dimarts, 25 de març del 2014

A les més altes esferes



Giotto 1328


"A les més altes esferes regnava en aquell moment, com sempre en ocasions semblants, una satisfacció alhora dolça i maligna, l’agradable sentiment que hom experimenta en constatar un desastre previst. S’expressava per intercanvis de mirades que es filtraven a través de les parpelles recatadament baixades i per les boquetes frunzides en rodó. Una altra vegada s’havia tornat a omplir la mesura, s'havia esgotat la clemència. La justícia havia hagut d’abatre’s. I ben a contracor, sota la pressió del Regne de la Severitat (aquesta severitat davant de la qual quedava clar que el món no podia existir en absolut, ja que no es pot edificar sobre fonaments excessivament tous com són la clemència i la misericòrdia), Ell, amb tota la seva majestuosa aflicció, s'havia vist obligat a intervenir i a depurar, a enderrocar, a destruir i, després, a aplanar-ho tot, com en l'època del Diluvi, com el dia de la pluja de sofre, quan el llac càustic va engolir les ciutats del vici. 


Gaddi 1325

Ara bé, en aquesta ocasió la concessió feta a la justícia no era del mateix estil ni de les mateixes dimensions, no tenia el grau de furor que va tenir en el moment del gran crisi de penediment ni en el de la inundació general, ni va ser tan terrible com el d'aquella vegada quan a dos dels nostres, per culpa de la perversió del sentit estètic dels habitants de Sodoma, gairebé se’ls exigeix de pagar un tribut comunal impronunciable. No, aquest cop no era la humanitat sencera la que havia caigut en el fangar i al fossar, ni tan sols un grup d’humans la depravació dels quals clamava al cel, sinó que es tractava d'un únic exemplar de l'espècie, això sí, un espècimen especialment ben agraciat i arrogant, objecte de la més gran predilecció, i dels projectes més ambiciosos, el qual ens havia estat col·locat davant els nostres nassos en virtut d'un rampell capriciós, ben conegut a les cohorts celestials, i que havia provocat molta amargor, juntament amb l'esperança injustificada que molt aviat els papers es bescanviarien i aquesta amargor s’instal·laria en qui formulava i posava en pràctica aquesta reflexió intolerable: “Els àngels -així deia la reflexió- han estat creats a imatge nostra, però no són fèrtils. En canvi, els animals, ves per on, són fèrtils, però no estan fets a semblança nostra. Crearem l'ésser humà... Imatge dels àngels i, en canvi, fèrtil!”


Giotto 1306

Quina bestiesa. Allò era més que excessiu, és a dir: estava fora de lloc, era extravagant i estava prenyat de remordiments i de decepcions. No érem «fèrtils», és clar que no. Érem tresorers de la llum i cortesans ponderats, per descomptat, i el conte de les nostres aventures d'un altre temps amb les filles dels humans no era sinó una xafarderia insostenible del món d’allà baix. Però prenent-ho tot en consideració, i deixant de banda altres avantatges interessants i que vagin més enllà de l’animalitat que pugui contenir la «fertilitat» -privilegi de les bèsties-, nosaltres, els «infèrtils», no ens anàvem a empassar aquesta injustícia com si es tractés d'aigua, i Ell acabaria veient fins on podia arribar amb la seva estirp d'àngels fèrtils: potser fins i tot arribaria a comprendre que una omnipotència basada en l'autodomini i en una prudent preocupació per la seva tranquil·litat n’hauria tingut prou, i per a tota l'eternitat, amb la nostra honorable forma d’existència.


Tommaso 1372

Aquesta omnipotència, aquest poder absolut a l'hora de convocar amb la paraula, aquesta prerrogativa d’imaginar alguna cosa i donar-li existència amb un simple «Que es faci!» comportava alguns perills, és clar. Tampoc la omnisciència podia estar del tot a la seva altura i podia no ser suficient per prevenir els errors i les exageracions en l’exercici d'aquesta qualitat absoluta. Per pur desassossec, per pura necessitat d’exercir aquest poder, per la pruïja aquesta de crear, de «després d'això, anem per això altre», de «ja tenim als àngels i als animals, doncs anem ara per l'animal angelical», es va enredar la troca fins a vorejar l’imprudència, es va insuflar la vida a un ésser de precarietat manifesta i sempre en dificultats, al qual, és clar, com que es tractava d'una creació innegablement defectuosa, calia mimar especialment, amb admirable perseverança, fins al punt de procurar-li una sol·licitud que resultava ofensiva al cel.


