Escolàstica

"L'escolàstica medieval era profundament mística i contemplativa, fins i tot en la seva versió més racional com en el cas del tomisme. El misteri i la gràcia constituïen els seus pols. L'univers sencer, visible i invisible, era concebut i vist com un pensament de Déu, realitzat per un acte de la voluntat divina. Tot, inclosa la raó humana amb els seus principis, era mesurat pel pensament diví. El lloc de l'home en aquest univers es situa entre la matèria a la que pertany pel seu cos i el seu Creador, de qui és l'efecte i la imatge. No té altra aspiració que elevar-se vers el seu Déu, el que constitueix tota la moral i la regla de les relacions humanes. La transparència de Déu és universal tant en la societat com en la naturalesa física."

André Vachet a La ideologia liberal (1970)

Sense excepció

Bartolomé Bermejo 1484

"Totes les religions han de ser objecte de la mateixa anàlisi crítica, feta des de la racionalitat. Totes, sense excepció. Portar a terme aquesta anàlisi crítica és necessari per evitar deformacions, manipulacions i enganys. No hi ha àrees que no s'hagin de sotmetre a l'anàlisi."

(tuit d'en Rai de 03.09.2024)

Què podem compartir plegats?

Tàpies 1990

La pregunta és prou rellevant en una Catalunya que viu un moment de forts contrastos entre grups. Contrastos que poden portar a aquests grups a un tancament o replegament sobre ells mateixos, amb el consegüent risc de fractura social, no tant per una confrontació entre ells com per un ignorar-se els uns als altres.

Aquestes fractures que separen diferents grups socials les podem aplegar en cinc ordres:

1) Fractura de generació: les diferents generacions tendeixen a marcar diferències i a ignorar-se. Especialment rellevant és la possible desconnexió entre els que tenen entre 30 i 45 anys i els que en tenen entre 45 i 60.

2) Fractura d’origen: hi ha tres grans àmbits que poden tendir a recloure’s en ells mateixos: a) els que es consideren autòctons, per naixement o per decisió lliure b) els fills de la immigració espanyola dels anys seixanta amb clara pràctica o consciència de la seva identitat diferenciada i c) els nous immigrants del Magrib, l’Amèrica llatina, l’Àfrica negra, l’Est d’Europa, el Pakistan i la Índia, les Filipines i la Xina.

3) Fractura de territori: hi ha un risc d’aïllament entre la gent “de comarques” i la gent “metropolitana”, amb una diferent percepció i vivència del territori i el paisatge.

4) Fractura social: hi ha un risc de fractura entre a) el 5% ric, b) el 75 % suficientment benestant i c) el 20% pobre, que poden tendir a formar mons tancats i desconnectats.

5) Fractura cultural: hi ha un risc d’aïllament entre un grup social més educat i culte, amb més capacitat d’anàlisi de l’entorn i de creació i fruïció de béns culturals, i un grup social menys sensible, més despreocupat, més centrat en la supervivència o l’èxit econòmic i la diversió evasiva.

Aquestes cinc fonts de fractures potencials es superposen i combinen, donant lloc, juntament amb altres factors, a la complexa situació social en la que vivim. És important tenir-les presents com a teló de fons a l‘hora de plantejar-nos: què hi ha més enllà d’aquestes fractures? què podem compartir plegats?

El que podem compartir plegats ho podem aplegar com a mínim en cinc grans coses: 1) Podem compartir un territori, un paisatge 2) Podem compartir una llengua, una cultura 3) Podem compartir una història, una tradició 4) Podem compartir uns valors 5) Podem compartir un projecte de país.

Uns valors

Quins valors? Això és clau, perquè no ens ve predeterminat com el territori, la llengua o la tradició i alhora és clau per a conformar la nostra identitat col·lectiva i el nostre projecte de país.

No es tracta només dels valors que configuren el projecte personal de cadascú, sinó dels valors que volem compartir com a col·lectiu. Que volem que ens caracteritzin.

Apleguem-los en unes quantes famílies:

1) El respecte per a la bellesa del paisatge natural i urbà. Volem viure en un entorn bonic, i per tant net, endreçat, ben atès i dissenyat amb cura i estimació. De vegades això es dona espontàniament, com passa amb els camps de conreu; de vegades ha de ser fruit d’un esforç premeditat. Aquí hi ha dos elements especialment preocupants en l’actualitat: l’atemptat que suposen al paisatge natural els molins de vent i les granges solars per a la generació d’electricitat i l’atemptat que suposen per al paisatge urbà les “pintades” amb sprays.

2) El respecte del patrimoni cultural heretat, tant de l’específic de Catalunya com del provenint d’altres contextos històrics i culturals. En són fites i símbols locals el MNAC, les esglésies romàniques, les catedrals i edificis civils del gòtic, l’esplendor modernista, Gaudí, els pintors i escultors del segle XX, els nostres grans poetes, els nostres músics cultes i populars, les tradicions populars (festes majors, Patum, sardanes, castellers, puntaires, etc.). Però cal compartir també les riques tradicions religioses de la humanitat, les grans eclosions artístiques com la pintura dels Països Baixos, Shakespeare, la música clàssica, Rembrandt, Racine i Molière, l’impressionisme, etc.

3) La convivència cívica i el respecte a la llibertat de l’altre.

4) La solidaritat amb els pobres (locals i de fora).

5) El compartir projectes de vida. No viure cadascú sol la seva vida, sinó fer camí plegats amb altres.

6) L'honestedat i el respecte amb un mateix i amb els altres. La sinceritat, el ser “bones persones”, el no enganyar, el no mentir, el no fer trampes, el tenir paraula, l’estimar l’altre tot respectant-lo, el no fer soroll, el no drogar-se, el rebutjar la hipocresia, el fer bé la feina.

7) L’equilibri entre treballar (necessari per a sobreviure cadascú i tots) i viure (fruir la vida, assaborir-la, gaudir-ne, celebrar-la, admirar-la, mostrar-li agraïment). Tenir cura de la família però també d’un mateix, de l’equilibri personal, del cultiu de les pròpies facultats, del desenvolupament de la pròpia serenitat i de la dimensió espiritual personal.

8) La construcció d’una vida col·lectiva amb sentit, que motivi, que generi il·lusió de pertànyer al nostre poble. La voluntat de ser un poble pacífic, culte, amb prou mitjans per a fruit de la vida però sense deixar-se esclavitzar pels mitjans, ben organitzat, amb un país net i endreçat, atent als problemes dels altres, decidit a ajudar a tothom a conrear el seu projecte personal i el seu camí espiritual, oferint un marc col·lectiu que ho afavoreixi.

Un projecte de país

Quin projecte de país? Un país:

1) Capaç d’evitar les situacions socials d’exclusió.

2) Net i endreçat, que pren cura dels seus paisatges naturals i urbans.

3) Que treballa i gaudeix equilibradament.

4) Amb un sistema educatiu i sanitari auster però eficaç.

5) Amb ganes de ser tranquil·lament, sense ficar-se amb ningú ni que es fiquin amb ell.

