Resposta a Job XII - L'Anticrist

Chagall 1969

Dotzè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung

Jesús apareix en primer lloc com a reformador jueu i com a profeta d'un Déu exclusivament bo. Amb això salva l'estructura religiosa, que es trobava en perill. En aquest aspecte Jesús mostra ser, en efecte, un salvador. Jesús lliura la humanitat de perdre la comunitat amb Déu i de precipitar-se en l'abisme de la simple consciència i de la "racionalitat". Això hauria representat una dissociació entre la consciència i l'inconscient, és a dir, un estat no natural, patològic, una "pèrdua de l'ànima", que amenaça l'ésser humà ja des dels primers temps. L'ésser humà corre sempre perill -cada vegada més- de no veure les realitats i necessitats irracionals de la seva psique, i de creure que ho pot dominar tot amb la seva voluntat i la seva raó. L'ésser humà creu que "pot fer el compte sense comptar amb l’hoste"; això es veu de la manera més clara en les grans empreses político-socials com ara el socialisme i el comunisme: en el primer sucumbeix l'estat i en el segon sucumbeix l'individu.

Com es pot veure, Jesús transposa a la seva realitat personal la tradició precedent i anuncia aquesta bona nova: "Déu es complau en la humanitat. Déu és un pare amorós i us estima com jo us estimo i m'ha enviat a mi com a fill seu per redimir-vos de l'antiga culpa." Jesús mateix s'ofereix com a víctima propiciatòria, que ha de portar-nos la reconciliació amb Déu. Com més desitjable aparegui l'existència d'una real relació de confiança entre Déu i l'ésser humà, tant més ha d'estranyar el desig de venjança i la implacabilitat de Jahveh envers les seves criatures. De Déu, el Pare bo, que és l'amor mateix, podria esperar-se’n un perdó magnànim. El fet que l'ésser summament bo es faci pagar aquest perdó amb un sacrifici humà, amb la mort del seu propi fill, representa un "xoc" inesperat. Pel que sembla, Crist no va veure aquest anticlímax, o en tot cas els segles posteriors l'han acceptat sense discussió. Meditem bé el que això significa: el Déu del bé és tan intransigent que només s'aplaca amb un sacrifici humà. Això és una cosa insuportable que avui no podem acceptar sense més, doncs cal ser cec per no veure la llum violenta que, en brollar d'aquí, il·lumina el caràcter de Déu i desmenteix tot el que es diu sobre l'amor de Déu i el Summum Bonum.

Crist es manifesta com a mediador en un doble sentit: d'una banda ajuda a l'ésser humà davant Déu i aplaca la por que aquest sent davant Déu. Crist ocupa un important lloc intermedi entre l'ésser humà i Déu, entre aquests dos extrems tan difícils de conciliar. Es veu clar que el focus del drama diví es desplaça cap a l'humà-Déu (Gottmenschen) mediador. A aquest humà-Déu no li falta ni el diví ni l'humà, per això els símbols que l’anunciaven eren símbols totalitaris, doncs se’l concebia com un ésser abraçador de la totalitat i unificador dels contraris. També se li atribueix la quaternitat del fill d’humà, quaternitat que fa referència a una consciència diferenciada (cf. la creu i el tetramorf). Això correspon en general a l'anticipació d'Henoc, però amb una significativa excepció: Ezequiel i Henoc, els dos portadors del títol de "fill de Déu", són humans corrents, mentre que Crist és, per la seva ascendència (a conseqüència de la seva conceptio immaculata Maria és ja diferent dels altres mortals, i això és subratllat una vegada més per la Assumptio), per la seva procreació i pel seu naixement, un heroi, un semidéu en el sentit antic. A Crist el va engendrar l'Esperit Sant en una verge. Crist no és un humà creatural, i per tant no té inclinació al pecat. La infecció del mal va ser eliminada d'ell pels preparatius de la seva encarnació. Per això Crist es troba més a la part divina que a la part humana. Crist encarna exclusivament la bona voluntat de Déu, per això no es troba exactament al centre, ja que no té la nota essencial de l'humà creatural: el pecat. El pecat va ser originàriament introduït en la creació, des de la cort divina, per Satanàs. Jahveh es va irritar tant per això que, finalment, el seu fill va haver d’oferir-se en holocaust per reconciliar lo. Però, de manera estranya, no va apartar de si a Satanàs. En Henoc trobem un àngel especial, Fanuel, encarregat de mantenir allunyades de Déu les insinuacions satàniques, i fins als últims temps Satanàs no serà encadenat com un estel (possiblement com a "estel del matí" (cf. sobre això Apocalipsi II, 28 i XXII, 16). Aquest estel és el planeta Venus, amb les seves implicacions psicològiques, i no un dels dos malefici, Saturn o Mart), llançat a l'abisme i aniquilat (això no passa en l'Apocalipsi de Joan, en què Satanàs continua eternament en el seu element).

