Quartetes

Macke 1914

I

El torn de la vida en quatre dies m’ha passat

com l’aigua pel torrent o el vent per la prada.

Però hi ha dos dies que mai no em preocuparan,

el dia que ja ha passat i el dia que ha d’arribar.

IX

Si el que hi ha al món no és sinó vent a les mans,

i si el que hi ha és incomplet i defectuós,

pensa que tot el que veus al món no existeix,

imagina que allò que no existeix es troba al nostre món.

X

Encara que és ben ferma l’arrel de la teva permanència

i sobre el teu cos la vida és com un vestit flonjo i lleuger,

a la tenda del cos, que és com un lloc de repòs per a tu,

vigila de no aturar-t’hi massa estona, que té els vents febles.

XIV

N’arriben alguns i n’hi ha uns altres que se’ls enduen,

i no hi ha ningú a qui n’expliquin el secret.

A nosaltres, del destí, només ens en mostren una cosa:

la nostra vida és una copa que uns altres es beuen.

XX

Si deixes que la teva ànima vagaregi per aquest món,

no li permetis que visqui si no és amb alegria.

Vigila, perquè el resultat del tracte amb el món

és una vida així, i passarà el que hagi de passar.

LXIX

Alguns només pensen en sectes i religions,

i altres vacil·len entre el dubte i la certesa.

I de sobte apareix una veu que crida d’amagat:

“Oh ignorants, el camí no és ni aquest ni aquell!”

LXXXVI

Beure vi i viure feliç és la meva norma,

i fugir de la blasfèmia i del rés és la meva religió.

Vaig preguntar a la núvia del destí: "¿Quin és el teu dot?"

Em digué: "El meu dot és el teu cor pur i joiós".

CIII

Alguns diuen que el paradís, amb les hurís, és agradable,

però jo dic que el suc de la vinya encara ho és més.

Pren el que pots abastar, oblida’t del que et prometen,

que el so del timbal només és agradable de lluny.

CXVIII

Beu vi, que del cor s’endú desmesura i mancança,

i s’emporta del pensament les setanta-dues sectes.

No t’abstinguis del vi, perquè gràcies a ell,

amb cada glop que en beguis, de mil defectes et neteges.

CXXVIII

Si vols beure vi, beu-ne acompanyat dels savis,

o beu-ne alegre amb una jove de llavis vermells.

No en beguis gaire, no en facis ostentació,

beu-ne poquet, sovint, però beu-te’l d’estranquis!

CXXXII

Khayyam, si estàs embriac de vi, alegra’t.

Si jeus amb una jove bella com la tulipa, alegra’t.

Com que el nostre destí en aquest món és deixar d’existir,

tu pensa que no existeixes, i si existeixes, alegra’t.

CXXXIV

No vull res més que aquell vi rogenc que embriaga,

un llibre de poemes, felicitat i un crostó de pa.

I llavors tu i jo jaient junts en aquella ombra...

Serà molt millor això que l’imperi d’un soldà.

Algunes Quartetes d'Omar Khayyam (Nishapur -Khorasan, a l’actual Iran- c. 1048 - 1131)

(traducció del persa d’Àlex Queraltó Bartrés, Martorell, Adesiara, 2010)