Rúbriques i nígriques

Bissier 1963

"En el llenguatge litúrgic utilitzat en l'Europa occidental a partir del segle XIV (que tanmateix no es fa general fins al XVII) les rúbriques (anomenades així perquè s'escrivien en vermell) indiquen els actes externs que en el servei diví acompanyen els actes interns. Al costat de les rúbriques es col·loca el text propi de l'acte de culte. Ja que aquests textos s'escriuen generalment en negre, els anomeno nígriques. La història del desenvolupament del culte en les religions mostra en cadascuna d'elles un esquema gairebé constant que es podria sintetitzar de la manera següent.

A l'origen no hi havia gaire separació entre rúbriques i nígriques. Forma i contingut eren inseparables; l'acte exterior tenia tanta importància com l'interior. Qualsevol teologia sacramental pot oferir-nos  exemples i reflexions que il·lustren com l'acte sacramental és una especial combinació d'accions internes i externes. En un procés fascinant, en què la consciència humana es troba totalment implicada, els rituals s'interioritzen gradualment fins que, al final, la intenció comença a dominar de manera tal que posa en perill l'aspecte material, extern de l'acte. S'arriba aleshores a un compromís i s'aconsegueix un cert equilibri, no sempre fàcil de mantenir, entre les nígriques i les rúbriques. La història del culte demostra que, a vegades, van ser les rúbriques, d'alguna manera, les que van crear les nígriques, és a dir, que les accions externes van condicionar sovint les pregàries i les actituds internes del culte. Altres vegades, van ser les nígriques, la intenció i l'esforç conscient, que van cercar formes expressives. Dir que les nígriques han de crear les rúbriques equivaldria a un enfocament massa intel·lectual i teòric de la qüestió, com si la força creativa de l'home residís només en la seva ment. Però és igualment unilateral sostenir que la iniciativa ha de correspondre a les rúbriques i que aquelles han de configurar-se omplint l'espai creat per les manifestacions externes i espontànies del culte. A més, l'esperit secular contemporani refusa acceptar la idea d'un període mitopoiètic durant el qual "Déu" mateix revela la manera apropiada de retre-li culte. És per això que esdevé necessària una síntesi entre secularitat i tradició. El culte no consisteix a "rebre" de "Déu", però tampoc no és una mera acció del nostre ésser "humà". Una forma de culte dictada únicament per "Déu" seria difícilment acceptada avui, mentre que una altra elaborada exclusivament per l'home seria en ella mateixa contradictòria i inútil. La naturalesa teàndrica del culte reapareix. El caràcter teàndric no significa la dicotomia d'una iniciativa divina acollida per la receptivitat humana, sinó l'experiència adualista d'un acte que és a la vegada plenament humà i sobrehumà."

Raimon Panikkar a Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009), p. 467-468