants, els que han nascut dins de la riquesa es tornen extravagants. Per això, la riquesa i la condició social no condueixen a comprendre la divinitat. En efecte, pocs són els que es vigilen a si mateixos i poden evitar fer alguna cosa errònia.

Aprendre sense cansar-és la manera de governar-se a si mateix. Ensenyar sense cansar-se és la manera de governar al poble. Pocs, en efecte, són els que s'uneixen a mestres savis i bons companys i tot i això fan coses errònies.

Conèixer la bondat pràctica s'anomena coneixement, estimar la bondat pràctica s'anomena humanitat, honorar la bondat pràctica s'anomena justícia, respectar la bondat pràctica s'anomena cortesia, i gaudir de la bondat pràctica s'anomena música.

En temps antics, els que treballaven amb habilitat pel món no planejaven res, però res quedava sense fer. Així, hi ha una manera de treballar pel món: si esbrines com, hi ha realització sense esforç; si no esbrines com, les teves accions seran inevitablement infelices.

La manera en què treballar pel món es fa tan prudentment, és com si estiguessis travessant un poderós riu a l'hivern; amb cautela, com si tinguessis por de tot el que t'envolta; respectuosament, com si fossis un convidat; sigues tan lleuger com si fugissis del gel, tan pur com una persona simple, tan opac com si estiguessis sense decidir-te, tan ampli com una vall. Així és com es treballa pel món.

Ser tan prudent com en creuar un poderós riu a l'hivern vol dir no actuar amb presumpció. Ser tan cautelós com si tinguessis por de tot el que t'envolta vol dir anar amb peus de plom respecte a tot el que és perjudicial. Ser tan respectuós com si fossis un convidat significa ser humil i tenir una actitud de reverència. Ser tan lleuger com quan fuges del gel significa no arriscar-te a apilar tresors. Ser tan pur com un beneit significa no arriscar-te a fer les coses sense cura. Ser tan opac com si estiguessis sense decidir-te significa no presumir de claredat. Ser tan ampli com una vall significa no arriscar-te a estar completament ple.

Els que no avancen de manera presumptuosa no s'arrisquen a ser els primers a retirar-se. Els que són cautelosos respecte al que és perjudicial per a ells romanen flexibles i condescendents, sense atrevir-se a ser altius. Els que són humils i tenen una actitud de reverència es rebaixen a si mateixos i honoren als altres. Els qui no s'arrisquen a apilar tresors es redueixen a si mateixos i no s'atreveixen a ser rígids. Els qui no s'arrisquen a fer les coses sense cura es consideren a si mateixos com mancats i no presumeixen d'estar complets. Els qui no presumeixen de claredat romanen en la foscor i en la ignomínia i no pretenen ser nous i frescos. Els qui no s'atreveixen a estar completament plens veuen allò del que no tenen i no pretenen ser persones de vàlua.

La manera de fer de la divinitat és de tal manera que és possible avançar retrocedint, rebre honors mantenint la flexibilitat, ser elevat rebaixant-se a un mateix, ser satisfet disminuint-se a si mateix, ser complet expressant els propis defectes, ser nou i fresc mostrant-fosc i ple d'ignomínia, ser bo veient les pròpies mancances. La divinitat no té previst res, però res deixa de ser fet."

Wenzi 155

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Comiat

"Estimats germans, estimades germanes, estimats fills i filles: a aquesta generació ha pertocat el trist privilegi de ser testimoni de l'acompliment de la profecia del deixeble de Thot: Egipte serà abandonat pels seus déus. Ja ho heu sentit: som les restes d'un immens naufragi espiritual. Res no ens pot salvar. Amb nosaltres o, a tot estirar, amb els nostres fills, desapareixerà l'antiga religió dels egipcis, el culte diví que durant més de cinc mil anys ha fet que els homes i dones de les riberes del Nil alcessin els ulls al cel i esperessin dels Senyors de l'Univers el do de la vida en el Regne del Més Enllà. No erréssim, però, en el judici sobre el que està succeint. Els grans profetes dels temps antics ens ensenyaren que la divinitat és eterna, incorruptible i inaccessible. No són els déus, doncs, els qui han estat foragitats d'Egipte: a ells no els pot  assolir cap malvestat de part dels homes. Som nosaltres els qui hem deixat perdre els tresors del culte amb el qual preteníem comunicar-nos amb ells. Ens hem quedat sense mirada, sense veu i sense gest. Paraules i gestos forans han estat imposats a aquest poble d'Egipte per invasors estrangers que han destruït els nostres temples i han prohibit el nostre culte. No hi ha esperança per a nosaltres. Acomplirem els nostres deutes, tanmateix, amb la divinitat exiliada. No pretenguem, però, que els déus ens escoltin, perquè ja no hi són. Ho farem per a nosaltres, perquè amb l'acompliment de les antigues prescripcions salvem la nostra dignitat espiritual, ja que no podem salvar res més. Que el record d'Osiris ens acompanyi."