6) Amb una vida política el més descentralitzada possible, amb uns partits polítics el menys professionalitzats possible, amb uns capdavanters el més transparents possible.

7) Amb una vida cultural màximament activa i uns mitjans de comunicació al servei d’aquesta vida cultural.

8) Que fomenta el desvetllament i la felicitat dels seus membres.

9) Que facilita a les persones que es construeixin el millor possible a sí mateixes a nivell físic, mental, cultural, ètic i espiritual.

Krishnamurti: Soledat

"(...) Tots ens enfrontem amb el que som, un feix de records i una soledat que es fa més i més fonda. El desig de poder i d'èxit és una fugida d'aquesta soledat i de les cendres que són els records. Per anar més enllà, ho hem de veure, ens hi hem d'enfrontar, sense eludir-ho de cap manera, ni a través de la condemna ni per la por al que és. La por apareix només en el mateix acte de mirar de fugir del fet, del que és. Hem de descartar el poder i l'èxit d'una manera completa i total, voluntàriament i amb facilitat, i llavors, en veure-les de cara, en mirar-les, en ser-ne passivament conscients, sense alternativa, les cendres i la soledat tenen un significat totalment diferent. Viure amb quelcom és estimar-ho, no estar-hi lligat. Per a viure amb les cendres de la soledat hi ha d'haver una gran energia, i aquesta energia ve quan ja no hi ha por.

Quan s'ha passat per aquesta soledat, com es passaria per una porta, llavors es compren que un mateix i la soledat és una sola cosa, que no som l'observador que observa aquest sentiment que està més enllà de la paraula. Som això. I no podem escapar-nos-en com fèiem abans de moltes maneres subtils. Som aquesta soledat; no hi ha manera d'eludir-la, i res no pot abastar-la ni omplir-la. Només llavors estem vivint amb ella; és part d'un mateix, és la totalitat d'un mateix. Ni la desesperació ni l'esperança, ni cap forma de cinisme o d'agudesa intel·lectual, la poden fer desaparèixer. Som aquesta soledat, les cendres que alguna vegada foren foc. És una completa, irremeiable soledat, que està més enllà de qualsevol acció. (...)

D'aquesta aïlladora soledat, d'aquestes cendres, en neix un moviment nou. És el moviment del solitari. És aquest estat en el que totes les influències, tota compulsió, tota forma de recerca i realització han cessat naturalment i completament. És la mort del que és conegut. Només llavors es presenta el viatge sense fi de l'incognoscible. Llavors es presenta un poder la puresa del qual és creació."

J. Krishnamurti ("Diari", 23.09.1961)

Text original anglès:

"(...) Each one faces what he is, a bundle of memories and deepening loneliness. The desire for power and success are an escape from this loneliness and the ashes which are memories. To go beyond, one has to see them, face them, not avoid them in any way, by condemning or through fear of what is. Fear arises only in the very act of running away from the fact, the what is. One must completely and utterly, voluntarily and easily put aside power and success and then in facing, seeing, being passively aware, without choice, the ashes and loneliness have a wholly different significance. To live with something is to love it, not to be attached. To live with the ashes of loneliness there must be great energy and this energy comes when there is no longer fear. 

When you have gone through this loneliness, as you would go through a physical door, then you will realize that you and the loneliness are one, you are not the observer watching that feeling which is beyond the word. You are that. And you cannot get away from it as you did before in many subtle ways. You are that loneliness; there is no way to avoid it and nothing can cover it or fill it. Then only are you living with it; it is part of you, it is the whole of you. Neither despair nor hope can banish it nor any cynicism nor any intellectual cunning. You are that loneliness, the ashes that had once been fire. This is complete loneliness, irremediable, beyond all action. (...)

Out of this loneliness, out of these ashes, a new movement is born. It is the movement of the alone. It is that state when all influences, all compulsion, every form of search and achievement have naturally and completely stopped. It is death of the known. Then only is there the neverending journey of the unknowable. Then is there power whose purity is creation."

Imatges per al silenci XIII

Henry Ossawa Tanner 1898

El silenci desconcertat davant l'inesperat.

El present

Jawlensky 1935

""Quan dura el present... un minut, un segon?"

"Molt menys i molt més", digué el Mestre.

"Menys, perquè en el moment que t'hi fixes, ja ha passat.

Més, perquè si mai aconsegueixes endinsar-t'hi, el temps s'aturarà, i podràs assaborir l'Eternitat.""

Anthony de Mello a Uns moments per a l'absurd

Verlaine: Un llit de joia

"Va ton chemin sans plus t'inquiéter!

La route est droite et tu n'as qu'à monter,

portant d'ailleurs le seul trésor qui vaille,

et l'arme unique au cas d'une bataille,

la pauvreté d'esprit et Dieu pour toi.

Surtout il faut garder toute espérance.

Qu'importe un peu de nuit et de souffrance?

La route est bonne et la mort est au bout.

Oui, garde toute espérance surtout.

La mort là-bas te dresse un lit de joie.

Et fais-toi doux de toute la douceur.

La vie est laide, encore c'est ta soeur.

Simple, gravis la côte et même chante,

pour écarter la prudence méchante

dont la voix basse est pour tenter ta foi.

Simple comme un enfant, gravis la côte,

humble comme un pécheur qui hait la faute,

chante, et même sois gai, pour défier

l'ennui que l'ennemi peut t'envoyer

afin que tu t'endormes sur la voie.

Ris du vieux piège et du vieux séducteur,

puisque la Paix est là, sur la hauteur,

qui luit parmi des fanfares de gloire.

Monte, ravi, dans la nuit blanche et noire.

Déjà l'Ange Gardien étend sur toi

joyeusement des ailes de victoire."

Paul Verlaine, Sagesse I, 21 (1880)

Possible traducció:

"Segueix el teu curs sense preocupar-te més!

El camí és recte i només cal pujar,

portant l'únic tresor valuós,

i l'arma única en cas de batalla,

pobresa d'esperit i Déu per a tu.

Sobretot, cal mantenir l'esperança.

Què importa una mica de nit i patiment?

El camí és bo i la mort és al final.

Sí, sobretot manté l'esperança.

La mort allà baix et fa un llit de joia.

I fes-te dolç de tota la dolçor.

La vida és lletja, però encara és la teva germana.

Simple, puja al turó i fins i tot canta,

per evitar la malvada prudència

la veu baixa de la qual és per temptar la teva fe.

Simple com un infant, puja el turó,

humil com un pecador que odia el pecat,

canta, i fins i tot estigues alegre, per desafiar

l'enuig que l'enemic et pot enviar

per tal que t'adormis per la via.

Riu-te del vell parany i del vell seductor,

ja que la Pau és allà, al cim,

brillant entre fanfàrries de glòria.

Puja, encisat, en la nit blanca i negra.

Ja l'Àngel de la guarda estén sobre teu

joiosament ales de victòria".