Tommaso 1372

¿Se li havia ocorregut a Ell, per si mateix, convocar amb la paraula a aquest ésser desagradable? En els cercles i ordes de les legions celestials corrien suposicions que negaven, subreptíciament, semblant autonomia d'acció. Alguns afirmaven en veu baixa el contrari, hipòtesi impossible de demostrar però força plausible. Segons ells, tot es retrotreia a un suggeriment del gran Semael, qui per aquell temps, abans de la seva fulgurant caiguda, era encara molt proper al Tron. Aquesta classe d'insinuacions casava perfectament amb el seu caràcter. Que per què? Perquè l'important per a ell era fer realitat i instaurar al món el Mal, la seva idea més íntima, una idea que ningú sospitava ni coneixia; l'enriquiment del repertori de la terra amb el Mal no es podia dur a terme de cap altra manera que mitjançant la creació de l'ésser humà. En els fèrtils animals no podia existir el Mal, aquesta gran ocurrència de Semael, i encara menys en nosaltres, imatges infèrtils de Déu. Perquè el Mal arribés al món, era necessària precisament aquesta criatura que Semael, segons sembla, havia proposat: una criatura semblant a Déu que fos al mateix temps fèrtil, és a dir, l'ésser humà. Per cert, això no va ser cap estafa a l'omnipotència creadora, ja que Semael, amb la seva acostumada prolixitat, no devia pas haver silenciat les conseqüències que comportaria aquesta creació recomanada, és a dir, el naixement del Mal, sinó que devia haver-ho expressat obertament a tots els vents, assenyalant -sent aquesta una conjectura dels cercles angèlics- el significatiu augment en vivacitat que l'ésser del Creador anava a experimentar a causa de la necessitat d’exercir la seva misericòrdia, la seva compassió, la seva justícia i les seves sancions un cop introduïdes les nocions de mèrit i de culpa, de recompensa i de càstig, o, millor i més senzill encara, en el naixement del Bé, que estava indissolublement vinculat al Mal; efectivament, aquell havia d'esperar al seu contrari als llimbs del possible abans de poder adquirir existència. Que potser no es basava tota la Creació en la divisió? Havia començat amb l'escissió de la llum i les tenebres, i el Totpoderós es mostraria conseqüent amb Ell mateix si. partint d'aquesta divisió exterior, feia un pas similar per crear l'univers moral.


Botticelli 1488

L'opinió que aquests havien estat els arguments i afalacs amb què el gran Semael havia convençut al Tron i amb els quals s'havia guanyat un lloc per als seus consells estava àmpliament difosa a les altes esferes. Uns consells extremadament pèrfids, en efecte. Com es podia no esclatar de riure, davant d’aquest ardit disfressat de brutal franquesa, d’aquesta màscara tan perversa i maligna que no podia menys que desvetllar una certa simpatia entre les legions celestials? La malícia de Semael havia consistit en el següent: si els animals, agraciats amb el do de la fertilitat, no van ser creats a semblança de Déu, nosaltres, servils imatges de Déu, tampoc ho vam ser en un sentit estricte, ja que, gràcies a Déu, se'ns havia privat netament de la fertilitat. Les qualitats que es van repartir a aquells i a nosaltres, la fertilitat i la divinitat, estaven originàriament unides en el mateix Creador, i ben mirat, només estaria creat a La seva imatge l'ésser que Semael proposava i en què també es produïa aquesta unió. Però amb aquest ésser, amb l'ésser humà, es va introduir el Mal en el món.


