Trolösa

Munch 1892

La tradició buddhista evoca la imatge de la flor de lotus, símbol de puresa i perfecció, naixent en un abocador d’escombraries o en un fangar. També els valors ideals poden florir sobre aspectes foscos de la condició humana; així, la humilitat pot brollar de forma espontània, sincera i profunda de la consideració de la nostra mediocritat.

Els éssers humans som capaços de viure sentiments profunds (amor, amistat, solidaritat, tendresa…), i capaços d’experimentar intensos sofriments mentals, tant altruistes –la sincera compassió pel sofriment aliè, l’horror davant la crueltat- com egocentrats –la gelosia, la vergonya. Això ens pot fer mereixedors d’admiració –no sempre es dóna la sensibilitat davant del patiment dels altres- o bé de compassió, de llàstima –veure algú dominat per la irracionalitat de la gelosia fa sentir pena per ell-. Però alhora, simultàniament amb aquestes exploracions de les profunditats del nostre cor, els éssers humans som capaços de sorprenents dosis de superficialitat, de frivolitat, o podem mostrar una insòlita capacitat de contradicció (ser capaços del millor i del pitjor, capaços de fer un gest admirable i al cap de poca estona fer-ne un de menyspreable). Som fets d’incoherència.

També podem ser conscients d’estar cometent una injustícia i ser incapaços de controlar les pulsions que ens fan cometre-la. O podem disfressar de justa venjança el que no és més que despit. La misèria humana pot tenir múltiples facetes, i molt subtils, més difícils de percebre que les primàries violències vistes a tantes guerres però no per això menys horroroses, menys cruels.

I podem caminar per aquell camí on no queda clara la frontera entre el que és plaer i el que és sofriment, i on podem infligir dolor a l’altre per poder experimentar un sofriment malsà que alimenta estranys racons autodestructius. I podem forçar a l’altre a explicacions morboses que no serviran per a res més que per a infligir-nos aquests absurds sofriments que semblen fascinar-nos. I dels que acabem culpant a l’altre, inundant-lo de recriminacions fora de lloc i temps.

I podem mesurar amb vares diferents el nostre comportament i el dels altres, fins i tot el dels éssers més propers, més estimats. I no suportar que ens facin el mateix que els hi hem fet. I muntar sense justificació escenes de violència, pensant-nos que hi patim quan de fet ens hi rabegem. I ens podem veure arrossegats, mig volent mig sense voler, mig conscients mig inconscients, a les més dures situacions objectives, on farem patir a les persones que més estimem i que més ens estimen.

El penediment i la lucidesa davant d’aquestes situacions ens poden arribar –arriben sovint- quan ja és massa tard, quan ja no hi ha res a fer, quan el mal és irreversible. Llavors venen el neguit i el remordiment, la descoberta de la pròpia misèria, però ja no és possible tornar enrere, i haurem de suportar per sempre la nostra mala consciència.

Normalment no se’ns educa en el control de tot aquest món d’impulsos recòndits. Sovint ni se’ns en parla, i cadascú els ha d’anar descobrint en el sí d’experiències doloroses i traumàtiques –el dur ensenyament de la vida, diran alguns. Es considera que és un àmbit massa difícil, massa personal, en el que no s’hi pot fer gran cosa. Però ¿ens serveix ser respectuosos amb la llei, amb els drets dels altres, i complir els nostres deures com a ciutadans, si en el nostre comportament íntim som capaços de grans crueltats psicològiques, d’incoherències i infidelitats, de generar una enorme quantitat de sofriment subtil al nostre voltant?

Única nota d’esperança: enmig de totes aquestes patètiques vivències, tant les viscudes com les vistes, hi pot néixer un valor: hi pot néixer la bonica flor de la humilitat. La humilitat sorgida de constatar com pot ser de gran la nostra migradesa, la nostra niciesa. Aquesta humilitat que ens fa petits, fràgils, però reals.

(a propòsit de la pel·lícula Trolösa d'Ingmar Bergman)

Aspiracions

De Staël 1952

"Els grans valors són aspiracions. Són horitzons ideals inassolibles, i tot i així orienten i donen sentit a les nostres vides. Configuren el nostre comportament, ens conforten, ens donen dignitat. Val la pena treballar-los. Són dignes de confiança."

(tuit d'en Rai de 15.05.2024)

Reescriure la vida

Twombly 2003 A gathering of time

"En Bill reescrivia la seva vida, com tothom. Els records d'un home gran són diferents dels d'un jove. Allò que als quaranta anys semblava vital pot perdre importància als setanta. Al capdavall, fabriquem històries a partir del fugaç material sensorial que ens bombardeja constantment, una sèrie fragmentada d'imatges, converses, olors i el tacte de les coses i de les persones. N'esborrem la majoria per poder viure amb un cert ordre, i la reorganització de la memòria es reprodueix fins que ens morim."

Siri Hustvedt a What I loved, 2003

(traducció al català de Jordi Martín Lloret)

L'estructura oculta

Tobey 1956

"La nova constel·lació que es dibuixa ofereix únicament dos termes. El punt de partença és "empíric", si es vol: un conjunt de relacions o institucions socials, unes "frases", un "discurs", un grup de texts, etc. Però a partir d'aquesta dada inicial, cal remuntar-se al "camp" en el que aquesta dada es fa intel·ligible, a la seva condició de possibilitat. Per al que aquesta dada no pot aïllar-se d'un conjunt de dades amb el que aquella guarda -o se sospita que guarda- relacions sistemàtiques. I cal concebre l'estructura que subjau a aquestes relacions, que les fa possibles, que les orienta: l'estructura que distribueix els elements, que organitza el conjunt. Ara bé, aquesta estructura està "oculta", és "latent", inconscient. Aquesta estructura que fa possible la nostra "parla", les nostres "frases", els nostres "discursos", les nostres pràctiques d'intercanvi i associació, les nostres conductes: aquesta estructura és "invisible". No apareix en el nivell "empíric". No és possible "veure-la" o "llegir-la" mitjançant una inspecció, per penetrant que aquesta sigui.

Aquesta estructura inconscient i subjacent constitueix a més la condició incondicionada de tot saber. El programa crític no s'orienta ja cap a un "subjecte transcendental" sinó cap a un "inconscient transcendental" que constitueix l'a priori del coneixement: les formes a priori del pensament, condició del nostre coneixement, no es legitimen ja en la unitat de l'apercepció sinó en les estructures inconscients que condicionen el nostre parlar, el nostre actuar, el nostre percebre, el nostre conèixer i saber. La tasca científica per excel·lència consisteix en l'exploració d'aquestes estructures. (...) La dualitat ocult/manifest assenyala els dos termes d'aquesta constel·lació: l'ocult és la condició del manifest; és a més l'incondicionat, el que no remet a res més que a ell mateix. Pertany a l'ordre de l'inconscient, ordre sistemàtic i estructurat que fa possible el manifest. El "sistema" de la llengua, de la societat i de la cultura, el sistema mitològic, el sistema del saber (episteme) són les condicions respectives de la "parla", de les institucions socials i culturals, dels mites, de les ciències. A través de totes les disciplines que es dibuixen en aquesta constel·lació apareixen i reapareixen aquests dos termes rellevants, la relació i implicació mútua dels quals assenyala l'especificitat d'una constel·lació en ruptura amb les descrites prèviament. Aquesta constel·lació no deixa lloc per a l'home ni per a cap dels seus atributs: transfereix a l'anonimat del "sistema" la funció aglutinant que aquell ostentava."

