Quaresma

Kupka 1912

"Quaresma: lluita, esforç, conversió. Seguir el camí de Jesús, perquè aquest camí d'alguna manera ens ha fascinat, i creiem que porta a algun lloc que val la pena.

El camí de Jesús, la "vida compromesa" de Jesús, que és irrepetible i incopiable, però que d'alguna manera ens serveix de pauta a nosaltres. Quaresma ens recorda que cal aturar-se, prestar atenció a la nostra vida cristiana, i veure com aquesta vida cristiana és seguiment de la de Jesús.

Quina va ser la vida de Jesús, la vida compromesa de Jesús a través de la qual ell anunciava el Regne de Déu? Una vida que es posa al costat dels pobres i actua lliurement enfront dels poderosos. Una vida que té un estil obert, atent, no enganyador, honest. Una vida que, per això, no és gens còmoda, i és complicada i dura i fosca, perquè, en les ambigüitats quotidianes, i amb la mandra quotidiana, costa d'anar concretant què significa això a cada moment. Una vida que vol tenir -i en Jesús té-, al capdavall, un únic criteri d'actuació: el servei a l'anunci i a la construcció del Regne de Déu, la fidelitat a allò que Déu és i significa. Que vol dir: només hi ha una cosa que sigui absoluta, només hi ha una cosa al servei de la qual calgui posar-ho tot; i aquesta cosa és aquest anhel de justícia, de joia i de pau per a tothom, que es va realitzant a cada moment, i en el qual podem descobrir la presència d'aquest Déu que anomenem Pare.

Què vol dir això per a nosaltres? Doncs, bàsicament, que cal una lluita constant i a tot nivell contra qualsevol altra cosa que vulgui erigir-se en absolut, que pretengui ocupar el lloc del Pare, passar-li al davant. Una de les grans coses de la fe cristiana és precisament el posar com a únic absolut una realitat molt desconeguda, que perseguim, que cerquem pertot arreu, que volem trobar on és a cada moment, que ens demana una actitud constant d'esforç, de recerca, de qüestionament, de debat, de comunicació amb els altres "exploradors". El Pare sempre va al davant, mai no li veiem el rostre, només l'esquena, segons la imatge bíblica. Però és un Pare que deixa pistes, que deixa obres on podem veure la seva imprompta, que passa per uns llocs concrets (des d'un cop a l'esquena a un amic a l'arriscar la pròpia vida per solidaritat amb els qui pateixen), que ens fa sentir de tant en tant -de vegades massa de tant en tant- la seva veu que ens crida i ens anima: va, que això va bé! Compte, que estàs fent trampa! Sí, per aquí, endavant!

El posar-se al servei d'aquest únic absolut -el Pare- , rebutjant tot ídol, es converteix llavors en un estil de vida, en un combat constant contra tot allò que pugui aparèixer com a l'amo de tot, el més important, el darrer criteri que dictamina el que cal i el que no cal, el que val i el que no val: qualsevol dictadura (incloses les polítiques), qualsevol obsessió pels diners, qualsevol manipulació publicitària. I no només combat contra els ídols externs, sinó també contra aquells ídols que ens puguem crear pel nostre compte a partir de la professió, la seguretat econòmica, la família, el triomf personal, la sexualitat, la política, la parella... L'estil de la vida del creient no s'ha d'agafar a cap d'aquestes coses per fer-ne un punt de suport intocable, un objectiu definitiu i decisiu de la pròpia vida, encara que, certament, la pròpia vida es realitza en totes aquestes coses. Un estil de vida, doncs, en què, com per a Jesús, l'única cosa absoluta és tot allò que estigui al servei de fer present aquí aquesta justícia, joia i pau que és el Regne de Déu.

El que passa, però, és que això s'ha de viure en la vida quotidiana -la dura vida quotidiana, en alguns moments-, amb els seus embolics, foscors, pors, fracassos. I no sempre és tan clar, el que a cada moment cal fer per ser fidels al Regne de Déu. Perquè, per exemple, quan es lluita per canviar les coses cal, moltes vegades, aconseguir algun poder, però si no es vigila, aquest poder pot fer-se un absolut dominador (i no només en la societat: també -i és més contradictori- a l'Església!). Perquè també certament, lluitar per tenir feina i poder guanyar-se la vida és important, i per aquí passa allò que és més elemental de la lluita per la justícia: però arriba un moment que la preocupació per la seguretat econòmica es pot convertir en absolut, en submissió a la por, o als ídols del diner i del benestar.

Això vol dir, doncs, que aquest esforç constant per netejar d'ídols i de falsos absoluts la nostra vida, no és una tasca angèlica, sinó que és una lluita que es fa amb els peus ben enganxats a terra, entre els homes, una terra i uns homes en què moltes diferències i desnivells no són precisament "naturals", inarreglables. Un homes que pateixen -que patim- perquè la vida -el món- en molts aspectes no són flors i violes. I per a uns més que per a altres."

Fragment del quadern "Viure, ara, la fe (Advent·Nadal·Quaresma·Pasqua)", publicat el 1978 per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, col·lecció L'Espiga n. 9, pp. 29-31. Signen el quadern Quim Canadell, Joaquim Gomis, Magda Homar, Josep Lligades, Josep M. Lozano, Pilar París, Margarida Prats, Raimon Ribera i Mercè Sala.