Redempció

Van der Weyden 1450

L'anhel de redempció és un daimon antic, estrany i amb tants caps com una hidra, que habita fins i tot en les ànimes més terrenals i prosaiques. De vegades eloqüent i de vegades mut, l'aspiració d'aquest daimon és aconseguir la unió confusament percebuda amb un Altre inefable, que tot ho veu i tot ho estima, i en l'embolcalladora abraçada del qual es pot trobar l'alleujament definitiu dels aspres límits de la condició mortal i de l'aterrador aïllament de l'individualitat que, ni que sigui inconscients, es troben en el més profund de tota vida. Tot i que no adjudiquem a l'Altre cap nom diví, i orientem en canvi la nostra devoció i el nostre anhel envers no reconeguts substituts com ara la humanitat, la família, la natura, l'art, l'amor o l'Estat, aquesta recerca és inconfusible, i no se la pot confondre amb cap altre sentiment més individualitzat, com ara el desig, la passió, l'amor o l'admiració per una persona o cosa determinada. Les marques distintives de l'anhel de redempció són, en primer lloc, que és precisament això, un anhel; en segon lloc, que és compulsiu i absolut, i que sovint xoca violentament amb els valors individuals, i finalment que la seva meta no és la relació, sinó més aviat la dissolució.

Liz Greene a Neptú (1996)