Eugenio Trías a La filosofía y su sombra (1969), p. 187-188

Sales: Estranger

Sunyer 1924

 

I hi ha una veu que em crida, en la tenebra clara

de més enllà del gual.

Màrius Torres

"Quan obro els ulls, més d'un matí,

no acabo de saber com és que sóc aquí,

tan lluny del meu país i de la meva vida,

en una illa estranya així,

perduda enllà dels mars, perennement florida.

Quan, més d’un vespre, inclino el front,

no acabo de saber com és que sóc al món,

- en aquest món, al fons d’un marc que no té mida-.

L’Arreu, l’Enlloc o el Qui-Sap-On

no em són més estrangers que el Temps i que la Vida.

I em pren com un desig de plorar d’amagat

-igual que un nen esgarriat

en un bosc tenebrós, absurd, sense sortida-;

¡tan estranya sento la meva pròpia vida!

¡Quin buit i quina feredat!

¿Per què cap veu, cap veu d’enllà del gual no em crida?"

Joan Sales, Viatge d'un moribund, Macorís, illa d’Haití, 1941.

Salms (VII): Confio

Senyor, quants n'hi ha que em persegueixen!
Són molts els qui s'aixequen contra meu.
Són molts els qui diuen de mi:
«No espereu pas que Déu el salvi.»
Però tu, Senyor, ets l'escut que em protegeix,
tu, la meva glòria, aixeques el meu cap.
Quan crido invocant el Senyor,
ell em respon des de la santa muntanya.
Me'n vaig al llit,
i dormo en pau fins que em desperto:
el Senyor em sosté.


(del Salm 3)


- - -


Fins quan, Senyor, em tindràs en l'oblit?
Fins quan m'amagaràs la mirada?
Fins quan portaré dintre meu tants neguits,
tantes penes tot el dia dins el cor?
Mira i respon-me, Senyor, Déu meu!
Omple'm els ulls de claror,
que el son de la mort no me'ls acluqui;
jo, sabent que m'estimes, tinc plena confiança.
El meu cor s'alegra: ja em veig salvat
i canto al Senyor pels seus favors.


(del Salm 13)


- - -


El Senyor m'il·lumina i em salva:
qui em pot fer por?
El Senyor és el mur que protegeix la meva vida:
qui em pot esfereir?
Ni que acampés contra mi tot un exèrcit,
el meu cor no temeria;
per més que em declaressin la guerra,
jo em sentiria confiat.
Una cosa he demanat al Senyor
i la desitjo amb tota l'ànima:
poder viure a la casa del Senyor
tots els dies de la vida,
per fruir-hi de l'encís del Senyor
i vetllar pel seu temple.
Ell m'amaga al seu costat
en dies de desgràcia;
m'encobreix al recer de casa seva,
em porta dalt la roca inaccessible.

Escolta, Senyor, escolta el meu clam,
compadeix-te de mi, respon-me.
De part teva, el cor em diu:
«Busca la meva presència!»
Buscar-la és el que vull, Senyor!
No t'amaguis lluny de mi!
No siguis sever fins a rebutjar el teu servent,
tu que ets el meu ajut!
No em deixis mai abandonat,
Déu meu, salvador meu!
Si mai m'abandonessin pare i mare,
el Senyor em recolliria.
Ensenya'm, Senyor, la teva ruta,
condueix-me per camins planers.


N'estic cert, fruiré en el país de la vida
de la bondat que em té el Senyor.
Espera en el Senyor;
sigues valent, que el teu cor no defalleixi.
Espera en el Senyor.


(del Salm 27)


- - -


En tu, Senyor, m'emparo,
que no en tingui un desengany.
Treu-me del perill, tu que ets bo,
escolta'm, no triguis a alliberar-me;
sigues el meu castell inexpugnable,
la meva roca salvadora.
Per a mi, ets penyal i plaça forta;
guia'm, encamina'm per amor del teu nom.
Confio el meu alè a les teves mans;
tu, Senyor, Déu fidel, m'has rescatat.
Amb quin goig celebraré el teu amor!
T'has adonat del meu sofriment,
has vist en perill la meva vida
i no m'has deixat caure a les mans de l'enemic;
és ample el lloc on fas descansar els meus peus.
Compadeix-te de mi, Senyor,
que la desgràcia ha caigut damunt meu!
De tristor se'm consumeixen els ulls,
el cor i les entranyes.
La meva vida s'esgota en les penes;
els meus anys, en el dolor;
decau el meu vigor de tant sofrir,
se'm consumeixen les forces.
Sóc la befa de tots els enemics
i, més encara, dels veïns;
els coneguts s'esglaien de veure'm:
fuig de mi el qui em troba pel carrer.
S'han oblidat de mi com si fos mort,
com una eina que no és bona per a res.
Sento com parla la gent,
em veig amenaçat de tots costats,
han pres un acord contra mi,
han decidit la meva mort.
Però jo confio en tu, Senyor,
et dic: «Ets el meu Déu,
tens a les mans el meu destí.»

Fes veure al teu servent la claror de la teva mirada,
salva'm per l'amor que em tens.
Senyor, jo t'invoco: que no en tingui un desengany.

Que n'és, de gran, la felicitat
que has reservat als teus fidels!
La dónes als qui s'emparen en tu,
i tothom ho pot veure.
Els amagues a la teva presència,
lluny de les intrigues humanes;
els aixoplugues a casa teva,
lluny dels atacs de males llengües.
Beneït sigui el Senyor.
És admirable l'amor que em té
dins la ciutat emmurallada.
Jo deia, veient-me perdut:
«M'has allunyat de la teva presència.»
Però tu has escoltat la meva súplica
quan implorava el teu auxili.


(del Salm 31)


- - -


El teu amor, Senyor, s'eleva fins al cel,
la teva fidelitat arriba fins als núvols.
La teva justícia és com les muntanyes més altes,
com l'oceà infinit són les teves decisions.

Que n'és, de preciós, Déu meu, el teu amor!
Els homes s'emparen a l'ombra de les teves ales,
se sacien del bo i millor de casa teva;
els fas beure al torrent del paradís.
En tu hi ha la font de la vida,
i veiem la llum en la teva llum.
Obre el teu amor als qui et coneixen,
els teus favors, als rectes de cor.


(del Salm 36)


- - -


No t'exasperis pel triomf dels dolents,
no envegis els qui obren malament.
S'assecaran ben aviat com l'herba,
es marciran com l'herbei dels prats.

Confia en el Senyor, fes el bé,
i viuràs segur en el país.
Que sigui el Senyor la teva delícia:
ell et donarà el que desitja el teu cor.

