Chagall 1947 |
Vuitè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung
En recordar els actes anteriors de creació, un
s'admira que Satanàs segueixi intervenint en tots ells amb la seva influència
subversiva; a tot arreu sembra zitzània entre el blat. Es podria sospitar que
va intervenir en la matança de nens realitzada per Herodes. És segur que va
intentar seduir Crist perquè interpretés el paper d'un sobirà terreny.
Igualment clar és, com es dedueix de les afirmacions del posseït, que estava
perfectament informat sobre la naturalesa de Crist, també sembla haver estat
ell l'inspirador de Judes, però no va poder influir en l'essencial holocaust de
Crist ni evitar-lo.
La seva relativa ineficàcia s'aclareix certament,
d'una banda, per raó dels curosos preparatius del naixement de Déu, però també,
d'una altra, per un estrany esdeveniment metafísic percebut per Crist: Crist va veure com Satanàs queia del cel com un
llamp. Aquesta visió es refereix a l'entrada en el temps d'una realitat
metafísica, és a dir, a la separació històrica, definitiva de moment, de Jahveh
del seu tenebrós fill. Satanàs ha estat bandejat del cel i ja no té ocasió de
convèncer al seu Pare a què es llanci a empreses problemàtiques. Aquest "esdeveniment"
podria explicar el per què Satanàs, sempre que apareix en la història de
l'encarnació, té una funció tan secundària, que no guarda semblança amb la seva
anterior relació de confiança amb Jahveh. Satanàs ha perdut sens dubte la
benevolència del seu Pare i ha estat enviat a l'exili. Amb això ha caigut per
fi sobre Satanàs -en una forma estranyament condicionada, certament- el càstig
que tant havíem trobat a faltar en la història de Job. Però encara que Satanàs
ha estat allunyat de la cort celestial, conserva encara el domini sobre el món
sublunar. Satanàs no és llançat directament a l'infern, sinó a la terra i fins
al final dels temps no serà encadenat i reduït per sempre a la inactivitat. La
mort de Crist no cal carregar-la al compte de Satanàs, ja que la mort en
holocaust, com una destinació elegida per Jahveh, significa, d'una part -per
raó de la seva prefiguració en Abel i en els déus morts aviat-, la reparació de
la injustícia feta a Job, i, de l'altra, significa una obra en favor de
l'aixecament espiritual i moral de l'ésser humà. Sens dubte la importància de
l'ésser humà creix quan el mateix Déu es fa humà.
A conseqüència d' aquesta relativa coartació de
Satanàs, Jahveh s'ha identificat amb el seu aspecte lluminós i s'ha convertit
en un Déu bo i en un pare amorós. És cert que no s'ha despullat de la seva
còlera, i que pot castigar, però ho fa amb justícia. Pel que sembla no cal
esperar que vinguin més casos semblants a la tragèdia de Job. Jahveh es mostra
bondadós i complaent, té compassió dels pecadors fills dels humans, i és definit
com l'amor mateix. Però encara que Crist té una confiança absoluta en el seu Pare
i se sap u amb ell, no pot menys d'introduir en el Parenostre aquesta previsora
petició, que és alhora una advertència: "No ens deixis caure en la
temptació, ans deslliura'ns del mal." Això significa demanar a Déu que no
ens inciti directament al mal mitjançant insinuacions i seduccions, sinó que
ens lliuri d'ell. La possibilitat que Jahveh, malgrat totes les mesures de
prudència i malgrat la seva intenció expressa d'esdevenir el Summum Bonum, pugui tornar de nou als
seus antics camins, no està tan remota com per poder perdre-la de vista. En tot
cas, Crist considera adient, en la seva oració al Pare, recordar les seves
funestes inclinacions respecte dels humans i demanar-li que s'abstingui d'elles.
Segons l'opinió humana es considera poc correcte, més encara, immoral, incitar
nens a fer coses que puguin ser perilloses per a ells, tan sols per provar la
seva resistència moral. Però la diferència entre un nen i un adult és
incomparablement menor que la que hi ha entre Déu i les seves criatures, la
debilitat moral dels quals ha de conèixer Déu millor que ningú. Aquesta
desproporció és tan gran que, si aquesta petició no estigués en el Parenostre,
caldria qualificar-la de blasfema, ja que realment és absurd atribuir al Déu de
l'amor, al Summum Bonum, una
inconseqüència d'aquest tipus.
La sisena petició del Parenostre ens permet, en efecte,
veure coses molt profundes, ja que la immensa seguretat de Crist en el caràcter
del seu Pare ens apareix com una mica problemàtica. Sens dubte tots hem
experimentat que les afirmacions especialment positives i categòriques
sorgeixen precisament quan es vol expulsar un secret dubte, que percebem en un
segon pla. Cal concedir que seria contrari a tota esperança racional el que Déu,
que des dels primers temps s'ha vingut lliurant, al costat de la generositat,
també a desgastadors atacs d'ira, es convertís ara de sobte en la síntesi de
totes les coses bones. El dubte no confessat, però no per això menys clar, de
Crist en aquest sentit es troba confirmat en el Nou Testament, en l'Apocalipsi
de Joan. En l'Apocalipsi, Jahveh es lliura de nou a un inaudit furor
destructiu contra la humanitat, del qual sobreviuen, pel que sembla,
exclusivament 144.000 exemplars.
De fet, un es troba perplex davant el problema de com
posar d'acord aquesta reacció de Jahveh amb el comportament propi d'un Déu
amorós, del que es podria esperar que per fi, amb paciència i amor, dignifiqués
i glorifiqués la seva creació. Sembla com si precisament l'intent de fer que el
bé triomfi definitivament i absolutament, provoqués una perillosa acumulació
del mal, i, amb això, una catàstrofe. En comparació amb la fi del món, la
destrucció de Gomorra i el mateix diluvi universal són un joc de nens, ara és
la creació com a tal la que ha de ser aniquilada. Satanàs ha estat algun temps
empresonat, i per fi ha estat vençut i llançat al mar de foc, per això la
destrucció del món no pot ser obra del dimoni sinó que és un act of God, en el qual no influeix
Satanàs.
Com que la victòria del fill de Déu contra el seu
germà Satanàs no ha estat total i definitiva abans de la fi del món, cal
esperar encara una última i grandiosa manifestació de Satanàs. És difícil
suposar que Satanàs acceptés sense més l'encarnació de Déu en el seu fill
Crist. Sens dubte l'encarnació va exacerbar la seva gelosia fins al màxim i va
provocar en ell el desig d'emular Crist (funció que li pertoca especialment per
ser pneuma antmimon), i d'encarnar
per la seva banda l'aspecte fosc de Déu. (D'això, com és sabut, ens en parlen
llargament les llegendes posteriors.) Aquest pla es realitzarà en la figura de
l' Anticrist i tindrà lloc després del mil·lenni astronòmic prefixat i destinat
a la durada del domini de Crist. Aquesta espera neotestamentària és expressió
d'un dubte en el caràcter definitiu o en l'eficàcia universal de l'obra de la
redempció. Malauradament, cal dir que aquesta classe
d'esperes són revelacions irreflexives, que no poden ser confrontades ni
posades d'acord amb les doctrines ordinàries sobre la redempció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada