Mitjans i fins

Picasso 1934

Un text interessant de Josep Maria Ruiz Simon a La Vanguardia del 12.09.2017:

"No es pot descartar que durant aquesta setmana tan moguda algú hagi citat un cèlebre passatge de l'Oráculo manual y arte de prudencia (1647), del jesuïta Baltasar Gracián: "Todo lo dora un buen fin, aunque lo desmientan los desaciertos de los medios". Quan es parla de política, els mitjans, els fins i les seves relacions solen acaparar el discurs. I no deixen cap protagonisme als efectes laterals, que no es volen com a fins ni s'elegeixen com a mitjans però que sempre poden aparèixer quan els uns es busquen a través dels altres. Max Weber pensava en aquests efectes indesitjats quan va contraposar l'ètica de la responsabilitat i l'ètica de la convicció. L'ètica de la responsabilitat, que és la que Weber considera que han de seguir els polítics, prescriu que, abans de decidir una acció, cal tenir en compte les seves conseqüències previsibles. L'ètica de la convicció, en canvi, és caracteritza perquè aquell que la segueix ni tan sols es pregunta per aquestes conseqüències. Com el cristià que actua d'acord amb el que interpreta com el mandat diví i deixa el resultat en mans de Déu. O com els líders sindicals que, a principis de la República de Weimar, proposaven estratègies maximalistes sense avaluar si podien afavorir les polítiques reaccionàries i l'opressió dels obrers. Weber no identificava l'ètica de la convicció amb la falta de responsabilitat ni l'ètica de la responsabilitat amb la falta de convicció. Però assenyalava que les màximes que les defineixen són incompatibles.

Al juliol Carles Puigdemont va dir, en el funeral corpore insepulto dels consellers cessats, que els difunts sempre s'havien guiat per l'ètica de la responsabilitat i la convicció. Aleshores potser tenia sentit preguntar-se si pensava com Weber que es tractava de dues ètiques que no es poden seguir alhora i si va ser per aquesta manca de claredat conceptual que els va fer plegar. Ara la pregunta hauria de ser una altra: s'han tingut prou en compte les conseqüències abans d'actuar? S'ha fet una anàlisi seriosa dels riscos? O s'ha deixat el resultat en mans de Déu, i els que han pres les decisions acabaran responsabilitzant els seus conciutadans i l'Espanya autoritària de les possibles conseqüències indesitjades de les seves accions tant si no s'assoleixen els objectius pretesos com si s'acaben vessant les llàgrimes que, segons recorden santa Teresa i Truman Capote, poden arribar-se a vessar en més quantitat quan les pregàries són ateses que quan no ho són? Alguns episodis de la història del catalanisme polític mostren que no es tracta d'una pregunta impertinent. L'ètica de la convicció no va evitar que la insurrecció contra la República del 6 d'octubre del 1934 fos un desastre que va comportar una sèrie de conseqüències indesitjades que semblaven previsibles. Amadeu Hurtado parla dels pretextos, el context i les conseqüències d'aquests fets als capítols 12 i 13 del llibre tercer de Quaranta anys d'advocat (Edicions 62). Si algú vol dedicar un temps a pensar sobre el passat, el present i el futur del país, hi trobarà motius molt interessants per a la reflexió."