Encomana al Senyor els teus camins;
confia en ell, deixa'l fer:
farà que brilli la teva justícia com la llum,
la teva raó, com el sol de migdia.

Reposa en el Senyor i espera en ell,
no t'exasperis contra els homes que triomfen,
contra els homes intrigants.

No t'irritis ni t'indignis,
no t'exasperis, que només faries mal,
i els qui fan mal seran exclosos del país,
però el qui espera en el Senyor posseirà la terra.

Dura tan poc, l'injust!
Si mires al seu lloc, ja no l'hi trobes.
Però els humils posseiran la terra,
fruiran d'una gran pau.

El Senyor vetlla per la vida dels honrats:
posseiran eternament la seva herència.
No s'hauran d'avergonyir en anys dolents,
en temps de fam no els faltarà l'aliment.

L'injust manlleva i no torna;
el just, en canvi, és benèvol i dona.
Els qui el Senyor beneeix posseiran la terra;
els qui ell maleeix en seran exclosos.

El Senyor guia els passos de l'home,
el manté ferm i vetlla el seu camí;
si mai cau, no queda estès a terra,
perquè el Senyor li dóna la mà.

Decanta't del mal i fes el bé,
i tindràs una casa per sempre;
perquè el Senyor estima la justícia
i mai no desempara els seus fidels.

El just té als llavis la saviesa,
la seva boca diu la veritat;
té gravada al cor la llei del seu Déu
i camina amb pas segur.


(del Salm 37)


- - -


Déu ens és un castell de refugi,
una defensa ferma en hores de perill.
No temem res quan se somou la terra,
quan les muntanyes s'enfonsen dins el mar;
ja poden bramular i escumejar les onades
i, al seu embat, estremir-se les muntanyes:
el Senyor de l'univers és amb nosaltres,
la nostra muralla és el Déu de Jacob.


(del Salm 46)


- - -


Per què he de tenir por en dies dolents,
quan m'envolta la malícia dels perversos?
Ells es refien de la seva fortuna,
es glorien de la seva gran riquesa.
Quin home en podrà redimir un altre
i pagar a Déu el seu rescat?
Ni que ofereixi un preu molt alt,
s'acabarà per sempre més la seva vida:
no comprarà el dret de viure sempre
i escapar-se de la mort.

Aquesta és la sort dels qui viuen refiats,
la fi dels qui parlen satisfets:
s'aplegaran com ramats a la terra dels morts,
la mort mateixa serà el seu pastor.
Però a mi, Déu em rescatarà la vida
de les urpes del regne dels morts
per prendre'm amb ell.
No et preocupis si un home s'enriqueix
i acumula una fortuna a casa seva:
quan es mori no s'endurà res,
no el seguiran les seves riqueses.
Ni que en vida se sentís feliç quan li deien:
«Tots t'alaben per la teva sort!»,
acabarà reunint-se amb els seus pares,
que no veuran mai més la llum.
L'home que viu en els honors i no entén res,
s'assembla al bestiar, de qui no es parla més.


(del Salm 49)


- - -


Per què et glories, valent, de fer el mal?
Déu és bo a cada moment!
Ordeixes intrigues, tens la llengua esmolada,
home impostor!
Estimes el mal i no el bé, la mentida i no la veritat;
prefereixes paraules destructives,
llengua impostora!
Per això Déu et derrocarà per sempre,
t'esmicolarà i t'arrasarà la casa,
t'arrencarà de la terra dels vivents.
Els justos, quan ho vegin,
diran, admirant-se'n:
«Mireu l'home valent:
no buscava pas en Déu la seva força,
es refiava de la seva gran riquesa,
es creia fort amb les seves intrigues.»
Però jo, com olivera frondosa,
dins la casa de Déu,
confio en el seu amor
per sempre més.
Sempre et donaré gràcies pel que has fet;
espero en la bondat del teu nom
davant els teus fidels.


(Salm 52)


- - -


Només en Déu reposa la meva ànima,
d'ell em ve la salvació.
Només ell és la roca que em salva,
el castell on em trobo segur.

Reposa només en Déu, ànima meva;
d'ell em ve tota esperança.
Només ell és la roca que em salva,
el castell on em trobo segur.
En Déu tinc la salvació i la glòria,
és la meva roca inexpugnable;
trobo en Déu el meu refugi.
Vosaltres, poble seu, confieu sempre en ell,
esplaieu davant d'ell el vostre cor:
Déu és el nostre refugi.


(del Salm 62)


- - -


Fins quan els injustos, Senyor,
fins quan s'alegraran del seu triomf,
i els amics de males arts es vantaran,
proferint paraules insolents?
Trepitgen el teu poble, Senyor,
oprimeixen la teva heretat,
maten immigrants i viudes,
assassinen els orfes,
i encara diuen: «El Senyor no ho veu,
el Déu de Jacob no ho entén.»
Estúpids, enteneu-ho d'una vegada!
Insensats, no ho voleu comprendre?

¿Podrà callar el qui reprèn els pobles
i ensenya als homes la saviesa?
El Senyor sap que els pensaments de l'home
no s'aguanten més que el fum.
Feliç l'home que tu eduques, Senyor,
que instrueixes amb la llei que has donat;
el guardes en pau els dies de desgràcia,
mentre a l'injust ja li caven la fossa!
El Senyor no abandona el seu poble,
no es desentén de la seva heretat:
tornaran a ser justes les sentències,
els homes rectes les aprovaran.

Quan m'adono que estic a punt de caure,
el teu amor em sosté, Senyor;
i quan creix el neguit dintre meu,
el teu consol és la meva delícia.

El Senyor ha estat el meu castell;
el meu Déu, la meva roca de refugi.


(del Salm 94)


- - -

Senyor, el meu cor no és ambiciós
ni són altius els meus ulls;
visc sense pretensions de grandeses
o de coses massa altes per a mi.
Jo em mantinc en pau,
tinc l'ànima serena.
Com un nen a la falda de la mare,
així se sent la meva ànima.


(del Salm 131)

Krishnamurti i l'estat d'alerta

Hernández Pijuan 2000

"El moviment cessa quan només existeix observar, observar sense motiu, sense reacció ni cap direcció. La direcció sorgeix quan hi ha acumulació. Però l'observació, en què hi ha atenció, percepció directa i un gran sentit de compassió, té la seva pròpia intel·ligència. Aquesta observació i la intel·ligència actuen. I aquesta acció no és el flux i el reflux. Però això exigeix un gran estat d'alerta, requereix que les coses es vegin sense la paraula, sense el nom, sense cap reacció; en aquest observar hi ha passió, hi ha una vitalitat immensa."

J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 06.05.1983

Fes

Twombly 1978

"Cap home, ni cap poble ni cap comunitat religiosa no poden pretendre ser l'únic i exclusiu subjecte de la comunicació divina."