Josep Montserrat Torrents posa aquestes paraules en boca del vell sacerdot Pinedjem, un dels personatges de la seva novel·la històrica El barquer dels déus (2005). Una obra on es recreen alguns moments colpidors de la dinàmica religiosa a l'Egipte del segle V, com ara la mort d'Hipàtia o la destrucció del temple d'Hathor per part de monjos cristians especialitzats en aquesta tasca destructiva. El cristianisme hi apareix com una religió intolerant, com segur que va ser en molts llocs i moments de la història.

Ara ens podem preguntar si el cristianisme - i altres religions - no es troba en la mateixa situació que la religió dels egipcis que mostra Josep Montserrat Torrents. No per la imposició de cap nova religió, sinó per l'oblit de la dinàmica religiosa en les nostres societats.

Direu: "I ara! Però si hi ha milers de milions de cristians i musulmans al món, si el buddhisme s'escampa, si fora d'Europa més aviat sembla haver-hi una revitalització de la dinàmica religiosa!" Segur? Ho creieu de debò? Aquestes dinàmiques són consistents, mostren autenticitat espiritual? O són reaccions sociològiques a la pèrdua d'identitat derivada de la modernitat, que les institucions religioses utilitzen per enfortir-se?

Roma

Marquet 1909

Per què agrada tant la pel·lícula Roma d'Alfonso Cuarón? Deixem de banda els seus mèrits cinematogràfics, que els té tots. Hi ha d'haver alguna cosa més que expliqui el seu impacte, l'aplaudiment general que genera.

La meva hipòtesi seria que el seu èxit està lligat a una certa "nostàlgia d'autenticitat" que seria una de les característiques del nostre temps.

No és que els temps passats, sovint idealitzats pel record, fossin més autèntics que els actuals; probablement cada temps té un grau semblant d'autenticitat o de manca d'ella.

Per tant, la nostàlgia, més que de l'enyor d'un temps més autèntic, deriva de la manca d'autenticitat que trobem en el nostre temps. Projectem els dèficits del present en la manera de viure el passat. És a partir de la vivència del present com a poc autèntic que el passat evocat per Roma - i no només per Roma - ens sembla més autèntic, i per tant genera en nosaltres aquesta nostàlgia.

Fins i tot el blanc i negre entra en aquest joc. Vivim en un món tan saturat de color - les pantalles que apareixen quan obrim un ordinador en són una mostra; el Magazine i el Fashion&Arts de La Vanguardia en són un recull significatiu - que el blanc i negre se'ns mostra com un descans, i esdevé un signe d'aquesta major autenticitat.

Roma de Cuarón és un homenatge al temps de la seva infantesa, al Mèxic de la seva infantesa. Dit amb un llenguatge que faria vibrar de goig els neorealistes. I és un esclat de sensibilitat davant del dolor quotidià dels humans. És una obra plena d'escenes memorables, com bé assenyala Llàtzer Moix a La Vanguardia del 16.12.2018.

Tot això és cert, però torno a dir que em sembla insuficient per explicar el ressò de la pel·lícula entre nosaltres. Crec que l'explicació s'ha de buscar més en els dèficits de l'avui que no pas en les virtuts de l'ahir.

Tragèdies

"Els grecs antics acceptaven la ­crueltat de la natura, que és, alhora, agressiva i dolça. Ho explica molt bé Salvatore Natoli a Libertà e destino nella tragedia greca (Ed. Morcelliana). La mare natura genera la vida, però també, implacable i freda, la destrueix. Les tragèdies gregues se centren en aquesta contradicció (la natura com a mare i com a madrastra atroç). Pels grecs la ­vida s'escindia entre zoé, mot del qual prové zoologia, i bios, del qual deriva biografia: la història concreta d'un individu.

