Marc Aureli X, 18: Dissolució

"Atura't en cadascuna de les coses que existeixen, i imagina-te-la ja en estat de dissolució i transformació, i com evoluciona cap a la putrefacció o dispersió, o bé pensa que tot ha nascut per morir."

Marc Aureli, Meditacions X, 18

Jordi Borja

Unes imatges d'un dels referents de la nostra generació, en Jordi Borja, al CCCB el 23.02.2023.

Fang de cendres i vi

 

"Quan em mori, escampeu les meves cendres per terra,
que a la gent el meu estat li serveixi de lliçó;

amareu aquesta terra de les meves restes amb vi

i feu amb aquest fang la tapadora d'una àmfora."

Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 78 (d'atribució dubtosa) de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

Krishnamurti i el plaer

Hernández Pijuan 2004

"Pel que sembla, l'ésser humà sempre s'ha escapat de sí mateix, del que ell és, eludint veure on va, fugint de tot això que el concerneix -l'univers, la seva vida quotidiana, el morir i el començar. És estrany que mai ens adonem que per molt que ens escapem de nosaltres mateixos, per molt que ens puguem allunyar de manera conscient, deliberada, inconscient o subtil, el conflicte, el plaer, el dolor, la por, etc., sempre són aquí. I finalment dominen. Hom pot tractar de reprimir-los, hom pot tractar d'apartar-los deliberadament per un acte de la voluntat, però tornen a la superfície. I el plaer és un dels factors que predominen; també comporta els mateixos conflictes, el mateix dolor, el mateix afartament. El cansament i el desgast del plaer formen part d'aquesta confusió que és la nostra vida. No podem eludir això. No podem escapar d'aquesta insondable confusió a menys que realment li dediquem certa reflexió, i no només reflexió, sinó que veiem amb atenció curosa, amb diligent vigilància tot el moviment del pensar i del jo. Molts podran dir que això és massa cansat, tal vegada innecessari. Però si no hi prestem atenció, si no li fem cas, el futur no només serà més destructiu, més intolerable sinó que mancarà de major significació. Aquest no és un punt de vista depriment, desalentador; és realment així. El que som ara, és el que serem en els dies que vindran. No podem evitar-ho. És quelcom tan precís com la sortida i posta del sol. Això ho compartiran tots els éssers humans, tota la humanitat, a menys que canviem tots, cada un de nosaltres, que canviem cap a alguna cosa que no sigui projectada pel pensament."

J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 18.03.1983

Esculls

Vallotton 1911

"El distanciament actual a Catalunya respecte a la religió té un doble origen: la incomprensió del llenguatge simbòlic i la incomoditat amb les directrius morals associades a la religió. Dos esculls que caldria superar; un país com a mínim ha de poder dialogar amb les religions."

(tuit d'en Rai de 17.12.2022)

Paraules consagratòries

Fra Angelico 1442

"Les narracions evangèliques de les paraules anomenades consagratòries fan la impressió de ser unes perícopes aïllades i independents, inserides artificiosament en la seqüència de la cena. Efectivament, els crítics estan d'acord en veure-hi una teologia evolucionada de la comunitat postpasqual i a afirmar que són l'expressió de fórmules litúrgiques emprades en els àpats cristians, on es recordava la mort del Senyor. Per això no les hem d'atribuir a Jesús, sinó al pensament i a l'activitat litúrgica de la comunitat postpasqual. Són principalment l'expressió de com aquesta comunitat ha copsat la relació de la vida de Jesús amb la cena històrica, vista a la llum dels esdeveniments posteriors -la mort i la resurrecció- i de la teologia de l'expiació."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, p. 175).

Daodejing 77

"El Dao celestial s'assembla
a tensar un arc.
Es fa baixar el punt elevat
i es fa pujar el punt baix.
Es disminueix el que hi ha en excés,
s'afegeix al que és insuficient.

El Dao celestial
és treure dels que tenen massa
i donar als que no tenen prou.
La llei humana, en canvi,
és molt diferent:
es mira de prendre al que no en té prou
per quedar-s'ho el que ja en té massa.

Quin ésser humà agafaria el que li sobra
i ho donaria a la gent?
Només qui segueix el Dao.

Per això, la persona sàvia
fa la seva feina sense demanar res a canvi,
fa la seva obra sense esperar reconeixement
i no exhibeix la seva vàlua."


Daodejing 77 

 

Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

Papallona

 

Utagawa Hiroxigue

Un haiku d'Arakida Moritake (1473-1549), un dels fundadors d'aquesta forma poètica. Era sacerdot xintoista.

"La flor que ha caigut

sembla tornar a la branca.

Una papallona!"

Transcripció del japonès de Ricardo de la Fuente Ballesteros, a partir de la traducció castellana del qual hem fet la nostra versió:

"Rakka eda ni

Kaeru to mireba

Koxoo kana"

Religions i globalització

Aquest és el guió de la conferència "Les religions en un món globalitzat" que Raimon Ribera va fer als Clubs Sant Jordi i Clubs Caixa Catalunya per a la Fundació Viure i Conviure de Catalunya Caixa a Castelldefels (26.04.2006), Terrassa (10.05.2006), el Raval de Barcelona (31.05.2006), Mollerussa (27.09.2006), Borrell-Gran Via de Barcelona (09.10.2006), Plaça Rogelio Soto de Sabadell (24.11.2006), Blanes (23.01.2007), Lleida (31.01.2007), Bellpuig (26.03.2007), la Verneda de Barcelona (07.05.2007), Manresa (10.05.2007), Solsona (12.09.2007), Prats de Lluçanès (13.09.2007), Olot (25.10.2007), Tarragona (14.11.2007 i 22.01.2008), Provença 192 de l'Eixample de Barcelona (05.02.2008), Reus (12.05.2008), Figueres (04.06.2008), Palafrugell (16.09.2008), Sant Just Desvern (23.09.2008), Amposta (23.10.2008), entresol de La Pedrera de Barcelona, cicle "Vida creixent" (23.10.2008), Saló d'Actes del Rectorat de la Universitat de Lleida, Aula d'Extensió Universitària (13.11.2008), Palamós (26.02.2009), Montbau de Barcelona (12.03,2009), Gavà (21.04.2009), Santa Coloma de Gramenet (09.06.2009), Vic (15.09.2009), Pablo Iglesias 102, barri de la Prosperitat de Barcelona (09.11.2009). La conferència es feia amb un potent power point ple d'imatges.

A la conferència feta a Sabadell una jove d'esquerres -les conferències eren obertes a tothom- va plantejar algunes incisives qüestions sobre el fet religiós, i el conferenciant va mirar de respondre-hi tan bé com va poder; el diàleg va assolir un alt nivell. Va ser un dels pocs moments de certa inspiració creativa espontània que el conferenciant ha experimentat durant la seva vida. No recorda què es va dir, però sí l'impacte emocional del moment.

"Vivim en un món globalitzat. Hi ha hagut altres moments de la història amb un cert nivell de globalització, però el nostre món està assolint cotes molt altes en aquest sentit. La facilitat de transport que han suposat el ferrocarril, els vaixells que no depenen del vent, els automòbils i els avions és extraordinària. Alhora, les comunicacions s'han vist facilitades fins a nivells que poc es podien imaginar: a la innovació que va suposar el telègraf s'hi han anat afegint el telèfon, la ràdio, la televisió, el fax, les xarxes de satèl·lits i de cable òptic, el correu electrònic, Internet... I el comerç ha experimentat també una gran explosió: gairebé podem dir que podem comprar i vendre a tot arreu.

A tota hora i a tot arreu estem al corrent de tot. El que passa a qualsevol país ens arriba a una velocitat semblant del que passa al poble (o al carrer) del costat (si més no, certa mena de notícies...). Això ens està portant a un món cada vegada més anivellat (els països i els individus tenen oportunitats més semblants que abans). Thomas Friedman ho va sintetitzar amb una frase que ha fet fortuna: "El món és pla" (cada cop hi ha menys obstacles, menys muntanyes, entre nosaltres). Friedman ho resumia així: “Les màquines poden parlar als ordinadors, les persones poden parlar amb persones, els ordinadors poden parlar amb ordinadors i les persones poden parlar amb ordinadors més lluny, més ràpid, més barat i més fàcilment que mai”.

En aquest món globalitzat hi trobem un conjunt de religions, caracteritzades per:

- Haver estat originades en llocs remots i en temps remots

- Ser molt diferents entre sí

- Tenir diferents nivells de presència en el nostre món

- Tenir una trajectòria plena de llums i ombres (tot i això, en aquestes reflexions quan parlem de religions ens estarem referint només a l’aspecte positiu de les grans tradicions religioses de la humanitat...)

Quines són les principals tradicions religioses que perviuen en el nostre món? Les tradicions indígenes (xamàniques, totèmiques, animistes...); l'hinduisme i altres tradicions de l’Índia; les tradicions de la Xina (taoisme, confucianisme...); el buddhisme (en general, tibetà, zen...); el judaisme; el cristianisme (catòlic, ortodox, reformat...); l’islam.