"La comunicació de Déu és infinita i oberta a tots els homes. Per això crec vàlides totes les experiències religioses que hi ha hagut i que hi haurà en la història humana. L'experiència de Jesús no exclou les altres, i fins les confirma; de la mateixa manera aquestes altres experiències confirmen la de Jesús i no l'exclouen. És veritat que, de vegades, hi trobem contradiccions, però això és degut a la limitació humana."

"Tot home que té una experiència religiosa autèntica, i fins tot home que lluita per l'alliberament dels seus germans i per llur desplegament i felicitat, és un ungit de Déu i un salvador. En aquest sentit són ungits de Déu i salvadors tant Abraham, Moisès i Jesús, com Zarathustra, Buddha i Lao Tse, tant Isaïes, Rut i Pau, com Muhammad, Sòcrates i Marx. Totes les fes formen part del regne de Déu, totes encaminen l'home al més enllà, tots els moviments d'alliberació formen part d'aquest regne, tot desplegament de la humanitat hi és integrat, puix que tota realitat positiva i tot pas endavant fan present el regne." 

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 332, 333).

Wu wei

Wu wei (literalment "no acció") és la quietud creativa, que combina l’activitat amb la relaxació. Demana una certa “rendició” de la ment conscient, la qual ha de saber abandonar el seu paper protagonista; això permet una obertura a l’ésser subliminal, i d’aquí en surt la creació genuïna (el mer esforç racional no porta a la creació, més aviat la bloqueja, com bé saben els artistes).

Wu wei és l’acció suprema, la complaença valuosa, la simplicitat i la llibertat que flueixen en nosaltres, a través nostre, quan l’ego individual i l’esforç conscient deixen pas a un poder que els depassa. L’acció que en resulta té una força subtil, complexa, té una gràcia especial nascuda d’una generosa vitalitat que no necessita la brusquedat o la violència.

Wu wei (sense esforç, sense forçar) és la vida sense tensió, és deixar fluir el Tao de manera que la vida es converteixi en una dansa sense esbojarrament ni desequilibri, en una encarnació de la subtilitat, la senzillesa i la llibertat.

(tret de Huston Smith)

Llocs de poder

Un dels conceptes més interessants aportats per Carlos Castaneda és la noció de "llocs de poder", determinats espais que per a una persona resulten especialment rellevants i significatius a l'hora de trobar-se amb ell mateix i amb el món, a l'hora de connectar amb energies que són alhora interiors i exteriors, a l'hora de sentir-se acollit, "com a casa", en un lloc,  a l'hora de sentir-se vinculat amb la totalitat de la realitat, a l'hora d'obrir-se al món i deixar-se penetrar per ell a través de la contemplació. No és un lloc que trobem "bonic" o "agradable" o "acollidor": el lloc de poder va més enllà d'aquestes nocions, i s'associa més aviat a termes com "impacte", "força" o "commoció".

Aquests llocs són particulars de cada persona, però també és cert que hi ha llocs que són llocs de poder per a més persones, o que ho són amb més intensitat que altres. Aquí es dóna una certa combinació entre objectivitat i subjectivitat: no qualsevol lloc és lloc de poder per a algú, i el que ho és per a un pot no ser-ho per a un altre; però alguns llocs semblen tenir més capacitats que altres per a ser llocs de poder per a més persones, o per a penetrar més profundament en el cor que altres.

Quan un té algun lloc de poder, aquest no només actua quan hi és, sinó que d'alguna manera queda interioritzat i acompanya a la persona fins i tot quan està lluny d'ell. Evocar-lo és ja en part com ser-hi, es pot gaudir a un cert nivell del seu impacte. És un espai físic que esdevé espai mental.

Cadascú ha de buscar els seus llocs de poder. Per fer-ho, cal portar els ulls ben oberts, o més ben dit la sensibilitat ben oberta, disposada a copsar sensacions subtils -i alhora poderoses- que són indicis de la qualitat del lloc.

Doncs bé, aquestes mateixes característiques es poden fer extensives a altres realitats més enllà dels llocs físics. Per exemple, a determinades músiques, que poden esdevenir per a la persona "músiques de poder" i acompanyar-la en el seu itinerari vital. Per exemple, a determinades imatges, que poden esdevenir "imatges de poder". O determinats objectes o signes. O determinats textos.

Cadascú ha de trobar quins són per a ell aquests llocs, músiques, imatges, objectes i textos. Que, evidentment, poden anar canviant amb el temps: l'important no és que siguin els mateixos, sinó tenir-ne sempre alguns.

Quan aquestes dinàmiques de poder és llegeixen no des d'una lògica simbòlica sinó des de la literalitat, llavors es poden produir deformacions, com en el cas de determinats santuaris "guaridors", determinades imatges "miraculoses" o com en el cas dels "talismans" i altres objectes de la superstició, relacionats amb la "sort", amb la "protecció" o amb altres nocions ben vigents entre nosaltres fins no fa gaire (Lourdes, Fàtima o La Salette van ser objecte d'àmplia veneració fins ben entrat el segle XX).

Moltes ermites són espais de poder. I algunes muntanyes (Montserrat o el Montsant en són testimonis). També elles són susceptibles d'aquesta doble lectura: espais miraculosos o llocs de poder simbòlic? I alguns braçalets o similars que es porten al canell, a quina lògica responen? Són talismans màgics o bé objectes de poder? Des d'on els interpretem, com els vivim?

Anar més enllà d'una aproximació màgica o supersticiosa sense perdre la noció simbòlica (i no per això menys operativa) de lloc, música, imatge, objecte, text de poder és un dels reptes que tenim al davant.

Dues parelles

Franz Kline 1960

"Dues parelles de gran eficàcia a l'hora de trobar sentit a la vida:

1)  Natura i cultura. Cal endinsar-s'hi i estimar-les.

2) Valors i símbols. Cal obrir-s'hi i treballar-los.

Totes dues demanen cert esforç, però són bons enemics del nihilisme i el desànim.

Valen la pena."

(tuit d'en Rai de 17.05.2024)

Martí i Pol: Com un ocell a les mans

Hernández Pijuan 1961

"Com un ocell a les mans d'un infant,

tan insegura

com un ocell de niu a les mans d'un infant,

la meva veu a les vostres mans.

Insistiu a voler posseir la bellesa

i heu perdut el tacte de les coses delicades.

Les vostres mans són dures com un rostoll

i teniu dits desiguals i gruixuts;

debades l'aigua de la meva veu

hi cau com una pluja.

Transmesa constantment,

tothora renovada,

la bellesa és el vostre patrimoni,

però vosaltres estimeu

absurdament el risc

o la peresa, trista i rutinària,

d'una llar de cartó.

Puc predicar‐vos amb les vostres mateixes paraules:

fugiu del cristianisme de les coses,

paganitzeu de nou tots els afectes,

car per assolir la bellesa

us heu de despullar de prejudicis

i viure amb els ulls ben oberts

i amb els sentits tensos com un crit.

Llavors recobrareu el tacte de les coses lleus

i les vostres mans seran de vent i de llum."

Miquel Martí i Pol a Si esbrineu d'un sol gest el secret dels meus versos, els heu arrabassat la meitat de la vida (1957).