Zoé fa referència a la vida en general, característica comuna de tots els éssers vivents, i conté una visió freda i desapassionada del cicle de la natura: la roda cega, inexorable, que no s'atura mai. La naixença (equivalent a la primavera, o al matí), la plenitud (estiu, migdia), el declivi (tardor, tarda) i la mort (hivern, nit). El cicle de zoé ateny tot allò que és viu i dibuixa una relació de dependència entre vida i mort, ja que la mort no és un final, sinó la llavor d'un altre començament. Les fulles caigudes a la tardor que es podreixen als boscos d'hivern són l'aliment de les fulles que sorgiran amb la primavera. En visitar la tomba del seu pare, Agamèmnon, Electra recita una oració fúnebre: “Oh, natura que tot ho generes, acull la llavor fecunda!”. Els cadàvers són sements.

Si zoé és la vida genèricament considerada, bios fa referència a la vivència singular, a l'existència individual, a la biografia de cada subjecte. Allò que per a la natura no és més que canvi continu, renovació inevitable, transformació de fulles podrides en rebrots nous, per al subjecte és la fi definitiva, el mur infranquejable, la mort. La natura no té consciència del seu girar. És incommovible. Però el subjecte, sí. L'individu sap que aquest final arriba. D'aquí la batalla per la vida; i la resistència a la mort.

Els occidentals d'avui fugim de la idea de la mort. Però els grecs miraven la mort cara a cara. Entenien l'existència com la lluita incansable entre els dos sentits de la vida: el genèric (zoé) i el subjectiu (bios), conscients que, per a la natura, la mort del subjecte no té cap importància. Viure d'acord amb la realitat humana és la lliçó principal de les tragèdies gregues. La pretensió de ser immortal i viure com els déus és insensata (els grecs estaven molt lluny de la voluntat contemporània de suplantar Déu de què parla Yuval Noah Harari a ­Homo Deus, Ed. 62). Per això són castigats els que, com Prometeu, pretenen equiparar la vida humana a la divina.

Schopenhauer i Freud van subratllar, partint dels grecs, la doble cara de l'existència humana. Sostenen que, d'una banda, som mers funcionaris de l'espècie, administradors aplicats de les lleis cegues de la natura. Però, de l'altra, empesos per la il·lusió de la subjectivitat, tenim la fantasia de controlar i dirigir la nostra vida. El desig individual i les exigències de la natura estan escindits.

D'aquesta escissió parlen les tragèdies gregues. En el cicle d'Orestes, per exemple, ens trobem davant de dilemes tremends que ens il·lustren sobre la dificultat de les eleccions humanes. Agamèmnon ha de liderar la coalició grega que se'n va cap a Troia. Helena, la dona del seu germà Menelau, se n'ha anat amb Paris, fill del rei troià. Però com que les naus gregues no ­poden desplegar les veles, li és exigit el ­sacrifici de la seva filla Ifigènia. ¿La sacrifica per sentit del deure (la pàtria és superior a l'amor patern) o per orgull de cabdill (l'èxit, la glòria)? Quan torna, vencedor de la guerra, la seva dona Clitemnestra i Egist, l'amant, l'assassinen. ¿Clitemnestra ha ­venjat la filla o ha defensat la nova vida amb l'amant i el poder que comparteixen? Després Orestes, fill d'ambdós, assassina la mare. ¿Ho fa per venjar el pare o per recuperar el regne que li ha pres Egist?

He pensat en els dilemes d'aquest cicle tràgic grec tot observant els comportaments dels líders ­catalans i espanyols en les insomnes batalles que ens estan portant cap a un desastre anunciat. La nostra tragèdia, com les antigues dels grecs, ens pregunta: el comportament dels líders respon a les raons concretes (sentència de l'Estatut, immobilisme espanyol, exigència de les lleis, ideologia d'uns i altres) o és fruit d'una necessitat imperiosa, superior a nosaltres, fatalment irresistible, egocèntrica, tribal, viciada per anhels de triomf i pulsions inconfessables? Ens empeny el cicle actual d'Europa, plena de tensions a cada país, cap al conflicte sense solució, cap al xoc que inevitablement (fins i tot si no apareix la violència) serà destructiu i devastador? Som esclaus de la conflictivitat de la nostra època, som titelles en mans de la història?

Pels Menelaus d'avui, ¿la dissort de la gent anònima no té cap importància? ¿Per ells només compten el prestigi, l'èxit o les lleis de la tribu? ¿No podem aturar el vent inclement del nostre temps? ¿Estem sotmesos a l'imperi de les lleis tràgiques de la política? ¿Ens domina, com si estiguéssim a Troia, l'orgull ferit, l'olor de la sang, l'anhel de triomf, la pulsió de mort?"