L'existència d'aquestes tradicions religioses és un fet. Davant del qual ens podem fer la següent pregunta: Què n’hem de fer, d’aquestes religions? Sembla que tenim tres grans possibilitats:

A. Llençar-les a les escombraries, oblidar-les

B. Preservar-les en museus o com a afeccions privades

C. Fer que puguin ser vigents, significatives, rellevants, útils, importants, en aquest nostre món globalitzat

Això ens porta a plantejar-nos quines serien les condicions per a la “supervivència” actual de les religions. Considerem que les principals són les següents:

I. Que les religions respectin la llibertat religiosa i la laïcitat de les institucions públiques. Emprendre el camí religiós és una opció lliure de cada persona, i adherir-se a una o altra tradició és també una opció lliure. Ni s’imposa la religió, ni s’imposa una religió.

II. Que les religions respectin els drets de les persones i de les societats. Les religions han de respectar sempre els drets fonamentals de les persones i la convivència pacífica de les societats. El recurs a la imposició i a la violència no és mai legítim. 

III. Que les religions respectin la diversitat religiosa. Històricament ha estat possible construir societats amb un únic referent religiós, però actualment això ja no és possible. En el nostre món globalitzat totes les tradicions religioses són patrimoni de totes les societats i de totes les persones.

IV. Que les religions dialoguin i col·laborin entre elles. Això és important: per elles, ja que amb el diàleg s’obren, es depuren, s’enriqueixen, i pel món, ja que amb el diàleg es coneixen, es reconcilien i posen fonaments de pau i comprensió.

V. Que les religions es vegin a si mateixes com a “conjunts de símbols per ajudar les persones a fer camí” (créixer com a persones, madurar, transformar-se) en lloc de veure’s com a “conjunts de creences i d’institucions a les quals adherir-se”.

Tot això té una implicació important, que és alhora un pressupòsit: Totes les religions han d’assumir que no són l’única veritable, ni tampoc la més veritable. Totes són filles de diferents contextos històrics i culturals, i han de respectar i valorar positivament aquesta diversitat.

Una manera pràctica de visualitzar això, uns bons exercicis a portar a terme, són els de comparar les plasmacions de les diferents religions (sense fer trampa: no comparar el millor d'unes amb el pitjor d'altres...). 1. Quan comparem una catedral gòtica i una mesquita com les d'Estambul, podem dir que unes són superior a les altres? 2. Si comparem el cant gregorià, la recitació alcorànica, els cors de la litúrgia ortodoxa, la recitació jueva, el cant tibetà, podem dir que uns són superiors als altres? 3. Si comparem les imatges del Crist crucificat i el Buddha, tan diferents entre si, podem dir que unes són superiors a les altres? 4. Si comparem la narració de la creació del món amb que comença el llibre del Gènesi i la narració que ens fa actualment la ciència, no veiem que no competeixen, que es mouen a nivells diferents, que són complementàries? (aquests quatre exercicis es feien en diferents moments de la conferència, amb l'ajuda d'imatges i músiques).

Hem dit que les religions s'han de veure com a conjunts de símbols. Què entenem per símbol? En l’àmbit religiós, un símbol seria qualsevol cosa (una imatge mental, imatge física, objecte, idea, narració, gest, text, ritual, lloc, paisatge, música, llum...) que ens impacta de tal manera que ens dóna accés a una forma de veure i viure la realitat que no és l’habitual, la de cada dia (la presidida per l’anàlisi racional o per les emocions i valors amb els que acostumem a operar).

El símbol és una eina, un intermediari (com indica el famós exemple del dit i la lluna: el dit ens indica que hem de mirar la lluna, i no pas quedar-nos mirant el dit...). La gràcia del símbol és precisament la seva capacitat de fer-nos anar més enllà d’ell mateix i de nosaltres mateixos. El símbol ens canvia el registre, portant-nos a una relació amb la realitat que no podem descriure amb precisió, i a la qual hem d’al·ludir amb termes potents però que denoten de seguida la seva inadequació: experiència d’unitat, fusió conscient; vivència de plenitud o sentit; èxtasi, elevació; silenci dens, coneixement silenciós; fondària de la realitat; vivència de l’Absolut; relligació (amb el propi cos, amb la natura, amb l’altre, amb el transcendent); dimensió última; altre món; oblit d’un mateix; amor intens per tot, benvolença incondicional envers tot; experiència de l’amor de Déu; acolliment total; plena llibertat; pas a l’altra riba; il·luminació.

Així doncs, les religions han de passar de prendre’s els textos “sagrats” (els seus textos fundacionals) i altres elements de la seva tradició al peu de la lletra (literalment, com fan les postures fonamentalistes) a veure’ls com a símbols, a interpretar-los simbòlicament, a copsar-ne l’esperit, a veure a on apunten.