Fixar la vida

Torres-García 1917

"Idees oposades. Idees de fa segles. Idees que acaben de néixer. Opinions que es van formant oposades. Impressió diversa: Dia 22 de febrer de l'any 1917. Segle XX.

A dos passos d'aquí un carrer; un formigueig de gent que es creua en oposada direcció, i es perd en mil carrers que enllacen amb altres mil. I a cada carrer milers de cases i milers de forats, on aquests milers d'individus habiten. Això és la nostra ciutat.

La nostra ciutat amb la lluna i el sol i els seus arbres i les seves avingudes i els seus monuments i les seves fontanes... Amb el seu port. Ara acaben de descobrir-la. Que bella és!

Els pobles no són les diverses terres, sinó els diversos temps. Un rellotge invisible marca en aquest moment una hora precisa.

Fixa, tu, artista, aquesta hora en la vida que manifestes."

Joaquim Torres-García a Conferència a Can Dalmau (1917)

Vida i humanitats

Mondrian 1928

"La cursa de tot intel·lectual, si segueix el seu camí resoltament i tot el temps necessari, va a parar a les coses evidents, de les quals no s'han mogut mai els qui no són intel·lectuals. (...) Ara que, és evident, molts intel·lectuals no van prou lluny per a poder atènyer les coses evidents. Es queden arrapats a una patètica fe en el racionalisme i en l'absoluta supremacia dels valors mentals i en l'esperit completament conscient. (...) Ells troben com una cosa natural l'axioma principal intel·lectualista - o sigui, que hi ha una superioritat intrínseca de la vida mental, conscient i voluntària, sobre la vida física, intuïtiva, instintiva i emocional. (...) Les coses evidents a les quals torna l'intel·lectual si va a bastament lluny, no son, naturalment, les mateixes que les coses evidents dels no-intel·lectuals; car llur evidència és la vida mateixa i aquesta evidència recuperada de l'intel·lectual és, només, la idea d'aquella vida. No són molts els qui poden donar carn i sang a la idea i convertir-la en realitat.

(...)

És incomparablement més fàcil de saber moltes coses, posem per cas, sobre història de l'art, i de tenir idees profundes sobre metafísica i sociologia, que conèixer, personalment i intuïtiva, moltes coses sobre el nostre proïsme i de mantenir relacions satisfactòries amb els nostres amics i les nostres amants, amb la muller i els fills. Viure és molt més difícil que el sànscrit, la química i l'economia.  (...) És molt més fàcil d'esser un infant, un foll o una salvatgina intel·lectual, que no pas un home adult i harmoniós. I és per això, entre altres motius, que hi ha tanta demanda d'alta educació. L'afluència cap als llibres i les universitats és com l'afluència cap als cafès i les tavernes. Les gens necessiten ofegar llur comprensió de les dificultats de viure convenientment en aquest grotesc món contemporani, necessiten oblidar llur deplorable ineficiència com a artistes en la vida. Alguns ofeguen llurs penes en alcohol, però són més encara els qui les ofeguen en els llibres i en el diletantisme artístic; alguns intenten d'oblidar-se ells mateixos en la fornicació, el ball, el cinema, la ràdio, i d'altres en conferències i en hobbies científics. Els llibres i les conferències serveixen millor per a ofegar les penes que no pas la beguda i la fornicació; car no deixen mal de cap, ni cap d'aquelles desesperadores sensacions de post coitum, triste. No fa pas molt, ho he de confessar, jo em prenia l'erudició i la filosofia i la ciència - totes les activitats que s'amunteguen de faisó grandiloqüent sota el títol de "Recerca de la Veritat" - d'una manera molt seriosa. Considerava la Recerca de la Veritat com la més alta de les tasques humanes, i els Investigadors com els més nobles dels homes. Però fa cosa d'un any que he començat de veure que aqueixa famosa Recerca de la Veritat no és sinó una diversió, una distracció com qualsevol altra, un substitut, més aviat refinat i elaborat, de la vida autèntica; i que els Recercadors de la Veritat esdevenen igualment beneits, puerils i corromputs a llur manera com els alcoholitzats, els estetes purs, els homes de negocis i els qui cerquen la Bona Vida, a la llur. He comprès també que la cerca de la Veritat no és sinó un nom més refinat per a la diversió favorita de l'intel·lectual, de posar simples, i per tant, falses abstraccions, al lloc de les vivents complicacions de la realitat. Però cercar la Veritat és molt més fàcil d'aprendre que l'art de viure íntegrament (on, certament, la Recerca de la Veritat ocuparà el seu lloc degut i adequat juntament amb altres diversions, com per exemple les bitlles i l'escalada). La qual cosa explica, si bé no justifica pas, el meu continuat i excessiu abandonament als vicis de la lectura informativa i de la generalització abstracta. ¿Tindré mai la força d'esperit suficient per desfer-me d'aqueixos indolents hàbits d'intel·lectualisme, i per dedicar les meves energies a la tasca, més seriosa i més difícil, de viure íntegrament?"


Aldous Huxley al capítol XXVI de Contrapunt (1928)

(traducció de Maria Teresa Vernet)

Blanc i negre a Munch

Munch 1900

El 1900 Munch pinta El ball de la vida.

Als dos extrems hi situa aquestes dues noies, significant la polaritat vital, el yang i el yin: blanc i negre, joia i tristesa...

L'ideal i el real

Vallotton 1925

"També podem notar que l'ideal és allò que no és real, allò que jo no sóc i no allò que sóc, allò que no tinc i no allò que tinc, el futur i no el present. Però aquest "altre" sempre s'ha de preferir al "mateix" i això perquè el mateix, en tant que és donat, em tanca sempre en un objecte present i posseït, mentre que l'"altre" només pot ser pensat per un acte que m'espiritualitza i que m'obliga a enlairar-me de manera constant per sobre de mi mateix tot perseguint sempre algun nou fi sense poder esperar mai aconseguir-lo".

(...)

"El valor no es pot simplement contemplar: s'ha d'instaurar, o més aviat només pot ser contemplat per tal d'instaurar-lo; cal, doncs, que en el nivell de l'ésser participat es distingeixi entre la idea o l'ideal, que és el mateix valor en tant que és pensat més que no pas viscut, desitjat més que no pas posseït, i el real que, com a tal, és indiferent al valor, però en el qual el valor sempre mira d'encarnar-se per tal que el puguem fer nostre i tot i això sensible a tothom."

(...)

"No generarem ruptura entre l'ideal i el real; i podem dir que el caràcter essencial del valor és establir entre ells un lligam indissoluble, de manera que no ens podem conformar ni amb el real, que sempre ha de ser per a nosaltres una revelació de l'ideal o una crida a l'ideal, ni amb l'ideal, que, sota pena d'arribar a ser un somni sense consistència o de romandre com una pura possibilitat, s'ha d'actualitzar sempre i resta doblement en relació amb el real, que és per a ell alhora un punt de partida i un punt d'arribada, la matèria a la qual s'aplica i el cos en el qual accedeix a l'existència."

(...)