Salms (VI): Guia'm

Feliç l'home que no es guia pels consells dels injustos,
ni va pels camins dels pecadors,
ni s'asseu en companyia dels descreguts;
estima de cor la Llei del Senyor,
la repassa de nit i de dia.
Serà com un arbre que arrela vora l'aigua:
dóna fruit quan n'és el temps
i mai no es marceix el seu fullatge;
duu a bon terme tot el que emprèn.


(Salm 1)


- - -


Senyor, qui podrà estar-se a casa teva?
Qui podrà viure a la teva muntanya santa?
El qui obra honradament,
practica la justícia
i diu la veritat tal com la pensa.
Quan parla no escampa calúmnies,
mai no fa mal al proïsme
ni carrega a ningú res infamant.
No compten als seus ulls els descreguts,
honora els fidels del Senyor.
No es desdiu d'un jurament onerós,
no fia els seus diners a interès
ni es ven per condemnar cap innocent.
El qui obra així,
mai no caurà.


(Salm 15)


- - -


A tu, Senyor, elevo la meva ànima.
En tu confio, Déu meu: que no en tingui un desengany,
que no se n'alegrin els meus enemics.

No s'enduran un desengany els qui esperen en tu,
sinó els qui t'abandonen per no res.
Fes que conegui, Senyor, les teves rutes,
ensenya'm els teus camins.
Encamina'm amb la teva veritat, instrueix-me,
perquè tu ets el Déu que em salves.
A cada moment espero en tu.
Recorda't, Senyor, de la teva tendresa
i de l'amor que has guardat des de sempre.
No et recordis dels pecats i de les faltes
que he comès de jove;
compadeix-te de mi, tu que estimes tant,
tu que ets bo, Senyor.

El Senyor, bondadós i recte,
ensenya el bon camí als pecadors.
Encamina els humils per sendes de justícia,
els ensenya el seu camí.
L'obrar del Senyor és tot ell amor fidel
per als qui guarden la seva aliança.
Senyor, per amor del teu nom,
perdona la meva culpa, que és molt gran.
Qui és l'home que venera el Senyor?
Ell li ensenyarà el camí que ha de seguir.

El Senyor es revela als seus fidels,
els fa conèixer la seva aliança.
Sempre tinc els ulls posats en el Senyor,
que allibera els meus peus del parany.
Gira't i compadeix-te de mi,
que em trobo sol i desvalgut.
L'opressió del meu cor és gran:
treu-me de la meva aflicció!
Mira que en sóc, d'infeliç i dissortat;
lleva'm tots els meus pecats.

Guarda la meva vida i allibera'm;
en tu m'emparo, que no en tingui un desengany!
La rectitud i l'honradesa em salvaguarden,
perquè en tu tinc posada l'esperança.


(del Salm 25)


- - -


Realment, Déu és bo amb els justos,
és bo amb els qui són sincers de cor!
Però jo he estat a punt de desviar-me,
i ja quasi relliscaven els meus peus,
d'enveja que sentia pels injustos,
veient el benestar dels insolents.
Sense neguits arriben a la mort,
van tips, són corpulents;
no passen penes com els altres,
no sofreixen com tothom.
L'orgull els fa de collaret,
la violència, de vestit;
les ambicions del seu cor traspuen
pels seus ulls, que els surten de la cara.
Escarneixen i parlen de fer mal;
es posen altius i amenacen amb la força,
desafien el cel com si res
i xerren de tot a la terra.
En veure que tot els va bé,
el meu poble els va al darrera i diu:
«Com pot ser que Déu no ho sàpiga,
que l'Altíssim no ho entengui?
Mireu com aquests injustos
acumulen tranquils les riqueses!
Què en traiem, de guardar pur el cor
i netes de culpa les mans
en senyal d'estar nets de culpa,
si a cada instant hem de sofrir,
si ens hem de veure castigats tot el dia?»
Si jo pensés: «Parlaré com ells»,
trairia els qui són els teus fills.
M'esforçava per entendre-ho,
m'hi esforçava inútilment,
fins que, penetrant els designis de Déu,
he comprès el destí dels injustos.
A quin camí tan relliscós els has posat!
Els precipita a la ruïna.
Com han quedat de sobte desolats,
consumits en un moment; no en queda rastre!
De la seva ombra en fas tant de cas, Senyor,
com d'un somni, que en llevar-nos s'esvaeix.
Mentre el meu cor s'exasperava
i se sentia irritat dintre meu,
jo era incapaç d'entendre-ho:
davant teu era estúpid, com les bèsties.
Però jo no em separo mai de tu:
tu em dónes la mà,
em guies amb el teu consell,
i després em prendràs a la glòria.
Qui trobo al cel fora de tu?
Si et tinc a tu, res no desitjo a la terra.
El meu cos i el meu cor es desfaran,
però Déu, la roca del meu cor,
serà sempre la meva possessió.


(del Salm 73)


- - -


Feliços els homes de conducta irreprensible,
que segueixen la Llei del Senyor!
Feliços els homes que guarden el seu pacte
i cerquen el Senyor amb tot el cor,
no cometen mai cap mal,
segueixen els seus camins!
Has donat els teus preceptes
perquè siguin observats fidelment.
Tant de bo que els meus camins no es desviïn
de guardar els teus decrets;
mai no em veuré decebut
si tinc al davant els teus manaments.
El meu cor et lloarà amb sinceritat
quan aprendrà que decideixes amb justícia.
Vull guardar els teus decrets;
no m'abandonis, no em deixis sol.

Com mantindrà pur un jove el seu camí?
Vivint d'acord amb la teva paraula.
T'he cercat amb tot el cor:
no deixis que m'aparti dels teus manaments.
Guardo al fons del cor el que has promès,
per no pecar contra tu.
Sigues beneït, Senyor!
Fes que aprengui els teus decrets.
Els meus llavis compten d'una a una
totes les sentències que has donat.
Sóc més feliç guardant el teu pacte
que fruint de grans riqueses.
Vull considerar els teus preceptes
i fixar-me en els teus camins.
Els teus decrets són la meva delícia,
no oblidaré mai el que has promès.

Fes aquesta gràcia al teu servent:
que visqui pensant en la teva paraula.
Obre'm els ulls i podré contemplar
les meravelles de la teva Llei.
Sóc un foraster en aquesta terra;
no m'amaguis els teus manaments.
La meva ànima està assedegada
de sentir a cada moment els teus designis.

Ni que els poderosos deliberin contra mi,

jo faré l'elogi dels teus decrets.
El teu pacte és la meva delícia,
ell em fa de conseller.

Em veig sepultat a la pols;
fes-me viure, com vas prometre.
T'he exposat els meus camins i m'has respost;
fes que aprengui els teus decrets.
Fes-me entendre el camí dels preceptes
i faré l'elogi de les teves meravelles.
La meva vida es consumeix de pena;
renova'm, tal com vas prometre.
Aparta'm dels falsos camins
i fes-me el do de la teva Llei.
He escollit els camins veritables,
he admès les teves sentències.
Estic enamorat del teu pacte;
Senyor, fes que no quedi decebut.
Correré pels camins dels manaments,
perquè m'has eixamplat el cor.