Encara que generalment s'accepta que el sacrifici únic de Crist va trencar la maledicció del pecat original i va aplacar definitivament a Déu, sembla que Crist va tenir alguns dubtes sobre això. Què passarà amb els humans, especialment amb els seus partidaris, quan el ramat perdi al seu pastor i els falti el que intercedeix per ells davant el Pare? Crist promet als seus deixebles que sempre estarà present en ells, més encara, que ja està dins d'ells mateixos. Amb això, però, no sembla tenir-ne prou, i per això els promet que els enviarà des del Pare, en substitució seva, un paraclitos (defensor, advocat), que els ajudarà amb els seus consells i obres i romandrà eternament amb ells (Joan 14, 16). Pot, doncs, sospitar-se que la "situació de dret" no està encara lliure de tot dubte, és a dir, que encara existeix algun factor d'inseguretat.

Però l'enviament del Paràclit té també un altre aspecte. Aquest Esperit de la veritat i del coneixement és l'Esperit Sant, que va engendrar Crist, és l'Esperit de la procreació física i espiritual, que des d'ara va a assentar-se entre els humans creaturals. Com que l'Esperit Sant és la tercera persona de la Trinitat, això significa que Déu és engendrat en l'ésser humà creat. Això representa una gran transformació en l'estatus de l'ésser humà, ja que d'alguna manera l'ésser humà és elevat a la filiació i a la “divinahumanitat” (Gottmenschlichkeit). Amb això es compleixen les prefiguracions d'Ezequiel i Henoc, en què, com hem vist, el títol de "fill d'humà" era ja donat a l'ésser humà creat. Però d'aquesta manera l'ésser humà, malgrat el seu pecat, que té adherit, ocupa el lloc de mediador, d'unió entre Déu i la criatura. Sens dubte Crist es referia a aquesta enorme possibilitat quan deia: "Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans" (Joan 14, 12), i quan, fent referència al Salm 82, 6, deia: "¿En la vostra llei no hi ha escrit: Jo declaro que sou déus? Tots vosaltres sou fills de l'Altíssim", i afegia "L'escriptura no es pot anul·lar." (Joan 10, 34-35)

La futura inhabitació de l'Esperit Sant en l'ésser humà representa una progressiva encarnació de Déu. Crist, com a fill engendrat de Déu i com a mediador preexistent, és el primogènit, el paradigma diví, que és seguit d'altres encarnacions de l'Esperit Sant en l'ésser humà real. Però l'ésser humà real participa de les tenebres del món. Per això, amb la mort de Crist apareix una situació crítica, que pot donar motius de preocupació. A l’encarnació, la foscor i el dolent van ser curosament eliminats. La transformació d'Henoc en fill d'humà és una cosa que passa a la llum, i molt més encara és aquest el cas en l’encarnació de Crist. No és probable que el lligam existent entre Déu i l'ésser humà es trenqui amb la mort de Crist. Al contrari, la continuïtat d'aquest lligam es continua accentuant i és expressament confirmada per l'enviament del Paràclit. Però com més íntim es torni aquest lligam, tant més proper apareix un xoc amb el mal. Ara, basant-se en una notícia existent ja anteriorment, s'espera que a la manifestació de la llum segueixi una manifestació de les tenebres, i que a Crist el segueixi un Anticrist. Metafísicament això no s’hauria d'esperar, ja que la potència del mal ha estat, segons sembla, vençuda, i d'un Pare amorós no se’n pot pressuposar que, després de la ingent manifestació de la salvació de Crist, després de la reconciliació i de la seva declaració d'amor a l'ésser humà, atiï altre cop, menyspreant tot l'anterior, el seu mastí dolent contra els seus fills. Per què aquesta tolerància tan enervant envers Satanàs? D'on prové l'obstinada projecció del mal sobre els humans, als quals Déu mateix va crear tan febles i necis que naturalment no poden resistir als seus fills dolents? Per què no atacar el mal en la seva arrel?