"Que hi ha en la nostra ànima un poder de pensar en un ordre diferent de l'ordre donat i que aquest poder sigui ell mateix un poder real, que s'ha d'exercir i que ens obliga a ratificar la realitat, no en ella mateixa i tal com ens és donada, sinó com una matèria a la qual s'aplica per fer-la diferent del que ella és, sense que tal transformació mai pugui ser acabada, heus aquí els trets característics que ha de revelar tota teoria dels valors.

Cap valor, però, no es pot separar de la cosa en què s'encarna, sense la qual no seria res més que una idea, o un desig, o una esperança, en tots els casos una simple aspiració de la consciència. Fora d'aquesta encarnació, la cosa és indiferent i el valor irreal."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), pp. 368-372.

Text original:

"On pourra remarquer encore que l’idéal, c’est ce qui est autre que le réel, ce que je ne suis pas et non pas ce que je suis, ce que je n’ai pas et non pas ce que j’ai, l’avenir et non pas le présent. Mais cet « autre » doit toujours être préféré au « même » et cela parce que le même en tant qu’il est donné m’enferme toujours dans un objet actuel et possédé, au lieu que l’ « autre » ne peut être pensé que par un acte qui me spiritualise et qui m’oblige à m’élever sans cesse au-dessus de moi-même en poursuivant toujours quelque nouvelle fin sans pouvoir jamais espérer l’atteindre."

(...)

"La valeur ne peut pas être simplement contemplée : elle doit être instaurée, ou plutôt elle ne peut être contemplée qu’afin d’être instaurée ; il faut donc qu’à l’échelle de l’être participé une distinction s’opère entre l’idée ou l’idéal, qui est la valeur elle-même en tant qu’elle est pensée plutôt que vécue, désirée plutôt que possédée, et le réel qui, comme tel, est indifférent à la valeur, mais dans lequel la valeur cherche toujours à s’incarner afin que nous puissions la rendre nôtre et pourtant sensible à tous."

(...)

"On ne rompra jamais entre l’idéal et le réel ; et l’on peut dire que le caractère essentiel de la valeur, c’est d’établir entre eux un lien qui est indissoluble, de telle sorte que nous ne puissions nous satisfaire, ni du réel qui doit toujours être pour nous une révélation de l’idéal ou un appel vers l’idéal, ni de l’idéal qui, sous peine d’être un rêve sans consistance ou de rester une possibilité pure, doit toujours s’actualiser et demeure doublement en rapport avec le réel qui est pour lui à la fois un point de départ et un point d’arrivée, la matière à laquelle il s’applique et le corps dans lequel il accède à l’existence."

(...)

"Qu’il y ait dans notre âme un pouvoir de penser un ordre différent de l’ordre donné et que ce pouvoir soit lui-même un pouvoir réel, qu’il faille l’exercer et qu’il nous oblige à ratifier la réalité, non en elle-même et telle qu’elle nous est donnée, mais comme une matière à laquelle il s’applique pour la rendre autre qu’elle n’est, sans qu’une telle transformation puisse être jamais achevée, voilà quels sont les traits caractéristiques que doit mettre en lumière toute théorie des valeurs.

Nulle valeur pourtant ne peut être séparée de la chose où elle vient s’incarner, sans quoi elle ne serait rien de plus qu’une idée, ou un désir, ou une espérance, dans tous les cas une simple aspiration de la conscience. Hors de cette incarnation, la chose est indifférente et la valeur irréelle."

Acceptar i perdonar

Eckersberg 1839

"No és el mateix l'acceptació que el perdó. Es pot acceptar sense perdonar. El perdó és un moviment del cor difícil d'assolir."

(tuit d'en Rai de 18.11.2024)

Corbí: El científic i el savi

Kupka 1920

"No és el mateix tenir una interpretació coherent de la realitat que tenir una actitud sensitiva sàvia davant de la realitat. La primera actitud és resultat d’uns principis teòrics bàsics elaborats per una persona lògica i calmada, la segona actitud és el resultat d’un savi.

No és el mateix tenir un sistema coherent d’interpretació de la realitat basat en postulats, principis científics i metodologia abstracta de la realitat, que tenir una experiència profunda de la realitat, des d’on s’obren les portes a altres experiències fondes de la realitat.

L’experiència profunda és sentir i llum de la ment. El que és sensitiu, quan és profund, és també llum de la ment. El sentir i la llum no van separats, són una unitat.

Tot sentir profund és llum de la ment, i tota llum de la ment que no sigui un pensament abstracte, és commoció del sentir.

Com que tot sentir profund és llum fonda, els sentirs profunds es van articulant en una comprensió compacta i unitària.

Quan un treballa amb uns sentirs que no siguin sentiments, els sentirs es van articulant en un sistema, que és més profund i més flexible que qualsevol altre sistema, perquè no està sotmès a creences ni principis filosòfics intocables. És un conjunt de sentir-llum, que és coherent i que es va ampliant amb la reflexió i amb l’experiència de la realitat com a forma de la dimensió absoluta.

El científic no pot gestionar correctament la marxa de les societats del coneixement, el savi sí que pot. Si ho fan els científics, anirem a la ruïna; si ho fan els savis, salvarem la vida al planeta.

Cal acostar-se a la realitat amb el sentir profund, que és sentir-llum en punxa, que és com unes mans que s’estenen per tocar.

No es tracta de tenir una interpretació teòrica abstracta de la realitat, sinó de tenir una experiència profunda i coherent de la realitat. Un cas és interpretació teòrica-abstracta, que és el fruit d’una metallengua abstracta; l’altre, és un vivent que, amb tot el seu ésser, el va elaborant. En un cas és un saber, en l’altre és un saber-sentir que sap, no sabent.

Seria error pensar que el sentir només pot tenir sentirs aïllats i desarticulats. No és així, el sentir-llum es pot articular segons la seva pròpia dinàmica, que genera saviesa.

No s’ha de rebutjar la cohesió i l’articulació que va generant, al seu ritme, el sentir-llum. El sentir-llum, que és el sentir profund, és el que genera la saviesa."

Marià Corbí

(publicat al Butlletí del CETR de febrer de 2025)