Raffaello 1501

No era això un acudit graciós, com per riure un amb riure sorneguer? Justament la criatura que, si es vol així, més s'assemblava al Creador, portava amb ella el Mal. Déu s’havia fabricat d'aquesta manera, per consell de Semael, un mirall que no li era afalagador. Sovint, mogut per l'enuig i la torbació, li havien agafat ganes de trencar-lo en mil trossos, sense arribar però a culminar les seves intencions, potser perquè Ell no es decidia a enfonsar de nou i de manera definitiva en la no existència aquell ésser que un dia havia convocat amb la paraula, i perquè el seu afecte es dirigia més cap a la seva criatura defectuosa que cap als seus èxits; potser també perquè Ell no volia admetre el fracàs complet d’una cosa que Ell havia creat en tanta mesura a semblança seva; potser, finalment, perquè un mirall és un mitjà per a l'autoconeixement i més endavant un tal Abiram o Abraham, un fill d'humans, li oferiria l’espectacle d’una dualitat conscient, cosa que li permetria una millor presa de consciència d’Ell mateix.


Raffaello 1514

Així doncs, l'ésser humà era el producte de la curiositat de Déu per si mateix, curiositat que Semael, amb tota l’astúcia, havia endevinat en Ell i de la que havia tret profit per a les seves finalitats. La indignació i la perplexitat en van ser la conseqüència, sobretot en els casos gens infreqüents en què el Mal s’aliava amb un enginy audaç, amb una lògica combativa, com en el cas de Cayín, el primer fratricida, la conversa del qual amb el Creador, un cop portat a terme el seu acte, era coneguda amb força exactitud. Ell no havia estat precisament molt digne en preguntar al fill d'Eva: «Què has fet? La veu del teu germà clama a mi des de la terra, que ha obert la seva boca per rebre per mà teva la seva sang.» Caín li va respondre:« He matat el meu germà, sí. Això és ben trist. Però ¿qui m'ha creat com sóc, gelós fins al punt que de vegades tot el meu ésser es trasbalsa i ja no sé ni el que faig? No ets potser Tu un Déu gelós i no m'has creat a La teva imatge i semblança? Qui ha posat en mi l’impuls funest per l'acció que innegablement he comès? Dius que Tu portes tot sol el pes del món, i no vols portar el pes dels nostres pecats? » No va estar gens, però que gens malament, sí senyor. Era com si Caín, o Cayín, s'hagués deixat assessorar per Semael, però el més probable és que no li fes cap falta tal cosa a aquest murri busca-raons. Una rèplica es feia difícil en aquests termes, i només quedava l'opció del destructiu atac d'ira o de la riallada d'indignació. «Ves-te’n!, va dir el Senyor, segueix el teu camí. Errant i fugitiu vagaràs per l'orbe, però jo et faré un senyal perquè tothom sàpiga que ets meu i que ningú té el dret de matar-te.» En resum, Cayín, gràcies a la utilització de la seva lògica, n’havia sortit més que ben parat; de cap de les maneres allò no es podia denominar càstig. Ni tan sols la condemna a caminar errant i a ser un vagabund havia estat pronunciada de debò, ja que Caín va acabar assentant-se al país de Nod, a l'est de l'Edèn, i va engendrar els seus fills amb tota tranquil·litat, tasca a la qual estava precisament destinat.


Corregio 1530

Altres vegades s’intervenia amb majestuosa pena, castigant terriblement la conducta indigna de la criatura «més semblant». O bé s’atorgaven recompenses, també inaudites, és a dir, exagerades, exuberants, desenfrenades. Només cal pensar en Enoc o Hanoc, en les recompenses increïbles -caldria dir a mans plenes, unes recompenses desmesurades- que li van ser concedides al noi. A les milícies celestials predominava l'opinió -comunicada, com és natural, amb la cautela més extrema- que les recompenses i els càstigs no es distribuïen a la terra amb tota l’equitat desitjable, i que el món moral instituït per consell de Semael no s'estava administrant amb el rigor que requeria Poc se’n faltava -de vegades no en faltava absolutament gens- perquè a les altes esferes es considerés que Semael es prenia el món moral més seriosament que no pas Ell mateix.


