Desmitificació I

De Staël 1949

El maig de 1978 en Carles Comas va escriure el document Desmitificació i recuperació a la primera part del qual feia un repàs d'alguns temes significatius de les tradicions religioses que estaven patint l'impacte de la desmitificació. Amb el pas dels anys aquest procés de desmitificació s'ha consolidat, però no hem pas fet net del tot, i les precises formulacions de l'autor segueixen essent útils per situar bé les coses.

Un dels temes era l'altra vida. Deia en Carles Comas:

"Sembla ser que la felicitat suprema i el desig més pregon de l'home religiós és unir-se experimentalment amb Déu. L'existència de l'altra vida ens donava seguretats per poder arribar a aquesta unió experimental als qui no érem prou perfectes  com per arribar-hi en aquest món. L'esperança de l'altra vida ens aguantava. Però curiosament els antics hebreus (el nostre pare a la fe, Abraham!) no semblaven pas necessitar aquesta il·lusió de veure Déu a l'altra vida, ja que el poble jueu no va pensar temàticament sobre la resurrecció fins als temps helenístics... Per altra banda, la gent normal i corrent, quan fa el bé, tampoc el fa pensant en l'altra vida: si estimen els seus fills no és ni per l'altra vida ni tan sols per Déu, sinó perquè els seus fills mateixos "s'ho mereixen"... Segurament Abraham, per sortir d'Ur de Caldea vers l'aventura, en tenia prou que Déu l'acompanyés: gaudir de la companyia de Déu en aquesta vida, gaudir-la a la bellesa que ens envolta (ja sigui a fer camí vers Canaan - com Abraham - o a cuidar els propis fills - com tanta bona gent -) ja ho deu "ser tot". Déu és un Déu de vivents i no pas de morts...: si s'ha conviscut amb Déu ja ací, si s'ha fet camí juntament amb Ell, ¿què més es pot demanar?; això ja "és etern"... Per altra banda, ningú ha tornat del més enllà per a assegurar-nos que aquest més enllà existeix i no és una pura construcció cultural humana... Més val fonamentar la nostra vida sobre segur (sobre la bellesa que ja ara vivim) que no pas sobre el que pot resultar ser un fiasco...

Un altre tema era l'existència d'un Déu personal. Veia el poc fonament "objectiu" de formulacions com la del Déu legislador i sancionador, el Déu que pot rebre les nostres peticions, el Déu creador de l'univers, el Déu espòs de l'ànima... En parlar d'aquest darrer aspecte diu:

"Si res ens garanteix que Déu és un nucli personal, ¿en què queda el goig "etern" d'haver fet camí "al costat de Déu"? Sota l'anecdotari quotidià vivíem una novel·la pregona: el secret idil·li amb Déu, el fer de l'anecdotari quotidià un íntim diàleg amb Déu on tot arribava a il·luminar-se d'eternitat i on nosaltres quedàvem amarats del seu gran amor personal; ordíem una història de fidelitat, d'entrega, d'amor. Però ara, si Déu no és persona, ¿quin sentit té d'estimar-lo, d'entregar-nos-hi, d'estar segurs del seu amor? Es trenca el nucli del nostre viure religiós..."

Formulacions tan riques són recuperables des d'una concepció simbòlica de la divinitat: tot i la crisi de la concepció "objectiva", la concepció "simbòlica" (conscient de la seva condició de creació cultural humana) segueix tenint un espai, un paper potencial de gran valor.