Buddhisme i ateisme

Rothko 1954

"El buddhisme distingeix fins a vuit nivells de consciència. Els sis primers són relatius als cinc sentits i a l'espiritual; els dos restants, afegits posteriorment, són la consciència que organitza les dades de l'experiència per dotar-les de significat, i el receptacle de tot el que l'ésser humà ha experimentat algun cop en qualsevol sentit - res no s'ha perdut. Segons el zen, cal passar per totes i deixar-les enrere per arribar a un nivell encara més profund, situat en la base de la consciència i que la supera: una espècie de realitat universal que es troba en tots els éssers. La superació d'aquests nivells de consciència i l'adquisició d'una de nova - en realitat, una supraconsciència més enllà de la consciència - implica un procés d'autonegació en el que el jo es nega a si mateix (no-jo) i s'anul·la completament. La culminació del procés, però, és la subsegüent afirmació del jo negat que correspon al jo vertader. El jo transformat no és el mateix jo d'abans, se sap jo i no-jo a un temps, forma i vacuïtat, una persona amb una identitat única i alhora en relació d'interdependència amb els altres. Quan el centre de la seva visió es troba lliure de l'ego, el jo deixa de ser un individu aïllat i és capaç de considerar en la seva veritat tot allò que li surt a l'encontre. Aquest procés és expressat en termes zen com travessar la gran mort, un camí de renúncia i despreniment absolut, de mort espiritual. La gran mort apareix en el samadhi absolut, en què s'ha detingut l'activitat de la consciència. Aturada l'activitat del pensament discursiu de la consciència ordinària, la ment és purificada. En tornar a l'activitat natural de la consciència es percep un gran canvi: es realitza la vertadera naturalesa pròpia. El món fins aleshores familiar contemplat des del punt de vista del jo deixa pas a un món nou d'unitat i igualtat. Aquest no és l'estadi final: no es pot romandre aferrat a aquesta realització sinó que cal alliberar-se del propi despertar a través d'una completa vacuïtat. És el que el zen anomena gran afirmació, el retorn a la vida. L'experiència decisiva del zen no és un saber sobre un objecte sinó un despertar a allò que és sense forma i sense mode en el nostre jo. (...) Prenent consciència del seu no-ésser, l'ésser humà realitza el seu vertader si mateix, informe, sense cos ni esperit, fora del temps."

Raquel Bouso a El zen, Fragmenta Editorial, Barcelona 2008, pp. 110-111

Rigorós i sobri comentari que crec que dóna suport a les opinions que consideren que el buddhisme no és un ateisme, i que és una religió. És una bona manera de parlar de Déu i de l'experiència presentada pels místics de diverses tradicions.

Màrius Torres: Severa i dolça música

Colijn de Coter 1500

Sonata da Chiesa (Corelli)

"Igual que un raig de sol que, pel cimbori,

penetra dins un temple, poc a poc,

i cruament senyala, amb el seu dit de foc,

els rostres adormits de les verges de vori,

severa i dolça música, segueixes

per les ànimes nostres un passadís obscur,

i amb el teu dit de foc hi descobreixes

l'espectre del passat, el rostre del futur."

Màrius Torres, setembre de 1934.

El Déu de Spinoza

Un fragment d'Étienne Gilson i Thomas Langan sobre "Coneixement i amor de Déu com a beatitud", en parlar de Spinoza a la seva Historia de la filosofia - Filosofia moderna (1963) (ens hem permès tres llicències rellevants a l'hora de traduir: d'una banda, hem optat per "ment" en lloc de l'habitual "ànima" perquè ens sembla que el terme llatí original utilitzat per Spinoza, "mens", ho permet; d'altra banda, en lloc de l'habitual "afeccions", actualment poc utilitzat, hem optat per "emocions"; i finalment hem utilitzat "diferenciada" en lloc de l'habitual "distinta", també poc utilitzat).

"El nostre deure moral és arribar a conèixer totes les nostres emocions de manera clara i diferenciada, el que significa, en altres paraules, "que totes les emocions del cos -altrament dit: totes les imatges de les coses- fan referència a la idea de Déu" (Ètica V, prop. XIV). Formar un concepte clar i diferenciat de quelcom, és conèixer-ho d'acord amb la idea que en té Déu. Només en això consisteix la veritable beatitud. "És feliç qui s'entén a si mateix i entén les seves emocions de manera clara i diferenciada, gràcies a l'acompanyament de la idea de Déu, i així estima Déu." (Ètica V, prop. XV).

Però, ¿en què consisteix exactament això de conèixer totes les coses en Déu? A Ètica V, prop. XXX diu: "La nostra ment, en la mesura en que es coneix a sí mateixa i coneix el seu cos des de la perspectiva de l'eternitat, posseeix necessàriament un coneixement de Déu, i sap que és en Déu, i per Déu es concep a sí mateixa. L'eternitat és la mateixa essència de Déu, la qual implica la necessitat de la seva existència. Concebre les coses des de la perspectiva de l'eternitat és, doncs, concebre-les com que són éssers reals en virtut de l'essència de Déu, el que equival a dir que tenen implicada la seva existència per la mateixa essència de Déu."

Ara resulta clar el que significa això de ser "un ésser real per l'essència de Déu": vol dir que quelcom és el que és, perquè ha de ser així,  ja que l'essència de Déu és la suprema necessitat que estructura l'ordre racional de la realitat. A Ètica I, prop. XVII és on Spinoza aclareix millor això i fa més evident que ha completat la tasca cartesiana de convertir Déu en només el principi de necessitat racional: "Déu actua segons les lleis de la seva naturalesa." Per a sostenir aquesta proposició, Spinoza es veu obligat a refusar la noció que Déu pot crear arbitràriament. Com a exemple, recorre a la vella veritat que Déu no podria crear un triangle en el que la suma dels seus tres angles no equivalgués a dos angles rectes. D'on conclou que "és per això que el poder absolut de Déu ha estat en acte des de sempre i romandrà per sempre en la mateixa actualitat" (Ètica I, prop. XVII, escoli).

Tampoc no hi ha en Déu, segons Spinoza, ni intel·lecte ni voluntat, tal com nosaltres els entenem, ja que aquestes dues facultats impliquen distincions i processos, i cap d'aquestes coses és admissible en Déu. Per ser Déu causa de l'intel·lecte i de la voluntat dels humans, així com també dels objectes d'aquestes dues facultats, ha de ser, per essència, una altra cosa diferent, una necessitat suprema, de la que procedeixi la infinitat de les realitats modals, ja que Déu no pot no actuar i tampoc pot actuar d'altra manera de com ho fa.

El Déu de Spinoza no és un Déu personal, i crec que l'acte pel qual el coneixem i estimem no pot anomenar-se "religiós" en cap sentit significatiu. Ja Spinoza deixa ben clar que el nostre concepte de Déu és més aviat un amor intel·lectual, el resultat d'una tasca filosòfica victoriosa. "De la tercera classe de coneixement en deriva necessàriament un amor intel·lectual de Déu... no en quant ens l'imaginem com a present, sinó en quant el concebem com a etern; això és el que anomeno "amor intel·lectual de Déu"." (Ètica V, prop. XXXII, corol·lari). Spinoza arriba a explicar que l'amor de la ment humana per Déu és realment una acció per la que Déu es considera a sí mateix tal com es manifesta en tals ments, les quals són causes de les idees que tenen de Déu; i això és possible pel fet que Déu està actuant en elles, ja que són modes de la substància divina. "És a dir, l'amor intel·lectual de la ment envers Déu és part de l'infinit amor amb que Déu s'estima a sí mateix." (Ètica V, prop. XXXVI). En conseqüència, aquest amor intel·lectual de la ment per Déu és el mateix que l'amor de Déu per l'ésser humà.

