 |
| Hopper 1926 |
"Et maintenant que vais-je faire
De tout ce temps que sera ma vie
De tous ces gens qui m'indiffèrent
Maintenant que tu es partie
Toutes ces nuits, pourquoi pour qui
Et ce matin qui revient pour rien
Ce cœur qui bat, pour qui, pourquoi
Qui bat trop fort, trop fort.
Et maintenant que vais-je faire
Vers quel néant glissera ma vie
Tu m'as laissé la terre entière
Mais la terre sans toi c'est petit
Vous, mes amis, soyez gentils
Vous savez bien que l'on n'y peut rien
Même Paris crève d'ennui
Toutes ses rues me tuent.
Et maintenant que vais-je faire
Je vais en rire pour ne plus pleurer
Je vais brûler des nuits entières
Au matin je te haïrai
Et puis un soir dans mon miroir
Je verrai bien la fin du chemin
Pas une fleur et pas de pleurs
Au moment de l'adieu
Je n'ai vraiment plus rien à faire
Je n'ai vraiment plus rien..."
La gran cançó de Gilbert Bécaud
La versió original, fantàstica:
Una filmació d'una versió mediocre però que permet veure Gilbert Bécaud a l'època:
Incorporem les paraules d'en Lluís Trabal, que figuren als Comentaris que segueixen, escrites l'abril de 2009, i comentaris nostres al respecte...
Lluís Trabal: "Vareu començar amb Quand on n’a que l’amour i Els vells amants i ara pengeu La notte dell’addio i Et maintenant. Volia comparar aquestes dues darreres cançons, però...
Però Bécaud va donar color, gruix i textura a la meva adolescència; la seva intensitat desesperada era un mirall per als meus temps de crisi. En canvi, no vaig conèixer la Zanicchi fins més tard, quan ja començava a adquirir la rigidesa dels progres: em semblava la imatge del món melòdic, una mica cutre, del que el festival de San Remo n’era el paradigma.
Perdoneu l’autobiografia. La he utilitzat per mostrar, per recordar, que la música és un catalitzador de la història personal, de la història dels nostres sentiments. Cosa sabuda, no és cert?
Podria analitzar quina de les dues cançons m’agrada més. Però, això sí, sabent que he de lluitar amb un handicap: el de la intensa força emocional de la música.
M’agrada com la noia de La notte descriu el seu amor i els paisatges de les seves emocions. M’agrada la seva generositat. La notte, crec, ens explica una història de generositat.
El noi de Et maintenant, en canvi, va desgranant imatges de la seva desesperació. No us sembla que és la història d’un egoisme tancat en ell mateix? (però el puc excusar: el dolor me’l fa comprensible).
Si la música fos l’embolcall de la lletra, la de La notte, melòdica, tendra, matisada i descriptiva, compliria el seu propòsit a la perfecció.
I la de Et maintenant? Aquí un hipnòtic baix continu recolza la veu intensa i adolorida, personalíssima, de Bécaud, que és l’essència de la cançó.
La veu de la Zanicchi és part de la música de la seva cançó; la de Bécaud és el tot de Et maintenant.
Segueixo pensant que la música de La notte parla sobre tot de l’esperit d’una època. La de Et maintenant, en canvi, parla exclusivament del seu personatge.
Hi ha fons i forma en una cançó? Si és una obra d’art, no. Tot, lletra i música, és alhora fons i forma. Tot és una unitat. Però quan, com passa a Et maintenant, la música (en aquest cas la veu) és la que conforma l’essència de la cançó, aquesta és millor.
Intent d’autocrítica: No em deixo dur pel melodrama al preferir a Gilbert Bécaud? Per què ens és més fàcil deixar-nos arrossegar pel vertigen d’una desesperació que no pas reconèixer-nos en una expressió més continguda com la que proposa Iva Zanicchi?
I el seu corol·lari: totes dues cançons ens parlen d’una pèrdua. No cal anar al món del tango per constatar cóm és de llaminer aquest tema. Just el que deia Tolstoi en començar la Karènina!"
Nosaltres: "Lluís, el teu comentari és tan ric, tan perfecte, tan suggerent que no podem pas dir res més, només que el compartim plenament i que volem deixar constància del nostre agraïment per portar l'Aglaia a nivells superiors de qualitat (i som prou amics com per que sàpigues que això no és retòrica, sinó el que sentim).
Perquè els anys seixanta la "música lleugera", com en deien, va donar alguns productes de molt de nivell, amb unes vocalitzacions perfectes i on la lletra i la música realment s'unificaven. Els arranjaments orquestrals de vegades fallaven per excés de protagonisme, però algunes d'aquestes cançons encara et deixen esmaperdut. Potser cada època fa el mateix i nosaltres ens fixem en aquestes perquè són les de la nostra adolescència...