Antoni Puigverd a La Vanguardia del 17.12.2018

Aparença i Realitat

Picasso 1932

"The relation of Appearance to Reality, when there is symbolic truth, is that for certain sets of percipients the prehension of the Appearance leads to the prehension of the Reality, such that the subjective forms of the two prehensions are conformal. There is however no direct causal relalion between the Appearance and the Reality: so that in no direct sense is the Appeanance the cause of the Reality, or the Reality the cause of the Appearance. A set of adventitious circumstances has brought about this connection between those Appearances and those Realities as prehended it the experiences of those percipients. In their own natures the Appearances show no light upon the Realities, nor do the Realities upon the Appearances, except in the experiences of a set of peculiarly conditioned percipients.

(...)

Music, ceremonial clothing, ceremonial smells, and ceremonial rhythmic visual appearances, also have symbolic truth, or symbolic falsehood. In these later instances, the conveyance of objective meaning is at a minium, while the conveyance of sociable subjective form is at its height. Music provides an example when it interprets some strong sentiment, patriotic, martial, or religious, by providing the emotion which the votaries dumbly feel ought to be attached to the apprehension of national life, or of the clash of nations, or of the activities of God. Music elicits some confused feeling into distinct appreciation. It performs this service, or disservice, by introducing an emotional clothing which changes the dim objective reality into a clear Appearance matching the subjective form provided for its prehension.

There is then the vague truth-relation, via community of subjective form, between the music and the resulting Appearance. There is also the truth-relation between the Appearance and the Reality -the Reality of National Life, or of Striffe between nations, or of the Essence of God. This complex fusion of truth-relations, with their falsehoods intemixed, constitues the indirect interpretative power of Art to express the truth about the nature of things."

Alfred North Whitehead a Adventures of Ideas (1932), Cap. XVI, 8



Possible traducció:

"La relació de l'Aparença amb la Realitat, quan hi ha veritat simbòlica, és que, per a certs conjunts de perceptors, la aprehensió de l'Aparença condueix a la aprehensió de la Realitat, de manera que les formes subjectives de les dues aprehensions són conformes. No hi ha, però, relació causal directa entre l'Aparença i la Realitat: de manera que de cap manera directa no és l'Aparença la causa de la Realitat, o la Realitat la causa de l'Aparença. Un conjunt de circumstàncies adventícies ha provocat aquesta connexió entre aquelles Aparences i aquelles Realitats tal com apreheses en les experiències d'aquells perceptors. En les seves pròpies característiques les Aparences no projecten cap llum sobre les Realitats, ni les Realitats sobre les Aparences, excepte en les experiències d'un conjunt de perceptors peculiarment condicionats.

(...)

Música, roba cerimonial, olors cerimonials i aspectes visuals rítmics cerimonials, també tenen veritat simbòlica o falsedat simbòlica. En aquests exemples esmentats, la transmissió del significat objectiu és mínima, mentre que la transmissió de forma subjectiva sociable està a la seva màxima alçada. La música n'ofereix un exemple quan interpreta un sentiment fort, patriòtic, marcial o religiós, proporcionant l'emoció que els devots estúpidament pensen que hauria d'estar vinculada a l'aprehensió de la vida nacional, o del conflicte entre nacions, o de les activitats de Déu. La música transforma un sentiment confús en una apreciació clara. Realitza aquest servei, o perjudici, introduint una indumentària emocional que transforma la fosca realitat objectiva en una Aparença clara, que s'aplega amb la forma subjectiva proveïda per a la seva aprehensió.

Hi ha llavors la vaga relació de veritat, a través de la comunitat de forma subjectiva, entre la música i l'Aparença resultant. També hi ha la relació de veritat entre l'Aparença i la Realitat -la Realitat de la Vida Nacional, o del Conflicte entre nacions, o de l'Essència de Déu. Aquesta complexa fusió de relacions de veritat, amb les seves falsedats barrejades, constitueix el poder interpretatiu indirecte de l'Art per expressar la veritat sobre la naturalesa de les coses."

Art i bellesa

Balthus 1936

"No sé altra definició d'art que dir que consisteix a celebrar, cantar, dur a terme la bellesa."

