diumenge, 5 de maig del 2024

Ocàs i fascinació



Gerard David 1490


"Ocàs i fascinació" és el títol de la novel·la curta o conte llarg d'Eva Baltasar de març de 1924. És un text dramàtic, potent, impactant, ben pensat i ben escrit, ple d'espurnes d'enginy. Les frases són breus, tallants, i fan la lectura fàcil. L'autora mostra una gran capacitat d'observació  i de descripció. L'obra està farcida de metàfores breus, punyents; la meitat ben escaients, l'altra meitat forçades, improcedents.

És un text fred, implacable, sense concessions, que no pretén agradar; és una antítesi del sentimentalisme. S'hi fa una acurada i precisa evocació de les tasques de neteja. "Ocàs" planteja la duresa de la vida d'una dona jove que sobreviu com pot, sense perspectives. "Fascinació" és una al·lucinació desconcertant i de difícil comprensió on es fa servir, més o menys alterat, un llenguatge tret de la veneració cristiana a Maria; on  ressonen, sovint invertides, fórmules litúrgiques, invocacions marianes. No és una manipulació d'aquest llenguatge, és una utilització legítima, tot i que sigui ben llunyana en els seus propòsits de la del llenguatge eclesial.

Podem recordar aquí que Maria és la plasmació cristiana de l'antiquíssim mite de la mare terra que ens acull, ens nodreix, ens protegeix; nosaltres som els infants sostinguts pels braços de Maria, en una representació tantes vegades pintada i esculpida en l'art occidental. I recordar la veneració a tantes "mares de Déu" escampades per les nostres contrades, amb especial relleu de les mares de Déu trobades en coves, subratllant així aquesta identificació amb la terra (i potser derivades d'haver amagat imatges a coves davant de la invasió musulmana del segle VIII, que pocs segles després s'anaven retrobant).

En general, l'obra transmet una tràgica fascinació nihilista que molts tenen per adient, gairebé reconfortant, en els temps actuals. Jo no m'hi retrobo; la perspectiva de valors -o d'absència de valors- d'una obra com aquesta se'm fa estranya. És un text que, tot i els seus mèrits literaris, ni m'ha agradat ni m'ha interessat. O ja soc massa vell i el meu món queda massa allunyat del món actual, o la meva sensibilitat és massa diferent de la de l'autora. Sé que ni tot el que és art és bonic, ni tot el que és bonic és art, i per tant no em costa reconèixer mèrit artístic a l'obra, tot i la seva aspror. Però, tot i això, no puc evitar que per a mi hi hagi una fonda vinculació entre art i bellesa, de vegades amagada entre replecs, que en aquesta obra jo no he aconseguit trobar.


Luini 1520