El Greco 1570

No es podia amagar -tot i que s’hauria hagut de fer- que les recompenses, essent com eren en algun cas tan desproporcionades, servien com a pretextos i com a revestiments morals per a justificar benediccions que s'explicaven en el fons per una simpatia arbitrària, per una predilecció primària, i gairebé sense lligam amb el món moral. I els càstigs? Bé, a les terres d'Egipte, per exemple, es va practicar el càstig per honrar al món moral i es va aplanar la terra, però amb desgana i aflicció. Algú, un favorit, un presumptuós, un somiador de somnis, un petit fruit de la soca del que havia tingut el primer la idea de ser un mitjà a través del qual Déu es coneixeria a si mateix, havia caigut a la fossa, a la masmorra i al forat, i ja era la segona vegada, perquè la seva estupidesa havia crescut com l'herba i ell havia permès que li creixés salvatgement l'amor fins a perdre el cap com abans li havia passat amb l'odi. I això era una cosa agradable de veure. Però nosaltres, el Seguici celestial, ¿no ens estàvem deixant entabanar potser en sentir satisfacció per aquesta nova modalitat de pluja de sofre?


El Greco 1576

Tot sigui dit entre nosaltres: No, en el fons no ens deixàvem engalipar en cap instant. Sabíem exactament -o ho suposàvem fins a assolir el grau de certesa- que en aquest cas el rigor havia sortit a representar la seva escena per fer honor al Regne de la Severitat, però que Ell es va servir del càstig, aquest accessori del món moral, per obrir un carreró que només posseïa una via subterrània cap a la llum, i que Ell, dit sigui amb permís, es va valer del càstig com a mitjà per obtenir un major enaltiment i majors avantatges. De manera que si quan nosaltres, àngels, ens trobàvem, baixàvem les refulgents parpelles i frunzíem tan expressivament les boquetes en rodó, era perquè ho enteníem. El càstig com a vehicle per aconseguir una grandesa superior... Aquest era el més gran dels acudits, i llançava una llum retrospectiva fins i tot sobre les faltes i les impertinències que havien «obligat» al càstig i que l'havien motivat, una llum que no era, precisament, la de l'univers moral; ja que llavors, fins i tot les faltes i impertinències comeses pel castigat, inspirat per ves a saber qui -només Déu ho sap-, apareixien com a mitjà i vehicle per a un nou encimbellament irrefrenable.


Ribera 1626

El Seguici celestial creia conèixer prou bé aquestes estratagemes, gràcies a una certa participació en l'omnisciència, encara que, tot s'ha de dir, es tractava d'una participació reduïda i de la qual només podia fer ús, per respecte, amb molta cautela, fins i tot amb abnegació i dissimulació. Convé afegir amb veu molt baixa que els medis celestials creien conèixer encara més coses sobre altres assumptes, passos, empreses, maquinacions, agitacions, secrets de tota mena que hauria resultat inadequat titllar de grolleres enraonies cortesanes. Però per a la seva menció tot eren més aviat murmuris, una mena d’al·lusions i comentaris que limitaven pràcticament amb el sigil: una lleugera agitació dels llavis, contrets en una ganyota lleugerament maliciosa. Quines coses, rumors i plans eren aquests?


Rubens 1628

Guardaven relació amb el curiós tripijoc de la recompensa i el càstig, que naturalment no era criticable però que podia qualificar-se si més no de singular, amb tot el seu complex de favoritisme, predilecció, elecció, que posava en dubte l'univers moral sorgit com a conseqüència d'haver convocat el Mal amb la paraula, i amb aquest, el Bé; en resum, la conseqüència de la creació de l'ésser humà. També guardaven una relació llunyana amb la notícia, no del tot confirmada però aparentment ben fonamentada i transmesa amb un moviment mínim dels llavis, que el suggeriment o insinuació de Semael de crear una criatura «semblant a Déu», és a dir, l'ésser humà, no havia estat l'últim consell que havia fet arribar al Tron. Les relacions entre aquest i l'àngel caigut no s'havien suspès del tot o s'havien reprès un bon dia, no se sabia ben bé com. L’entorn celestial desconeixia si a esquena seva s'havia produït una baixada a l’Abisme infernal, seguida per un intercanvi d'idees, o si el proscrit, per la seva banda, havia trobat ocasió, potser fins i tot repetides vegades, d'abandonar el seu lloc d’estada i adreçar novament la paraula davant del Tron.


