Formes de pensament

Twombly 1951

Sembla haver-hi tres formes bàsiques de pensament:

1.- El pensament pragmàtic, racional i orientat a la incidència en la realitat, les manifestacions més altes del qual són la ciència i la filosofia.

2.- El pensament mítico-simbòlic, trans-racional i gratuït, profund i obert, una de les manifestacions més altes del qual és la religió.

3.- El pensament màgic, que mira d'incidir en la realitat des de pressupòsits mítico-simbòlics. Sembla com si els humans no en tinguessin prou amb el pensament pragmàtic, per massa pla, ni amb el mítico-simbòlic, per massa eteri, i cerquessin una connexió a través del pensament màgic. Tot i que, cal tenir-ho ben present, la capacitat d'incidència d'aquest en la realitat no és demostrable com ho és la del pensament pragmàtic; acostuma a ser una incidència indirecta, subjectiva, emocional, psicològica i difícilment sistematitzable. Potser la seva dimensió més pràctica és la seva capacitat de fer aflorar l'inconscient, que tampoc és una qüestió massa contrastable i sistematitzable.

Quines són les grans manifestacions del pensament màgic, més enllà de bruixeries, encanteris, sortilegis, amulets amb que l'associem habitualment, i que també poden ser objecte d'anàlisi?

Una de les més altes manifestacions del pensament màgic és l'art.

Un altre àmbit interessant és el de les pràctiques rituals, individuals i col·lectives, terreny en el que sovint connecta amb el pensament mítico-simbòlic: la pregària, els sagraments, les ofrenes, els sacrificis i renúncies formalitzats, els cants i les danses rituals, etc.

I un tercer àmbit d'interès són les pràctiques divinatòries, o d'aparença divinatòria, en que cercant resposta a qüestions pragmàtiques (què fer/quina decisió prendre/quin camí emprendre, quan fer-ho, com fer-ho...) es poden desencadenar processos de millor autoconeixement, d'aflorament del subconscient, etc.

Aquí se situaven els oracles del món grec, el més famós dels quals fou el de Delfos.

També l'Yi Jing xinès amb els seus kua; les críptiques respostes a les preguntes fetes, ben treballades, comporten la possibilitat de processos d'indagació sobre un mateix o sobre la col·lectivitat.

I també hi podríem ubicar l'astrobiologia, una disciplina d'origen mesopotàmic que parteix de la possibilitat d'establir correspondències entre les posicions dels astres i els processos vitals, biològics ("com allà dalt, aquí baix"), correspondències sovint treballades a partir d'associacions entre el món dels astres, la mitologia i la psicologia. L'astrobiologia ha estat força utilitzada durant 2.800 anys, i actualment es veu condicionada per la gran hegemonia del pensament pragmàtic. Una hegemonia que també afecta notablement el pensament mítico-simbolic, tot i que potser una mica menys del que fa amb el pensament màgic.

Aquests tres continents del món del pensament se'ns ofereixen coma interessants terrenys d'indagació. A cadascú d'establir les seves prioritats...