Que ningú cregui que hi ha alguna cosa de providencial ni de personal en aquesta relació, ja que això de "providència" i "persona" són nocions antropomòrfiques que només la nostra ignorància pot assignar a la infinita i necessària naturalesa de Déu. Fins i tot l'eternitat (no diguem pas "immortalitat") que Spinoza atribueix a la ment perquè posseeix idees eternes i necessàries, és quelcom que no s'ha d'entendre personalment.

"No atribuïm a la ment humana cap durada definible mitjançant el temps sinó en la mesura en que aquest expressa l'existència actual del cos, la qual es desenvolupa en la durada i es pot definir pel temps; en altres paraules, no atribuïm durada a la ment sinó per la durada del cos. Però com que això també és quelcom que és concebut amb necessitat eterna en virtut de la mateixa essència de Déu, hi haurà també quelcom necessàriament etern que pertanyerà a l'essència de la ment." (Ètica V, prop. XXIII).

No ens equivoquem: aquesta eternitat de la ment consisteix únicament en la seva connexió, necessàriament eterna, amb les idees, també eternes, que posseeix en el temps, mitjançant la seva intel·ligència. "Els ulls de la ment, gràcies als quals veu i observa les coses, són les seves mateixes demostracions" (Ètica V, prop. XXIII, escoli), les quals són així mateix eternes, Difícilment podria considerar-se personal aquesta existència, ja que Spinoza afirma que "és impossible que recordem haver existit abans del cos, ja que no hi ha vestigis de tal existència, i que l'eternitat no pot ni ser definida pel temps ni tenir cap relació amb el temps." (Ètica V, prop. XXIII, escoli). Encara que Spinoza no ho declarés expressament, el mateix pot aplicar-se a l'abans i al després, ja que "l'eternitat no pot tenir cap relació amb el temps". Per tant, l'eternitat de la ment és una expressió de la necessitat de la idea de la ment en la Substància divina, i no el fonament de cap vida perdurable personal en hipotètics Camps Elisis."

Imatges per al silenci XII

Memling 1479

"El silenci pot deixar traslluir la bondat."

(tuit d'en Rai de 16.10.2024)

Anhel

Franz Kline 1950

Diu en Kabir (nord de l'Índia, 1440-1518):

"El qui estima, comprèn. Si no sents anhel per l'amor del teu Estimat, és inútil que adornis el teu cos i et posis ungüent a les parpelles."

Bombolles

Kupka 1912

Dins de les societats es formen bombolles ideològiques, grups de gent que pensen semblantment, es vesteixen semblantment, es comporten semblantment... Són força impermeables a les influències de la resta de l'entorn. Els que hi pertanyen estan còmodes dins de la seva bombolla, que els aporta seguretat, referents compartits, formar part d'un col·lectiu. És una experiència agradable. Suposa, però, una menor capacitat per incidir en la dinàmica del conjunt de la societat. S'hi viu en un cert aïllament del món; de fet, constitueixen petits mons més aviat autosuficients.

Un exemple d'aquestes bombolles és l'anomenat món dels "pijos". Gent benestant, de classe alta, vestits cars i sofisticats, llenguatge afectat, entreteniments de luxe. Els encanta el seu món i no senten cap necessitat de sortir-ne. Són peculiars, de vegades divertits, de vegades una mica patètics en la seva ignorància del que els envolta. No cal esmerçar-hi gaires esforços d'anàlisi; només dir que probablement els dos grans valors que els identifiquen i cohesionen són la llibertat i la bellesa.

La bombolla que a mi m'interessa més, ja que tinc afecte als que hi pertanyen, inclou una part de l'esquerra de la nostra societat. Està satisfeta amb ella mateixa, considera que la seva manera de pensar i viure és la més encertada. Defensa una transformació radical de la societat, sense veure que el fet de ser una bombolla li dificulta crear dinàmiques de canvi global. Té reminiscències dogmàtiques, es considera posseïdora de la veritat. També té reminiscències antireligioses (avui en dia hi ha tan poc clergat que és difícil ser anticlerical, però recull també en part aquesta herència). És gent cordial, generosa, amable, solidària. Jo en dic, a falta d'un terme més escaient, "bombolla m-l", perquè veig en ella ressonàncies del marxisme-leninisme, tot i que els seus integrants normalment no en són conscients i no es reconeixerien en aquesta etiqueta, que queda ja llunyana en la història.

Valoro molt el desig de transformació social d'aquestes persones, i per això crec que seria millor punxar la seva bombolla. Quedarien més a la intempèrie, sí, però podrien ser més eficaçment agents de canvi social real, tangible. Haurien d'abandonar algunes seguretats, sobretot ideològiques, i entrar en pensaments més incerts, més oberts. Això els permetria arribar a més gent, sintonitzar amb més gent, mobilitzar més gent. Els faria més propers a la realitat, que és menys perfecta que la seva bombolla però és el que hi ha.

Com punxar la bombolla "m-l"? Crec que hi ha tres agulles bàsiques que podrien ser útils per a aquesta funció: els valors, la cultura i la religió. L'agulla dels valors voldria dir incorporar més grans valors que els que actualment els caracteritzen, que són bàsicament la justícia i la igualtat. Aquests dos valors són per a ells fonamentals, i ho haurien de continuar essent, però caldria obrir-se a altres grans valors que posessin una mica més en qüestió la seva identitat, que li obrissin noves perspectives. Com per exemple la bondat: són molt bona gent, però no assumeixen prou la bondat com a valor identificador. Actuen bondadosament, però no pensen en aquest valor com a referent identitari. I una cosa semblant passa amb els valors veritat, llibertat, amor, pau, fraternitat o bellesa; els practiquen, però no els inclouen prou en la vertebració de la seva manera d'entendre el món.

L'agulla de la cultura requereix un esforç més gran. Vol dir incorporar com a referents grans clàssics de les arts plàstiques, la literatura, la música, el pensament. Clàssics apareguts en altres contextos socials, i normalment vinculats a les elits, a les classes altes, a l'aristocràcia o a la burgesia. Això pot operar com a barrera per apropar-se a aquests clàssics, i caldrà fer un esforç per superar-la. És un esforç que val la pena, obre molts horitzons, enriqueix les mirades.

La tercera agulla, la religió, presenta encara més complicacions. D'una banda, les mateixes que la cultura: sovint les religions han estat lligades al poder. D'altra banda, cal conjugar racionalisme i religió, cosa no sempre fàcil. Finalment, cal un esforç per afinar què s'entén per religió, perquè amb determinades concepcions del fet religiós aquest apropament, aquesta obertura, és impossible. El que anomenem visions fonamentalistes o literalistes no permeten aquest diàleg. Tampoc les opcions religioses que posen l'accent en el més enllà en lloc del més aquí. Durant un temps, hi va haver un intent de diàleg entre la bombolla m-l i el cristianisme progressista i partidari de la teologia de l'alliberament: hi va haver gestos, declaracions, trobades, però aquella dinàmica s'ha anat esmorteint. Ara, el gran obstacle és doble: d'una banda, evitar la temptació de separar espiritualitat i religió, caient en la trampa d'ignorar les religions i centrar-se en el diàleg amb un espiritualisme no religiós de consistència qüestionable; d'altra banda,  entendre el caràcter simbòlic de les formulacions religioses, pas imprescindible per a un diàleg fecund amb les tradicions religioses, amb totes elles. No es pot dialogar amb el que les religions diuen, sinó amb el que volen dir, amb el que hi ha al darrera de les seves formulacions. Sabent que la vigència d'aquestes formulacions varia amb el temps i els contextos culturals. En cada lloc i en cada moment caldrà veure quina simbologia religiosa és útil, permet un diàleg fecund, i quina no. 