Velázquez 1635

En qualsevol cas, s’ho havia arreglat per trobar-se en condicions de completar els seus antics consells, tan hàbilment comprometedors, i de prosseguir amb una nova proposta. Probablement de manera no molt diferent a la d'aquells temps, aquests consells no feien més que estimular pensaments latents però no formulats, desitjos a l’espera d'una exhortació encoratjadora per a la seva expressió.


La Tour 1640

Per entendre bé el que s'estava coent cal recordar determinades dates i dades que constituïen els antecedents i el preludi de la història que s'està explicant aquí. Ens referim a la «novel·la de l'ànima» que va ser narrada breument amb les paraules de les quals disposàvem per a tal fi: el relat sobre l'ànima dels primers éssers humans que, igual que la matèria informe, va ser a la base de tot el que va esdevenir i va poder ser objecte d’una narració. Bé es pot parlar aquí de “creació”, ja que potser la Caiguda va consistir en què l'ànima, per una mena de sensualitat malenconiosa que sorprèn en un principi primigeni pertanyent a les esferes superiors, va cedir a les ànsies de penetrar amorosament la matèria amorfa, aferrada amb tanta tenacitat al seu amorfisme, per tal d’engendrar en ella formes que la fessin capaç de conèixer les voluptuositats carnals. I que potser no va ser el Suprem qui va sortir a auxiliar-la en aquestes batalles d'amor que sobrepassaven les seves forces, quan va crear l'univers de les formes i de la mort, on es produeixen els esdeveniments susceptibles de ser narrats? Ho va fer per compassió per la tortura de l’ànima, la seva companya esgarriada, concepte que permet induir determinades afinitats de naturalesa i de sentiment; i ja que aquesta conclusió s’imposa, com deixar-la de banda, encara que sembli una audàcia, o més aviat un sacrilegi, articular el mot error?


Albani 1645

És possible relacionar la idea d'error amb Ell? La resposta a aquesta pregunta només pot ser un sonor i rotund no, i aquesta hauria estat la resposta de tots els cors en els seguicis celestials, seguida, tot s'ha de dir, d'un discret arrufar de les boquetes. La cosa aniria sens dubte massa lluny i seria molt precipitat interpretar com a error en ell mateix la tendra i misericordiosa pietat que va inspirar en el Creador un error. Seria prematur perquè la creació del món finit de la vida i de la mort, del món de les formes, no va comportar cap mena de perjudici -o si aquest va existir, va ser realment molt escàs- a la dignitat, l'espiritualitat, la majestat, al caràcter absolut d’un Déu exterior i anterior a la humanitat, i, per tant, fins aquí, no es pot parlar de debò d'un error, en el sentit propi de la paraula. Però no és ben bé el mateix pel que fa a les idees, els plans, les aspiracions que, des de llavors, flotaren secretament en l'aire i, es creu, van ser tema de converses misterioses amb Semael. Aquest va fer veure, sens dubte, que creia estar presentant al Tron una idea completament nova i de la seva pròpia collita, quan presumiblement ja sabia que Ell anava rumiant aquesta mateixa idea en silenci. Segons sembla, Semael comptava amb la errònia creença general que diu que quan a dues persones se'ls ocorre la mateixa idea, aquesta ha de ser bona per força.


Murillo 1655

D'acord. És inútil amagar l'assumpte per més temps i caminar marejant la perdiu amb paraules pudoroses. El que el gran Semael va proposar, amb una mà recolzada en la barbeta i l'altra estesa cap al Tron en el curs d’un eloqüent al·legat, va ser l'encarnació del Suprem en un poble escollit, encara inexistent però que havia de ser formar seguint el model d'altres divinitats terrenals, divinitats tribals i nacionals amb tots els seus poders màgics i tota la seva vitalitat carnal. No és casual que aparegui aquí la paraula «vitalitat», ja que l'argument principal de l’Infern -el mateix que al seu dia va utilitzar en la proposta per a la creació de l'ésser humà- era l'increment en vivacitat que en resultaria per al Creador espiritual, exterior i superior al món, i aquesta vegada en un sentit mol més absolut i més concret. Diem que aquest fou l'argument principal; i és que l'astut Infern tenia altres arguments en reserva, i amb més o menys encert va suposar que ja estaven secretament allà en estat latent i que n’hi hauria prou amb bufar sobre les brases.


