Sobre música clàssica: compositors

Twombly 1961

Un esquema didàctic que pot ser útil per començar a situar-se en l'àmbit de la música clàssica és discernir sis grans èpoques de la música clàssica a la cultura occidental: l'Edat Mitjana, el Renaixement, el Barroc, el Classicisme, el Romanticisme i els reptes del segle XX.

a) La Música medieval, amb el Cant gregorià i autors com Guillaume de Machaut (1330-1377), John Dunstable (1370-1453), Guillaume Dufay (1400-1474), Jan van Ockenghem (1430-1495), Josquin des Prés (1450-1521).

b) El Renaixement amb la seva austeritat i la seva polifonia, un món de metall i de cristall. Instruments menys perfeccionats que els posteriors, timbre peculiar (clavecí, viola de gamba… música dels àngels). Formes que poden semblar de vegades rígides i elementals, o bé discretes i senzilles. Amb autors com Cristobal de Morales (1500-1553), Andrea Gabrielli (1510-1586), Giovanni Pierluigi di Palestrina (1525-1594), Roland de Lassus (1532-1594), Tomás Luis de Victoria (1540-1611), William Byrd (1543-1623), Giovanni Gabrielli (1557-1612), Monteverdi (1567-1643), Allegri (1582-1652), Orlando Gibbons (1583-1625), Schütz (1585-1672).

c) El Barroc o la vitalitat humana feta música, seguint alhora un gran rigor formal, fins al punt de poder parlar d'una certa exaltació de la forma. El fons queda subjecte al respecte a la forma (poc marge de maniobra dins de les normes establertes. Tot i així, el geni de Vivaldi sabé transmetre, a través d’aquestes formes, una gran alegria, i el geni de Bach una enorme profunditat). Amb autors com Lully (1632-1687), Corelli (1653-1713), Marin Marais (1656-1728), Purcell (1659-1695), Alessandro Scarlatti (1659-1725), François de Couperin (1668-1733), Albinoni (1671-1751), Vivaldi (1678-1743), Rameau (1683-1764), Bach (1685-1750), Haendel (1685-1759).

d) El Classicisme o l'equilibri entre la raó i el sentiment. Recerca de l'equilibri entre la forma i el fons (gran sentit de l'ordre i de l'harmonia). Forma ben pautada, fons contingut (alegria i tristesa, però sempre amb mesura, dins d'un ordre, amb correcció, sense excessos ni explosions sentimentals, sense eufòries ni patetismes). Els grans autors: Gluck (1714-1787), Haydn (1732-1809), Mozart (1756-1791), Beethoven (1770-1827) en la primera part de la seva producció.

e) El Romanticisme i la irrupció de l'emoció i la passió, que porten a la transgressió de les formes i l'exploració de nous camins. La forma al servei del fons (major llibertat formal; la forma “esclata”, és portada més enllà dels límits preestablerts anteriorment, per tal de permetre una millor expressió dels sentiments i les emocions). Exaltació del fons (obert a tota mena de sentiments i emocions i a tota mena d’intensitats, amb especial èmfasi en les extremes: l’eufòria, la desesperació, la malenconia…; sentiments no només personals sinó també col·lectius, com ara la pàtria, la revolta…). Hi podem diferenciar tres grans etapes:

1- El romanticisme inicial, més centrat en els sentiments personals (primera meitat del segle XIX). Ple de vitalitat i creativitat. Amb autors com Beethoven (1770-1827) en la segona part de la seva producció, Weber (1786-1826), Rossini (1792-1868), Schubert (1797-1828), Berlioz (1803-1869), Mendelssohn (1809-1847), Chopin (1810-1849), Schumann (1810-1856).

2- El romanticisme madur, més ambiciós i solemne, i que inclou la dimensió patriòtica (segona meitat del segle XIX). Amb autors com Liszt (1811-1886), Wagner (1813-1883), Verdi (1813-1901), Gounod (1818-1893), Offenbach (1819-1880), Franck (1822-1890), Lalo (1823-1892), Smetana (1824-1884), Bruckner (1824-1896), Saint-Saëns (1835-1921), Bizet (1838-1875), Mussorgski (1839-1881), Txaikovski (1840-1893), Dvorak (1841-1904), Grieg (1843-1907), Rimski-Korsakov (1844-1908), Fauré (1845-1929), Brahms (1853-1897), Janacek (1854-1928), Elgar (1857-1934), Puccini (1858-1924), Albéniz (1860-1909), Granados (1867-1916).

3- El post-romanticisme, que explora ja els límits emocionals i el desconcert davant el canvi de societat i la crisi de valors (finals del segle XIX i començaments del XX). Amb autors com Mahler (1860-1911), Richard Strauss (1856-1949), Schönberg (1874-1951) en la primera part de la seva producció.

f) La música del segle XX, on la revolució de les formes i l'obertura de nous camins esdevenen norma, criteri bàsic. Explosió de la forma (màxima llibertat expressiva, defensada tant pels impressionistes -per poder reflectir tota mena d’impressió, de color, de matís de la llum- com per l'escola de Viena -dodecafonisme: igual valor i llibertat d’associació de les dotze notes de l’escala). L'explosió del fons (obertura a l'expressió de nous sentiments: desorientació, angoixa, dispersió, ironia, absurd, desolació, buit…). La música mira de reflectir la tragèdia, el sofriment, el desconcert d'uns temps convulsos, alhora acompanyats per moments d'intensa tendresa o de joia. Amb autors com Debussy (1862-1918), Ravel (1875-1937), Satie (1866-1925), Sibelius (1865-1957), Nielsen (1865-1931), Scriabine (1872-1915), Reger (1873-1916), Rakhmàninov (1873-1943), Falla (1876-1946), Bartok (1881-1945), Stravinski (1882-1971), Prokofiev (1891-1953), Schönberg (1874-1951) en la segona part de la seva producció, Berg (1885-1935), Webern (1883-1945), Milhaud (1892-1974), Honneger (1892-1955), Hindemith (1895-1963), Poulenc (1899-1963), Mompou (1893-1987), Xostakovitx (1906-1975), Messiaen (1908-1992), Barber (1910-1981), Britten (1913-1976), Dutilleux (1916-2013).