Això vol dir canviar la nostra manera d’entendre i practicar les religions, la nostra manera de veure-les i viure-les. Passar d’una visió legalista, moralista, dogmàtica, institucionalista i màgica a una visió simbòlica. Passar d’unes religions que ofereixen seguretat a unes religions que aporten profunditat, riquesa i sentit a la vida humana. Passar a unes religions que estiguin al servei de la vida de les persones (i no unes persones que estiguin al servei de les religions...). Passar d’unes religions autoritàries a unes religions humanistes. Passar de la creença mental a l’experiència vital. Passar de la competència entre religions a la complementarietat entre religions (les creences són incompatibles, els símbols no). Passar a veure-les com a conjunts articulats de símbols que són capaços d’assenyalar en la bona direcció, capaços d’ajudar-nos a acumular les condicions per a poder viure dignament i obrir-nos a l’experiència religiosa.

Vist tot això, ara podem passar a preguntar-nos: Quin paper poden jugar les religions en el nostre món globalitzat? Doncs bé, poden portar a terme funcions com ara:

a. Vigilar la globalització. Denunciar les seves conseqüències que atemptin contra la dignitat humana i els drets humans, contra els drets dels pobles a una existència digna, que portin a la marginació i a la pobresa de certs sectors socials o de determinades zones.

b. Afavorir la comprensió i l’intercanvi entre les cultures. Ser testimonis de diàleg i convivència.

c. Ajudar a construir la pau entre les nacions  (“no hi haurà pau entre les nacions sense pau entre les religions”, diu Hans Küng).

d. Promoure lideratges que contribueixin a una transformació positiva de les estructures socials; gent que, a diferents nivells, es posi al servei dels altres i els ajudi a millorar.

e. Estimular la renovació de valors i el compromís amb els valors a nivell personal i col·lectiu.

f. Reivindicar la importància de cada persona, cada poble, cada espècie animal, cada paisatge, enfront a una dinàmica mundial que dóna prioritat als interessos econòmics.

g. Recordar als homes d’avui que és possible obrir-se al misteri, anar més enllà del que un és, aprofundir en la nostra condició humana (ser més humans del que som ara...). Estimular i difondre el conreu de la dimensió espiritual dels éssers humans, animar i ajudar a treballar l’esperit. 

I en paral·lel ens podem preguntar: Què poden aportar les religions actualment a la nostra vida?

i. Ajudar a les persones a arribar a tot l’esplendor del que són capaces, a ser tot el que poden ser.

ii. Ajudar a les persones a obrir-se a la novetat, a anar més enllà del que ja són.

iii. Ajudar a les persones a tenir més joia, sentit, plenitud, pau, acceptació d’un mateix, altruisme, reconciliació, fraternitat, generositat, capacitat d’estimació i de compromís; més capacitat de viure a fons la vida i de gaudir-ne, de viure intensament i profundament el present.

iv. Ajudar a les persones a acceptar positivament les limitacions, inclosa la mort.

v. Afavorir la vinculació amb els avantpassats i la tradició.

vi. Afavorir el desenvolupament de la sensibilitat.

vii. Contribuir a l’enfortiment de la nostra qualitat humana. 

viii. Potenciar la capacitat de convivència, de respecte, de tolerància.

ix. Potenciar la capacitat de comprendre l’altre, d’acceptar-lo tal com és, i viure positivament la diversitat.

x. Recuperar el sentit de comunitat, de compartir la vida, de fer camí amb altres, de crear i enfortir lligams comunitaris, de gaudir de l’experiència comunitària.

xi. Permetre a les societats superar-se i ser una mica més regides per relacions de fraternitat; que l’aglutinant social no sigui només l’interès compartit, la seguretat, la millor supervivència, sinó construir quelcom de nou, establir una mena d’interrelacions que donin més calidesa i propòsit a la nostra existència.

xii. Tornar a aprendre a parlar el llenguatge simbòlic, i a utilitzar alhora cap, cor i cos (no és el mateix reflexionar o plorar assegut en un sofà que reflexionar o plorar assegut  o agenollat en una petita ermita romànica...). Amb el cap pensem, reflexionem, analitzem; amb el cor sentim (de sentiment), ens emocionem, intuïm, estimem; amb el cos veiem, toquem, tastem, sentim (d’oïda), olorem, plorem, abracem. Som totes tres coses, no podem prescindir de cap d’elles: és amb el conjunt que vivim.

I encara una pregunta més: Què comporta la diversitat religiosa per a les nostres societats?

- Comporta un repte: aprendre a conèixer, respectar i valorar l’altre; aprendre a conviure amb el que és diferent de nosaltres.

- I comporta una oportunitat: obrir els nostres horitzons, enriquir-nos; prendre més i millor consciència de la nostra identitat.

I una petita reflexió final complementària: la referència a les religions des de l'òptica presentada ens pot ajudar a assumir un dels grans desafiaments del món actual, el de fer compatibles i simultanis la identitat, la multiculturalitat i la interculturalitat."

