Quinzè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung
L'Apocalipsi és, d'una banda, tan personal i, d'una
altra, tan arquetípic i col·lectiu, que cal tenir en compte tots dos aspectes.
L'interès modern s'inclinaria en primer lloc per la persona de Joan. Com
ja hem indicat, no és impossible que el Joan autor de les Epístoles sigui
el mateix autor de l'Apocalipsi. El diagnòstic psicològic parla a favor
d'aquesta suposició. La "Revelació" va ser experimentada per un
cristià primerenc que, probablement, era una autoritat i havia de portar una
vida exemplar i donar a la seva comunitat exemple de les virtuts cristianes de
la fe ortodoxa, de la humilitat, de la paciència, del lliurament, de l'amor
desinteressat i de la renúncia a tots els plaers del món. A la llarga això pot
ser massa i tot per al millor dels humans. La inestabilitat, el mal humor i els
rampells afectius són els símptomes clàssics de la "virtuositat"
crònica. (No sense raó, Crist va donar a l'apòstol Joan el sobrenom de "fill del tro", Marc 3, 17). Pel que fa a la seva actitud cristiana, ens il·lustren millor que res les seves pròpies paraules: "Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor. L’amor de Déu s’ha manifestat enmig nostre... L’amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats. Estimats meus, si Déu ens ha estimat així, també nosaltres ens hem d’estimar els uns als altres... Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut. Déu és amor, i el qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell... On hi ha amor no hi ha por... el qui té por no és perfecte en l’amor... Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però detestava el seu germà, seria un mentider... Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d’estimar el seu germà" (1 Joan 4, 7-21).
Però qui és el que odia els nicolaïtes? Qui és el
desitjós de venjança i el que vol llançar Jezabel al llit i fer morir els seus
fills? Qui és el que no se sadolla de fantasies sagnants? Però siguem
psicològicament exactes: no és la consciència de Joan la que imagina
aquestes fantasies, sinó que són aquestes les que irrompen en ella en una
"revelació" violenta, la assalten amb una vehemència no volguda i no
esperada, i amb una intensitat que, com ja hem indicat, sobrepassa tot el que
podria esperar-se normalment com a compensació d'una actitud de consciència una
mica unilateral.
Jo he conegut molts somnis compensadors de cristians
creients, els quals s’enganyaven sobre la seva real contextura anímica i imaginaven
tenir una constitució diferent de la que corresponia a la realitat. Però no he
vist mai res, llevat que es tractés de psicosis greus, que es pugui comparar ni
de lluny amb la brutal antinòmia de la "Revelació" de Joan. Però Joan no dóna motius per diagnosticar una psicosi greu, l'Apocalipsi no és
prou confús, és massa coherent, no és prou subjectiu i obtús per a això. Els
seus afectes són els que corresponen al seu objecte, i no cal que el seu autor
fos un psicòpata desequilibrat. N'hi ha prou que fos un home apassionadament
religiós, amb una psique normal en la resta. Sens dubte l'autor de l'Apocalipsi
va tenir una relació intensa amb Déu, i aquesta el va exposar al perill d'una
erupció de sentiments que sobrepassen tot el nivell personal. L'humà realment
religiós, al qual se li dóna simultàniament la possibilitat de dilatar
insòlitament la seva consciència, ha de comptar amb aquests perills.
La finalitat de les visions apocalíptiques no és donar
a conèixer a l'home normal Joan les ombres que s'amagaven sota la seva
naturalesa lluminosa, sinó obrir al vident la perspectiva de la
incommensurabilitat de Déu, ja que el que estima coneix Déu. Es pot dir que,
precisament perquè Joan estimava a Déu i feia tot el possible per estimar
als seus pròxims, li va ser concedida la "gnosi", el coneixement de
Déu, i que, igual que Job, va viure el gran caràcter terrorífic de Jahveh. Així
va veure que el seu evangeli de l'amor era unilateral, i el va completar amb
l'evangeli de la por: Déu pot ser estimat i ha de ser temut.
Amb això el camp de visió de Joan s'estén més
enllà de la primera meitat de l’eó cristià. Joan pressent que, després
d'un mil·lenni, començarà l'època de l'Anticrist; això és una clara senyal que
Crist no és un vencedor absolut i total. Joan és un precursor dels
alquimistes i de Jacob Boehme. Potser Joan sent també la seva implicació
en el drama diví quan preanuncia la possibilitat del naixement de Crist en l'ésser
humà, cosa que van pressentir també els alquimistes, el mestre Eckhart i
Angelus Silesius. D'aquesta manera, Joan va esbossar el programa de tot l’eó
dels peixos amb la seva dramàtica enantiodromia i el seu fosc fi, que encara no
hem viscut, i davant les possibilitats veritablement apocalíptiques l'ésser
humà s'estremeix. Els quatre funestos genets, els amenaçadors tocs de les
trompetes, les copes de la còlera que han de ser abocades sobre el món, són coses
que es poden esperar: la bomba atòmica està suspesa sobre el nostre cap com una
espasa de Dàmocles, i darrere d'ella amenacen les possibilitats,
incomparablement més terribles, de la guerra química, que podrien eclipsar als
mateixos horrors de l'Apocalipsi. Luciferi
vires accendit Aquarius acres (Aquari inflama les forces salvatges de Lucifer).
Qui podria assegurar seriosament que Joan no ha anticipat correctament almenys
les possibilitats que planen amenaçadores sobre el nostre món en els últims
temps de l’eó dels peixos? Joan sap també que en el pleroma diví existeix
eternament el foc, que turmenta al diable. Déu té un doble aspecte terrible :
el mar de la gràcia xoca contra un ardent llac de foc i la llum de l'amor il·lumina
un fosc ardor, del qual es diu: Ardet non
Lucet (crema, però no il·lumina). Aquest és l'evangeli etern (en
contraposició a l'evangeli temporal): es pot estimar Déu i se l'ha de témer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada