Convenció

Sunyer 1913

"En aquell temps [1913], el món -i ja s'entén que parlo del món d'allò que en diem "civilització occidental"- era basat en una "convenció", però no en una "ficció". Totes les formes externes d'actuació hi prenien un relleu que ara no entenem i que fins ens fa riure, però moltes d'elles, essent arbitràries i absurdes, corresponien a coses reals i tenien raons d'ésser. Aquell món era una "convenció" perquè era una "civilització", i moltes coses, absurdes en elles mateixes, hi tenien una raó d'existir en tant que lligades a una quantitat immensa de petites "convencions" parcials, constituïen la gran "convenció" total d'un món imperfecte i injust, però coherent. I que, a més, s'aguantava per la convicció, acceptada per gairebé tothom -pels uns amb orgull o amb inconsciència, pels altres amb passivitat, per d'altres encara amb resignació, o amb protesta, o amb odi-, que aquell món marcava un pas definitiu, era la conseqüència de molts segles de progrés i, en aquest sentit, era el millor dels mons possibles; així, fins els qui es rebel·laven sentien, en el fons, un cert temor que allò fos una manera definitiva d'ésser del món, un capítol decisiu de l'obra del progrés. Exagero, però no pas tant com avui s'imaginen molts que no l'han viscut. els qui parlaven de "destruir-lo" confirmaven aquell temor quan venien a suposar que la destrucció era l'únic camí possible. Tot, des de les coses humanes més fonamentals fins als signes externs més accessoris, hi era convencionalment ordenat i, com a tal, admès per la majoria -per tots els qui no es rebel·laven- com a element d'aquell conjunt, d'aquella "convenció" immensa, que permetia la solidesa i -creien ells- la perdurabilitat d'aquell món.

(...)

Jo no soc pas dels que diuen que allò era la bona època -o la belle époque- ni molt menys. Si voleu, tampoc no era dolenta; allò era, simplement, una altra època. Diferent. Ara hi ha coses pitjors, potser, i de segur, coses millors i fins i tot molt millors, i sobretot unes altres esperances. El que no hi ha és "un món", un món coherent -encara que fos limitat i no comprengués "tot el món"-, en el qual cada cosa recolzi en una altra, ni que sigui partint de l'admissió d'unes convencions. Per posar només el cas de les formes de la vida "social" europea, cal adonar-se de com aleshores cada gest de sociabilitat, de costums urbans, de cortesia i fins d'indumentària, responia a uns motius, convencionals si es vol -dins la gran "convenció" col·lectiva, però admesos per tothom o per gairebé tothom -si més no, en els ambients on jo vivia- com a positivament existents i no pas com ara, que els mantenim com una tradició i perquè ens dol que es perdin, però que tan sovint ens hem d'adonar que només responen a una "ficció" i que tantes vegades han perdut totalment el fonament originari -aquella gran "convenció" de la "civilització burgesa"- i s'aguanten només perquè n'esperen d'altres que els substitueixin."

Maurici Serrahima a De mitja vida ençà, entrada del 22.11.1952.