La persona sàvia

Klee 1930

Com passa també amb el Llibre dels Salms de la Bíblia, aquests textos transmesos de generació en generació sovint tenen distribucions una mica arbitràries. Hem mirat de reordenar el Daodejing de manera que resulti una mica més fàcil de llegir. Aquesta és la segona part, dedicada a La persona sàvia (entre parèntesi, la numeració original en el Daodejing).

II. La persona sàvia

DR II.1 (D 71)

"Saber que no saps,

és un gran assoliment;

no saber i creure's que saps,

és un defecte.

Conèixer els propis defectes

és alliberar-se d'ells.

Per això, la persona sàvia no té defectes:

com que els reconeix, no els pateix."

DR II.2 (D 49)

"La persona sàvia no té interessos propis,

fa seus els interessos de la gent.

És bona amb els bons

i també amb els que no són bons,

i així aconsegueix que aquests esdevinguin bons.

Confia en els sincers

i també en els que no són sincers,

i així aconsegueix que aquests esdevinguin dignes de confiança.

La persona sàvia sembla indecisa

perquè manté una certa distància.

La gent no para de mirar i escoltar,

ella somriu com un infant."

DR II.3 (D 24)

"Qui està de puntetes no és estable.

Qui fa passes molt llargues no pot mantenir el ritme.

Qui s'exhibeix, no llueix.

Qui vol ser algú, no ho aconseguirà.

Qui s'enalteix, no mereix honors.

Qui es vanagloria, no fa res de bo.

Des del punt de vista del Dao,

aquests excessos són com excrescències

i restes d'escombraries que repugnen tothom.

Per això, qui s'uneix al Dao no actua així."

DR II.4 (D 33)

"El qui coneix els altres, és llest;

el qui es coneix a si mateix, és savi.

El qui venç un altre, té força;

el qui es venç a si mateix, té veritable poder.

El qui està content amb el que té, és ric;

el qui manté el seu propòsit, és ferm.

El qui roman fidel a si mateix i accepta la mort,

troba la vida."

DR II.5 (D 56)

"El qui coneix, no parla; el qui parla, no coneix.

No parlis massa, vigila les teves emocions,

tempera la teva agudesa, simplifica els teus problemes,

atenua la teva brillantor, fes-te u amb la pols de la terra;

això s'anomena la meravella de la unitat.

Aquell que està unificat, és més enllà dels amics i els enemics,

més enllà del guany i la pèrdua, més enllà de l'honor i la desgràcia.

Un humà així és gran perquè és més enllà de la grandesa."

DR II.6 (D 81)

"Els mots veraços no són agradables;

els mots agradables no són veraços.

A la persona sàvia no li agrada discutir;

la persona a qui li agrada discutir, no és sàvia.

La persona sàvia no és la que acumula molts coneixements;

acumular molts coneixements no dóna saviesa.

La persona sàvia no acapara;

com més viu per als altres, més plena és la seva vida.

Tot i ser esmolat, el Dao no fereix.

La persona sàvia actua sense competir amb ningú."

DR II.7 (D 8)

"La màxima bondat és com l'aigua.

L'aigua beneficia totes les coses sense lluitar amb elles.

Arriba a llocs que no agraden a ningú.

Per això s'assembla al Dao.

Quan cerquis el teu habitatge, tria amb cura el lloc adient.

Quan conreïs la teva ment, arriba a les fondàries ocultes.

Quan tractis amb els altres, sigues amable i compassiu.

Quan parlis, mesura les teves paraules.

Quan governis, sigues equànime.

Quan administris, sigues eficient.

Quan actuïs, tria el moment oportú.

Si no et baralles amb ningú, no generaràs ressentiment."

DR II.8 (D 78)

"Al món no hi ha res de tan suau i adaptable com l'aigua,

però no hi ha res com ella per erosionar el que és dur i rígid.

Per això ningú pot dominar-la.

L’adaptabilitat pot vèncer la rigidesa,

la suavitat pot vèncer la duresa.

Això ho sap tothom, però ningú gosa posar-ho en pràctica.

Per això la persona sàvia diu:

"Qui assumeix la corrupció d'un país,

mereix ésser el seu dirigent.

Qui assumeix els mals d'un país,

en pot ser el governant."

Sembla paradoxal, però és veritat."

DR II.9 (D 28)

"Coneix la creativitat sense perdre la receptivitat;

així esdevens l'energia de l'univers.

Essent l'energia de l'univers,

la virtut no t'abandona i et torna innocent com un infant.

Acull la llum sense perdre la foscor;

així esdevens un exemple per al món.

Essent un exemple per al món,

la virtut no et trontolla i et torna a la unitat inicial.

Rep honors sense perdre la humilitat;

així esdevens una vall per al món.

Quan ets una vall per al món,

la virtut t'omple i tornes a la senzillesa d'un tronc en brut.

En mans de la persona sàvia el tronc en brut és convertit en eines;

aquestes eines estan al servei de la persona sàvia.

Per això la persona sàvia no destrueix el tronc,

sinó que el converteix en eines útils per al món."

DR II.10 (D 15)

"Els mestres antics eren tan subtils, penetrants i profunds

que no se'ls podia conèixer.

Com que no podien ser coneguts,

només podem mirar de descriure la seva aparença.

Eren vacil·lants, com qui creua un torrent a l'hivern;

cautelosos, com qui veu perills per totes bandes;

discrets, com un convidat;

evanescents, com el gel que es fon;

sense pretensions, com un tros de fusta que no ha estat treballat;

buits, com una vall;

opacs, com l'aigua tèrbola.

Qui pot aclarir l'aigua tèrbola?

Deixeu-la tranquil·la, i s'anirà aclarint.

Qui pot assolir el moviment?

Deixeu que la calma tingui lloc,

i l'acció apareixerà gradualment.

Qui segueix el Dao no anhela l'abundància.

En no estar curull, pot ser humil,

semblar desgastat i inacabat."

DR II.11 (D 46b)

"No hi ha desgràcia més gran que tenir massa desigs.

No hi ha mal més gran que estar insatisfet.

No hi ha vici més gran que ser cobdiciós.

Només qui sap quan ja n'hi ha prou

en tindrà sempre prou."

DR II.12 (D 44)

"Què ens estimem més, la fama o la salut?

La salut o la riquesa?

Què preferim, tenir salut o guanyar fama i riquesa?

Qui s'aferra a les coses, pateix per elles.

Qui acumula moltes coses, té més perill de pèrdua.

Qui sap quan en té prou, mai és avergonyit.

Qui sap mesurar-se, no corre perills

i viurà llargament."

DR II.13 (D 7)

"El cel i la terra tenen una llarga durada.

Poden durar tant

perquè no viuen per a ells mateixos.

Per això poden ser tan fecunds.

De la mateixa manera, la persona sàvia es situa en darrera posició

i així va al davant.

No es preocupa per ella mateixa,

i això la preserva.

La seva manca d'interessos personals

li permet assolir les seves finalitats."

DR II.14 (D 19)

"Deixa de banda la sagacitat, descarta la santedat,

i la gent se'n beneficiarà cent vegades.

Deixa estar el deure, descarta la moralitat,

i la gent serà abnegada i compassiva.

Abandona l'astúcia, descarta el lucre,

i així bandits i lladres desapareixeran.

Però amb aquestes tres normes no n'hi ha prou.

Per això, sigues senzill i íntegre,

redueix el teu egoisme i restringeix els teus desigs."

DR II.15 (D 2)

"Quan algú reconeix la bellesa del que és bell,

alhora defineix allò que és lleig.

Quan algú reconeix la bondat del que és bo,

alhora defineix el que és dolent.

Presència i absència es generen mútuament.

Difícil i fàcil es complementen.

Llarg i curt es delimiten.

Alt i baix es donen suport.

Veu i to harmonitzen.

Davant i darrere se segueixen.

Això porta la persona sàvia a l'acció despresa,

a predicar amb l'exemple.

Deixa que les coses segueixin el seu curs,

nodreix sense interferir.

Produeix sense quedar-se les coses per a ell,

actua sense esperar res a canvi,

obté resultats sense vantar-se'n.

És perquè no se'n vanta

que els resultats l'acompanyen."

DR II.16 (D 22)

"El que és incomplet és completat.

El que és inclinat és redreçat.

El que és buit és omplert.

El que és vell és renovat.

Qui té pocs desigs, els obté;

qui en te molts, es perd.

El senzill i pur és assolit,

el complicat i extens causa confusió.

Per això, la persona sàvia abraça la unitat

i és el model del món.

Sobresurt perquè no s'exhibeix.

És reconeguda perquè no es reafirma.

Mereix honors, perquè no s'exalça.

Mana, perquè no s'imposa.

Ningú la combat, perquè ella no oprimeix ningú.

Diu una antiga dita:

"El que és incomplet, és completat."

Qui pot considerar vanes aquestes paraules?

Tot veritable acompliment hi és referit."

DR II.17 (D 67b)

"Hi ha tres tresors que estimo per damunt de tot:

el primer és la compassió, el segon és la sobrietat, el tercer és la humilitat.

El qui té compassió té realment valentia;

el qui té sobrietat té realment abundància;

el qui té humilitat pot realment tenir poder.

