Resposta a Job XVIII - El Déu tenebrós

Chagall 1966

Divuitè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung

El problema és ara el problema de l'ésser humà. L'ésser humà té a les mans una terrible força de destrucció, el problema consisteix a si podrà resistir al desig d'usar-la, en si podrà refrenar aquest desig amb l'esperit de l'amor i de la saviesa. És gairebé impossible que l'ésser humà aconsegueixi això amb les seves soles forces. Per això necessita un advocat al cel, és a dir, el nen arrabassat per Déu, el qual porta a terme la "curació" i la integració de l'ésser humà, que fins ara estava fragmentat. Sigui quina sigui la significació de la totalitat de l'ésser humà, del Si mateix, empíricament aquesta totalitat és una imatge, produïda espontàniament per l'inconscient, de la meta de la vida, i està més enllà dels desitjos i dels temors de la consciència. Aquesta totalitat representa la meta a què ha d'arribar tot ésser humà, és a dir, la realització de la seva totalitat i individualitat, amb o contra la consciència. La força motriu d'aquest procés és l'instint, que té cura que sigui aconseguit tot allò que pertany a la vida individual, amb independència que el subjecte digui sí o no a això, o que el subjecte sigui o no conscient del que passa. Subjectivament és, per descomptat, molt diferent el que un sàpiga, visqui i entengui el que fa, i es declari o no responsable d'allò que intenta fer o ha fet. El que constitueix la consciència o la manca d'ella ho va formular ja Crist amb aquestes paraules: "Si saps el que fas, ets feliç, però si no ho saps, ets maleït i violes la llei." (Codex Bezae ad Luc. 6, 4) Davant el tribunal de la naturalesa i de la destinació la inconsciència no és una disculpa, al contrari, estan reservats grans càstigs per a la inconsciència. Per això tota naturalesa inconscient té nostàlgia de la llum de la consciència, encara que, d'altra banda, es resisteix a ella.

És cert que la presa de consciència de l'ocult, del que és guardat en secret, ens enfronta a un conflicte insoluble; això almenys li sembla a la consciència. Però els símbols, que venint de l'inconscient apareixen en els somnis, insinuen la confrontació dels contraris, i les imatges de la fi de la vida representen la seva feliç unificació. La nostra naturalesa inconscient ve aquí a la nostra ajuda amb una força empíricament comprovable. La missió de la consciència està en entendre les indicacions de la natura inconscient. Però encara que això no passi, el procés d'individuació segueix la seva marxa, només que en aquest cas sucumbim a aquest procés, i som arrossegats pel destí cap a aquell final inevitable al qual hauríem pogut arribar pels nostres propis passos, si haguéssim tingut paciència i ens haguéssim esforçat a temps per comprendre els "numina" de la destinació. El problema consisteix a si l'ésser humà serà capaç d'ascendir a un cim moral més alt, és a dir, a un nivell superior de la consciència, per poder resistir la força sobrehumana que li va ser facilitada pels àngels caiguts. Però l'ésser humà no pot seguir avançant en el seu camí si no coneix millor la seva pròpia naturalesa. Malauradament, en aquest aspecte hi ha una ignorància terrible i un rebuig no menys gran a augmentar el saber sobre la pròpia essència. De totes maneres, avui fins i tot els cervells dels que menys podia esperar-se no es tanquen ja a l'evidència que s'hauria de fer alguna cosa amb l'ésser humà en l'aspecte psicològic. Per desgràcia la paraula "hauria" delata que no se sap encara què fer i que no es coneix el camí que condueix a la meta. És cert que podem esperar en la immerescuda gràcia de Déu, que escolta les nostres oracions. Però Déu, que no sent les nostres oracions, vol també fer-se humà, i per això ha escollit, per mitjà de l'Esperit Sant, l'ésser humà creatural amb les seves tenebres: l'ésser humà natural, tacat pel pecat original, i al qual els àngels caiguts li han ensenyat les ciències i les arts divines. L'ésser humà culpable és adequat, i per això ha estat predestinat, per ser el lloc de naixement de la progressiva encarnació de Déu, però no l'ésser humà innocent, que renuncia al món i nega el seu tribut a la vida, ja que en aquest ésser humà el Déu de les tenebres no trobaria cap lloc per encarnar-se.

Des del Apocalipsi sabem de nou que no només cal estimar Déu, sinó que també ha de ser temut. Déu ens omple del bé i del mal; si no fos així, no se l’hauria de témer. I com que Déu vol fer-se humà, la conciliació de la seva antinòmia ha de tenir lloc en l'ésser humà. Per a l'ésser humà això representa una nova responsabilitat, l'ésser humà no pot donar ja l'excusa de la seva petitesa i la seva nul·litat, ja que el Déu de les tenebres ha posat a les seves mans la bomba atòmica i les armes químiques, i amb això li ha donat el poder de vessar sobre els seus proïsmes les apocalíptiques copes de la còlera. Com que el seu poder s'ha convertit, per dir-ho així, en un poder diví, l'ésser humà no pot continuar cec i inconscient. L'ésser humà ha de conèixer la naturalesa de Déu i les coses que estudia la metafísica, per entendre’s a si mateix i d'aquesta manera conèixer Déu.