Balthus a Mémoires de Balthus: recueillies par Alain Vircondelet, Monaco 2001

El problema de l'autenticitat

Twombly 2006

L'autenticitat és una percepció clau. Si quelcom ens sembla autèntic, ens fa vibrar. Li atorguem categoria de veritat. Ens commou. Ens mobilitza.

El problema és que el que uns perceben com a autèntic, d'altres no li perceben. No és un criteri objectiu, imparcial.

Els no independentistes trobem que a l'independentisme actual a Catalunya li falta un dring d'autenticitat. Tot ens sembla una mica fred, calculat, teatral, mimètic, poc espontani, artificial. Sovint la comunicació emprada és propera a les tècniques de màrqueting (com ara utilitzar un call center per a la captació de socis, o el correu estàndard personalitzat) i al llenguatge de la publicitat (per cert, aquest problema de la forma de comunicació no es limita a l'independentisme, del que les comunicacions d'Òmnium en són un exemple, sinó que abasta altres entitats, algunes de tan lloables en la seva pràctica com el Casal d'Infants del Raval o Arrels Fundació). Les petites pancartes individuals són idèntiques, pulcres, ben repartides. Les consignes i els tòpics s'escampen mecànicament, repetits per molta gent sense una interiorització suficient.

L'independentista, en canvi, ho viurà al revés, i considerarà les posicions no independentistes com a no autèntiques, covardes, indecises.

El drama és que llavors tot esdevé una lluita de poder. No hi ha espai per al raonament i la convicció. Ningú canviarà la seva percepció. L'única sortida sembla ser la imposició dels uns sobre els altres. I aquesta és sempre una mala sortida, una sortida traumàtica. Per això el problema català és actualment tan desesperant.

La fama

"Quan els que actuaven com a dirigents en antics temps ho practicaven profundament, se'n deia divinitat i virtut; quan ho practicaven superficialment, se'n deia humanitat i justícia; quan ho practicaven lleugerament, se'n deia cortesia i coneixement.

(...)

La fama no pot ser obtinguda buscant-la, ha de ser donada pel món."


Del Wenzi 154

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Sunyer

Sunyer 1923

La sala dedicada a Joaquim Sunyer (1874-1956) del nostre Museu virtual.


https://photos.app.goo.gl/2fZXbh4S936AvwQU9

Demografia i economia

Kandinsky 1913

Un article esplèndid d'un economista sòlid, Guillem López i Casasnovas, de la  Universitat Pompeu Fabra, publicat a La Vanguardia de l'11.12.2018. Mostra la capacitat de l'anàlisi econòmica per posar sobre la taula elements a considerar i la dificultat que això porti a saber què passarà (i en conseqüència a què es pot fer per incidir positivament en la realitat). El seu "o sigui que ni idea" final és ben honest i digne d'agraïment.

"Totes les recerques indiquen que Espanya despunta en les seves fites presents i futures de millora de l'esperança de vida. Noves oportunitats (anys de vida) i nous reptes (vida als anys, lliures de discapacitat). La situació que s'acosta té, però, múltiples vectors a tenir en compte per poder-la traduir en benestar. Un de molt clar és l'efecte sobre la renda amb què aquest més gran nombre d'anys es viurà: això, en bona part, té a veure amb les pensions.

Malgrat que la taxa de dependència entre ocupats i jubilats no deixa de baixar, les reformes estan embussades per la baralla política. Ja es veurà de quines pensions fruïm. També és remarcable l'aresta relativa a l'impacte sobre la despesa social: més despesa sanitària (si no s'aconsegueix que els guariments pal∙liatius dominin els intensius) i més despesa en guariments de dependència. I potser en educació i formació en els nous horitzons vitals que s'obrin.

Un altre menys conegut que comença a merèixer l'atenció de les autoritats públiques d'alguns països més desenvolupats que el nostre és que l'envelliment, combinat amb baixa natalitat, fa que més fàcilment les nostres persones grans acabin vivint soles. La solitud te múltiples efectes: també sobre la salut, almenys per a aquells per als quals no resulta una opció lliurament escollida.

Una quarta derivada més incerta és la de l'impacte de l'envelliment sobre la macroeconomia. La veritat és que s'ha criticat molt que els models dels economistes no hagin incorporat prou bé les variables vinculades a la demografia. Entre altres elements això suposa postular com afectarà el PIB: probablement a la baixa; però com impactarà sobre el benestar (posem PIB per càpita) ja no està tan clar en funció de quin tipus de treball la intel∙ligència artificial substituirà. I sobre el tipus d'interès? Aquí les hipòtesis ballen: estalviarem més sabent que viurem més temps? Sí, probablement, però és que els més grans solen tenir en les seves cohorts més propensió marginal a consumir que a estalviar...

