Tímbrica

La Sílvia Pérez Cruz és una dona tímbrica. Sembla com si li encantés jugar amb els sons, amb la fonètica, amb l'experimentació de noves i subtils sonoritats. I amb això ens encanta als qui l'escoltem embadalits. Part d'aquest embadaliment ve també, és cert, de la seva capacitat de transmetre sensualitat, no només a través del seu cos (fins i tot més en veure-la en els concerts que en les fotografies) sinó a través de la seva veu, on subtils matisos eròtics, no sé si volguts o inconscients, es difonen (si més no per a la gent de la meva generació, en la que hi ha una estranya i sorprenent unanimitat en valorar-la altíssimament: successora de la Maria del Mar Bonet, etc.).

Com es veu bé al disc "granada", i a l'impressionant vídeo sobre les "Corrandes de l'exili" que van enregistrar junts a una masia de Banyeres del Penedès, La Casa Murada, el març de 2012, en Raül Fernández (Refree) sintonitza plenament amb ella en aquesta tasca de recerca de sonoritats, d'experimentació tímbrica, de vegades sorprenent en una primera audició (flamenc amb guitarra elèctrica...) però que sempre s'acaba justificant amb escreix des d'aquesta recerca de nous camins musicals. És un viatge en certa manera paral·lel, tot i que ben diferent, al que l'altre gran mestre de la cançó que avui tenim al país en plena expansió, el badaloní Miguel Poveda, fa quan enregistra "coplas" amb arranjaments de Joan Albert Amargós... (no sé què passaria si aquests quatre personatges fessin alguna cosa plegats: podria no passar res, o ser genial!).

El disc esmentat és un mostrari de possibilitats que et posa davant del vertigen de la immensitat. En ell es recreen temes d'altres autors i de temps diferents, i és molt atractiu sentir el que es pot fer de nou i alhora d'homenatge quan les coses es fan bé i amb gràcia. De manera que et venen ganes de sentir moltes més "recreacions" d'aquestes, pel que recuperen i pel que aporten. La Sílvia Pérez Cruz, gairebé provocativament, ens ve a dir: "mireu quines meravelles puc fer en català, castellà (d'Andalusia, d'Argentina i altres matisos fonètics), portuguès, francès, anglès, alemany...". I sempre ens transmet aquesta impressió que ella frueix amb les modulacions de cada llengua, amb la riquesa fonètica dels llenguatges. I és clar, és com si ens digués: "si volgués, podria recrear moltes coses de la cançó catalana (tant la tradicional com la "nova"), el flamenc, la colpa, les cançons de tot Sudamèrica, el fado, la bossa nova, la cançó francesa (la Piaf però també tants altres: Brel, Bécaud, Aznavour, Ferré, Montand...), la cançó afroamericana (començant per la Billie Holiday i acabant no sé pas a on...), el lied alemany (no només Schumann, també l'immensa col·lecció de Schubert, i el "Morgen" de Richard Strauss, per exemple...), i fins i tot la cançó italiana (ah, "La notte dell'addio" de la Iva Zanicchi...)...

Quina immensitat de possibilitats, quina dificultat de tria, quin goig tenir al davant tantes opcions per desplegar la pròpia creativitat! A cada tema li trauria unes facetes ocultes, unes variacions novedoses, uns nous timbres amb els que encantar-nos...