Els humans actuals volen ser valents sense ser compassius,

tenir abundància sense ser sobris,

tenir poder sense ser humils.

Això és fatal.

La compassió porta a la victòria en l'atac i a la fortalesa en la defensa.

Al qui és compassiu, el cel el protegeix."

DR II.18 (D 27)

"Un bon caminant no deixa rastre.

Un bon orador no s'entrebanca ni ofèn.

Un bon comptable no necessita eines de càlcul.

Un bon serraller no fa servir reixes ni cadenats,

i ningú pot obrir el que ha tancat.

Qui lliga bé no fa servir cordes ni nusos,

i ningú pot deslligar el que ha lligat.

Així, la persona sàvia sempre ajuda tothom,

a ningú deixa desemparat.

La persona sàvia sempre salva les coses,

no en deixa cap de banda.

D'això se'n diu "comportar-se amb clarividència".

Per això, l'expert ensenya l'inexpert,

i l'inexpert és la matèria amb la qual treballa l'expert.

Qui no aprecia el seu mestre, qui no estima el seu material,

per coneixements que tingui, equivoca el seu camí.

D'això se'n diu "la subtilesa essencial.""

DR II.19 (D 10)

"Pots mantenir pacífica la teva ment inquieta, en concentració en l'un?

Pots respirar suaument com un infant?

Pots purificar els teus pensaments?

Pots estimar la gent i governar-la, des de la discreció?

Pots obrir i tancar les portes del cel des de la receptivitat?

Pots conèixer-ho tot i entendre-ho sense interferir-hi?

Pots produir coses i fer-les créixer sense apropiar-te d'elles?

Pots actuar sense confiar en la teva pròpia capacitat?

Pots guiar sense dominar?

D'això se'n diu la virtut suprema."

DR II.20 (D 55a)

"Qui assoleix la virtut suprema

és com un nadó.

Abelles, escorpins i escurçons no el piquen,

les feres salvatges no l'ataquen,

les aus rapaces no se l'emporten.

Té tous els ossos i tendres els tendons,

però s'agafa fort.

Ignora la unió dels sexes,

però és ple de vitalitat.

Crida tot el dia però no es queda afònic,

perquè posseeix la plena harmonia.

Conèixer l'harmonia és conèixer l'eternitat,

conèixer l'eternitat és estar il·luminat."

DR II.21 (D 20)

"Deixa't estar d'aprendre les normes de l'etiqueta

i no tindràs preocupacions.

Què t'importa si la gent està d'acord amb tu o no?

Què t'importa si els altres et troben bell o lleig?

Què t'importen les coses que preocupen els altres?

Quines bestieses!

Tothom es distreu i gaudeix

com quan es presencia un gran espectacle,

o com quan hom contempla des d'una terrassa

els jardins a la primavera.

Jo estic inert, sense expressió,

com un nadó que encara no sap somriure.

Com qui no sap a on adreçar-se,

com qui no té llar.

Tothom viu en l'abundància,

jo no tinc res.

Estic boig, oh sí!

Em moc en la confusió.

Tothom és clar i brillant,

jo goso transitar per les tenebres.

Tothom és agut i llest,

jo soc curt de gambals.

Soc com qui va a la deriva en alta mar,

vaig sense un rumb determinat.

Tothom sembla tenir un propòsit,

jo soc un ermità intractable i avorrit.

Jo soc diferent,

soc com un infant joiós de prendre el pit matern."

DR II.22 (D 38)

"La persona de gran virtut ignora la seva virtut,

per això posseeix la virtut.

La persona de poca virtut no oblida la seva virtut,

per això no posseeix la virtut.

La persona de gran virtut no actua per interessos personals,

la persona de poca virtut sí que ho fa.

La persona bona actua sense necessitar motivacions per fer-ho.

La persona justa actua deliberadament.

La persona convencional actua i, si no troba resposta de grat en la gent,

s'arremanga i s'imposa per la força.

Per això es diu: "Perdut el Dao, queda la virtut.

Perduda la virtut, queda la bondat.

Perduda la bondat, queda la justícia.

Perduda la justícia, queda la convenció."

La convenció només és aparença d'honestedat i lleialtat;

en realitat, és origen de desordre i confusió.

Les antigues convencions són només una clofolla del Dao,

i poden portar ara a la ignorància.

Així, la persona sàvia observa el que hi ha al fons

i no l'aparença.

Té en compte el fruit i no la clofolla.

Llença aquesta i es queda aquell."

DR II.23 (D 18)

"Quan es deixa de banda el Dao

apareixen la moralitat i la justícia.

Quan la intel·ligència i la perspicàcia són admirades,

floreix la hipocresia.

Quan no hi ha harmonia familiar,

es parla de "lleialtat a la família" i d'"honorar els pares".

