Socialisme i modernització

Goncharova 1911

Un article de Jaume Lorés a La Vanguardia del 03.09.1987:

"Ensopego amb un text de Charles Peguy de 1907 que és una autèntica perla. Diu així: "S'oblida massa sovint que el món modern, sota una altra cara, és el món burgès, el món capitalista ". El socialista Peguy, llavors, es reia dels socialistes del seu temps que "inciensen el mateix món sota nom de modern i l'insulten, alhora, sota el nom de burgès i de capitalista ". En aquest mateix merder estem ficats amb el mite de la modernitat com a punta de llança cultural i la modernització com a projecte polític. Estem amb l'aigua fins al coll des del cada vegada més ectoplasmàtic socialisme. Perquè a través de l'elogi desenfrenat i a cegues de la modernitat es pot fer una legitimació de les formes de vida i cultura que propicien l'individualisme burgès més tòpic, competitiu i insolidari. Com a través del programa polític de la modernització podem estar legitimant la consolidació irreversible del capitalisme. Quan fa deu anys el nostre socialisme es negava amb grans escarafalls a ser socialdedemòcrata perquè la socialdemocràcia era, textualment, "el bomber que salvava el capitalisme del foc purificador ", no podia pensar que avui estava corrent el risc de deixar de ser bomber per convertir-se en enginyer nuclear d'aquell capitalisme tan maleït. Perquè la sospita clara consisteix a constatar com el mite d'administrar provisionalment el capitalisme en benefici dels més desheretats es converteix a l'hora de la veritat en la realitat d'apuntalar-lo, vigoritzar-lo i fer-lo créixer segons les lleis gens sentimentalment benèfiques de la seva lògica interna.

¿Es pot utilitzar la paraula socialisme quan es reforça fins als extrems més inaudits la identitat de la societat burgesa i quan es posen fonaments indestructibles a l'estructura capitalista? El socialisme com a sistema econòmic sembla haver-se esfumat. Aquesta inconfessada opció i elecció es justifica, quan apreta molt el calçat de les preguntes recriminadores, dient que la veritable elecció no es dóna en realitat entre socialisme i capitalisme. sinó entre capitalisme d'Estat i capitalisme privat. Mentrestant, no s'ha trobat la solució perquè el capitalisme d'Estat deixi de ser capitalisme i es converteixi en socialisme servint els fins ètics d'aquest.

En resum, sembla com si volgués insinuarse que el mitjà econòmic per arribar al socialisme produeix una finalitat econòmica, el capitalisme d'Estat, que repeteix a una altra escala i amb l'agreujant de posar en perill la llibertat, els defectes ètics del capitalisme privat. Llavors s'addueix que abandonar el socialisme com a instrument econòmic no implica deixar de banda les exigències ètiques del socialisme. Però aquí comença la quadratura del cercle. Perquè reformar èticament el capitalisme sembla anar contra els seus més fonamentals lleis econòmiques. Queda la solució de reformar-lo políticament mentre se'l consolida econòmicament. Però per aquesta empresa sembla només existir la recepta de la modernització i de la modernitat que també comparteix el capitalisme polític. I en aquest aspecte el socialisme presumptament ètic es passeja pel tall de la navalla. Perquè avui, en la cultura ambiental d'esquerres i de dretes, la modernització és entesa des de la postura més acrítica envers la societat moderna.

Modernitzar no vol dir ja reformar la modernitat. sinó portar-la als seus últims extrems. Fa temps que les veus intel·lectuals i polítiques van callant sobre les opressions, alienacions -si aquesta paraula es pot encara pronunciar-, explotacions i crueltats que sobre la ciutadania fa pesar la modernitat. El pensament crític és a les golfes i el crit profètic, enterrat sota la figuera. Però si es calla sobre els efectes que la modernitat infligeix ​​a la ciutadania -els grans defectes de la nostra societat- el silenci és encara més gran sobre les causes d'aquests efectes, sobre les arrels del sistema que indefectiblement les ocasiona. El pensament polític i cultural tendeix a dir que vivim en el millor dels mons. Si abans es mirava de posar davant els ulls propis i dels altres les xacres socials i humanes que produïa una modernitat ambigua que originava alhora esperança i revolta, avui es tendeix a amagar aquest costat negre de la societat i del temps present.

El socialisme es troba immers en una cultura que no posa en relleu, sinó que legitima o silencia, les grans humiliacions que el sistema actual fa pesar sobre els homes, sobre la seva vida corporal i espiritual. La modernitat d'aquesta societat ho justifica tot. I modernitzar significa desenvolupar una societat encara opressora sense corregir res del seu sistema fonamental. En aquesta situació és molt difícil per al socialisme retrobar les exigències ètiques que li permetin reformar políticament el capitalisme econòmic. Encara que sembli paradoxal, l'element de què està més orfe el socialisme actual és el que es basa en la consciència i en el projecte d'una política social d'acord amb seus ideals impulsada a través de les reformes polítiques de la seva societat econòmicament amb peus capitalistes. Mentre es manté el vell llenguatge ètic en els congressos o les declaracions de principis, s'actua, i fins i tot es parla en la política quotidiana i en l'electoral, des d'una barreja de tecnocràcia i burocràcia que origina un llenguatge tecnoburocràtic què només té com a coartada les al·lusions a la modernitat i la paraula socialisme, encara que ja no indiqui un projecte social.

Per això el socialisme, oblidant els seus vells enemics de la marginació, la misèria, l'explotació econòmica, i a través d'ella l'explotació humana, busca enemics en altres parts renovant el vell llenguatge de dretes i esquerres. Amb les mateixes característiques de la lluita de les dues forces en el si de la burgesia i per la hegemonia en la burgesia. Unes dretes i esquerres que poden ja no tenir res a veure amb explotadors i explotats, capitalisme i socialisme, treballadors i propietaris. Sembla com si perdent el seu contingut social el socialisme reinventés una esquerra burgesa com a senyal d'identitat pròpia en ser esclau d'una modernització que deixa intocades les xacres modernes de la societat.

El socialisme necessita que sectors de la política i de la cultura arrenquin la bena col·lectiva que el mite de la modernitat i la modernització han col·locat sobre els ulls del pensament i de l'acció perquè tornin a emergir els pobres de la terra, en tots els sentits -i en algun sentit ho som tots- que porten en silenci i en solitari el seu dolor causado per la societat i per la impotència d'aquesta per autorreformarse a l'hora de modernitzar-se. Per retrobar l'ètica, únic peu del socialisme possible, s'ha de recuperar la sensibilitat davant la visió de la humiliació humana i la il·lusió per la dignitat humana."