Fer servir aquestes tres agulles depèn de la voluntat, de l'interès dels que pertanyen a la bombolla "m-l" per incorporar aquestes punxades, per obrir-se a elles, i d'agents externs que els puguin ajudar a fer-ho eficaçment. És tot un repte, però un repte bonic.

Rubaiat

Klee 1914

Vaig enviar mon ànima vers el llunyà Invisible

les lletres d'altra Vida per tal que em confegís,

i, a poc a poc, a mi va retornar passible,

dient: "Jo sóc mon propi Infern i Paradís".

En l'escola i l'església el cristià, el jueu i el moro

tenen por de les penes eternes de l'Infern;

mes jo, que he penetrat el Pensament Etern,

no tinc por de l'Etern: tan solament l'adoro.

No tinc prou valor ni ciència

per anar enllà de l'ençà,

ni tinc prou intel·ligència

per viure sens pensar.

Del fons de la taverna un cant joiós sortí

que deia: "No deixem en el got ni una glànima.

Bevem de pressa, amics, abans que el fer Destí

es xarrupi d'un glop el vi de nostra ànima.

L'Alcorà és un llibre sagrat que es pot llegir

sols a glops. Glops per glops, més valen els de vi.

El que diu "No beveu" és un verset de broma,

perquè estava begut quan l'escrigué Mahoma.

Jo t'adoro, gran Déu, quan mon cavall galopa

sobre l'herba florida; jo t'adoro, oh Diví!,

molt més que en oracions, en l'escuma del vi

que canta tes lloances desbordant de la copa.

Bevem, amor, bevem: tot a l'oblit convida!

Jo, que he pensat en tot, en dos jorns de la vida

ni mai he volgut creure ni jamai he pensat,

que són: el que ha de vindre i aquell que ja ha passat.

Beure i fruir és ma vida. Tan lluny de l'heretgia

com de la religió, tranquil buido el meu got.

En casar-me amb la vida vaig dir: "Què em dus per dot",

i ella digué: "Mon dot és la teva alegria".

El jorn que hauré deixat ma vestidura externa;

el jorn que es parlarà de mi com una faula,

feu del meu fang un got, doneu-me a la taverna,

i veureu com reneixo quan l'empleneu a taula.

Sota terra, segons la llegenda, hi ha un brau

que la sosté amb les banyes. Relluents com set brases,

hi ha un ramat de set bous en l'aire llis i blau.

Bous a dalt, bous a baix, i al mig un ramat d'ases.

Vols ser sufí com jo? Vols ésser igual a mi?

Pren un granet d'haixix o beu tan sols un men

de vi; mes si tens por de l'eternal turment,

si ets musulmà, atipa't de pedres del camí.

I ben tranquils a l'ombra dels arbres, mon aimia,

amb una àmfora plena, un llibre de poesia,

un pa i una cançó que em cantis, ten per cert

que serà Paradís el que era bans desert.

Feliç aquell qui té en sa mansió tranquil.la

una bella que l'ama amb tendre i dolç afany,

que veu la perspectiva d'una nit... com un any,

i que no es preocupa del seu cos fet d'argila.

Escolta el meu consell. No el diguis a ningú.

"Suporta els sofriments i no busquis remei

enmig de tes desgràcies, no et mudis per un rei,

ni cerquis un amic perquè sofreixi amb tu."

Un cop morts són iguals el ric i el pobre;

se pot perdre un tresor... com una agulla;

sols és ric verament el que bé obra

i es dóna... com la rosa que s'esfulla.

Un niu per aixopluc, un tros de pa, una flor

per a flairar; no ser ni massa fort ni feble;

no creure ni manar, no ser esclau ni senyor,

i no tenir jamai ni mestre ni deixeble.

Si un estrany t'aprecia, tracta'l com un parent;

si un parent et traeix, tracta'l com un estrany;

si el veí cura, pensa que és un verí... excel.lent,

i si l'antídot mata, llença'l, perquè és un dany.

Sé el que l'ésser i el res tenen d'apariència;

sé el fons de tota idea noble, baixa, enlairada.

Que s'esfondri en el res tota eixa imbècil ciència

si he trobat re millor que una ànima embriagada.

Acosta els llavis teus als llavis de la tassa;

beu vi, si en tens; frueix, perquè la vida passa.

Val més repenedir-se d'haver begut massa,

que ser vell, tenir set i sentir la mà lassa.

Sacerdots, savis i vells,

i en general tot ascètic,

et declararan herètic

si no ets un ase com ells.

Sóc embriac, idòlatra, infidel! No hi fa res

el que em diuen els altres. Cada colla de tres

té una opinió de mi i a mi m'importa poc

el que pensen els altres, perquè sóc... el que sóc.

Fins els savis més pregons

per llur ciència han pouat

al pou de la veritat,

ni arribaran mai al fons.

Mes tots han estat prou febles

per no dir-ho a llurs deixebles

i han xerrat dintre les aules,

donant com a veritats faules.

Omar Khayyam (Nishapur, Pèrsia, 1048-1131), Rubaiat.

(traducció de Ramon Vives, Sant Jordi de ses Salines, Res Publica edicions, 2001)

Verlaine: Cavaller Desgràcia

Bartolomé Bermejo 1468

"Bon chevalier masqué qui chevauche en silence,

le Malheur a percé mon vieux coeur de sa lance.

Le sang de mon vieux coeur n'a fait qu'un jet vermeil,

puis s'est évaporé sur les fleurs, au soleil.

L'ombre éteignit mes yeux, un cri vint à ma bouche

et mon vieux coeur est mort dans un frisson farouche.

Alors le chevalier Malheur s'est rapproché,

il a mis pied à terre et sa main m'a touché.

Son doigt ganté de fer entra dans ma blessure

tandis qu'il attestait sa loi d'une voix dure.

Et voici qu'au contact glacé du doigt de fer

un coeur me renaissait, tout un coeur pur et fier

et voici que, fervent d'une candeur divine,

tout un coeur jeune et bon battit dans ma poitrine!

Or je restais tremblant, ivre, incrédule un peu,

comme un homme qui voit des visions de Dieu.

Mais le bon chevalier, remonté sur sa bête,

en s'éloignant, me fit un signe de la tête

et me cria (j'entends encore cette voix):

"Au moins, prudence! Car c'est bon pour une fois."

Paul Verlaine, Sagesse I, 1 (1880)

Possible traducció:

"Bon cavaller emmascarat que cavalca en silenci,

la Desgràcia ha travessat el meu vell cor amb la seva llança.