Mostra'm el camí dels teus decrets, Senyor,
que el vull seguir fins al final.
Fes-me entendre la teva Llei,
que la vull guardar amb tot el cor.
Guia'm pel camí dels manaments,
que jo me l'estimo de debò.
Inclina el meu cor al teu pacte,
fes que no em deixi subornar.
Aparta els meus ulls dels qui no són res;
el teu camí em donarà la vida.
Compleix amb mi, servent teu,
la teva promesa i jo et seré fidel.
Allunya les burles que jo temo;
sé que són bones les sentències que has donat.
Mira com estimo els teus preceptes;
per la teva bondat, dóna'm la vida.

Que ploguin els teus favors, Senyor;
salva'm, com havies promès.
Que pugui respondre als qui es burlen de mi:
«Jo confio en la seva paraula.»
No em treguis dels llavis la promesa que no enganya:
confio en el teu judici.
Vull guardar sempre la teva Llei,
la vull complir fins al darrer moment.
Viuré amb el cor ample,
jo que medito els teus preceptes.
Davant els reis parlaré del teu pacte
i no hauré d'avergonyir-me'n.
Els teus manaments fan les meves delícies,
me'ls estimo de debò.
Alço a tu les meves mans,
faig l'elogi dels teus decrets.

Recorda la promesa que em vas fer
i que manté la meva esperança.
Això és el que em conforta en les penes:
la teva paraula que em dona la vida.
Els teus decrets són el tema dels meus cants
quan em trobo en terra estranya.
Senyor, fins de nit recordo el teu nom
i vetllo pensant en la teva Llei.
Emprenc com a cosa meva
la guarda dels teus preceptes.

Senyor, jo dic: l'heretat que em toca
és estar atent a les teves paraules.
El meu cor cerca d'afalagar-te:
compadeix-te de mi, com vas prometre.
Examino els meus camins
perquè els meus peus no es desviïn del teu pacte.
Sense torbar-me, avanço de pressa
en la guarda dels teus manaments.
Els paranys dels injustos m'envolten,
però jo no oblido la teva Llei.
A mitjanit em llevo a lloar-te,
perquè són justos els teus judicis.
M'uneixo a tots els fidels,
als qui guarden els teus preceptes.
Senyor, la terra és plena del teu amor;
fes que aprengui els teus decrets.

Has fet feliç el teu servent,
com tu, Senyor, havies promès.
Dóna'm enteniment i bon sentit,
que jo tinc fe en els teus manaments.
Quan encara no sofria, vivia esgarriat,
però ara tinc presents les teves promeses.
Tu ets bo, tu fas el bé;
fes que aprengui els teus decrets.
No curen de res, els remeis dels superbs;
jo guardo amb tot el cor els teus preceptes.
Els seus cors s'han endurit, són insensibles,
però la teva Llei fa la meva delícia.
M'ha fet bé haver sofert tantes penes:
així he après els teus decrets.
M'estimo més la Llei que et surt dels llavis
que mil monedes d'or o de plata.

Les teves mans m'han fet i m'han creat,
dóna'm seny per a aprendre els manaments.
Els qui et veneren s'alegraran
en veure que espero el que has promès.
Senyor, ets just, ho reconec;
amb raó he sofert tantes penes.
Que el teu amor em conforti,
com vas prometre al teu servent.
Que vingui la teva tendresa i viuré;
la teva llei fa les meves delícies.
Que els superbs s'avergonyeixin d'oprimir-me injustament;
jo faré l'elogi dels teus preceptes.
Que es posin a favor meu els fidels,
els qui coneixen el teu pacte.
Que el meu cor guardi plenament els teus decrets
i no quedaré confós.

Em sento defallir de tant esperar la salvació,
però confio en la teva paraula.
Se'm cansen els ulls d'esperar el que has promès,
i exclamo: «Quan vindràs a consolar-me?»
Fins si em quedava tot ressec,
no oblidaria els teus decrets.

Han estat a punt d'esborrar-me de la terra,
però jo no he abandonat els teus preceptes.
Per l'amor que em tens, salva'm la vida
i guardaré el pacte que vas fer.
Les teves promeses, Senyor, són eternes,
persistiran en el cel.
La teva fidelitat es manté per segles i segles
com es manté la terra que has creat.
Si la teva Llei no fes les meves delícies,
jo hauria sucumbit, amb tantes penes.
Em dones vida pels teus preceptes;
jo no els oblidaré mai.
Sóc teu: et prego que em salvis,
que jo medito els teus preceptes.

Com estimo la teva Llei!
Tot el dia la porto al pensament.
Pels teus manaments, tinc més seny que l'enemic,
perquè me'ls he fet meus per sempre.
Sóc més instruït que tots els meus mestres
de tant que medito el teu pacte.
Complir els teus preceptes
em fa més assenyat que els ancians.
No deixo anar els meus peus per mals camins,
vull viure atent a les teves paraules.
Les decisions que has pres, no les defujo;
tu me les has ensenyades.
Quina dolçor, les teves promeses!
Les trobo, quan en parlo, més dolces que la mel.
El seny em ve dels teus preceptes;
per això detesto els camins enganyosos.

La teva paraula fa llum als meus passos,
és la claror que m'il·lumina el camí.
Ho he jurat i ho mantinc:
guardaré els teus justos decrets.
Són grans les penes que sofreixo, Senyor:
fes que visqui, com havies promès.
Accepta, Senyor, l'ofrena que et prometo
i fes que aprengui els teus designis.
La meva vida està sempre en perill,
però no oblido mai la teva Llei.
Tindré sempre per herència el teu pacte:
és l'alegria del meu cor.
Compliré de cor els teus decrets,
del tot i per sempre.

Tu ets l'escut que em protegeix,
la teva promesa és la meva esperança.
Allunyeu-vos de mi, malfactors,
que vull guardar els manaments del meu Déu.
Tal com em vas prometre, referma'm i viuré;
no defraudis la meva esperança.
Aguanta'm i seré salvat,
vull fixar-me sempre en els teus decrets.

He obrat segons el dret i la justícia:
no m'abandonis en mans dels opressors.
Assegura'm que faràs feliç el teu servent,
que no m'oprimiran els superbs.
Els meus ulls es cansen d'esperar que em salvis
i que arribin els béns promesos.
Mostra l'amor que tens al teu servent,
fes que aprengui els teus decrets.
Soc el teu servent, dona'm seny
i coneixeré el teu pacte.

Jo aprecio els teus manaments
més que l'or, més que l'or fi;
per això trobo encertats els teus preceptes
i m'aparto dels camins enganyosos.

És admirable, el teu pacte;
per això el té present la meva ànima.
Penetrar les teves paraules
dóna llum i enteniment als més senzills.
Obro els llavis i aspiro amb delit:
m'agraden tant els teus manaments!
Mira'm i compadeix-te de mi,
tu que et compadeixes dels qui estimen el teu nom.
Que la teva promesa guiï els meus passos,
que jo no sigui mai esclau de males arts.
Deixa'm veure la claror de la teva mirada,
fes que el teu servent aprengui els teus decrets.

