La veritat

Schönberg 1910

"Al món continua havent-hi més interessats a ocultar veritats que a explicar-les. Ens interessem de veritat per la veritat? Ens interessem de veritat per distingir, tant com ens sigui possible, entre el que és veritat i el que és mentida? Ens interessem, de veritat, per saber?

En realitat, què és la veritat sinó la veritat que creiem saber? La veritat són els fets objectius, sí, però també la interpretació -subjetiva- dels fets: una veritat subjectiva que esdevé objectiva quan s'arriba a instal·lar com a la interpretació dominant, estigui o no d'acord amb la veritat estricta dels fets realment ocorreguts. D'aquí ve la dificultat d'una història única que sigui vàlida, i indiscutible, per a tothom. Perquè la història no són només els fets sinó que són els fets interpretats: la història és interpretació.

El nord-americà Richard Rorty, un els grans filòsofs de l'últim terç del segle XX, va fer d'aquest tema la premissa de la seva filosofia: la veritat és quelcom que es construeix, i no quelcom ja acabat. Vist així, la construcció de la veritat, més que la seva revelació, vindria a ser un dels grans i més difícils esforços humans.

Per a un pragmatista antidogmàtic com Rorty el criteri fonamental de veritat és l'eficàcia d'una acció o l'eficiència d'un ús. Són els resultats, i no els principis, els criteris que estableixen la veritat. Cosa que planteja un gir copernicà al criteri tradicional de veritat, segons el qual hi ha veritat com hi ha mentida, sense matisos ni terme mitjà.

Ara trontolla aquest concepte clàssic de veritat. De la veritat en el sentit que la van conceptuar des de Descartes a Popper (que l'entén com subjecta a la prova de la falsació, o sigui, a la prova del cotó de l'experiment i, en definitiva, l'imperatiu de la lògica).

Per sort, continua ben viva "la persecució (desinteressada) de la veritat" com a fonamental inquietud dels humans, tal com pensa George Steiner a Nostàlgia de l'absolut. Trobar la veritat -creu- és un impuls natural que es troba imprès en el nostre cervell.

Volem saber la veritat, sí, però alhora temem trobar-la. Així que ens retenim, enyorant l'edat perduda de la nostra innocència, quan saber o no saber no depenia de nosaltres, sinó que aquest saber innat es trobava incorporat en el nostre ésser com una mena de ciència infusa.

Aquesta por d'anar a la recerca de la veritat per por de trobar-la és una de les pors més inconscients de la nostra època. I és que trobar la veritat (una qualsevol veritat, o allò que cadascú pugui creure com a veritat) compromet. I el compromís exigeix, sempre, una resposta personal.

És això el que temem. O allò que més temen els que prefereixen viure en la mentida (o fugir del món de les mil maneres que avui tenim a nostre abast) abans que encarar la realitat i assumir-la tant com sigui possible. La veritat és, també, una construcció social. I demana, amb raó, la implicació de tothom."

Oriol Pi de Cabanyes a La Vanguardia del 22.09.2014