La sang del meu vell cor només ha fet un raig vermellós,

després s'ha evaporat sobre les flors, al sol.

L'ombra ha apagat els meus ulls, un crit ha vingut a ma boca

i el meu vell cor ha mort en un estremiment ferotge.

Aleshores el cavaller Desgràcia s'ha apropat,

ha desmuntat i la seva mà m'ha tocat.

El seu dit enguantat de ferro ha entrat a la meva ferida

mentre testimoniava la seva llei amb veu dura.

I vet aquí que, al contacte glaçat del dit de ferro

un cor m'ha renascut, un cor pur i orgullós

i vet aquí que, amb el fervor d'una candidesa divina,

un cor jove i bo ha bategat al meu pit!

He quedat tremolós, ebri, una mica incrèdul,

com un home que veu visions de Déu.

Però el bon cavaller, tornant a muntar la seva bèstia,

tot allunyant-se, m'ha fet un gest amb el cap

i m'ha cridat (sento encara aquesta veu):

"Almenys, prudència! Això només val una vegada".

Sacrificar

Nonell 1901

"Cal sacrificar el que està bé, el que és bonic, pel que és bell; el que és efímer, pel que és constant; i cal saber sacrificar especialment i a qualsevol preu el que és superficial pel que és dens."

Joan Merlí a Isidre Nonell (Junta d'Exposicions d'Art de Catalunya, 1938)

La pau al cor

De Staël 1954

La "pau al cor" seria l'estat d’harmonia, de conciliació amb un mateix i amb el món que permet viure en profunditat, immergir-se en la realitat.

La pau al cor no s'identifica:

- ni amb la seguretat

- ni amb el benestar-comoditat-confort

- ni amb la salut física

- ni amb la salut mental

- ni amb la joia de viure (estat anímic estable, equilibrat, alliberat d'angoixes, temors i desitjos)

- ni amb la felicitat.

La pau al cor pot ser considerada (a la pràctica, no només a nivell d'opinió teòrica) de quatre maneres:

- com a fonamental

- com a important

- com a secundària

- com a irrellevant

D'aquí en deriven quatre maneres diferents d'enfocar la vida, el comportament personal.

Entre els que la consideren com a fonamental, hi trobem dues posicions:

1.- Els humanistes, que troben que els humans poden accedir a la pau al cor amb els seus propis mitjans, amb la seva voluntat i el seu esforç.

2.- Els espiritualistes, que consideren que els humans només poden trobar la pau al cor anant més enllà dels seus desitjos i el seu ego, deixant-los de banda, relegant -los a una posició secundària, fins i tot eliminant-los (de vegades amb la formulació extrema de "matar el desig" o "suprimir el jo").

Per aconseguir això, que no és precisament fàcil i va més aviat en contra de la nostra condició espontània, els espiritualistes consideren que cal rebre l'impuls d'una mena de subtil força externa; la recepció, com si fos un regal, d'una mena d'energia que no se sap d'on ve, ni quan ve, ni com ve.

Seria com rebre el suport d'una mena d'alè (en hebreu, ruah), que s'ha designat sovint com a "esperit", i ha rebut diverses denominacions: l’alè de la divinitat (ruah Elohim), la claror de la mirada de Jahveh, la bondat del Senyor (Adonai), l’amor del Pare del cel, el buf de l’Esperit Sant, Déu amb nosaltres (Emmanuel), la pau de Crist (Pax Christi), la gràcia santificant, la il·luminació, llum permanent (Lux perpetua), llum celestial, els ulls misericordiosos de la Mare, la benignitat d’Al·lah, la força de Wakantanka, la irrupció del Nagual...

Els espiritualistes es divideixen en dos grups:

2.1.- Els literalistes, que consideren l'esperit com un fet objectiu, extern, precedent als humans, creador del món i atorgador de la pau al cor.

2.2.- Els simbolistes, que consideren l'esperit com una preciosa creació cultural humana que expressa i alhora potencia la constatació viscuda de com una mena d'"irrupció externa", la qual sembla característica del procés d'accés a la pau al cor.

Aquesta condició o aparença d'externalitat fa que es pugui demanar la seva recepció (pregària) i que es pugui expressar agraïment pel seu assoliment.

L'esperit, amb el nom que es vulgui, és considerat com un "símbol transformador", una creació cultural amb capacitat d'impacte en la vivència del que s'obre a ell, l'acull, indaga en ell, l'utilitza. L'obertura al símbol facilita, ajuda, contribueix a l'accés a la pau al cor.

És la pau al cor un equivalent de la salvació? Probablement, mentre no considerem que la salvació és un fer-nos viure més enllà de la mort. Assolir la pau al cor seria la més gran aspiració dels humans.

Annex

És interessant considerar com comencen (moment fort, significatiu) els quatre evangelis:

Mateu: “Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d’Abraham.”

Lluc: L’anunci del naixement de Joan Baptista i de Jesús. El naixement de Jesús.

Joan: “Al principi existia la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ella estava amb Déu al principi. Per ella tot ha vingut a l’existència, i res del que existeix no hi ha vingut sense ella. En ella hi havia la vida, i la vida era la llum dels humans. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.”

Marc: “Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu. En el profeta Isaïes hi ha escrit:

                 "Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí. 

                  És la veu d’un que crida en el desert: 

                  Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes."

Es presentà, doncs, Joan, que batejava en el desert i que predicava un baptisme de conversió per al perdó dels pecats. Anaven a trobar-lo gent d’arreu de Judea i tots els habitants de Jerusalem, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà. Joan duia una roba de pèl de camell i portava una pell a la cintura; s’alimentava de llagostes i mel boscana. I predicava així:

 

                  "Després de mi ve el qui és més fort que jo,

                  i jo no soc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li

                  les corretges de les sandàlies. Jo us he batejat amb aigua,

                  però ell us batejarà amb l’Esperit Sant."

Per aquells dies, Jesús vingué des de Natzaret de Galilea i fou batejat per Joan en el Jordà. I tot seguit, mentre pujava de l’aigua, veié que el cel s’esquinçava i que l’Esperit, com un colom, baixava cap a ell. I una veu digué des del cel:

                  "Tu ets el meu Fill, a qui jo estimo; en tu m’he complagut."

Immediatament l’Esperit empenyé Jesús cap al desert. Hi va passar quaranta dies, temptat per Satanàs; s’estava entre les feres, i els àngels l’assistien. Després que Joan fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. Deia: 

                   "S’ha complert el terme, el regnat de Déu és a prop.

                   Canvieu de vida i tingueu fe en aquesta notícia."”

El regnat de Déu és a prop. Canvieu de vida.

Possibles relectures, reformulacions:

- Deixar-se omplir per Déu és possible. Reconvertiu la vostra vida.

- Es pot assolir la pau al cor. Obriu-vos-hi.

- Posar-se al servei de la divinitat val la pena. Feu passes per fer-ho.

- Viure una vida digna és desitjable. Feu els canvis necessaris per fer-ho.

- És possible viure amb sentit. Trobeu el camí.