Resposta a Job XVI - Fe i agnosticisme

Chagall 1954

Setzè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung

L'Apocalipsi, que es troba amb raó al final del Nou Testament, el transcendeix i apunta cap a un futur els horrors apocalíptics del qual són immediatament palpables. La decisió d'un cervell herostràtic en un moment de disbarat pot ser suficient per provocar la catàstrofe mundial. El fil del que penja nostre destí s'ha fet molt prim. No és la naturalesa, sinó "el geni de la humanitat" el que ha lligat al voltant del seu coll el llaç fatal amb el qual es pot penjar en qualsevol instant. Aquesta és només una façon de parler diferent de la que empra Joan quan parla de la "còlera de Déu".

Malauradament no tenim cap mitjà de saber com s'hauria enfrontat Joan -en el cas que, com sospito, l'autor de l'Apocalipsi sigui el mateix que el de les Epístoles- a aquest doble aspecte de Déu. És totalment possible, més encara, probable, que Joan no percebés l'existència de cap contradicció. És sorprenent el poc que els humans s'enfronten als objectes numinosos i el difícil que resulta aquest enfrontament quan un es decideix a realitzar-lo. La numinositat de l'objecte dificulta el tractament intel·lectual, ja que l'afectivitat entra sempre també en joc. S'està alhora en favor i en contra; en aquest punt la "objectivitat absoluta" és més difícil d'aconseguir que en qualsevol altre. Si un té conviccions religioses, és a dir, si "creu", sent que el dubte és una cosa molt desagradable i té por d'ell. Per això prefereix no analitzar l'objecte de la seva fe. Si un no té idees religioses, li resulta desagradable confessar a si mateix el sentiment d'aquesta manca, i fa clara gala de la seva "il·lustració" o dóna a entendre almenys la noble sinceritat del seu agnosticisme. Des d'aquest punt de vista és difícil concedir numinositat a l'objecte religiós, i un no deixa que la numinositat impedeixi el seu pensament crític, ja que podria presentar-se la ingrata possibilitat que la pròpia fe en la "il·lustració" o l'agnosticisme fossin trencats. Ambdues parts senten, sense saber-ho, la insuficiència dels seus arguments. Els "il·lustrats" operen amb un inadequat concepte racionalista de la veritat, i diuen, per exemple, que afirmacions com ara el naixement d'una verge, la filiació divina, la resurrecció dels morts, la transsubstanciació, etcètera, són absurds. Els agnòstics afirmen no posseir cap coneixement de Déu ni cap altre coneixement metafísic, i no veuen que no es posseeixen les conviccions metafísiques, sinó que s’és posseït per elles. Els uns i els altres estan dominats per la "raó", a la qual se li atribueix el paper d'indiscutible àrbitre suprem. Però qui és la "raó"? Per què aquesta supremacia de la raó? És que potser allò que és no representa una instància superior al judici de la raó, com ens mostren molts exemples de la història de l'esperit? Desgraciadament, també els defensors de la "fe" operen amb els mateixos fútils arguments, només que en direcció inversa. Però l’indubtable és que hi ha asseveracions metafísiques que són afirmades i negades afectivament just per raó de la seva numinositat. Aquest fet és el segur fonament empíric del que cal partir, és un fet objectivament real, el mateix que un fenomen psíquic. Naturalment aquí hi ha incloses totes les afirmacions -també les contradictòries entre si -que han estat alguna vegada numinoses o que ho segueixen sent. Ja que cal tenir en compte el conjunt de totes les afirmacions religioses.