O potser és que França i Itàlia, en aquest àmbit de la "cançó de moda", van generar alguna cosa que anava més enllà del previsible. Els Brel, Brassens, Ferré, Pete Seeger, Bob Dylan, Paco Ibáñez i la nostra nova cançó ja eren una altra cosa, més conscients de la seva qualitat i de la seva funció social. Però els Bécaud, Aznavour i els italians de San Remo, per dir-ho curt, aquests no tenien pretensions transcendents, i en canvi, gairebé sense saber-ho, van assolir un nivell de qualitat que encara ens admira. Té mèrit, això...".
Entrades
4 comentaris:
Vareu començar amb Quand on n’a que l’amour i Els vells amants i ara pengeu La notte dell’addio i Et maintenant. Que potser ens hem de preocupar?
Volia comparar aquestes dues darreres cançons, però...
Però Bécaud va donar color, gruix i textura a la meva adolescència; la seva intensitat desesperada era un mirall per als meus temps de crisi. En canvi no vaig conèixer la Zanicchi fins més tard, quan ja començava a adquirir la rigidesa dels progres: em semblava la imatge del món melòdic, una mica cutre, del que el festival de San Remo n’era el paradigma.
Perdoneu l’autobiografia. La he utilitzat per mostrar, per recordar, que la música és un catalitzador de la història personal, de la història dels nostres sentiments. Cosa sabuda, no és cert?
Podria analitzar quina de les dues cançons m’agrada més (ho faria si vosaltres m’hi inciteu!). Però això sí, sabent que he de lluitar amb un handicap: el de la intensa força emocional de la música.
Som-hi?
Sí, sí, t'hi incitem ! Som-hi!
(Nens, quina resposta més justeta! No es pot substituir un fet pel seu simple enunciat!)
M’agrada com la noia de La notte descriu el seu amor i els paisatges de les seves emocions. M’agrada la seva generositat. La notte, crec, ens explica una història de generositat.
El noi de Et maintenant, en canvi, va desgranant imatges de la seva desesperació. No us sembla que és la història d’un egoisme tancat en ell mateix? (però el puc excusar: el dolor me’l fa comprensible)
Si la música fos l’embolcall de la lletra, la de La notte, melòdica, tendra, matisada i descriptiva, compliria el seu propòsit a la perfecció.
I la de Et maintenant? Aquí un hipnòtic baix continu recolza la veu intensa i adolorida, personalíssima, de Bécaud, que és l’essència de la cançó.
La veu de la Zanicchi és part de la música de la seva cançó; la de Bécaud és el tot de Et maintenant.
Segueixo pensant que la música de La notte parla sobre tot de l’esperit d’una època. La de Et maintenant, en canvi, parla exclusivament del seu personatge.
Hi ha fons i forma en una cançó? Si és una obra d’art, no. Tot, lletra i música, és alhora fons i forma. Tot és una unitat. Però quan, com passa a Et maintenant, la música (en aquest cas la veu) és la que conforma l’essència de la cançó, aquesta és millor.
Intent d’autocrítica: No em deixo dur pel melodrama al preferir a Gilbert Bécaud? Per què ens és més fàcil deixar-nos arrossegar pel vertigen d’una desesperació que no pas reconèixer-nos en una expressió més continguda com la que proposa Iva Zanicchi?
I el seu corol•lari: totes dues cançons ens parlen d’una pèrdua. No cal anar al món del tango per constatar cóm és de llaminer aquest tema. Just el que deia Tolstoi en començar la Karènina!
Lluís, el teu comentari és tan ric, tan perfecte, tan suggerent que no podem pas dir res més, només que el compartim plenament i que volem deixar constància del nostre agraïment per portar l'Aglaia a nivells superiors de qualitat (i som prou amics com per que sàpigues que això no és retòrica, sinó el que sentim).
Perquè els anys seixanta la "música lleugera" com en deien va donar alguns productes de tant de nivell, amb unes vocalitzacions perfectes i on la lletra i la música realment s'unificaven? Els arranjaments orquestrals de vegades fallaven una mica per excés de protagonisme, però algunes d'aquestes cançons encara et deixen esmaperdut. Potser cada època fa el mateix i nosaltres ens fixem en aquestes perquè són les de la nostra adolescència...
O potser és que França i Itàlia van generar alguna cosa de nivell, que sortia una mica del previsible, en aquest terreny de la "cançó de moda". Perquè els Brel, Brassens, Ferré, Pete Seeger, Bob Dylan, Paco Ibáñez i la nostra nova cançó ja eren una altra cosa, més conscients de la seva qualitat i funció social. Però els Bécaud, Aznavour i els italians de San Remo, per dir-ho curt, aquests no tenien pretensions transcendents, i en canvi, gairebé sense saber-ho, van assolir un nivell de qualitat que encara ens admira. Té mèrit, això...
Publica un comentari a l'entrada