Trolösa

Munch 1892

La tradició buddhista evoca la imatge de la flor de lotus, símbol de puresa i perfecció, naixent en un abocador d’escombraries o en un fangar. També els valors ideals poden florir sobre aspectes foscos de la condició humana; així, la humilitat pot brollar de forma espontània, sincera i profunda de la consideració de la nostra mediocritat.

Els éssers humans som capaços de viure sentiments profunds (amor, amistat, solidaritat, tendresa…), i capaços d’experimentar intensos sofriments mentals, tant altruistes –la sincera compassió pel sofriment aliè, l’horror davant la crueltat- com egocentrats –la gelosia, la vergonya. Això ens pot fer mereixedors d’admiració –no sempre es dóna la sensibilitat davant del patiment dels altres- o bé de compassió, de llàstima –veure algú dominat per la irracionalitat de la gelosia fa sentir pena per ell-. Però alhora, simultàniament amb aquestes exploracions de les profunditats del nostre cor, els éssers humans som capaços de sorprenents dosis de superficialitat, de frivolitat, o podem mostrar una insòlita capacitat de contradicció (ser capaços del millor i del pitjor, capaços de fer un gest admirable i al cap de poca estona fer-ne un de menyspreable). Som fets d’incoherència.

També podem ser conscients d’estar cometent una injustícia i ser incapaços de controlar les pulsions que ens fan cometre-la. O podem disfressar de justa venjança el que no és més que despit. La misèria humana pot tenir múltiples facetes, i molt subtils, més difícils de percebre que les primàries violències vistes a tantes guerres però no per això menys horroroses, menys cruels.

I podem caminar per aquell camí on no queda clara la frontera entre el que és plaer i el que és sofriment, i on podem infligir dolor a l’altre per poder experimentar un sofriment malsà que alimenta estranys racons autodestructius. I podem forçar a l’altre a explicacions morboses que no serviran per a res més que per a infligir-nos aquests absurds sofriments que semblen fascinar-nos. I dels que acabem culpant a l’altre, inundant-lo de recriminacions fora de lloc i temps.

I podem mesurar amb vares diferents el nostre comportament i el dels altres, fins i tot el dels éssers més propers, més estimats. I no suportar que ens facin el mateix que els hi hem fet. I muntar sense justificació escenes de violència, pensant-nos que hi patim quan de fet ens hi rabegem. I ens podem veure arrossegats, mig volent mig sense voler, mig conscients mig inconscients, a les més dures situacions objectives, on farem patir a les persones que més estimem i que més ens estimen.

El penediment i la lucidesa davant d’aquestes situacions ens poden arribar –arriben sovint- quan ja és massa tard, quan ja no hi ha res a fer, quan el mal és irreversible. Llavors venen el neguit i el remordiment, la descoberta de la pròpia misèria, però ja no és possible tornar enrere, i haurem de suportar per sempre la nostra mala consciència.

Normalment no se’ns educa en el control de tot aquest món d’impulsos recòndits. Sovint ni se’ns en parla, i cadascú els ha d’anar descobrint en el sí d’experiències doloroses i traumàtiques –el dur ensenyament de la vida, diran alguns. Es considera que és un àmbit massa difícil, massa personal, en el que no s’hi pot fer gran cosa. Però ¿ens serveix ser respectuosos amb la llei, amb els drets dels altres, i complir els nostres deures com a ciutadans, si en el nostre comportament íntim som capaços de grans crueltats psicològiques, d’incoherències i infidelitats, de generar una enorme quantitat de sofriment subtil al nostre voltant?

Única nota d’esperança: enmig de totes aquestes patètiques vivències, tant les viscudes com les vistes, hi pot néixer un valor: hi pot néixer la bonica flor de la humilitat. La humilitat sorgida de constatar com pot ser de gran la nostra migradesa, la nostra niciesa. Aquesta humilitat que ens fa petits, fràgils, però reals.

(a propòsit de la pel·lícula Trolösa d'Ingmar Bergman)