Klee 1920

La fibra que ell va mirar de fer vibrar fou l'ambició la qual, necessàriament, era una ambició condescendent, una ambició cara avall, ja que en les Instàncies supremes tota ambició cap amunt és impensable, i només queda la possibilitat de la seva orientació cap a baix, una ambició d'equiparació i de «voler ser també el que els altres són», una ambició de renúncia a l’excepcional. A l'Abisme li va resultar fàcil suscitar en el Senyor espiritual el sentiment vergonyant de la seva abstracció i la seva universalitat, que devia notar en comparar-se amb les divinitats tribals i nacionals, que feien miracles i desvetllaven la sensualitat; va despertar l'ambició cap a la condescendència i la limitació, cap a una condimentació més sensual de La seva forma de vida. Bescanviar l’augusta però una mica pàl·lida omnipotència espiritual per la vida carnal, inflada de sang, d’un déu corporal, igualar-se als altres déus, aquesta era la suprema aspiració secreta, vacil·lant, que va lloar l’astúcia de Semael. Que ens sigui permès per a la comprensió d'aquesta concessió portar a col·lació la novel·la de l'ànima, la aventura amorosa de l’ànima amb la matèria i la «sensualitat malenconiosa» que la impulsava a això, en una paraula, a invocar la seva “caiguda”. En veritat, gairebé no hi ha res a invocar aquí: aquest paral·lelisme s’imposa, sobretot per la complicitat compassiu-creadora que se li havia procurat en el seu moment a l'ànima perduda, i que segurament va proporcionar al gran Semael la temeritat perversa per exposar el seu consell.


Chagall 1956

La malícia i el desig ardent de generar situacions compromeses era, naturalment, la intenció més oculta que albergava aquest consell, car si l'ésser humà ja era, en general, una font de constants dificultats per al Creador, la inconveniència havia d'arribar al seu màxim nivell gràcies a La seva aliança corporal amb una determinada tribu humana, una mena d’acreixement vital que equivalia a una experiència biològica. L’Abisme ho sabia perfectament. Res de bo no podia sorgir d’una ambició cap avall, de l'intent de ser com els altres déus, és a dir, ser el Déu d’un país i d’una ètnia, d’establir una connexió entre el Déu universal i un poble escollit, o si més no això no podia arribar a bon terme sinó després de llargues marrades, complicacions, decepcions i amargors. Semael sabia amb tota certesa el que sens dubte sabia també per endavant l’Assessorat, és a dir, que després d'un episodi aventurer de vivacitat biològica com a cos diví d'una tribu, després d’haver tastat els arriscats, si bé violents, goigs d'una existència terrenal concentrada en una encarnació popular, d'una existència divina accionada, acurada, esperonada i sustentada per tècniques i forces màgiques, havia de venir necessàriament el moment de la recança i de la reflexió, la renúncia a semblant limitació de moviments, el retorn del Senyor del Més enllà al Més enllà, la recuperació de l'omnipotència i de la omnisciència espiritual. Però el que Semael -i només ell- abrigava en el seu cor era el pensament que fins i tot aquest retorn, equivalent a un gir en l'univers, aquest retorn a casa aniria necessàriament acompanyat d'una certa vergonya, i la seva malignitat, mare de tota perversitat, se n’alegrava.