Tu ets just, Senyor,
i són justes les teves sentències.
Has establert amb benvolença el teu pacte,
que és irrevocable.
Les teves promeses són de bona llei;
el teu servent les estima.
Per petit i menyspreat que jo sigui,
no m'oblido dels teus preceptes.
La teva bondat serà sempre generosa,
és irrevocable la teva Llei.
Quan em trobava en perill i en la desgràcia
em feien feliç els teus manaments.
Els teus pactes seran sempre justos;
dóna'm seny i podré viure.

Clamo amb tot el cor, Senyor, escolta'm:
vull complir els teus decrets.
Jo t'invoco: salva'm
i guardaré el teu pacte.
Encara no és de dia i ja vinc a implorar-te
confiant en les teves paraules.
Abans d'hora es desvetllen els meus ulls
per considerar les teves promeses.
Tu que m'estimes, escolta el meu clam;
dona'm la vida, Senyor, com vas decidir.
Tu, Senyor, ets a prop meu
i es mantenen ferms els teus manaments;
jo sé, fa temps, que el teu pacte
l'has assegurat per sempre.

Mira les penes que sofreixo i allibera-me'n,
que no oblido la teva Llei.
Pledeja a favor meu i defensa'm;
com vas prometre, dóna'm la vida.
La salvació és lluny dels injustos,
perquè no mediten els teus decrets.
És gran, Senyor, la teva tendresa;
com vas decidir, dóna'm la vida.
Com m'estimo els teus preceptes, Senyor!

Per l'amor que em tens, dóna'm la vida.
La teva paraula neix de la veritat,
són justes i eternes les teves decisions.


(del Salm 119)

Canviar

Jawlensky 1935

""Com puc canviar la meva persona?"

"Tu ets la teva persona, de manera que no pots canviar la teva persona, així com tampoc no pots sortir del teu cos."

"Així no hi ha res que pugui fer?"

"Pots comprendre i acceptar aquesta veritat."

"I com puc canviar si m'accepto a mi mateix?"

"Com pots canviar si no ho fas? El que no acceptes, no ho pots canviar; només aconsegueixes reprimir-ho.""

Anthony de Mello a Uns moments per a l'absurd

Cinquanta compositors

Agnes Martin 1990

La tria actual de cinquanta compositors de música clàssica (sempre n'hi ha algun que entra i algun que surt...):

Cristóbal de  Morales (1500-1553)

Tomás Luís de Victoria (1548-1611)

Monteverdi (1567-1643)

Monsieur de Sainte-Colombe (1640-1700)

Marin Marais (1656-1728)

Purcell (1659-1695)

Couperin (1668-1733)

Vivaldi (1678-1741)

Bach (1685-1750)

Haendel (1685-1759)

Haydn (1732-1809)

Mozart (1756-1791)

Beethoven (1770-1827)

Schubert (1797-1828)

Berlioz (1803-1869)

Mendelssohn (1809-1847)

Chopin (1810-1849)

Schumann (1810-1856)

Liszt (1811-1886)

Wagner (1813-1883)

Verdi (1813-1901)

Bruckner (1824-1896)

Brahms (1833-1897)

Txaikovski (1840-1893)

Dvorak (1841-1904)

Grieg (1843-1907)

Fauré (1845-1924)

Albéniz (1860-1909)

Mahler (1860-1911)

Debussy (1862-1918)

Richard Strauss (1864-1949)

Satie (1866-1925)

Granados (1867-1916)

Scriabin (1872-1915)

Reger (1873-1916)

Rakhmàninov (1873-1943)

Ravel (1875-1937)

Falla (1876-1946)

Bartok (1881-1945)

Stravinski (1882-1971)

Schönberg (1874-1951)

Webern (1883-1945)

Berg (1885-1935)

Mompou (1893-1987)

Gershwin (1898-1937)

Poulenc (1899-1963)

Xostakovitx (1906-1975)

Messiaen (1908-1992)

Britten (1913-1996)

Dutilleux (1916-2013)

Muxotoku

Braque 1912

Muxotoku: sense propòsit, sense desig de benefici. Res a obtenir. Actuar sense desitjar obtenir un resultat, un guany. Donar sense esperar res a canvi. No agafar-se a res, no esperar res, no voler res; no dependència del "jo vull".

Una altra d'aquestes nocions que ens orienten, que ens porten pel bon camí.

Vinyoli: Versos molls

Hernández Pijuan 1972

"Aquest matí, quan entelava el cel

amb versos molls, totes les coses

seguien fent comerç. Es canviaven

diners per drogues.

                 Malament t’ho cous:

els bronquis ja no poden suportar

més fum, ni les entranyes

mixtures oloroses, ni la seca

força del rom.

                Callar-ho per als altres està bé,

però callar-nos-ho tu i jo, cos meu,

cos únic meu i sols per

una sola vegada, no, no ens enganyem.

És tèrbol, atziac, sentir que xisclen

falciots en la tarda, mala tarda

d’abril, el més cruel dels mesos.

Però sempre en l’obscur, la cara pàl·lida

se’t dóna, no se’t dóna: mai

no es dóna res,

llevat, potser d’unes paraules

que van passar algun dia d’una boca

a una altra, no creient, creient

per un instant: sols un estrany sanglot

que es reprimí. Silenci.

Llegim-nos altre cop, si és possible, els ulls."

Joan Vinyoli, Tot és ara i res (1970)

Eufòria de TV3

Van Dongen 1910

"La televisió pública catalana té un programa, Eufòria, que hipersexualitza els adolescents i pre-adolescents i ningú, que jo sàpiga, ho critica públicament. Quina mena de societat tenim? L'audiència ho justifica tot? Tant ens fa com es configuren les mentalitats dels joves?"

(tuit d'en Rai de 03.05.2024)

Malèvitx

La sala Malèvitx (1878-1935) del nostre Museu virtual.


https://photos.app.goo.gl/3xLZfDK71dNgXovdA

Dificultat

Franz Kline 1955

Diu en Kabir (nord de l'Índia, 1440-1518):

"El veritable camí es troba amb dificultat."

Salms (V): Perdona'm

Feliç el qui ha estat absolt de la falta
i ha vist que un vel cobria el seu pecat!
Feliç l'home a qui el Senyor no té en compte la culpa
i que dintre seu ja no manté l'engany!
Mentre jo callava la culpa,
se'm consumien les forces de tant cridar tot el dia;
nit i dia la teva mà pesava damunt meu,
s'eixugava el meu vigor com en les secades d'estiu.