Quan hi ha desordre al país,

s'invoca "la fidelitat del bon súbdit".

Quan el Dao es perd, apareix la falsedat."

DR II.24 (D 29)

"Qui vol dominar el món i fer-lo com ell voldria,

està abocat al fracàs.

El món és tan gran i respectable

que no pot ser dominat.

Qui el domina l'empitjora,

qui el té el perd.

Perquè al món unes coses són al davant, altres al darrere;

algunes escalfen, d'altres refreden;

certes coses són fortes, altres són febles;

de vegades s'estan dretes, de vegades cauen.

Per això la persona sàvia rebutja tot excés,

refusa els extrems i descarta tota extravagància."

DR II.25 (D 70)

"Les meves paraules són fàcils d'entendre

i fàcils de practicar,

però ningú al món les entén

ni les practica.

Les meves paraules tenen un origen ancestral,

les meves accions són apropiades.

Però com que la gent no entén el meu ensenyament,

no em coneixen.

Pocs són els que em segueixen,

els que em fan cas són valuosos.

La persona sàvia amaga sota els seus pobres vestits

pedres precioses en el seu cor."

DR II.26 (D 39)

"En temps antics, moltes coses van assolir la plenitud.

El cel va assolir la plenitud amb la seva claredat;

la terra va assolir la plenitud amb la seva fermesa;

l'esperit va assolir la plenitud amb la seva potència;

la vall va assolir la plenitud amb la seva fertilitat;

els éssers vivents van assolir la plenitud amb la seva reproducció;

els dirigents van assolir la plenitud esdevenint bons governants.

Tots són el que són en virtut de l'assoliment de la plenitud.

Si el cel no fos clar, s'entelaria;

si la terra no fos ferma, s'esfondraria;

si l'esperit no fos potent, s'esvaniria;

si la vall no tingués l'aigua que la fa fèrtil, s'assecaria;

si els éssers vivents no es poguessin reproduir, s'extingirien;

si els dirigents no governessin bé, s'ensorrarien.

Ja que el que és gran fa del que és humil la seva arrel;

el que és a dalt es sosté en el que és a baix.

Per això els dirigents s'anomenen a si mateixos

"el desvalgut", "l'ignorat" i "l'indigne";

saben que depenen del que és humil.

Sense les seves peces, no hi hauria carruatge.

La persona sàvia no vol ser com el jade,

sinó com una pedra qualsevol."

DR II.27 (D 42b)

"Els humans avorreixen la soledat, la pobresa, la indignitat,

però en canvi prínceps i senyors fan servir aquests termes

per referir-se a ells mateixos.

Realment, les coses sovint s'engrandeixen mirant de disminuir-les

i disminueixen mirant d'engrandir-les."

DR II.28 (D 73a)

"El coratge de l'agosarat el porta a la mort,

el coratge del prudent el manté en vida;

un és perjudicat i l'altre beneficiat.

Quan el cel colpeja algú, qui sap per què?

Fins i tot la persona sàvia es desconcerta davant d'això.

Per això el Dao

és saber vèncer sense lluitar,

saber respondre sense paraules,

saber presentar-se sense ser cridat,

saber planificar sense pressa."

DR II.29 (D 63b)

"Escomet les coses difícils mentre encara són fàcils,

enfronta't amb el que és gran mentre encara és petit;

totes les coses difícils comencen essent fàcils,

i totes les coses grans comencen essent petites.

Per això la persona sàvia mai emprèn coses grans

i així és com pot dur a terme grans coses.

El que promet a la lleugera

no acostuma a complir la seva paraula.

El que tot ho troba fàcil

trobarà moltes dificultats.

Per això, la persona sàvia tot ho considera difícil

i acaba no trobant dificultats."

DR II.30 (D 63a)

"Actua sense coaccionar,

implica't sense interferir,

tasta el que no té gust,

considera el petit com a gran,

i el poc com a molt,

respon a les injúries amb amabilitat."

DR II.31 (D 47)

"Sense sortir de casa, es pot conèixer el món.

Sense mirar per la finestra, es poden descobrir els camins del cel.

Com més lluny d'un mateix, menys se sap.

Per això la persona sàvia coneix sense fer cap pas,

entén sense mirar,

assoleix fites sense interferir."

DR II.32 (D 52c)

"Veure el subtil és ser lúcid,

tenir cura del que és feble és ser fort.

Qui fa servir la llum,

es veu a ell mateix

i no obre la seva vida a la calamitat.

D'això se'n diu seguir el Dao etern."

DR II.33 (D 5a)

"El cel i la terra són implacables,

s'ho miren tot com si fossin ninots pel sacrifici.

La persona sàvia és implacable,

tracta la gent com si fossin ninots pel sacrifici."