Chagall 1966

I és que, fora casual o no, la tribu escollida i destinada per a aquesta encarnació era de tal naturalesa que el Déu universal, en convertir aquesta tribu en el seu cos, no només sacrificava la seva primacia sobre els altres déus nacionals i es feia igual a ells, sinó que en termes de poder i d'honor fins i tot es situava significativament per sota d'ells, per a delit de l’Abisme. No obstant això, es condescendir a convertir-se en un déu nacional, tota aquesta experiència de joia biològica es confrontava amb les certeses més arrelades i les previsions més perspicaces de la mateixa tribu triada. Efectivament, no va ser pas sense la intensa cooperació espiritual d’aquest poble escollit que es va fer possible el canvi de direcció i el retorn envers ell mateix i que el Molt Elevat reprengués el seu rang suprem, per sobre dels déus d'aquest món. Això era el que pessigollejava la malícia de Semael. Fer de déu d'aquesta tribu peculiar no era, ben mirat, cap plaer excepcional; pròpiament parlant, no hi havia allà per a ell gaires oportunitats de generar gaire incomoditat. Entre els altres déus nacionals, tal com se sol dir, no lluïa molt. Quedava relegat a un segon pla. Per contra, i en estreta relació amb això, la característica inherent de la criatura humana de ser un instrument per a l'autoconeixement de Déu estava especialment desenvolupada en aquest poble. Era innat en ell una preocupació imperiosa per la identificació de la naturalesa de Déu; des dels seus començaments germinà en ell una gran capacitat per desxifrar el caràcter supramundà del Creador, la seva universalitat, també la seva espiritualitat, i comprenia per tant que Ell englobava el món però que el món no l’englobava a Ell (de manera molt similar a com el narrador engloba la història que narra, però la història no l’engloba a ell, de manera que ell té la possibilitat d'exposar-la). Era un embrió cridat a desenvolupar-se amb el temps, gràcies a penosos esforços, i a assolir el ple coneixement de la veritable naturalesa de Déu. ¿Hem de suposar que justament per aquesta raó es va produir l'«elecció», i que tant l’Assessorat com l'assessor sabien molt bé com havia de finalitzar aquesta aventura biològica? I que, conseqüentment, va ser Ell mateix qui es va crear, expressament, un tema d’aflicció i de meditació? És possible que no tinguem cap més remei que acceptar aquesta suposició. En tot cas, als ulls de Semael el punt graciós de la qüestió era que la tribu triada, tenia en secret, en el seu subconscient, i de manera germinal (des de l'origen per dir-ho així), el sentiment de conèixer d’alguna manera millor les coses que el seu déu nacional, i que va posar totes les energies de la seva raó en procés de maduració a ajudar el Creador a abandonar la seva impròpia situació i a retornar a aquest Més enllà espiritual i de validesa universal. I de fet l’Abisme sosté –afirmació no provada- que, després de la caiguda, el retorn a l’estat primitiu només va ser possible gràcies a aquesta ardent participació humana i no s’hauria mai produït sense la seva cooperació.


Chagall

La presciència dels cercles i seguicis celestials arribava amb prou feines a aquestes llunyanies. Es limitava a rumors sobre converses secretes amb Semael i sobre el que tractaven aquestes converses; però això fou suficient per fer que s'agreugés el general descontent angelical envers la criatura «més semblant», fins arribar a una irritabilitat addicional en contra de la tribu triada que estava implicada en aquest procés. Amb això n'hi havia prou per fer experimentar a les cohorts celestials una joia maligna –prudentment dissimulada- a propòsit del petit diluvi i de la pluja de sofre que Ell, a contracor, s'havia vist obligat a imposar a un plançó d'aquesta tribu, per al que Ell tenia designis especials de gran abast. I això, sens dubte, amb la intenció, mal encoberta, de fer del càstig un vehicle de noves grandeses. Tot això és el que s'expressava en aquest arrufar cap avall les boquetes i en els moviments gairebé imperceptibles dels caps amb els quals els cors celestials assenyalaven un punt de la terra on el Plançó, amb els braços lligats a l'esquena, era conduït per les aigües d'Egipte en una embarcació de vela moguda a cop de rem, camí de la presó."


Thomas Mann, Preludi al volum quart de Josep i els seus germans (1943)

(traduït al català a partir de la traducció castellana de Jorge Seca i la traducció francesa de Louise Servicen; tan de bo en Pau Mas s'animi a revisar-la en base al text original...

Per què traduir de manera amateur aquest text? Per la trista, i tan de bo equivocada, sensació que de moment no es traduirà professionalment al català aquesta grandiosa novel·la. Sembla que la cultura catalana s'ha quedat sense mercat per a algunes grans obres de la literatura universal. Que el Doktor Faustus del mateix Thomas Mann o el Quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell estiguin descatalogats, que existeixi una traducció catalana però sigui introbable a les llibreries, fa pensar molt en la salut de la nostra cultura.

Reubico aquest post del 2012 aquí perquè crec que hi ha una gran afinitat entre les reflexions de Jung a "Resposta a Job" i les de Mann a "Josep i els seus germans"...).