A més, si la fertilitat baixa potser no caldrà estalviar tant... Però és que amb menys necessitats de despesa familiar serà més possible fer-ho. Tot i que amb menys població potser creix menys la renda global i la capacitat d'estalvi nacional baixa; i això malgrat que els més grans, pel fet de comptar amb més riquesa acumulada al llarg de la seva vida i que van liquidant en la vellesa, potser abarateixen el tipus d'interès i fan menys atractiu l'estalvi. També podria ser, però, que l'aversió al risc de la població per la por de ser pobres de grans els estimuli igualment a fer-ho. Comptant que puguin. O sigui que ni idea, i de moment hi ha poques evidències contrastables. Però ben segur que, d'impacte per l'envelliment, n'hi ha."

Raspall: Sense poemes

Sunyer 1912

“Sense poemes,
els sofriments serien
tan tenebrosos
com, de nit, la tempesta
en un mar sense platges.”


Joana Raspall (1913-2013)

Transmutació

Bissier 1957

"L'espiritualitat és l'art de la transmutació del quotidià."

Raimon Panikkar, 9 de desembre de 1992

Personatge

L'altre dia, a prop del Mas dels Mollons de Pena-roja de Tastavins (Matarranya), ens va venir a visitar un personatge ben curiós...

Sembla ser que és un exemplar d'Empusa pennata. La Viquipèdia en diu el següent:

"L'empusa (Empusa pennata) és un insecte mantodeu de la família dels empúsids. La seva zona de distribució comprèn el mediterrani occidental, tenint el límit oriental a Itàlia i Tunis. És l'única espècie dels empúsids trobada a Catalunya.

L'empusa té un cicle aproximadament univoltí i habita zones seques i càlides, tot i que també es pot trobar vora els rius. Els adults presenten colors verds o marrons assoleixen els 70 mm de longitud (femelles) o 60 mm (mascles). Es caracteritza per la presència d'una protuberància sobre el cap. Aquest insecte, estrictament carnívor, s'alimenta principalment d'altres insectes i aràcnids. Està especialitzat en la caça d'insectes voladors, que atrapa amb les potes anteriors, que estan armades amb espines. Aquest insecte pot arribar a fer sis mudes per assolir l'estadi adult. El color del medi en què habita durant la seva última muda determina el color de l'adult.

El nom del gènere empusa prové de la mitologia grega. Empusa era una semideessa monstruosa i malèvola, capaç d'assolir formes d'animals o dones de gran bellesa per tal de seduir els homes i devorar-los."

A la xarxa n'hi ha algunes altres imatges ben boniques:

Tres fòrums

Barceló 1986

Els bonics lemes dels tres primers fòrums Home i evangeli celebrats el 1985 (Jesuïtes de Sarrià, 800 participants), el 1986 (La Salle de la Bonanova, 1.600 participants) i el 1987 (Llars Mundet, 1.600 participants):

"Lliures al servei dels homes"

"Oberts al futur, constants en l'esperança"

"Cridats a la fraternitat"

Aquestes tres primeres edicions del fòrum les varem viure amb veritable passió...

Harmonia

"De les energies de l'univers, cap és més gran que l'harmonia. Harmonia significa regulació del yin i del yang, la divisió de nit i dia. Així, miríades d'éssers neixen a la primavera i maduren a la tardor. El naixement i la maduració requereixen la vitalitat de l'harmonia, és a dir, el yin acumulat no produeix i el yang acumulat no desenvolupa; només quan el yin i el yang interaccionen són capaços de produir harmonia.

Per tant, la manera de fer dels savis consisteix a ser magnànims però severs, estrictes però càlids, amables però justos, ferotges però humans. El que és massa dur es trenca, i el que és massa tou es doblega: el lloc encertat està just entre la duresa i la blanor. La benevolència portada massa lluny debilita, cosa que és indigne. La severitat portada massa lluny esdevé ferocitat, la qual cosa és discordant."