Però ara m'he decidit a reconèixer la falta,
no t'amago més la meva culpa.
Tan bon punt m'he proposat, Senyor,
de confessar-te la falta,
m'has perdonat la culpa comesa. "

(del Salm 32)

- - -


M'havia dit a mi mateix:
«Vigilaré els meus passos
per no pecar amb la llengua;
guardaré closos els llavis
mentre hi hagi un injust al meu davant.»
Em tancava, doncs, en el silenci,
callava sense profit,
i el meu turment s'exacerbava,
el cor em cremava dintre meu.
Però, després que hi he pensat, s'ha encès un foc
i ha parlat la meva llengua:
«Fes-me conèixer, Senyor, la meva fi,
els anys de vida que em queden:
que m'adoni que passo molt de pressa!»
Els meus anys es mesuren amb pocs pams,
la meva vida, davant teu, és un no res.
L'home dura tant com un respir, trafiqueja amb coses fugisseres;
es neguiteja inútilment,
arreplega i no sap per a qui.
I ara, Senyor, quina esperança em queda?
Jo confio en tu!
Allibera'm de totes les faltes,
no m'exposis a les burles dels insensats.
Ara guardo silenci. No obriré la boca,
perquè ets tu qui ho fas tot.
Desvia de mi els teus cops,
defalleixo sota una mà tan rigorosa.
Tu eduques l'home castigant les seves culpes
i consumeixes els seus béns tal com fa l'arna;
l'home no és més que un respir.
Escolta, Senyor, la meva pregària,
estigues atent al meu crit d'auxili,
no facis el sord als meus plors,
perquè per a tu sóc només un immigrant,
un foraster com els meus pares.
Aparta de mi l'esguard, que m'assereni,
abans no me'n vagi i ja no sigui res.


(Salm 39)


- - -


Compadeix-te de mi, Déu meu, tu que estimes tant;
tu que ets tan bo, esborra les meves faltes.
Renta'm ben bé de les culpes,
purifica'm dels pecats.
Ara reconec les meves faltes,
tinc sempre present el meu pecat.
Contra tu, contra tu sol he pecat,
he fet el que és dolent als teus ulls.
Per això ets just quan dónes la sentència,
irreprensible en el teu veredicte.
Tu saps que he nascut en la culpa,
que la mare m'engendrà pecador.
Tu que estimes la veritat al fons del cor,
m'ensenyes dintre meu a tenir seny.

Aparta la mirada dels meus pecats,
esborra les meves culpes.
Déu meu, crea en mi un cor ben pur,
fes renéixer en mi un esperit ferm.
No em llencis fora de la teva presència,
no em prenguis el teu esperit sant.
Torna'm el goig de la teva salvació,
que em sostingui un esperit magnànim.
Ensenyaré els teus camins als pecadors
i tornaran a tu els qui t'han abandonat.
No em demanis compte de la sang que he vessat,
Déu meu, Déu que em salves,
i aclamaré la teva bondat.
Obre'm els llavis, Senyor,
i proclamaré la teva lloança.
Les víctimes no et satisfan;
si t'oferia un holocaust, no me'l voldries.
La víctima que ofereixo és un cor penedit;
un esperit que es penedeix,
tu, Déu meu, no el menysprees.


(del Salm 51)


- - -


Des de l'abisme et crido, Senyor;
Senyor, escolta el meu clam;
escolta, estigues atent
al meu clam que et suplica.
Si tinguessis en compte les culpes,
Senyor, qui es podria sostenir?
Però és molt teu perdonar;
per això mereixes que et venerin.
Espero amb tota l'ànima, Senyor,
confio en la teva paraula.
La meva ànima desitja el Senyor,
més que els sentinelles el matí.


(del Salm 130)

Cites de Kant

"La moralitat no és la doctrina de com podem ser feliços, sinó de com podem fer-nos dignes de la felicitat."

"Actua de manera que el teu principi d'acció pugui amb seguretat ser convertit en una llei per a tothom."

"Reconeix sempre que els éssers humans són finalitats, i no els facis servir mai com a mitjans per a la teva finalitat."

Immanuel Kant (1724-1804)

Anicca i Anatta

Braque 1912

Anicca: la impermanència de les coses; tot és fugisser, fràgil, evanescent.

Anatta: no ego, impersonalitat; no hi ha un sí mateix, una personalitat, un ésser, una individualitat separada.

Aquests termes en pali (que en sànscrit es designen com a Anitya i Anatman) evoquen dues nocions de les que ens porten a situar-nos en la bona perspectiva, a avançar pel bon camí...

Sobre música clàssica: cinquenes simfonies

Twombly 1961

Un divertiment és fer un llistat de les principals "cinquenes simfonies" que s'han escrit. Hi trobaríem les de

Beethoven (1808, 35')

Schubert (1816, 30')

Mendelssohn (1830, 25')

Bruckner (1878, 80')

Dvorak (1879, 40')

Txaikovski (1888, 50')

Glazunov (1895, 35')

Mahler (1902, 70')

Sibelius (1919, 35')

Nielsen (1922, 40')

Xostakovitx (1937, 45')

Vaughan Williams (1943, 40')

Prokofiev (1944, 45')

Gibran sobre els infants

Del llibre “El Profeta” (1923), de Halil Gibran (1883-1931):

"Els vostres infants no són infants vostres.

Són els fills i les filles de la Vida, delerosa d'ella mateixa.

Venen a través vostre, però no venen de vosaltres.

I, tot i estar amb vosaltres, no us pertanyen.

Els hi podeu donar el vostre amor, però no els vostres pensaments, perquè ells tenen els seus propis pensaments.

Podeu albergar els seus cossos, però no les seves ànimes, perquè les seves ànimes habiten a la casa del demà, que vosaltres no podeu visitar, ni tan sols en somnis.

Us podeu esforçar a ser com ells, però no mireu de fer-los com vosaltres, perquè la vida no retrocedeix ni s'atura a l'ahir.

Vosaltres sou l'arc des del qual els vostres fills, como sagetes vivents, són impulsats endavant.

L'Arquer veu la diana en la senda de l'infinit i us doblega amb el seu poder per tal que les seves sagetes vagin ràpides i lluny. Deixeu, amb joia, que la mà de l'Arquer us tensi. Perquè, així com Ell estima la sageta que vola, estima també l'arc, que es estable."

Pozzi: Ave

Derain 1929

"Très haut amour, s'il se peut que je meure

Sans avoir su d'où je vous possédais,

En quel soleil était votre demeure

En quel passé votre temps, en quelle heure

Je vous aimais,

Très haut amour qui passez la mémoire,

Feu sans foyer dont j'ai fait tout mon jour,

En quel destin vous traciez mon histoire,

En quel sommeil se voyait votre gloire,

Ô mon séjour.

Quand je serai pour moi—même perdue

Et divisée à l'abîme infini,

Infiniment, quand je serai rompue,

Quand le présent dont je suis revêtue

Aura trahi,

Par l'univers en mille corps brisée,

De mille instants non rassemblés encor,

De cendre aux cieux jusqu'au néant vannée,

Vous referez pour une étrange année

Un seul trésor

Vous referez mon nom et mon image

De mille corps emportés par le jour,

Vive unité sans nom et sans visage,

Cœur de l'esprit, ô centre du mirage

Très haut amour."

Catherine Pozzi (1929)