Reconduir la imatge

Seurat 1886

Quin miratge, creure'ns que som éssers aïllats, acabats, definits, autosuficients, immutables! No som més aviat confluències, cúmuls de circumstàncies, fluxos, núvols fugissers, canvi permanent, renovació?

De mica en mica, anem reconduint la nostra imatge. De reis de la creació, destinats a dominar el món i posar-lo al nostre servei, anem passant a saber-nos fràgils emanacions de la delicada superfície d'un planeta, éssers indefensos que només podem sobreviure acompanyats, buscadors eterns de sentit, fugisseres històries personals que construïm amb esforç i incertesa, orfes de seguretats. D'éssers definits per un "jo" incommovible que ens identifica, ens anem descobrint com espurnes de consciència, testimonis puntuals de la meravella de la que formem part.

Cada cop tenim més clar que som fills de la terra. De l'aigua i del vent, del foc i del fang. Del paisatge que ens fascina, o d'aquell al que estem tan acostumats que ja ni el veiem. Fills de les valls i les muntanyes, dels boscos i dels rius, de la pluja i de la boira; fills dels llamps i dels trons, del sol, de la lluna i dels estels. D'aquí que tinguem per germans els animals, les plantes, les herbes del camp, els bolets, els ocells, les flors. I d'aquí que haguem de tenir cura de la terra com si fos una mare.

I cada cop som més conscients de fins a quin punt depenem dels altres. Dels que tenim a prop i dels que tenim lluny. De la família i del poble, del país i del món sencer. En el nostre món modern encara més que mai. No podríem sobreviure sense el complex engranatge industrial, comercial, tecnològic, energètic i de comunicacions en que s'ha convertit la societat, una societat cada cop més sofisticada i també cada cop més fràgil. Una societat sense la qual quedaríem en una duríssima intempèrie que ens engoliria en qüestió de dies. No ens costarà doncs pas gaire de veure que val més que tractem a la societat com si fos la nostra família. Que tractem als altres com si fossin els nostres germans. La fraternitat no és només una lloable aspiració, sinó també una necessitat, si és que volem que els éssers humans continuïn existint.

Però el nostre horitzó va encara més enllà. Fruits de la terra i de la societat, experimentem dins nostre una subtil i estranya crida. Una crida a la recerca de quelcom inabastable i indefinible, que alhora se'ns presenta com un Algú que interpel·la el fons del nostre cor, que vetlla per nosaltres de manera misteriosa i que ens mou a avançar per fascinants camins de descoberta, d'exigència i de compassió. Algú sense nom i amb noranta nou noms. Aquell que és l'únic que disposa del poder. Aquell que és lent en el càstig i fidel en l'amor. Aquell que és benigne i misericordiós. El nostre Pare del cel.

És un gran privilegi ser conscients d'aquests lligams indestructibles que ens uneixen amb la terra, amb els altres i amb Déu, lligams de dependència total i alhora d'identificació i agraïment. Però el privilegi va encara més enllà. Perquè descobrim que no som simples espectadors, éssers passius que observen uns resultats, sinó que nosaltres també participem en aquesta tasca de desplegament i construcció.

Hi participem tenint cura de la terra, esforçant-nos per millorar la societat, seguint el rastre de l'Esperit. Però alhora constatem amb joia i responsabilitat que també tenim a les mans la nostra pròpia configuració. Que podem actuar sobre aquest encreuament d'influències i circumstàncies que som cadascú de nosaltres per tal que el resultat valgui encara una mica més la pena. Que podem anar esdevenint la nostra pròpia obra, feta amb el desig i l'esperança que sigui una obra d'art. Com l'escultor treballa la fusta, nosaltres ens podem anar tallant i polint, amb paciència i esforç, per tal d'esdevenir éssers dignes de ser anomenats éssers humans, éssers capaços de cantar un himne de lloança envers tot el que existeix.

(escrit d'en Rai de l'any 2000 relacionat amb alguna activitat lligada a Vic. Però la memòria no en sap dir res més...)