Meditant l’Anunciació

Maître d'Aix 1444

És bonic recordar el moment inicial de la trajectòria de Jesús de Natzaret. Alguns evangelis el situen en la seva concepció, en l'escena anomenada de l'Anunciació, que se celebra lògicament el dia 25 de març, nou mesos justos abans de Nadal. Altres evangelis situen aquest inici de trajectòria en el bateig de Jesús per Joan Baptista, en una aproximació també legítima; ambdues resulten significatives.

L’Evangeli de Lluc descriu així l’escena:

“El sisè mes, Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L'àngel entrà a trobar-la i li digué:

- Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.

Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L'àngel li digué:

- No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi. 

Maria preguntà a l'àngel:

- Com podrà ser això, si jo sóc verge?

L'àngel li respongué:

- L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible.

Maria va dir: 

- Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.

I l'àngel es va retirar (Lluc 1, 26-38).”

Què ens vol dir aquesta escena? Què ens planteja personalment a nosaltres? És oportú deixar que el text ressoni dins nostre, ens commogui i ens parli.

 

Algunes pistes per a la reflexió

¿Quina és l’actitud a adoptar per tal de poder sentir la ressonància d'un text dins del nostre cor? ¿Potser una actitud d’atenció, d’alerta, d’escolta, de fixar-s'hi bé, una actitud d’interrogació activa, preguntant-nos què ens vol dir d’important, de significatiu, el text?

Quan un text ens parla (quan experimentem quelcom que és com si copséssim un missatge), se’ns presenta com quelcom que ve de fora, i no d’un fora qualsevol, sinó de la fondària mateixa de la realitat, fet expressat per la imatge de la divinitat que ens parla, que ens fa saber, que ens revela alguna cosa.

En aquest text la revelació és portada pel rostre parlant de la divinitat, l’arcàngel Gabriel (que vol dir “Déu que parla”; és Déu mateix qui s’adreça al cor dels humans).

És un esdeveniment desconcertant i que fa basarda (“no tinguis por, Maria”, comença dient Gabriel), que trenca la lògica quotidiana, allò que considerem normal, previsible, “humà”. Aquesta irrupció ens depassa (“no és humana”, podríem dir), ve des del fons de la realitat, i per això la vivim desconcertats, com a provinent del misteri. No entenem com és que pot passar això, que podem ser cridats a no seguir la normalitat previsible, allò que considerem normalment com a “humà” (i per això vivim aquesta crida, aquesta irrupció, com a provinent del diví: “el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra”).

¿Quina és l’actitud a adoptar davant d'una irrupció com aquesta? El que ens diu el text és: acceptació, submissió lliure, “que es compleixin en mi les teves paraules”. Ni resistència, ni queixa: docilitat, deixar-se portar, assumir el que ve.

És la mateixa actitud que tindrà Jesús a l’hort de Getsemaní: “Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva.”

No és gens fàcil arribar a aquest estat d’esperit, com tampoc no és fàcil arribar a l’estat d’esperit que ens permet estar prou atents a la realitat com per captar-hi l’insòlit, el desconcertant, els rastres de la divinitat. Però aquest és el repte que tenim al davant.

 

Per complementar la reflexió sobre l'Anunciació podem recordar el Salm 139, 1-15, on es reflecteix el que es viu quan l’atenció i l’acceptació han arribat a portar fins a trobar Déu tant en el propi cor com en tota la realitat. Ens acabem sentint transparents a Déu, fets per Déu, com Jesús a les entranyes de Maria segons l’anunci de Gabriel.

"Has penetrat els meus secrets, Jahveh,

i em coneixes,

tu veus quan m'assec i quan m'aixeco,

descobreixes de lluny estant els meus propòsits,

saps bé si camino o si reposo,

et són coneguts tots els meus passos.

Encara no tinc als llavis la paraula,

que tu, Jahveh, ja la veus pronunciada.

M'estrenys a banda i banda,

tens damunt meu la teva mà.

És admirable com ho saps tot,

és tan admirable que no ho puc entendre.

On aniria que el teu esperit no hi fos present?

On fugiria que jo no estigués davant teu?

Si pujava dalt del cel, tu hi ets,

si m'ajeia als inferns, t'hi trobo.

¿Provaré de prendre les ales de l'aurora

per anar a viure a l'altre extrem del mar?

També allà m'hi portarien les mans teves,

també allà m'hi vindrien a buscar.

¿Diré doncs: Que m'amaguin les tenebres,

i tingui per llum la negra nit?

Però per a tu no són fosques les tenebres,

la nit t'és tan clara com el dia,

llum o fosca et són igual.

Tu has creat el meu interior,

m'has teixit en les entranyes de la mare.

Et dono gràcies per haver-me fet tan admirable,

és meravellosa la teva obra.

T'era tot jo ben conegut,

res de meu no et passava per alt

quan jo m'anava fent secretament,

com un brodat, aquí baix a la terra."