Del Wenzi 153

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Amor i coneixement

Rothko 1957

"El cor, l'amor, és un mitjà de coneixement. Quan sentim l'expressió jnana ioga, ioga del coneixement, ens sembla que és un ioga que només utilitza la potència de l'intel·lecte, de la discriminació i que al contrari la bhakti, el ioga de la devoció es basa, ell, en un sentiment religiós que de vegades sembla sospitós en el seu fervor. Però de fet no hi ha cap ioga del coneixement que no faci lloc pel cor i el sentiment. No hi ha coneixement, en el seu sentit darrer, en el sentit esotèric del terme, que sigui només un coneixement per la sensació i per la intel·ligència intel·lectual. És per això que l'expressió "la intel·ligència del cor", que és una expressió ben francesa, em sembla, per a nosaltres, tan plena de sentit. (...) El coneixement és una qüestió de cor, és una qüestió d'amor, és una qüestió de sentiment, i per tant de purificació del cor."

Arnaud Desjardins a L'art de méditer et d'agir, Les Editions du Rélié (1993)

Engrunes

"Tenim una sort tremenda de ser aquí. Quan un es para a pensar per què l'univers és com és, s'adona que som el resultat de casualitats inversemblants. Només amb que la gravetat hagués estat una mica més feble o més forta, o amb que la massa dels protons hagués estat més o menys, o amb que la càrrega elèctrica hagués estat diferent, la història de l'univers hauria estat completament diferent. Mai s'haguessin arribat a formar-estrelles i no hagués aparegut la vida. Però en el nostre Univers tot sembla conspirar per crear carboni, la base de la vida.

En el primer microsegon de l'univers es van formar quantitats gegantines de matèria i antimatèria que es van aniquilar entre elles alliberant una energia enorme. No sabem per què, però es va crear més matèria que antimatèria, de manera que per cada cent milions de partícules de matèria, n'hi va haver una que no es va destruir. Tota la matèria que veiem avui a l'univers, les galàxies, les estrelles, els planetes i nosaltres mateixos, som engrunes que van sobrar d'aquell primer microsegon.

L'antimatèria és exactament el mateix que la matèria, excepte que té les càrregues elèctriques a l'inrevés. Si en un àtom d'hidrogen, el nucli té càrrega positiva i l'electró negativa, en un antiàtom el nucli és negatiu i els antielectrons són positius. És com un mirall.

Quan un àtom de matèria i un d'antimatèria entren en contacte, es desintegren i es converteixen en energia. Excepte per aquest detall, un pot imaginar una antiestrella, feta d'antimatèria, i a primera vista no hi hauria manera de distingir-la d'una estrella convencional. O podem imaginar un antiunivers, igual que el nostre, però amb totes les càrregues elèctriques a l'inrevés.

Fins on sabem, no queda res de l'antimatèria que es va formar al big bang. En els setanta es pensava que hi podia haver bosses d'antimatèria en algun lloc de l'univers, zones poblades de antigalàxies, antiestrelles i antiplanetes, i fins i tot està previst fer observacions des de l'Estació Espacial Internacional per buscar-les. Però a mesura que aprenem més sobre l'univers, cada vegada sembla menys probable que hi hagi antiastres.

Al principi hi va haver antimatèria perquè l'energia es pot convertir en matèria i viceversa. És la famosa equació E = mc2. El que passa és que hi ha certes propietats de l'espai que han de respectar-se. Per exemple, l'espai no té càrrega elèctrica; per tant, si es crea matèria a partir de l'energia, ha de tenir càrrega elèctrica nul·la. Això fa que, per cada protó, hagi de crear-se un antiprotó; i per cada electró, un antielectró, que també anomenem positró.

El gran misteri és per què no es va desintegrar tota la matèria amb tota l'antimatèria. Sembla que es va produir una asimetria entre la matèria i l'antimatèria, però ningú sap per què. És el que estem intentant esbrinar amb l'experiment Athena al CERN. El primer que hem fet ha estat produir antihidrogen a gran escala. Ara estem intentant immobilitzar l'antihidrogen a temperatures molt baixes. Un cop ho aconseguim, buscarem diferències entre antiàtoms i àtoms per intentar comprendre la asimetria entre matèria i antimatèria al principi de l'univers."

Rolf Landua entrevistat per Josep Corbella a La Vanguardia del 01.02.2004

Les tres gràcies

Les tres gràcies segons Botticelli (1482), Raffaello (1504) i Cranach (1530, 1531 i 1535).


En trobareu més a

https://photos.app.goo.gl/78Wyo1kNNQwoZSVt9