La bona voluntat de Déu ha engendrat un fill bo i compassiu i ha creat la imatge d'un Pare bo, però malauradament -cal dir-ho- s'ha oblidat de nou l'existència d'un saber sobre una veritat diferent. Si Déu s'hagués prestat atenció a si mateix, hauria vist necessàriament la dissociació que hi introduïa l'encarnació. ¿Fins on ha arribat la seva ofuscació, de la qual Satanàs s'aprofita per escapar-se del càstig que mereix? ¿Es creu que s'ha transformat totalment i que ha foragitat de si la seva amoralitat? El seu mateix fill lluminós (Crist) no confia en ell en aquest sentit. Però ara Déu envia als humans l’"Esperit de la veritat", i amb ell els humans descobriran molt aviat el que han d'esperar quan Déu s'encarna només en el seu aspecte lluminós i creu ser el bé mateix. Quan això passa, cal esperar una enantiodromia a gran escala. Aquest és sens dubte el sentit de l'espera de l'Anticrist, espera que potser deguem precisament a l'acció de l’"Esperit de la veritat".

Metafísicament, el Defensor té certament una gran importància. Però per a l'organització de l'Església el Paràclit és altament indesitjable, ja que es sostreu a tot control, tot i que s'invoqui l'autoritat de l'Escriptura. En contraposició a ell, i en interès de la continuïtat i de l'Església, cal accentuar el més enèrgicament possible la unicitat de l'encarnació i de l'obra de redempció, i cal minimitzar i ignorar el més possible la progressiva inhabitació de l'Esperit Sant. No és possible seguir consentint digressions individualistes. A qui se sent mogut per l'Esperit Sant a opinions divergents se'l titlla d'heretge i se'l combat i aniquila a l'estil de Satanàs. De tota manera cal comprendre, per altra banda, que si algú hagués volgut imposar als altres les intuïcions del seu Esperit Sant en ordre a la millora de la doctrina general, el cristianisme d'aquell temps s'hauria convertit molt aviat en una babèlica confusió de llengües, com va estar a punt de succeir.

El Paràclit, l’"Esperit de la veritat", té la tasca d'habitar i d'obrar en els individus humans, per recordar-los el que Crist va ensenyar i per conduir-los a la claredat. Un bon exemple d'aquesta activitat de l'Esperit Sant el trobem a Sant Pau, que no va conèixer el Senyor, i no va rebre l'evangeli dels altres apòstols, sinó per revelació. Sant Pau era un d'aquells humans l’inconscient del qual estava inquiet i per això es manifestava en èxtasis i revelacions. La vida de l'Esperit Sant es mostra també en que obra i produeix efectes que no només enrobusteixen el present, sinó que el transcendeixen. Ja en els ensenyaments de Crist s’hi troben al·lusions que transcendeixen el tradicionalment "cristià", com, per exemple, la paràbola de l'administrador infidel, la moral de la qual coincideix amb el logion del Codex Bezae (un apòcrif comentari a Lluc 6, 4), i deixa entreveure un punt de vista moral diferent de l'esperat. El criteri moral està constituït aquí per la consciència, i no per la llei o la convenció. Podríem adduir també el fet singular que Crist s'obstina a fer pedra i fonament de la seva Església precisament a Sant Pere, que no té cap poder sobre si mateix i el caràcter del qual és molt inconstant. Al meu parer totes aquestes coses fan referència a una incorporació del mal a un punt de vista que es va diferenciant moralment. És bo, per exemple, dissimular el mal raonablement; però és dolenta la inconsciència en l'obrar. Gairebé podríem sospitar que aquestes idees es forgen ja en un temps en què, al costat del bé, es té també en compte el mal, és a dir, no se’l cohibeix a limine, ni se suposa, problemàticament, que se sap amb exactitud el que en cada cas és dolent.

També l'espera de l'Anticrist sembla ser una revelació o descobriment anticipador, el mateix que la notable confirmació que el dimoni, malgrat la seva caiguda i d'estar desterrat, segueix sent "el senyor d'aquest món" i està allotjat en l'aire que tot ho envolta. Malgrat totes les seves malifetes i de l'acció divina de salvació a favor de la humanitat, el dimoni conserva encara un poder considerable, que s'estén a tot el món sublunar. Aquesta situació ha de ser qualificada de crítica, i en tot cas no correspon al que, segons el contingut de la bona nova, es podria haver esperat raonablement. El dolent no està encadenat, tot i que els dies del seu domini estan comptats. Déu no es decideix encara a emprar la força amb Satanàs. Cal suposar que no sap encara que la seva cara fosca afavoreix l'àngel dolent. Però naturalment a l’"Esperit de la veritat", que està assentat en l'ésser humà, aquesta situació no li podia quedar oculta a la llarga. Per això pertorba l'inconscient de l'ésser humà i provoca en els primers temps cristians l’altra gran revelació que, a causa de la seva foscor, ha donat ocasió en els segles posteriors a múltiples interpretacions i tergiversacions. Ens referim a l'Apocalipsi de Joan.